PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al centre del pròleg, els dos primers versets que hem escoltat avui esdevenen com una mena de resum de tot aquest. Sant Benet ens hi diu que la nostra vida ha de girar al voltant de Crist, i que l’objectiu és arribar al seu Regne, cap al qual caminem sota el guiatge de l’Evangeli, amb les armes de la fe i de l’observança, i la meta, el premi, és merèixer veure aquell qui ens ha cridat al monestir. És Crist qui ens hi crida i ens crida a participar del seu Regne, no hi tenim pas un lloc garantit d’antuvi, sinó que és corrent per les bones obres que ens el podem guanyar o tal volta deixar perdre si peresosos no acabem d’arribar-hi. Aquest camí l’hem de fer-lo corrent, no podem encantar-nos-hi, hem de fer-lo sense culpa i practicant la justícia, rebutjant al maligne, esclafant els mals pensaments tot just apuntin contra el Crist, és a dir confrontant-los amb els manaments de Crist. Tot allò que s’hi oposi no és de Crist, potser creguem que ens pot afavorir a curt termini però no es correspon amb el que hem vingut a fer, és fruit del nostre egoisme, de les nostres febleses.

La imatge del camí recorre de fit a fit el text del pròleg. Hi correm en tant que tenim la llum de la vida, hi correm amb les bones obres, volent arribar a la meta, hi correm mentre som en aquesta vida i ho fem en la inefable dolcesa del seu amor; sabedors de que Déu és pacient i misericordiós, una misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai i que ens empeny al penediment. El Senyor no vol pas la nostra mort, sinó la nostra conversió i preservar la nostra vida. Per això per fer aquest camí hem de fonamentar la nostra fe en una base sòlida, aquesta és, no pot ser cap altre, que la Paraula de Déu, i no sols hem d’escoltar-la, rumiar-la sinó respondre-hi amb fets cada dia, no deixar-ho per l’endemà perquè de fet no sabem mai quan serà aquest nostre final. Nulla die sine linea deien els antics llatins, en cap dia de la nostra vida ha d’estar absent el ferm propòsit de ser observants de les bones obres. Sant Benet ens dona, per exemple, un consell ben concret dir la veritat al fons del cor i no enganyar amb la llengua, no fer mal al proïsme ni admetre cap ultratge contra ell. El Papa Francesc en el seu llibre conversa sobre la vida consagrada, perdoneu que en faci tantes referències però és que la seva lectura atenta m’ha captivat, ens diu que en la vida comunitària és molt necessari mossegar-se la llengua; pel Papa Francesc aquest és un consell ascètic dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un altre ens hauríem de mossegar la llengua; potser alguns ja la tindríem ben masegada i feta trossos a hores d’ara, perquè aquesta temptació de parlar massa i de fer-ho malament de l’altre ens assalta molts cops al dia i tants d’altres hi sucumbim (Cf. La força de la vocació, pàg. 72). Potser en el fons una de les raons que ens empeny a caure-hi sigui una altre de les alertes que ens posa sant Benet i és la de que no ens envanim de la bona observança, si de cas la tenim; que no ens hi envanim perquè hem de considerar que tot allò que fem de bo, que tot allò que surt de bo de les nostres accions ve de Déu perquè de nosaltres mateixos res de bo no por sortir-ne sinó és que deixem actuar al Senyor en els nostres cors. Com diu el Papa Francesc: «ens fa bé saber que no som el Messies. Aquest tipus de “salvadors”, em fan desconfiar. Aquesta no és la fecunditat de l’Evangeli. Quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és» (Cf. La força de la vocació, pàg. 56).

La fe, la pràctica de les bones obres i l’Evangeli són els tres pilars sobre els quals el monjo construeix la seva vocació, com l’home assenyat de l’Evangeli que edifica sobre la pedra. L’Evangeli ens mou a imitar la manera digna de viure del Senyor; acostant-nos-hi descobrim com hem de viure, siguin quines siguin les nostres moltes limitacions, el que val és que cerquem de portar una vida digna de la manera de viure del Senyor, que ho intentem al menys. Així les riuades i els vents, que són les temptacions, les proves i els moments de crisi, no podran ensorrar la nostra vida monàstica, potser l’afebliran, la sotragaran segurament, però podrem redreçar-la amb l’ajut de Déu perquè hi restaran ferms els fonaments. La Regla té un caràcter absolutament evangèlic, ens fa un retrat admirable de la vida evangèlica viscuda en plenitud, el seu paper no és el de reemplaçar a l’Evangeli, sinó conduir-nos-hi i ajudar-nos a entendre les seves exigències; esdevé així una mena de manual d’ús de l’Evangeli, que ha de ser sempre el nostre full de ruta.

Sant Benet ens posa per model a l’apòstol sant Pau i la seva idea central de que és per la gràcia de Déu que som el que som. No tot ho tenim guanyat amb uns bons fonaments, però ho podem tenir un xic més fàcil, podrem avançar una mica més tranquils, més confiats de que aprofitarem aquests dies de treva, que és la nostra vida, per esmenar-nos. Perseverar amb la pràctica de les tres P que ens proposa el Papa Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Una pobresa tant física com moral, allunyada del triomfalisme, de l’envaniment ens diu sant Benet; glorificant a Déu i no glorificant-nos a nosaltres mateixos. Una pregària veritable, primerament comunitària i litúrgica; però també personal perquè com ens deia avui sant Pau VI, en la meravellosa lectura del segon nocturn de Matines, l’oració personal és vista només per Déu; posar-nos davant de Déu, sentint-nos necessitats d’Ell, humilment, sabent-nos pecadors i sabent que el Senyor és sempre bo. I finalment la paciència , la virtut que sant Benet diu que ens fa participar dels sofriments del Crist, i dient això ja deixa ben clara la seva importància i alhora la dificultat de practicar-la (Cf. La força de la vocació, pàg. 57-59). Com diu molt bé la Declaració de l’Orde de l’any 2000, la lectura de la qual escoltem aquestes setmanes d’Advent i de Nadal: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. (...) Vam abraçar la vida monàstica moguts per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem portats cap a Déu.» (La vida cistercenca actual. Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc, de l’any 2000, 39).