EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).

Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.

Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).