EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.

De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.

La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.

L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)

És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.

Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)