De la Regla de sant Benet
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha
de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la
duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que
exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i
oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després
de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre
donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat,
confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
De l’inflor d’orgull, ens ha dit aquesta setmana sant Pau en la primera carta a
Timoteu, neixen antipaties, rivalitats, insults, sospites, disquisicions
inacabables de gent que ha perdut l’enteniment, que desconeix la veritat (cf.
1Tm 6,4-5). Sant Benet ens apunta que alguna vegada ens poden ser encomanades
coses feixugues o fins i tot impossibles, fixem-nos que ens diu «si mai son
encomanades», que ressalta l’excepcionalitat del fet. Què ho fa doncs que
sovint tinguem la sensació de que quasi tot el que ens encomanen ens resulta
feixuc o fins impossible? Doncs que ens infla l’orgull, aquell del que ens
parla sant Pau, és aquest el que ens impedeix discernir amb claredat el que en
cada moment Déu vol de nosaltres, no pas en cap cas el que nosaltres volem de
Déu o volem que Déu ens demani. La temptació de que l’orgull, la resistència i
la contradicció, com diu sant Benet, ens impedeixin de véreu-hi clar esgota en
qualsevol cas la nostra reserva de paciència. No, no
són tantes les vegades que ens demanen coses feixugues, però sovint les
possibles les fem nosaltres mateixos impossibles, les lleugeres les acabem fent
feixugues. És un tema de voluntat, de prioritat en les voluntats; la de Déu i
la nostra entren sovint en conflicte i acabem per imposar-nos a Déu abans de
que portats per la caritat confiem en el seu ajut i l’obeïm.
A vegades l’obediència de “la porta del costat” que potser diria el Papa
Francesc, l’obediència de les petites coses la practiquem amb poca o escassa
mansuetud. Les excuses de seguida ens venen al cap: No m’ho han dit al moment
oportú, ni de la manera oportuna, ni la persona oportuna. Però en el fons si ho
analitzem serenament, darrera aquesta oposició hi ha el nostre orgull i la nostra
resistència, perquè al cap i a la fi potser no és tant difícil anar a la
porteria un dia que no ens toca, tancar o obrir una porta quan és oportú,
rentar plats, servir taula o llegir quan a qui li toca no ho pot fer i tantes
altres petites coses on la nostra voluntat, lluita per imposar-se, i acabem per
convertir-les en coses feixugues i impossibles. No són feixugues per elles
mateixes, ans al contrari són habitualment lleugeres, però si passem més temps
discutint-les que el que ens ocuparia en fer-les, acaben per esdevenir com una
llosa; el que vertaderament se’ns fa feixuc és renunciar a la nostra voluntat,
a fer la nostra, al nostre caprici; això sí que és veritablement feixuc i
sovint impossible.
De ben segur quan el Senyor ens va cridar a la vida monàstica no ens imaginàvem
pas que aquesta acabés per esdevenir una successió de sorpreses i de fets que
mai no hauríem escollit de viure. Cercàvem la pau i massa sovint ens trobem en
lluita contra moltes coses i en diversos fronts; buscàvem la calma i masses
vegades estem enmig de la tempesta a voltes amb vents huracanats i calamarsada.
Aleshores, què fer? Com es preguntava el Cardenal Pell en la injusta presó
recordant el títol d’una famosa i tàctica obra de Lenin. Ens ho diu sant Benet,
aleshores cal recórrer a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a la
caritat i a la confiança en l’ajut de Déu. En qualsevol cas defugint sempre l’orgull,
la resistència i la contradicció. No es tracta en cap cas d’una obediència
cega, aquella que fins i tot en règims totalitaris i antinaturals serveix de
refugi als executors per eximir la seva responsabilitat adduint que actuaven
per obediència deguda, defugint així qualsevol paper que no sigui el de braç
executor més irracional que racional. La nostra obediència no és d’aquest
tipus, si mai ho ha estat en la vida monàstica o dins de l’Església, aquests
temps ja han passat; la nostra és una obediència responsable, sincera, generosa
i que segueix un model, el Crist, com no podria ser d’altra manera.
Escriu Aquinata Böckmann que després del Concili Vaticà II va aparèixer en
alguns ordes religiosos una certa concepció de l’obediència segons la qual
calia que tot fos discutit fins al infinit, i una mica més enllà. Davant d’una
concepció de l’obediència rigorista i simplista i d’una posada en qüestió de
tota ordre, hi ha el punt just de l’obediència practicada amb reflexió i
responsabilitat. Qui és el responsable quan algú no obeeix? Doncs nosaltres
mateixos, ni més ni menys. Ara bé, a vegades els resultats de la desobediència
els patim tots i a vegades amb escreix paguem un alt preu per la desobediència
d’alguns. Com deia un antic anunci sobre els accidents de trànsit, les
imprudències es paguen, potser no sempre, potser a vegades ens en sortim sense
cap conseqüència, però com diu la dita el que mal comença sovint mal acaba.
No, no és el moment d’esquinçar-nos els vestits, però sí és el moment d’aprendre
la lliçó i sobretot de fer propòsit d’esmena, perquè sense aquest no hi ha
vertader penediment. I quan ens manen una cosa, fer-ne cas perquè
potser no és cap ordre feixuga i impossible, sinó que portats per la caritat i
confiant en l’ajut de Déu podem acomplir-la sense cap dificultat. Obeir
té el seu origen en la paraula llatina que vol dir també escoltar, així doncs
quan obeïm escoltem o hem de mirar d’escoltar a Déu mateix. Sempre hi haurà
lloc per a la mandra, no ens agrada que ens treguin dels plans que ens hem fet;
sempre hi haurà lloc per al recel, potser sí que ho podria fer un altre o es
podria fer d’altra manera; però al cap i a la fi sempre hi haurà lloc per a la
caritat. Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet ha humanitzat l’obediència, no
l’ha alleugerit pas, més aviat l’ha radicalitzat. No és l’obediència
benedictina una obediència maquinal, és una obediència madura i lliure,
arrelada en el Crist, és una obediència que és un camí cap al despullament d’un
mateix, treure’s els vestits de l’orgull, la resistència i la contradicció per
vestir-nos amb l’armadura de la caritat i la confiança en Déu.
diumenge, 19 de setembre de 2021
SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES
diumenge, 12 de setembre de 2021
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar
com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no
pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta
amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si,
raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho
ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat
precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li
refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut
conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que
era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que
fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï
també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no
sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins
i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el
seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per
un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en
un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de
l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un
lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la
seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre
monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense
unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a
tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei» ens diu
a mode de resum sant Benet. Hem vingut al monestir a servir i a militar, res no
està fet en la nostra vida de monjos, aquesta es va construint, es va formant
dia rere dia, en la mateixa vida diària a vegades monòtona, però tant de bo en
fos sempre de monòtona perquè això voldria dir que no hi ha grans sacsejades,
sinó regularitat i centralitat en el Crist. Lamentablement o qui sap si el
Senyor ens presenta situacions difícils per a poder aprendre i créixer, tenim
al llarg de la nostra vida de monjos moments de crisi, moments de sentir-nos
cofois amb la nostra opció de vida i moments en que fins i tot podem pensar que
ens hem equivocat o que de tantes proves que ens arriben ja no podrem aguantar
més; però de les dificultats sempre podem aprendre quelcom, a partir d’elles
podem créixer, servir i militar.
Sant Benet, que coneix molt bé les debilitats i els punts febles del monjo, sap
que tenim la temptació de pensar que hem vingut a ser servits i no a servir;
tant que a vegades un lector poc atent a un text li surt la frase a l’inrevés
qui sap si traït pel seu subconscient. Venir a servir, venir a militar vol dir
estar content amb els costums que trobem al monestir, vol dir no pertorbar la
comunitat amb les nostres pretensions, vol dir acontentar-nos amb allò que hi
trobem, vol dir que si blasmem o fem veure alguna cosa ho fem amb caritat i
humilitat.
D’altra manera si afeixuguem amb les nostres pretensions, si ens sentim el
centre rebutjant als altres com una pura perifèria, si ens sentim els protagonistes
de l’obra i veiem als germans com els mals actors secundaris que ens cal
suportar quan no fer fora del nostre costat, pot ser que la nostra misèria
acabi per viciar també als altres i esdevinguem llavor de discòrdia empesos pel
nostre orgull; un orgull que pot acabar per malmetre un home per molts talents
que tingui.
Sant Benet ens parla en aquests capítols dels diferents tipus de germans que
poden trucar a la porta del monestir. En el capítol 58 ens dona les línies
generals per parlar-nos després dels infants nobles o pobres, dels sacerdots o
dels qui essent ja monjos, venen d’un altre monestir. Tots s’incorporen a una
comunitat ja existent, ja viva; que com totes té les seves riqueses i les seves
misèries, que com totes té un camí a fer per intentar arribar tots junts a la
vida eterna, perquè és aquest i no cap altre el nostre objectiu. Potser a
vegades algú des de fora pot veure quelcom que ens ajudi a fer millor el nostre
camí, sempre que ho vegi amb caritat humil, com ens diu sant Benet. Hi ha d’altres
vegades que volem, acomodar la Regla a la nostra pròpia visió de la vida
monàstica, al nostre propi caprici i allunyar als qui ens fan nosa o tal volta
blasmen el nostre egocentrisme.
En la vida monàstica, en la vida de tot cristià, no si val a erigir-nos en uns
nous sant Benet i a vegades veiem com qui s’acosta a nosaltres ho fa amb unes
idees preconcebudes que l’allunyen d’un vertader progrés en la vida monàstica i
l’enroquen en un immobilisme autosuficient. Tots hem de fer camí, tots som imperfectes
i tots també som perfectibles per la gràcia de Déu.
Però
aquest capítol té diguem una lectura activa i una lectura passiva. Ens
pot visitar un monjo d’un altre monestir o bé podem ser nosaltres els qui
visitem una altra comunitat. Sempre es pot aprendre d’aquestes visites.
Trobarem que hi ha diferències majors o menors d’un monestir a un altre, sovint
també veiem com la tipologia dels monjos es repeteix en un lloc i en un altre,
com podem identificar als monjos de la comunitat visitada amb alguns de la
nostra pròpia comunitat; perquè al cap i a la fi tots som homes iguals i molt
sovint les reaccions humanes són similars en un lloc i en un altre. La manera
concreta de viure l’ideal monàstic pot variar sobretot en els costums que han
anat configurant la personalitat d’una comunitat; però mai els costums són el
vertader objectiu de la nostra vida, ens hi poden ajudar moltes vegades, però
el servei és per a un únic Senyor, la militància per a un únic rei.
Acontentar-se amb allò que s’hi troba, acontentar-se amb els costums, contentus
est consuetudinem, en la versió original, ens mostra la idea de sant Benet de
la satisfacció com una virtut. Realment és una virtut important en la vida
monàstica, en la vida matrimonial, en qualsevol vida; no una autosatisfacció
banal i egocèntrica, sant Benet no ens parla d’això, ell ens parla de
acontentar-nos amb el que podem trobar en cada moment, en cada lloc, certament
sempre podem millorar qualsevol condició, però ja d’antuvi cal que no ens
entristeixi el que trobem.
Com escriu Aquinata Böckmann aquesta satisfacció vol dir que el monjo no posa
condicions, que pren les situacions amb una certa jovialitat. Potser per acabar
d’explicitar-ho sant Benet hi contraposa l’exigència i el vici; per exemple que
un monjo vingut d’un altre monestir o nosaltres sojornant en una altra
comunitat reclamem coses supèrflues amb l’únic argument de que en el lloc d’origen
les tenim. Això es veu per exemple en comunitats que han integrat monjos o
monges d’un monestir desaparegut, apareix sovint la frase «allí ho fèiem així»,
es produeix així una idealització similar a aquella altra a la que tenim certa
tendència, idealitzar el passat, explicar-lo ni que sigui superficialment amb
una nostàlgia poc fonamentada, perquè sempre en tota comunitat i en tota època
de cada comunitat hi ha coses diguem que bones i d’altres de no tant bones,
això és inherent a la mateixa condició humana.
Però fixem-nos en un altre punt d’aquest capítol, potser subliminal però molt
important també; la imatge que dona una comunitat; ho comentava l’altra dia amb
algun exemple concret. De fet no importa tant quin monjo fa aquella o l’altra
cosa; al cap i a la fi per a qui ho veu és un monjo d’aquella comunitat i per
extensió és la comunitat mateixa. Si és un monjo concret, al cap i a la fi
sempre serà identificat com un monjo, el nom o la persona serà ja un aspecte
secundari.
Hem
d’avançar constantment, servint i militant com sant Benet resumeix tant bé:
servir un mateix Senyor, militar per un mateix rei.
O com diu sant Bernat «la corona és Crist. Però si ell no deixa de córrer i tu
t’atures, enlloc d’apropar-t’hi t’hi aniràs allunyant cada cop més. (...) Si
progressar vol dir córrer, tan bon punt deixes d’avançar has deixat de córrer. I
si deixes de córrer, comences a retrocedir. D’aquí es dedueix que no voler
avançar és el mateix que caminar enrere.» (Carta 254,4)
diumenge, 5 de setembre de 2021
SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització
de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars,
ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus
familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho
avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat
de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a
qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer
altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En els capítols 33 i 34 de la Regla, sant Benet tracta de si els monjos han de
tenir res de propi i de que han de rebre totes les coses necessàries per tal de
poder portar endavant les tasques encomanades. També en els capítols 31 i 32
que parlen del majordom i de les eines i els objectes del monestir, sant Benet
ens parla del caràcter comunitari de l’ús de tot el que posseeix la comunitat
per emprar-ho segons les necessitats. Sant Benet parla de la propietat com d’un
vici en el que, uns homes als qui no els és lícit de fer el que volen, ni del
seu propi cos ni de la seva voluntat, han de mirar de no caure-hi. En aquest
capítol d’avui podríem dir que sant Benet fa referència a les fonts de
finançament, a la manera com un monjo pot obtenir aquests objectes per al seu
gaudi personal, uns objectes que no està autoritzat a rebre. Sap sant Benet que
la família pot ser una font de subministrament habitual, també els amics del
monjo o de la casa i fins i tot preveu que ho siguin els mateixos monjos entre
ells, vulnerant aquell no fer accepció de persones que hauria de regir la
nostra vida. Els regals, les cartes, eulògies i petits obsequis dels que ens
parla sant Benet, ens poden venir espontàniament o bé també perquè els hàgim
demanat. Tots segurament hem escoltat la benintencionada frase per part d’algú «digue’m
que et fa falta i t’ho portaré», benintencionada però desencertada perquè de
fet, ens fa falta res? Ens manca res del necessari? No pas.
Sant Benet ens diu ni rebre tant sols eulògies, parem un xic d’atenció en
aquest mot que potser sovint ens passa com a desapercebut. La paraula eulògia
té un ús especial en connexió amb la vida monàstica, ja que sant Benet ens prohibeix
als monjos rebre litteras, eulogias, vel quaelibet munuscula sense permís de l’abat.
Aquí la paraula eulògia es pot emprar en el sentit original de pa beneït, que
és el que té essencialment, un pa beneït habitualment a les Vespres en els
ritus orientals. Aquest mot ara i aquí sembla tenir un significat més ampli, i
designar qualsevol tipus de regal. Era costum en els monestirs de distribuir en
els refetors, després de la Missa, les eulògies o pa beneïts en les Vespres i
sant Benet potser es vol referir aquí per extensió a rebre menjar de fora per
part dels monjos. Sant Benet ens coneix molt bé i sap de quin peu calcem i
coneix tots els nostres recursos, altrament ben humans, per mirar sinó de
saltar-nos, si d’acomodar la Regla i els seus costums a la nostra conveniència.
Doncs bé, sant Benet ens diu que allò que ens portin ho lliurem a l’abat perquè
aquest ho doni a qui cregui que li cal més i no si val allò de que «com que no
n’hi ha prou per tots, doncs m’ho quedo jo», aplicant aquella dita castellana
de que «quien parte y reparte se queda la mejor parte». En llenguatge monàstic
de fa uns anys aquestes eulògies i aquets petits obsequis es denominaven una
consolació, un terme també curiós per justificar saltar-se quelcom del que la
Regla estableix i considerar-ho una compensació justificada se suposa per
alguns serveis prestats fent accepció de persones.
Sant Benet també ens parla de no acceptar o donar cartes sense autorització de
l’abat. Aquest costum estigué en vigor molts anys, una mena de censura que avui
no tant sols ens sembla fora de lloc sinó fins i tot forassenyada i
anticonstitucional. Era fruit d’una mena de control de la relació del monjo amb
l’exterior, que prenia d’altres formes en algunes congregacions, com per
exemple rebre la visita dels familiars estant sempre present un altre monjo o
monja. No sembla que això hagi de ser mantingut avui per avui. Ara bé, tampoc
cal que caiguem en un altre extrem. De cartes escrites en rebem ben poques, s’estan
perdent, però sí que tenim per exemple correus electrònics. Pocs monestirs
disposen de connexió a Internet des de les cel·les, la major part disposen d’unes
sales amb uns ordinadors comuns des dels quals connectar-se a la xarxa i el
treball amb l’ordinador personal es fa generalment sense connexió a Internet.
Aquí ja fa anys es va anar establint altrament però això no ha de suposar pas
una dependència d’aquest lligam amb el món exterior. Internet té molts
avantatges i també molts perills; ja fa temps, seguint així el disposat en
altres monestirs, vam limitar les hores de connexió a la xarxa, ja que si sant
Benet parla al capítol 42 de la Regla del silenci nocturn, aquest no es pot
limitar al silenci vocal, cal que també sigui un silenci virtual, ja que aquest
silenci nocturn sant Benet l’entén com un mitjà per facilitar el repòs i
assimilar el que hem viscut durant la nostra jornada. Pot ser bo doncs accedir
a Internet en determinats moments del dia i això ens pot ajudar fins i tot en
el nostre treball, també pot ser bo mantenir contacte amb d’altres persones
mitjançant el correu electrònic; tot sempre amb certa mesura. Sembla ja una
desmesura emprar les denominades xarxes socials amb fins aliens a la nostra
pròpia vida, amb l’únic objectiu del lleure, ja que aquestes esdevenen
perilloses portes a la dissipació, quan no a d’altres coses pitjors. Aquesta
podria ser avui una lectura actualitzada de la prevenció de sant Benet a que
els monjos rebin o donin cartes, no es tracta d’aïllar-nos, es tracta de
moderar la comunicació per tal de que no pertorbi la nostra vida, ja que podem
córrer el risc de cercar a fora el que tal volta la nostra mandra espiritual
ens impedeix de trobar a dins, substituint la recerca del Crist per la recerca
de compensacions humanes, a voltes massa humanes.
Escriu Aquinata Böckmann que aquestes mesures tenen per finalitat preservar la
distància amb el món i que ens cal avui estar atents a que aquestes coses no
esdevinguin una temptació ja que el vertader intercanvi s’ha de basar en el
respecte i la paciència mutus perquè hem escollit lliurament un tipus de vida
comunitari i un gènere de vida basat en la simplicitat.