LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi

Sant Benet ens diu, des de la seva experiència, que podem ser germans culpables, germans malalts, que tenen més que els altres necessitat d’ajuda; germans vacil·lants que corren el risc de sucumbir a una tristesa excessiva i que tenen necessitat de satisfer amb humilitat alhora que els cal rebre amor i pregàries per part de la comunitat. Sant Benet sap molt bé de què va la vida comunitària, quins perills, quines patologies podem patir i quins són els remeis que ajuden a sortir-ne. Qui passa per dificultats ha de ser objecte de sol·licitud extrema, aquelles ànimes malaltisses, esgarriades i febles davant les quals no s’ha d’oblidar mai que formen part de la comunitat, del ramat, i el bon pastor no és aquell qui s’allunya o allunya les ovelles molestes i malaltes sinó qui ha rebut l’encàrrec de no perdre’n cap. Els remeis que sant Benet suggereix per recuperar ovelles són diversos, com diverses poden ser les tipologies i els casos: «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat» (RB 2,31-32).

Però malgrat, tot les ovelles es perden, i fins i tot algunes intenten perdre’s per pròpia voluntat, transitòria o definitiva. El primer pas per recuperar-se, la condició per poder rebre ajuda és saber-se perdut, malalt, necessitat d’ajuda i alhora ser també comprès així pels altres membres de la comunitat. Com el fill pròdig, que en haver tocat fons, pren consciència de la seva falta, de la feblesa on l’ha portat el seu orgull, dilapidant els dons que havia rebut, perdent-ho tot, i en creure que ho ha perdut tot, allò material i allò espiritual, es creu ja també sense la condició de fill i es planteja suplicar que se l’aculli com a treballador. Però Déu és un pare admirable; malgrat que abandonem casa seva, que malgastem el que ens ha donat, en el nostre cas la vocació, continuem sent fills seus i surt cada dia a guaitar a veure si ens hem adonat del que hem fet i retornem penedits i moixos a casa seva, que és alhora casa nostra. També l’ovella que abandona el ramat per triscar vora els penya-segats inconscient del risc que corre i creient-se a la recerca de noves vides més còmodes i afalagadores, aquella ovella que fa vida més de cabra que d’ovella, és digna de l’atenció del bon pastor que surt al seu encontre, que surt a cercar-la, però potser l’ovella quan senti de lluny estant que el pastor s’acosta, s’allunyi encara més per tal de no poder ser trobada, es tanqui en si mateixa i es negui a ser ajudada. Perquè l’home ha estat creat lliure i Déu és respectuós fins a l’extrem amb la nostra llibertat, Ell ens ha fet lliures, és un regal seu, i ens  respecta fins i tot quan ens entossudim a anar pel mal camí, Déu mai no ens vol imposar la seva gràcia, tot i que ens la proposa, que ens l’ofereix sempre i en tota ocasió perquè lliures l’acceptem. Déu és el pare amatent que espera dia rere dia dalt del turó, guaitant l’horitzó per veure si a la fi hem reflexionat i girant cua tornem lliurement per rebre el seu amor misericordiós.

Què ens empeny a perdre’ns? Ens hi pot empènyer una certa inestabilitat interior que ens porta a menystenir l’observança, els temps marcats per la Regla i per la comunitat, en la pregària, la lectio i el treball, erigint-nos en un nou sant Benet i escrivint-nos una regla personal, poc regular i capritxosa, ja que està sotmesa al nostre estat d’ànim, que cada dia pot ser diferent; és a dir que qui dicta la regla de la nostra conducta és el nostre propi voler. Això va lligat a una negligència de la vertadera observança, a un abandó de la pregària comunitària i personal, a una manca de contacte amb la Paraula i a la fi a un minimalisme amb el que tot es considera de més, llevat d’allò que volem fer, que ens ve de gust a cada moment. S’hi pot ajuntar o pot tenir com a conseqüència un desànim general que pot portar a perdre la vocació, o com a mínim a posar-la greument en perill, tot i que es pugui continuar al monestir més per comoditat i per peresa a cercar una altra vida que per convenciment. Sant Benet ens proposa atacar aquests perills tan bon punt apuntin, de soca-rel, i així «esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor» (RB 4,50) i recórrer a la Paraula i a la pregària ja que com apunta sant Benet «en dir-nos l’Escriptura: “Aparta’t dels teus volers”. I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: “Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern”; i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: “S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers”» (RB 7, 19-22). A la fi el remei, el medicament principal és la perseverança, quan arriba la foscor al mig del túnel convé agafar-se amb força a la barana, i en la nostra vida la barana que ens ajuda a no caure és la fidelitat al quefer de cada dia, la fidelitat a la Regla que regeix la nostra vida i ens ajuda a seguir endavant, tot i que no ens eviti les dificultats, les pedres i entrebancs al camí. Quan fugim del ramat, quan ens perdem, fugim de la mirada de Déu, de la seva pleta; aleshores ens cal aturar-nos, pensar en el que estem fent i deixar-nos trobar com l’ovella perduda i retornar com el fill pròdig a la casa del pare. I si som com el fill gran i hem restat a casa fidels, no remuguem perquè s’han esmerçat esforços per anar a trobar el qui s’havia allunyat, no proposem de tancar amb el pany de la incomprensió i el forrellat del nostre egoisme la porta de la pleta; no fos cas que volgués tornar, deixem que el pastor vagi a la recerca de la perduda i restem amatents al seu retorn, i si torna amb l’ovella escàpola al coll, alegrem-nos-en, perquè està escrit «hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 7), «hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix» (Lc 15,10) ja que «calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Sentim avui a l’Evangeli de Lluc que «tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.» A nosaltres Déu ens ha donat, ens ha prestat, ens ha fet el regal d’una vocació monàstica; siguem-ne sempre conscients, ja que Déu ens demanarà què n’hem fet al llarg de la nostra vida al monestir de la nostra vocació, i ens exigirà i ens reclamarà que l’hàgim viscut amb plenitud, almenys que ho hàgim intentat i que a la fi l’hàgim fet fructificar.