COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.

Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.

En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.

A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.

Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.