De la Regla de sant Benet
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens parla en aquest capítol, al final del denominat codi penal de la Regla, de dues distincions: l’edat i l’enteniment. Al llarg de la Regla sant Benet ens parla sovint dels infants i dels ancians. En la seva època que un infant fos donat per la seva família a un monestir no era pas una cosa estranya sinó més aviat habitual. Però l’edat que vertaderament interessa a sant Benet és l’edat espiritual, per exemple ho deixa ben clar quan parla de l’ordre de la comunitat on no s’hi val a tenir més edat, sinó és aquella que és resultat de l’entrada en el monestir, que hauria de correspondre a la de la maduresa espiritual. No es tracta als nostres dies d’aconseguir-la amb mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots; ja la mateixa vida ens va castigant, si volem dir-ho així, o si més no ens va posant a prova. Però sí que la maduresa espiritual segueix essent quelcom a aconseguir o desitjable d’aconseguir. Realment arribem mai a ser madurs espiritualment? Per experiència personal o comunitària diria que no, que no hi arribem mai o que hi arriben tant sols uns pocs. No és que sigui pas un problema exclusiu de la vida monàstica o consagrada, el mateix problema és ben present en la vida de tots els homes i dones del nostre temps. Per exemple algú ens pot venir a explicar el seu desassossec personal fent-nos un relat que pot ser més o menys així, aquest és inventat:
«Jo de jove vaig tenir un primer amor, era un amor de joventut poc madur que a la fi no va anar a bon port. Al cap dels anys vaig conèixer una bona noia, jo creia sincerament que era el meu gran amor, que me n’havia enamorat; però passats uns deu anys no em sentia correspost, veia que no em valorava tal com jo creia merèixer de ser valorat i vaig cercar una nova relació, diguem una amiga íntima, i me’n vaig anar amb ella. Passats uns anys, en aquest cas bastants menys de deu, en la nova relació tampoc no em sentia valorat i vaig creure sincerament que havia de tornar amb el meu gran amor i així ho vaig fer i ho vaig explicar. Anaren passant de nou els anys, em varen presentar una altre noia, però per una cosa o altre va resultar un amor impossible. El meu desassossec aleshores fou tan gran que altre cop de nou em vaig adonar que la que considerava el meu gran amor no em corresponia com jo creia merèixer i em vaig plantejar de nou tornar a l’altre relació, amb la amiga amb qui havia estat uns anys a veure si ara treia d’ella el que jo volia i em valorava.»
Quan ens plantegen un relat com aquest, que certament és figurat i no hi busqueu cap protagonista concret perquè no el trobaríeu pas, molt probablement respondríem que la persona en concret el que ha de fer és aclarir-se, centrar-se, plantejar-se ben bé a qui estima, si és que realment estima a algú a part de a sí mateix, i a més pensar si és que no va fent mal a una i a altre persona a més d’ell mateix. Aquesta situació pot passar i passa realment en moltes relacions de parella, en molts matrimonis i fan mal i es fa mal, sobretot si hi ha fills pel mig. Però nosaltres tampoc no estem pas exempts de patir situacions comparables a aquestes en la vida monàstica, casos en recordem tots i no han estat pas infreqüents tampoc a casa nostra. Al cap i a la fi són crisis espirituals, crisis personals, crisis de vocació que si és veritat que ben portades poden arribar a fer-nos créixer, mal portades o eternitzades en el temps no ens porten pas a bon port.
Pretendre que l’entusiasme que tenim, que cal que tinguem, en els nostres primers anys de vida monàstica es perllongui en el temps és una il·lusió. En el seu comentari al capítol del bon zel l’abat Cassià Maria Just ho analitza de manera brillant, fent un paral·lelisme amb l’enamorament humà. Primer una fase d’encegament enamoradís, perquè si la nostra vocació és purament un procés intel·lectual malament rai; després una fase d’un cert i més o menys elevat rebuig i finalment una tercera fase d’assentament que és on cal desitjar d’arribar per tenir un cert equilibri. Sinó superem la fase de rebuig, la fugida pot produir-se tancant-nos a mirar al nostre interior, per no situar la inquietud i el desassossec al nostre cor i intentant de focalitzar-lo en un enemic exterior, en els altres, en les estructures, en la rutina, en la no valoració. Una segona reacció pot ser aferrar-nos a un acompliment estricte però buit de tot contingut espiritual o al menys amb una vida interior de molt baixa intensitat; aquesta segona situació seria sobreviure o malviure, potser perquè no tenim ni la valentia d’enfrontar-nos a la nostra crisi personal, ni la gosadia de treballar per recuperar la nostra vida interior, ni el coratge de cercar un altre marc de vida si aquest fos el cas. Una tercera possibilitat seria més o menys com la del relat; pensar que en un altre lloc, en el nostre cas en un altre monestir i amb una altre comunitat tot seria millor. Tots tenim l’experiència d’idealitzar situacions passades, unes situacions, siguem sincers, que potser quan les vivíem no ho fèiem pas ni amb joia. ni amb plenitud i més aviat en volíem fugir.
A cada edat i a cada enteniment aquestes crisis es poden presentar d’una manera o d’una altre. Com fer-nos-ho perquè ens siguin motiu de creixement espiritual? Com superar-les? Com no caure en l’accedia que ens emmalalteixi l’ànima de manera crònica? No crec pas que recorrent a mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots avancéssim molt en la bona direcció. El secret és confiar-nos al Senyor amb total generositat i humilitat. Tots hem escoltat el relat d’un germà nostre que més d’un cop ha preparat les maletes per anar-se’n del monestir, però malgrat les dificultats que en un moment donat li semblaven insalvables, ha tingut el coratge d’esperar l’endemà i aquest endemà sempre, al menys de moment i esperem que sigui així ja per sempre més, li ha portat llum i serenor. En el llibre sobre la vida consagrada del Papa Francesc, al que ja m’he referit altres vegades, el Papa diu que segurament cap vocació és sincerament generosa al cent per cent en el seu inici; però que sabut això cal que ho sigui en un alt percentatge per poder avançar i arribar a aquest noranta o vuitanta per cent de sinceritat que ens permeti viure amb joia la nostra vida. Viure intensament la pregària comunitària i personal, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; també superant les ensulsides que puguem patir de tant en tant, més sovint del que voldríem; aquesta és la manera de confiar-se plenament al Senyor, al seu ajut que és inestimable, insubstituïble per avançar cap a Ell. Com ens deia avui a Matines sant Cesari d’Arle: «Nosaltres, que hem estat enriquits per la misericòrdia divina amb uns beneficis tan grans, sense cap mèrit que els precedís, col·laborem amb Ell segons les nostres possibilitats, a fi que la gràcia d’una amor tant gran ens sigui profitosa i no pas mereixedora de càstig.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada