ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)

La vellesa com la vida és un regal de Déu.

De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.

«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)

Convivim amb la vellesa.

Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.

«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)

Ens cal acceptar la vellesa.

Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.

«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)

La vellesa és la porta de l’eternitat.

«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).

«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)

La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.

La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.

El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.

Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.