EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Son diversos els oficis, son diversos els treballs, però està clar que per sant Benet la vida monàstica ha d’estar ben regulada en les hores del quefer diari.

L’estructura del dia a dia està regulada sobre la base de la pregària, és a dir, de la litúrgia de les Hores. D’aquesta manera santifiquem el dia i santifiquem la nostra vida. Una vegada estructurada totes les hores de pregària comunitària s’ha de regular les hores de treball. Sempre amb la base de les hores de la pregària.

Això, ho tenim que viure així nosaltres i mai per cap excusa podem posar el treball per davant de la pregària comunitària. Perquè no podem arribar tard a la pregària perquè estàvem acabant un treball de teníem entre mans. Quan sona la campana vol dir que hem de deixar el que estàvem fent perquè tenim una cosa més important, la pregària.

En aquest capítol del treball manual hi ha tres frases que destacaria:

1. L’ociositat és enemiga de l’ànima

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles.

Tot ha d’ésser regulat per a la salvació de les ànimes. I l’experiència de sant Benet ens ha d’ajudar avui en dia a nosaltres a viure la nostra vida quotidiana teixint el camí de l’encontre amb el Senyor.

1. L’ociositat és enemiga de l’anima sempre, perquè t’allunya del centre pel qual has estat format i conformat en la vida monàstica, és a dir, Déu.

Per això, és molt perillós abandonar-se a l’ociositat, pensant en que no fa res que un dia em salti una pregària, total s’està millor al llit, és veritat, cal descansar el suficient. Però, el primer treball del monjo és la pregària en el cor i des del cor. No siguis ociós i no et faràs rebuig de monjo mentider.

Pregària i treball, cada cosa a la seva hora, al seu temps.

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina. És a dir, hi ha un temps dedicat al treball manual, unes hores ben determinades on la dedicació del monjo en el seu camí cap al cel, passa per el treball. Perquè el treball manual és instrument de salvació també. Tot treball per petit que sigui és una acció de col·laboració en la creació, en l’obra creadora de Déu. Nosaltres som instruments i el nostre treball ben fet, ben fet ens porta a Déu.

També unes hores ben determinades han de ser dedicades a la lectura divina. Perquè la lectura divina és l’aliment necessari per poder treballar el nostre camp interior, per poder regar el nostre cor assedegat. Mai en tindrem prou de lectura divina, si volem endinsar-nos en el coneixement de Déu.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles. La moderació és una bona qualitat que hem de tenir en compte, en el treball i en tantes altres coses en la vida monàstica. La moderació en el treball cal tenir-la present en els més febles, perquè sense quedar-s’hi fora de joc, perquè no hi arriben, puguin igualment fer un treball adient dintre de les seves possibilitats.

En una comunitat hi ha germans molt forts, forts, no tant forts, febles i molt febles, però cadascú ha d’anar treballant per no caure en l’ociositat.

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Pasqua, Pentecosta, Quaresma, són moments que ens serveixen, almenys en el temps de sant Benet a ordenar les hores dels àpats. Així, sant Benet fa diferència entre períodes més penitencials i períodes menys penitencials. És a dir, distribueix uns temps per a l’únic àpat a l’hora novena; o bé, moments de l’any en què hi ha dinar i sopar.

Sembla una estructuració de les hores de menjar molt regulada. Sí, però té tot el sentit quan veiem que viuen en l’horari solar. Tot s’ha d’acabar amb claror de dia.
La providència de l’abat, farà veure les necessitats de la comunitat, si hi ha excessiva claror a l’estiu, o qualsevol altra inclemència, o les feines encomanades.

Tot però, ha d’ésser regular per a que les ànimes se salvin. Perquè menjar per menjar no va en lloc. Hem de menjar per a viure, no viure per a menjar. Per això, ara encara tenim uns horaris per a la pregària en el cor, unes hores determinades per a menjar.

Hem de saber-ho i complir-ho. A la taula ens concentrem a unes hores per refer-nos del nostre cansament.

També ens adverteix sant Benet del mal de la murmuració, encara que deixa un marge, parlant de murmuració justificada. De tota manera ens hem de cuidar de no menjar murmuració.

Cal veure que encara ens queda la diferència de divendres i dimecres, com a més penitencial, en comparació a la resta dels dies de la setmana.

I tot això, ens queda per regular els nostres menjars, perquè ens centrem en el Crist i no en la nostra gola.

Perquè tot el nostre que fer diari va sempre en direcció a la pregària, a la unió amb el Crist. El monjo és l’home de pregària i no necessita cap mena més d’aliment per saciar-se de la seva unió amb Jesucrist.

El menjar i les seves hores son a banda. Cal menjar, lo suficient sense murmurar, ni en les hores ni en el contingut dels àpats. Més discreció i menys murmuració ens cal davant de les hores en que s’ha de menjar. A més mengem escoltant la lectura de la Sagrada Escriptura, o d’alguna altra lectura en la que diguem també ens serveix per anar edificant el nostre esperit.

Nosaltres tenim a taula un plat. Moltes persones en el nostre món tan comunicat no tenen plat, no tenen res per posar-se a la boca.

De vegades és el mateix Crist el qui truca a la porta del monestir, el qui ens truca a la porta el nostre cor. La nostra tasca benedictina és l’acollida.

Crec que de part nostra està el ser agraïts pel que tenim a taula i la nostra pregària per aquells que avui no podran posar-se res a la boca.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.