EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol, escriu Dom Paul Delatte, va més enllà del que el mateix enunciat proposa i ens parla de totes les ocupacions monàstiques, de tot el que emplena les nostres hores no afectades per la pregària litúrgica i acaba per definir com hem d’ocupar el nostre temps, és a dir el nostre horari o jornada de cada dia. Sant Benet, com de costum comença amb una frase que li serveix de peu per a desenvolupar el seu argument: «L’ociositat és enemiga de l’ànima». Col·loquialment en català podríem fer referència a aquella dita que «qui no te feina, el gat pentina», algunes vegades fins i tot aquest refrany podria ser d’aplicació literal. I és que no ocupant el nostre temps donem lloc a que la nostre ment sigui presa d’elucubracions i acabi donant com a fruit la murmuració, aquest vici que sant Benet tant detesta i amb tota raó.

L’expressió vacare Deo ha donat lloc a la nostra paraula vacances i en el seu sentit etimològic i significat primitiu parlar de vacances volia dir dedicar-se més a Déu. El temps de vacances era un temps en què l’home es podia girar vers Déu, ja que les obligacions laborals, així ho permetien. Tot això té una certa relació amb el descans sabàtic, un dia dedicat al Senyor. En el nostre món a l’inrevés, avui dia ocorre a vegades tot el contrari. Vacances significa viure sense Déu, si és que no s’hi viu ja tot l’any, viure sense llei, viure sense obligacions, una mica sense preocupar-se dels altres, interessat únicament a passar uns dies tan bé com sigui possible, sempre pensant en el nostre adorat cos. Ja fa uns anys un bisbe escrivia sobre el decàleg de l’estiuejant cristià i deia que tot es pot resumir en dos manaments «continuar donant “al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”, o dit d’una altra manera, en vacances i en tot temps, continua recordant-te de Déu i del proïsme, relacionant-te amb ells com ells es relacionaran amb tu. Déu no fa vacances en la seva cerca d’amor a l’home. Les vacances poden ser temps excepcional per a sortir a la seva trobada. I és que a l’estiu, continuem sent cristians. És més, tenim una magnífica oportunitat de ser-ho i de demostrar-ho.»

En el nostre cas ho podríem traslladar a pensar que quan preguem ens dediquem a Déu i la resta de la jornada fem una mena de vacances de Déu. No ha de ser pas així, no és el que sant Benet estableix, per a ell sempre hem de vacare Deo, és a dir Déu sempre ha de ser present en la nostra vida, en cada moment, en cada instant. I encara que sant Benet no faci explícits els perills de l’ociositat sí que ens mostra els beneficis de tenir la nostra ment i el nostre cos ocupats i entenguem aquí que la contemplació esdevé l’activitat suprema de la intel·ligència i l’adhesió del cor cap a aquell qui ho és tot en tots.

El treball no l’hem de veure com el càstig diví conseqüència del pecat de l’home, com una llei penal que ens condemna; si així ho fem qualsevol tasca la farem de malgrat, ens costarà de passar el temps mentre ens hi ocupem i el risc de que la fem malament i a desgrat és aleshores molt elevat. Certament podríem sublimar l’objectiu del nostre treball i dir que tot ho fem pel Senyor, això és cert perquè si hem vingut al monestir tota la nostra vida està orientada vers Ell ja que Ell ens va dir que estimar-lo i estimar als germans són els dos grans manaments. Aquesta motivació per sí mateixa dona sentit a qualsevol tasca que fem, fer-ho tot per amor i la fe es mostra també en fets com ens diu sant Jaume: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,18).

Vivim en un lloc on, per sort o no tanta sort, ens ocupa gran part del dia la seva gestió, el seu manteniment i això s’uneix a les tasques més pròpies d’una comunitat com ara alimentar-la, vestir-la i qualsevol altra tasca en aquest sentit. No hi ha feina més digne o menys digne; sigui asseguts en una taula, sigui drets en una altra tasca; sigui sols o sigui treballant amb d’altres, hem de tenir clar que tot ho fem per al Senyor. Per tant ha de primar el gust per la feina ben feta, sense preses però alhora sense recança; no corrent per acabar-la perquè així estarem lliures, tindrem temps per a nosaltres o tindrem “vacances”; sinó complint amb fidelitat i eficàcia posant els ulls en el que puc fer de més quan acabi el que estic fent i quina feina pot ser la més útil als meus germans. També hem de tenir sempre present que ho fem tot en nom de la comunitat, per tant no hi ha lloc pels particularismes, no hi ha lloc ni tant sols per pensar que puc utilitzar la meva responsabilitat com una parcel·la de poder per fer-la servir contra aquell qui no em cau bé, Déu no ho vulgui, o per afavorir al meu amic de l’ànima, que tampoc Déu no vulgui que caiguem en aquest vici de les amistats massa particulars.

Mantenir la casa neta, mantenir els jardins en bon estat, procurar la roba polida, tenir-ho tot a punt per a la litúrgia, rebre i acollir als hostes com al Crist, cobrir les necessitats de cada germà tant a nivell material com de salut, tenir el menjar a punt a l’hora que toca, servir-lo amb cura i de grat, cuidar als malalts, atendre la porteria, disposar-ho tot al refetor perquè no hi falti de res i així tantes altres coses; ocupen el nostre dia a dia; fer-nos-ho nosaltres mateixos, com diu sant Benet, no ens ha d’entristir perquè és servir als germans i també un estalvi en no haver de fer-ho gent de fora, com en tantes altres comunitats succeeix, cada cop més.

No hem de renunciar a tenir una activitat comuna productiva, no serà fàcil trobar-la per tal de no gravar la nostra economia amb una forta inversió inicial, i alhora sense afeixugar la comunitat, com diu sant Benet fent totes les coses amb moderació pensant en els més febles. Experiències no reeixides en d’altres comunitats han acabat essent més un nou problema que no pas una solució. Hem de tenir presents també els dons, talents i capacitats que Déu ens ha donat a cadascun de nosaltres i posar-los a disposició de la comunitat amb generositat i tenint també presents les nostres limitacions. No tothom pot fer de tot, hi ha qui té habilitats naturals o capacitats físiques o intel·lectuals que faciliten que realitzi determinada tasca i hi ha qui no les té. Alhora que posem els dons i talents al servei de la comunitat també ens cal agrair els que el Senyor ha atorgat als altres germans i la disponibilitat d’aquests vers el conjunt.

Tinguem present de ser en presència del Senyor en cada instant de la nostra jornada. I en aquesta línia podem recordar l’anècdota d’aquell postulant que mentre la comunitat veremava estava a la capella de sant Esteve perquè volia estar amb el Senyor, mentre que el Senyor, com molt bé digué l’abat d’aleshores, estava veremant, perquè estava amb els qui feien el que tocava fer quan tocava fer-ho. No som amos ni del nostre temps, com no ho som del nostre propi cos; perquè tot ho posem de grat al servei del Senyor.

Com escriu Dom Paul Delatte: «El pensament mestre de sant Benet és que hem de cercar Déu.» I som davant Déu realment quan ens ocupem i fem el que ens toca de fer quan ens correspon fer-ho. Un temps per a cada cosa i tot el temps per a Déu.

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No seria de rebut si sant Benet ens digués a la Regla que ens cal menjar fins a arribar a l’enfit, beure fins l’embriaguesa i menjar cadascun a l’hora que ens vingui de gust i no seria de rebut perquè el fil argumental de tota la Regla és la moderació i la regularitat. Podem pensar que aquets són uns capítols secundaris, que no formen el cos podríem dir que doctrinal de la Regla, com ara seria el capítol dedicat a la humilitat, el dedicat a les bones obres o el que parla del bon zel que han de tenir els monjos; però si en aquests sant Benet vesteix el cos doctrinal de la Regla en els que estem escoltant aquests dies ens ve a dir com viure-ho tot això en la pràctica, en el nostre dia a dia.

Tant sols per raons d’utlitat ja seria bo ordenar horaris i costums, perquè podria ser un desori que cadascú anés a la cuina i es preparés la seva menja al seu gust i quan li plagués. Aquesta regularització serveix fins i tot per ordes més eremítics o que combinen la vida solitària i la vida comunitària. Per exemple en les cel·les cartoixanes l’avantsala, que avui es coneix com l’Ave Maria perquè allí hi ha sempre una imatge de la Mare de Déu a la qual el monjo resa amb una Avemaria cada cop que entra a la cel·la, que és tres cops al dia, doncs bé aquesta estança és l’herència de les cuines que cada monjo tenia a la seva cel·la ja que es preparaven cadascun els seus àpats; aviat, ja en temps del mateix sant Bru, es va veure que això no anava massa en la línia de mantenir una unitat d’horaris i de costums i aquesta cambra es va transformar en el que avui és, un lloc de pas cap a la part principal de la cel·la on el cartoixà prega, aprofundeix en l’Escriptura, treballa, descansa i menja, això sí també tots a la mateixa hora, malgrat fer-ho en estances diverses.

És aquest sols un exemple de que la vida monàstica, en els seus diversos carismes, està fonamentada en una unitat, més que no pas uniformitat, que li dona consistència i ajuda, ens ajuda als monjos a centrar-nos en allò que és l’objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè si cadascun ens haguéssim de procurar i preparar l’aliment necessari, certament ens prendria molt de temps. Per aquesta sola raó sempre hem de tenir en consideració i agrair la seva tasca als membres de la comunitat que ens procuren el menjar a taula a l’hora establerta i evitar la murmuració a fi de que les nostres ànimes se salvin.

En aquests aspectes de la vida diària sempre hi podem trobar la fina sensibilitat i humanitat de sant Benet. En la vessant individual i en la col·lectiva o comunitària. Dos capítols enrere sant Benet ens parlava de que hi hagi dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú perquè si algú no pot prendre de l’un mengi de l’altre; en el capítol que vam escoltar ahir ens deia que tot i que el vi no és gens propi de monjos i com que això no se’ns pot fer entendre i a vegades les condicions del lloc o del treball o la mateixa calor de l’estiu demanen una certa permissibilitat, doncs que tinguem un màxim, poder-nos-en estar, i un mínim no beure fins a la sacietat; és a dir fer-ho tot amb moderació. Avui en aquest capítol sant Benet també ens dona mostra de la seva humanitat. Ens parla per dos cops de la calor o de l’excés de calor, fet que ens mostra que no hi ha res de nou sobre la terra; i esmenta també de procurar que tot es faci amb claror de dia per evitar d’encendre els llums, altre cop res que no puguem viure també avui. Una sensibilitat vers les feixugueses humanes i també vers l’entorn, podríem veure-hi fins i tot un ecologisme avant la lettre o en qualsevol cas una voluntat d’estalvi econòmic i de feina, ja que encendre llums d’oli i de cera no era pas tant fàcil com prémer un interruptor o deixar-se detectar per un sensor.

Amb aquest capítol acaba el petit bloc dedicat directament a la taula: la lectura al refetor, la mesura en el menjar i el beure i les hores en que menjar. Poden semblar capítols menors però no deixen de ser l’aplicació més pràctica de la que podríem qualificar de teologia de la Regla; és com si en algun moment algú li hagués plantejat a sant Benet com viure la Regla en el dia a dia i ell hagués respost amb exemples quotidians. Tot plegat no pot ser sinó fruit de la seva experiència de la que emana llur saviesa. Sant Benet no es va seure i va començar a teoritzar sobre la vida monàstica; va viure la vida monàstica i en va treure de la seva experiència aquesta norma de conducta rectíssima. D’aquí que parli i estableixi normes sempre marcat pel seu profund humanisme, amatent a les flaqueses, atent a les condicions climàtiques de cada lloc i a cada detall. Sant Benet no planteja una norma rígida, planteja una norma per a ser viscuda sense tirar per endavant la tovallola, sinó mirant de viure-la en la seva totalitat i integritat i deixant lloc tant sols a la debilitat justificada i no pas a la mandra, a la deixadesa o a la renúncia, ni encara menys a la murmuració, perquè un dels temes centrals de la Regla, que va sortint aquí i allà, és combatre la murmuració i tots podem reconèixer que ho diu amb tota la raó.

Viure amb moderació és el resum. En la vida monàstica pot succeir, Déu no ho vulgui, que la importància de l’alimentació derivi en la gola, en expressió de sant Joan Clímac: és a dir caure en l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. El mateix Joan Clímac dedica el grau 14 de la seva Escala Espiritual a aquest tema. Entre altres coses diu que la gola ennuvola la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que se’ns posa per davant, i així prescindeix de la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en si mateix, les grolleries i les riallades, l’apatia per a escoltar la Paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia, l’afició a les coses mundanes. A tot això, segueix l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, veritable bestreta de la desesperació, que és el pitjor dels mals». També escriu sant Jeroni que «tot allò pel qual es fatiguen els homes en aquest món, s’ho posen a la boca i, un cop triturat per les dents, passa al ventre per a ser digerit. I el petit plaer que causa al nostre paladar dura tant sols el moment que passa per la nostra gola.» (Comentari sobre el llibre de l’Eclesiastès, 23). Donem doncs a la nutrició la importància justa i mantinguem sempre l’equilibri i la moderació en tots els aspectes de la nostra vida.