Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 37. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 37. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 d’agost del 2025

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.

diumenge, 19 de novembre del 2023

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla.
2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és. Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor.»

Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari, però poca cosa més.

Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.

I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana, entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7 anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble. La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al mateix matrimoni.

I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat, la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels monjos.

Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa, també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià; qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi ha.

I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas amb total serenitat.

Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que, amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat.
Malgrat això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva d’aquest pas. (...) Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).

A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena maduresa.
Són anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als ancians, 16).

Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida, talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.

diumenge, 15 de maig del 2022

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla.
2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» (Jn 21,18). Digué el Senyor a Simó Pere tot just després d’haver-li demanat tres cops sobre el seu amor. Amb una visió simplista podríem ben bé dir que la vida és com un turó, durant la infància i l’adolescència pugem cap al cim, que significa la maduresa, i al cap de poc tornem a baixar-lo per l’altra vessant, poc a poc o a trompicons, tot depenent de la salut o d’altres factors, fins a restar de nou al nivell inicial. Així podríem pensar sobre la vida sense un element per a nosaltres fonamental, la fe. Des de l’òptica de la fe la vida no és un pujar i baixar, tot i que hi puguin haver moments més alts i moments més baixos al llarg de la nostra existència terrenal, sinó que la vida és un caminar cap a la vertadera vida, la vida eterna, aquella vida que Crist morint a la creu i ressuscitant del sepulcre ens va guanyar.
Com diu l’Apòstol: «si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria.» (1Co 15,16-17).

La fase final de la vida, si aquesta segueix el seu curs natural, és la vellesa i, com ens diu sant Benet, no per arribar a vells deixem de ser monjos. Segurament per les limitacions físiques o mentals haurem de viure la nostra vocació d’una manera diferent, potser arribarà un moment en que no podrem participar de l’Ofici Diví en la seva totalitat amb la comunitat o no estarem en disposició de fer la Lectio Divina amb el suficient grau de concentració, o no podrem treballar; però tot i les limitacions seguirem essent monjos, seguirem fent camí com a monjos cap a la vida eterna.

Cadascú envelleix a la seva manera, ho veiem en els nostres germans grans que envelleixen i en part viuen aquesta etapa de la seva vida en estreta relació amb com l’han viscut abans. Hem vist com hi ha qui fins al darrer moment s’edifica amb la lectura i la pregària, com hi ha qui en sentir la campana li queda el reflex d’associar-la amb una obligació comunitària, tot i estar-ne dispensat, o com hi ha qui ho viu amb una forta tensió no tant per la pèrdua de les forces i de les facultats, que també, com per una mirada enrere excessivament autocrítica que arriba quasi al límit de desconfiar de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, com ens diu sant Benet.

Escriu un apotegma dels Pares del Desert: «Abbà Antoni, investigant la profunditat dels judicis de Déu, va pregar dient: “Senyor, per què moren alguns després d’una vida curta i d’altres arriben a una extrema vellesa? Per què alguns són pobres i altres rics? Per què els injustos s’enriqueixen i els justos passen necessitat?”. I va venir una veu que li va dir: “Antoni, ocupa’t de tu mateix, perquè aquests són judicis de Déu, i res t’aprofita el saber-ho”.» (Libro de los ancianos, 55,1). Certament la nostra vida està en mans de Déu i també hi està la nostra vellesa i arribar-hi o no arribar-hi.

Els germans grans són una riquesa en una comunitat, potser a vegades sigui un xic feixuc atendre’ls i estar-ne pendents, però per a qualsevol comunitat suposen una valor afegit tant per la seva experiència, com per la maduresa amb que veuen la vida monàstica. No vol pas dir això que vellesa i maduresa hagin d’anar necessàriament juntes; perquè hi pot haver qui no maduri mai o qui maduri més ràpidament; però si que en línies generals la vellesa aporta serenor i una certa dolcesa en la visió dels problemes de cada dia. Parlem sempre de la vellesa adquirida amb l’edat, perquè també hi pot haver una vellesa prematura no tant per raons de salut física com per raons de salut psicològica; és a dir quan tenim la temptació de voler sentir-nos vells o de buscar en l’edat una mena d’excusa per a deixar de fer certes tasques o de complir algunes obligacions. Tots tenim però al cap aquells germans que tot i l’edat, que tot i les limitacions, van estar feinejant fins al darrer moment i tots reconeixem l’exemple que això suposa per a una comunitat. O també podem recordar aquells altres germans dels que en sec ens n’adonem de la seva edat, com si es fessin vells d’un dia per l’altre, perquè malgrat l’edat física han mantingut mentre han pogut la mateixa activitat de sempre fins que el cos ha dit prou. A la vellesa el monjo hi arriba moltes vegades en consonància amb com ha viscut la seva vocació.

Escrivia un membre de la nostra comunitat, ja fa uns anys, que tampoc cal caure en la imatge idíl·lica del monjo en el seu claustre. La gràcia no supleix la naturalesa i una ascesi contínua ha d’acompanyar la seva vida per a poder progressar en aquest camí que si al inici és estret, després, conforme s’avança, es va eixamplant per la pràctica de les virtuts. No oblidem que entre les moltes heretgies —afegia—, una ha estat particularment propícia als monjos i és la del pelagianisme en la qual sempre hi ha un cert perill de caure per les bones obres i les observances, creient que per aquest propi esforç es pot guanyar el cel, oblidant que la salvació és en tot, i no sols en part, un do gratuït de Déu. No hi ha error pitjor que el creure’s millor que els altres, caure en un maniqueisme que separaria els bons dels dolents, i que desgraciadament ens pot afectar a tots per poc que ens descurem. (Cf. Jesús Maria Oliver, La vida monástica en la Iglesia).

En la vida civil hi ha qui es prepara per a la vellesa, per exemple per a l’etapa on s’atura l’activitat laboral, que és quan cal aprendre en certa manera a viure de nou, buscant nous objectius i horitzons. En la vida monàstica no existeix la jubilació si no és en relació amb una limitació que ens impedeixi determinades activitats; certament els anys van passant i sovint no som capaços de fer el mateix que fèiem uns anys enrere o al menys de fer-ho amb la mateixa celeritat i la mateixa intensitat; però aquí també cal intentar apartar la temptació de voler jubilar-nos perquè en el nostre cas qui ens jubila és Déu, quan Ell vol i de la manera que Ell vol.

Sant Benet demana per als ancians, com per als infants, compassió però ens diu també que per a ells ha de vetllar l’autoritat de la Regla; cal tenir present la seva feblesa i evitar-los rigors excessius; però amb l’edat no deixem de ser monjos, no deixem de caminar cap a la vida eterna.

Col·loquialment es diu que l’antiguitat es un grau, tenint present el que ens diu sant Benet al llarg de la Regla, això s’ha de traduir en esdevenir més humils, més pacients, més obedients. Així hem d’arribar, si a Déu plau, al moment en que potser ja no anirem on voldrem i obrirem els braços perquè un altre ens cenyeixi i ens porti allà on no voldrem. Però sempre certs de que al final del camí, sigui aquest més costerut o més planer, hi ha Crist, que ha ressuscitat i com que Ell ha ressuscitat, la nostra fe no és en va.

diumenge, 8 de setembre del 2019

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els comentaristes no es posen d’acord en que vol dir exactament quan parla d’artesans sant Benet en aquest capítol. Pot voler dir monjos amb habilitats manuals que realitzen tasques per a la comunitat o bé monjos artistes l’art dels quals és posat al servei del monestir, la pintura o l’escultura, per exemple. Sigui quin sigui el sentit exacte, tenim que sant Benet ens treu a col·lació algunes idees fonamentals que ens serveixen per a qualsevol tasca dins la comunitat. En primer lloc posar els dons i talents al servei de tots, no pas renunciar-hi sinó veure’ls amb una nova perspectiva, potser diferent de com ho veu el conjunt de la societat actual; ja no es tracta d’escalar socialment, de cercar el reconeixement extern o de tants d’altres valors similars, sinó de que en totes les coses que emprenguem sigui Déu el glorificat, no pas nosaltres. Aquí enllaça amb la segona idea, potser la central del capítol, que és la de exercir-ho tot amb humilitat, fent-ho tot amb permís de l’abat, sense envanir-se.

Les comunitats estem formades per gent molt diversa, amb edats, formacions o habilitats diverses, fins i tot amb concepcions monàstiques un xic diverses en els matisos. Les comunitats no són una colla d’amics que s’han reunit per a viure junts, que també seria legítim, en primer lloc perquè no ens hem triat els uns als altres, és Déu qui ens ha escollit a uns i a d’altres per cercar-lo tots junts al clos del monestir. Això significa potser en la pràctica duplicitat en algunes habilitats o mancança en d’altres, perquè no entrem al monestir pel nostre currículum acadèmic o laboral, sinó cridats per a viure-hi la nostra vocació.

Sant Benet sap prou bé que els trets característics de la naturalesa humana no estan absents en el monjo, que ens cal treballar i molt per superar les nostres febleses, tant físiques com morals. D’elles poden sorgir els perills de l’envaniment o de l’avarícia, contra els que sant Benet ens alerta en aquest capítol de manera essencial i concreta. Tenim la sort, Déu ens ha fet la gràcia, de tenir en la nostra comunitat membres amb diverses habilitats. Uns han anat muntant tallers que amb el seu esforç i formació estant esdevenint punts de referència fora del monestir. Potser el cas més evident sigui el taller d’enquadernació que ha assolit un nivell de qualitat important alhora que ha pogut anar adquirint bon material per a fer la seva tasca. També el taller de ceràmica ha vist com l’esforç del monjo encarregat ha aconseguit uns primers resultats. És important i és bo que això sigui així. També tenim d’altres activitats, no menor la bugaderia, per esmentar la que té més projecció externa. Però també és molt bo tenir diversos monjos capaços d’atendre la cuina per nosaltres mateixos, de fer reparacions, que és un gran estalvi en temps i diners, d’organitzar eficaçment la infermeria o d’atendre als monjos quan els hi cal; tot això és molt important. Certament sempre podrem pensar que el que hauríem de fer és aquella altre cosa però hem de tenir clar que cal optimitzar els recursos, és a dir aprofitar al màxim allò que ja s’ha començat i alhora els recursos humans, allò que som capaços de fer per aptituds i temps. Fa uns anys la comunitat centrava la seva vida laboral en la impremta, l’hort o la granja; per circumstàncies diverses aquestes activitats o bé s’han abandonat del tot o bé han quedat sinó com a testimonials, sí de consum intern, que també és important. Competir en un sistema econòmic complex com és l’actual no sempre és fàcil, cal realitzar fortes inversions per mantenir els sistemes de producció competitius; això s’ha vist pel que fa a la impremta o a la granja. També cal tenir present que la comunitat, que Déu més que nosaltres ha anat formant, és diversa i té unes limitacions i uns talents concrets. Potser a nosaltres ens abelliria un altre tipus de comunitat amb uns altres talents, però és la que és; així el P. Abat Maur va veure que calia abandonar els conreus i donar-los a tercers, en canviar substancialment les característiques dels monjos. També potser ens abelliria una altre activitat i especialment dirigir-la nosaltres, però en aquest aspecte si decidim o bé potenciar al màxim els tallers o feines que ara fem o bé emprendre una altre activitat concreta ens cal decidir-ho en comunitat i valorant molt bé tots els aspectes, dels quals els econòmics no són pas els menors.

Com a filosofia general sant Benet ens diu avui que hem de fer la feina el millor que sapiguem, no envanir-nos-en mai i no sucumbir al pecat de l’avarícia o del frau. No es tracta en el nostre cas de fer moltes coses i potser a mitges, sinó del treball ben fet, una idea en la que l’abat Josep va insistir múltiples vegades, treballar sense preses deia ell, sense sentir-nos estressats però sí a gust perquè fem quelcom útil a l’alçada de les nostres possibilitats personals i de temps; aquesta és la característica de la nostra feina davant d’altres activitats del nostre món, no tenir presa i valorar la feina ben feta. Perquè davant del que diuen que “quien mucho abarca poco aprieta” puguem posar la bona feina.

En la nostra vida tot conflueix en la recerca de Déu tant la pregària com la trobada més directa amb els homes mitjançant el treball; Déu és el centre de tots dos aspectes. Com deia santa Teresa “entre pucheros anda Dios”, com també darrera d’un ordinador per portar la comptabilitat, la biblioteca o la pàgina web, d’una rentadora, d’unes tisores de podar, d’una aixada, d’uns estris de paleta, del tractor o a la mateixa porteria, la sagristia i així arreu. Els diners formen part de la vida dels monjos, com de la de tots els homes, per això el treball, l’activitat econòmica forma part de la vida del monestir; però ho hem de viure com a monjos no pas subjectes a d’altres paràmetres. Viure-ho ara i aquí, amb unes característiques ben concretes; nosaltres som en una casa que no és nostra, que ho havia estat durant segles però que per circumstàncies històriques va deixar de ser-ho; i avui per habitar-la hem d’acomplir unes condicions determinades, com per exemple la visita turística, activitats que no hem triat i potser si poguéssim no escolliríem, però sí que podem aprofitar-les en qualsevol cas per mostrar la nostra vida de la millor manera possible, és a dir per fer present a Déu enmig del nostre món mitjançant el nostre testimoni de vida.

Per tal d’assolir-ho sant Benet ens convida a treballar sempre amb traça, a aportar guanys al monestir; però a fer-ho amb humilitat, sense envanir-nos, sense frau ni avarícia. Tot plegat no deixa de ser un bon programa no tant sols per als monjos sinó per a tot cristià.

diumenge, 10 de febrer del 2019

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)

La vellesa com la vida és un regal de Déu.

De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.

«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)

Convivim amb la vellesa.

Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.

«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)

Ens cal acceptar la vellesa.

Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.

«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)

La vellesa és la porta de l’eternitat.

«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).

«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)

La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.

La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.

El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.

Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.

diumenge, 19 de novembre del 2017

ELS VELLS I ELS INFANTS

Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de la naturalesa humana. Els joves poden no tenir encara la força per practicar la Regla i els ancians haver-la perduda. Tenim la tendència a jutjar el que és possible i el que no ho és en funció dels nostres propis paràmetres. Inconscientment avaluem els límits entre el possible i l’impossible en funció de les nostres pròpies capacitats; sense adonar-nos que ens estem considerant com el centre i el criteri últim de tota realitat. A aquesta actitud sant Benet hi oposa l’objectivitat de la Regla i ens situa en un pla completament diferent davant la realitat i fins i tot una lectura literal i restringida de la mateixa Regla. En són un exemple els nostres pares cistercencs; així de la lectura que en fa sant Bernat es desprenen dues característiques generals. La primera és la insistència sobre la moderació i la discreció, sobre la bondat, la indulgència i l’amplitud. La segona és la llibertat que manté en relació al text de la Regla en els rars casos on hi ha una prescripció particular d’aquesta que va en contra d’una conducta que ell creu que li cal adoptar per ser més fidel al que li suggereix l’Esperit Sant. És a la Regla de Sant Benet, presa en el seu conjunt i sobretot en la seva doctrina espiritual, a la qual sant Bernat deu el caràcter equilibrat del seu ensenyament monàstic. Res més estrany a la seva mentalitat que el literalisme, el veritable esperit de la Regla és a dir l’Esperit Sant no pot conduir ni a la tebiesa, ni a una vida més severa que l’establerta en cada monestir; cedir a una o una altra d’aquestes temptacions seria per a sant Bernat acceptar i cedir a un mal pensament. Però, al contrari, guardar en tot la justa mesura, no separar el text de sant Benet de la tradició viva, és el mitjà d’evitar tot excés o tot defecte.

Perquè aquest text que escoltem, o hauríem d’escoltar, cada dia, no és pas un reglament; l’ambició de la Regla és obrir-nos un camí per arribar al Regne, un camí de retorn vers Déu, individual però viscut en comunitat. La veritable i més gran dificultat és deixar-nos fer per la gràcia de Déu evitant de sucumbir als desitjos i passions que ens envolten. Ens ho deia avui sant Agustí «la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent», deixant entrar en nosaltres la gràcia de Déu i no barrant-li el pas amuntegant les nostres misèries com si d’una barricada es tractés. La Regla és una escola de llibertat interior que poc a poc, pas a pas, ens ensenya a obrir-nos a l’acció de l’Esperit ajudant a distingir entre la nostra pròpia voluntat i la voluntat de Déu. Aprendre a veure què vol Déu, és en definitiva l’única raó de ser de la Regla. Sant Benet es fixa en els ancians i en els més joves i ens demana d’estar atents a llurs febleses. Ens parla de l’aliment però també podria fer-ho del son o del treball. Quan tot va bé, quan estem en plena forma, se’ns fa difícil entendre que quelcom pugui esdevenir difícil pels nostres germans. Ens cal aprofitar fins i tot els nostres propis moments de febleses com la malaltia o la fatiga, per acostar-nos a aquells que més o menys sovint, en un moment o altre també els afeixuga. Sant Benet fa intervenir l’autoritat de la Regla perquè ens ajudi a atendre i a entendre la fragilitat dels nostres germans i la nostra pròpia. Encoratjant els forts sense desencoratjar els febles, així ho planteja sant Benet.

Un dels principis de la nostra societat contemporània és que la llei és igual per a tots, al qual caldria afegir que fins que no tots es puguin conformar a la llei no cal plantejar-se de canviar-la. No és pas el punt de partida de sant Benet, per a ell la Regla és una manera de viure, un art de viure cap al qual hem de tendir, tenint en compte la situació personal de cadascú. Darrere la mentalitat del nostre món s’hi amaguen dues realitats que ens costa d’admetre: la por i la conseqüència d’aquesta por. Darrera aquest igualitarisme de façana s’amaga la por d’ésser ignorats, perquè la diferència, ésser diferents, sovint ens fa por. Si aquell pot fer allò aleshores per què jo no ho puc fer? Si aquell no ho fa, aleshores jo tampoc no ho faig, tot i que jo sí que ho podria fer. Darrere d’aquesta actitud hi ha un cert infantilisme, hi ha l’infant que vàrem ser i encara no hem deixat de ser del tot. Aleshores la nostra tendència pot ser de fer menys, de rebaixar el nostre grau d’acompliment, de relaxar-nos sota el pretext que altres no poden complir el que ens diu sant Benet. La conseqüència és que aleshores relativitzem la Regla sota el pretext que no tothom la pot viure en plenitud. Sant Benet no va per aquí, ell no parla de relativitzar sinó d’humanitzar tenint en compte la realitat de les persones. Per sant Benet no convé rebaixar per tal que tothom faci el mateix, sinó com ell mateix diu «de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere» (RB 44,19).

Ho veiem en l’Evangeli que proclamem i escoltem aquest diumenge, a cadascú se li donen uns talents que cal que faci fructificar «Jesús vol ensenyar als deixebles a emprar bé els seus dons; Déu crida cada home a la vida i li lliura uns talents, confiant-li al mateix temps una missió que complir. Seria de necis pensar que aquests dons se’ns deuen, i renunciar a emprar-los seria incomplir la fi de la pròpia existència» com escriu el Papa Benet en comentar aquesta paràbola (Àngelus, 13 de novembre de 2011). Aquest igualitarisme asimètric ens demana una maduresa i aquest és el punt en el qual hauríem de posar l’accent en la nostra relació amb tota la manera de viure la Regla, així «siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts». Per a tot això ens cal l’ajut de Déu, per acomplir aquets mínims i començar a pujar, no pas aturant-nos, ni menys tirant enrere, sinó pas a pas pujant cada cop més amunt.

diumenge, 15 de maig del 2016

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi

L’igualitarisme asimètric envers les edats que mouen a la compassió implica alhora una uniformitat en l’observança de la Regla i una bondadosa condescendència. Avui als monestirs no tenim infants, si més no en edat, tot i que cal que ho continuem essent en esperit, com ens diu l’Evangeli: ens hem de tornar com infants si volem entrar al Regne del cel (cf. Mt 18,3). Vol dir tornar a ser infants en innocència, en obertura de ment i de cor a Déu i als altres i no pas que també ho siguem, com passa massa voltes, en les nostres actituds capricioses que poc tenen d’esperit comunitari madur. Escoltar els altres amb respecte i atents al que ens poden aportar sense tancar-nos en la nostra falsa seguretat, que pot no ser altra cosa que rutina i peresa. Exposar la nostra opinió també amb respecte i sempre en interès de tots i no en el propi. En definitiva, posar els talents i dons que tenim al servei de tots i estar oberts a reconèixer les nostres mancances i a treballar per superar-les; si ni tan sols les reconeixem ni hi posem cap interès per millorar aleshores segur que no avançarem tots junts vers la vida eterna no anteposant res al Crist, que és el que hem vingut a fer al monestir i no cap altra cosa. Ens diu el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta: «La nostra misèria és un obstacle només quan no la reconeixem, perquè quan la reconeixem, tot seguit el Senyor la transforma en porta oberta per la qual ve a estimar-nos i fer-nos misericordiosos com ell.»

No tenim infants però el que sí que tenim són vells. Els monjos es van fent grans; hem tingut la gran joia de poder compartir una part del nostre camí monàstic amb aquella generació de monjos que varen viure els primers anys de la restauració de la vida plena a Poblet; fins i tot amb la segona i tercera vocació rebudes en aquesta casa l’any 1941 i això ha estat i és, en la mesura que resta en els nostres cors, una gran riquesa. Cada cop són menys els qui ens acompanyen, és llei de vida i alhora ens fa veure com les comunitats a poc a poc van canviant les seves fulles per d’altres de noves que van brostant amb cada nova primavera que representa una nova vocació. Les fulles velles cauen a terra, tornen a la pols, però no hi resten estèrils sinó que com un bon adob fertilitzen l’arbre de la nostra comunitat per envigorir-lo i fer-lo créixer amb saba nova. L’edat per si mateixa no és un grau, sant Benet ens ho repeteix sovint, però si a l’edat hi ajuntem una maduresa com a monjos, sí que esdevé quelcom de molt important per a la vida comunitària. No respectem els ancians només perquè ho són, que ja seria una raó, sinó perquè el seu exemple ens motiva i alliçona. Sovint monjos que en la plenitud de la seva vida monàstica eren contestats per molts altres, per emprar una expressió políticament correcta, en la seva maduresa han estat per a alguns de nosaltres un referent, algú que, en conversar-hi, ens aportava una serena reflexió, sobretot perquè partia de l’anàlisi autocrítica de tota una vida de monjo, aquella anàlisi que deixa de banda les futileses i se centra en allò d’essencial, cercar Déu.

Pensem una mica en el que anirem deixant cadascun de nosaltres com a monjos als qui vénen darrere nostre; el nostre llegat està a les nostres mans i en les de Déu; però som nosaltres els qui ens hem d’escarrassar per esdevenir bons monjos, ja que ser exemples o referents no és fàcil; no ho deixem tot en mans de Déu perquè si no hi posem res de la nostra part Ell sap que a la fi no volem avançar. De la nostra vida basada en la pregària, la Paraula i el treball, en totes tres coses, depèn la vida i el futur de la nostra comunitat. Si ens deixem endur per actituds acomodatícies, per la rutina, per la peresa i la duresa de cor, ni serem vertaderament monjos, ni seguirem Crist ni atraurem ningú a seguir la nostra vida. Compassió, autoritat, feblesa i bondadosa condescendència; quatre conceptes que cal posar en pràctica amb generositat, humilitat i sentit de comunitat.

Aquests dies estem llegint la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc, Amoris Laetitia, que, permeteu-me que ho recordi, és magisteri de l’Església en sentit ple, malgrat que alguns destacats membres de la nostra Església ho neguin amb una manca de comunió amb el successor de Pere que allunya els seu cors del mateix Crist. El Papa Francesc parla del matrimoni i de la família però comentant el capítol 13 de la primera carta de sant Pau als Corintis, l’anomenat himne a la caritat, ens dóna també els elements per a la vida comunitària: paciència, actitud de servei, guarir l’enveja, evitar ser altius i arrogants, ser amables, despresos, no tenir violència interior, practicar el perdó, alegrar-se amb els altres i pels altres. Com diu el Papa Francesc, basant-se en sant Tomàs «L’amor d’amistat s’anomena caritat quan es capta i aprecia l’alt valor que té l’altre. La bellesa —l’alt valor de l’altre que no coincideix amb els seus atractius físics o psicològics— ens permet de tastar l’aspecte sagrat de la seva persona (...) Per això, de l’amor pel qual a un li és grata una altra persona en depèn que li doni quelcom de franc» (AL, 127). Com ens diu sant Benet avui, de la caritat neix la bondadosa condescendència.