L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens alerta avui contra quatre faltes i en troba dues causes. La contumàcia, la desobediència, l’orgull i la murmuració són faltes que poden portar a l’excomunió; l’origen d’aquestes faltes està en no seguir la Regla o en menysprear els manaments dels ancians; i pensem aquí que per sant Benet l’edat sols és una xifra, l’ancianitat de la que parla és l’experiència i la maduresa espiritual, no pas la corporal perquè pot ser que ambdues no coincideixin.

Pensem que aquest capítol està situat al inici del denominat codi penal de la Regla, és la seva introducció i d’aquest se’n deriven els principis fonamentals de tota la resta. Tota falta, tot pecat ve de no acomplir amb la Regla i el que ens manen; tota falta neix de la murmuració, es una mostra de desobediència, d’orgull i podem eternitzar-la en les nostres vides per la contumàcia,

Contumax

Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena. Així ser recalcitrant o contumaç; és una actitud que pot merèixer l’expulsió del monestir, «si és contumaç, que sigui expulsat del monestir» (RB 71,9) ens diu sant Benet respecte a la manca d’obediència dels uns envers als altres. «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19) ens diu l’Apòstol a la Carta als Romans que aquests dies escoltem a Matines. I és que podem faltar, és inevitable i ben humà caure; però tant sols el penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena. Primer que tot reconèixer personalment les nostres accions sense ocultar-nos-en res, perquè al cap i a la fi a Déu res se li pot amagar. I admetent obertament la nostra culpa, sotmetre’ns a les exigències de la justícia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia; és a dir reconeixent les nostres faltes i recorrent al sagrament de la penitència, que ens hi ajuda i que ens reconcilia amb Déu. Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena, que és la ferma resolució de no tornar a pecar i d’evitar en tant que puguem el que pugui ser ocasió de cometre faltes. Ens deia un professor de l’Escolàsticat que el diable té una virtut i aquesta és la perseverança; siguem també nosaltres perseverants en combatre’l evitant de caure en les mateixes faltes sempre. Escriu sant Agustí en el seu Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan que anem escoltant aquest dies a Matines alternant amb d’altres lectures: «¿I com ens podem reconciliar, si no eliminem el que s’interposa entre Ell i nosaltres? (...) Per tant no és possible la reconciliació si no es treu del mig el que no hi ha de ser, i s’hi posa el que cal.» (Tractat 41,4-5). No podem ni hem de renunciar al propòsit d’esmena, per molt que caiguem una volta i una altre en les mateixes faltes. Renunciar-hi seria renunciar a la nostra pròpia llibertat i Déu ens ha creat lliures; tant per fer el bé com el mal i està a les nostres mans fer el bé tant com no caure en el mal.

Inoboediens

Per lluitar contra la desobediència tenim l’obediència. La idea d’obediència presideix tota la Regla, i sant Benet la presenta com a signe de l’amor a Crist, a qui veiem o hem de reconèixer en l’altre. Humilitat i obediència tenen una estreta relació, així la primera és l’actitud interna, l’efecte produït en l’ànima pel temor de Déu; mentre que la segona és aquesta mateixa actitud expressada externament; d’aquí que en el fons es trobin i confonguin. Són tres els capítols que en la Regla que s’ocupen exclusivament i d’una forma explícita de l’obediència; perquè la Regla no només l’aconsella, sinó que la veu com el seguiment de l’exemple de Crist. El text de la Carta als Hebreus que anem seguint en la litúrgia aquestes primeres setmanes del temps ordinari ens ajuda a entendre aquesta idea identificant obediència amb Crist i servint-nos Ell de model per, renunciant a la nostra pròpia voluntat i al nostre propi interès, fer-nos servidors dels germans, com Crist ho fou seguint la voluntat del Pare. La desobediència per tant és signe de voler imposar la nostra voluntat per damunt de la del Senyor i d’allunyar-nos del seguiment del Crist.

Superbus

Per lluitar contra la supèrbia tenim la humilitat. La humilitat, com a valor humà, el pot viure tota persona; però per al monjo neix de la confiança en el Senyor i del reconeixement de la nostra migradesa davant de Déu i davant dels altres, que són imatge de Déu. L’humil confia i es posa al servei dels altres per amor al Crist. No és una tasca fàcil, cal anar treballant-la per anar rebutjant l’altivesa, el menyspreu més o menys subtilment expressat, el portar sempre els comptes dels greuges que crec que m’han fet, obstinant-nos a mantenir un protagonisme que satisfaci el nostre ego. Quan vivim les nostres limitacions com una humiliació, no passen de ser una experiència desagradable de la qual volem sortir surant el més aviat possible; sols quan la pau interior ens porta a abraçar la nostra situació confiats en el Senyor la vivim evangèlicament. Perquè una cosa és teoritzar sobre la humilitat i una altra viure-la. Un abaixament suportat no és si no humiliació; un abaixament estimat és humilitat i Crist no es va aferrar a la seva condició divina, sinó que es va fer no res, es va anorrear per amor als homes i per obeir al Pare.

Murmurans

I per lluitar contar la murmuració que tenim? Murmurar no vol pas dir anar dient en veu baixa, per a nosaltres mateixos quelcom; això fins i tot pot ser una teràpia per evitar caure en la murmuració. La murmuració que tant blasma sant Benet, que tant critica el Papa Francesc, és la que practiquem jutjant al proïsme, parlant malament del proïsme, escampant fins i tot calumnies; sense tenir la força, la valentia necessària de mirar els nostres propis defectes abans que els dels altres. En la murmuració s’hi sumen desobediència, contumàcia i orgull. Per no caure en aquest tipus de murmuració és pel que el Papa Francesc diu que és molt necessari mossegar-se la llengua abans de parlar malament de l’altre.

Desobediència, orgull, murmuració i menyspreu són faltes contràries a la Regla i a l’Evangeli; d’aquí la insistència de sant Benet en fer-nos adonar de que cal que ens esmercem en esmenar-nos-en tant com puguem amb l’ajut i la misericòrdia de Déu. Com diu sant Gregori de Nissa en la lectura de col·lació: «La perfecció cristiana tant sols té un límit: el no tenir límit.»