COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei» ens diu a mode de resum sant Benet. Hem vingut al monestir a servir i a militar, res no està fet en la nostra vida de monjos, aquesta es va construint, es va formant dia rere dia, en la mateixa vida diària a vegades monòtona, però tant de bo en fos sempre de monòtona perquè això voldria dir que no hi ha grans sacsejades, sinó regularitat i centralitat en el Crist. Lamentablement o qui sap si el Senyor ens presenta situacions difícils per a poder aprendre i créixer, tenim al llarg de la nostra vida de monjos moments de crisi, moments de sentir-nos cofois amb la nostra opció de vida i moments en que fins i tot podem pensar que ens hem equivocat o que de tantes proves que ens arriben ja no podrem aguantar més; però de les dificultats sempre podem aprendre quelcom, a partir d’elles podem créixer, servir i militar.

Sant Benet, que coneix molt bé les debilitats i els punts febles del monjo, sap que tenim la temptació de pensar que hem vingut a ser servits i no a servir; tant que a vegades un lector poc atent a un text li surt la frase a l’inrevés qui sap si traït pel seu subconscient. Venir a servir, venir a militar vol dir estar content amb els costums que trobem al monestir, vol dir no pertorbar la comunitat amb les nostres pretensions, vol dir acontentar-nos amb allò que hi trobem, vol dir que si blasmem o fem veure alguna cosa ho fem amb caritat i humilitat.

D’altra manera si afeixuguem amb les nostres pretensions, si ens sentim el centre rebutjant als altres com una pura perifèria, si ens sentim els protagonistes de l’obra i veiem als germans com els mals actors secundaris que ens cal suportar quan no fer fora del nostre costat, pot ser que la nostra misèria acabi per viciar també als altres i esdevinguem llavor de discòrdia empesos pel nostre orgull; un orgull que pot acabar per malmetre un home per molts talents que tingui.

Sant Benet ens parla en aquests capítols dels diferents tipus de germans que poden trucar a la porta del monestir. En el capítol 58 ens dona les línies generals per parlar-nos després dels infants nobles o pobres, dels sacerdots o dels qui essent ja monjos, venen d’un altre monestir. Tots s’incorporen a una comunitat ja existent, ja viva; que com totes té les seves riqueses i les seves misèries, que com totes té un camí a fer per intentar arribar tots junts a la vida eterna, perquè és aquest i no cap altre el nostre objectiu. Potser a vegades algú des de fora pot veure quelcom que ens ajudi a fer millor el nostre camí, sempre que ho vegi amb caritat humil, com ens diu sant Benet. Hi ha d’altres vegades que volem, acomodar la Regla a la nostra pròpia visió de la vida monàstica, al nostre propi caprici i allunyar als qui ens fan nosa o tal volta blasmen el nostre egocentrisme.
En la vida monàstica, en la vida de tot cristià, no si val a erigir-nos en uns nous sant Benet i a vegades veiem com qui s’acosta a nosaltres ho fa amb unes idees preconcebudes que l’allunyen d’un vertader progrés en la vida monàstica i l’enroquen en un immobilisme autosuficient. Tots hem de fer camí, tots som imperfectes i tots també som perfectibles per la gràcia de Déu.

Però aquest capítol té diguem una lectura activa i una lectura passiva. Ens pot visitar un monjo d’un altre monestir o bé podem ser nosaltres els qui visitem una altra comunitat. Sempre es pot aprendre d’aquestes visites. Trobarem que hi ha diferències majors o menors d’un monestir a un altre, sovint també veiem com la tipologia dels monjos es repeteix en un lloc i en un altre, com podem identificar als monjos de la comunitat visitada amb alguns de la nostra pròpia comunitat; perquè al cap i a la fi tots som homes iguals i molt sovint les reaccions humanes són similars en un lloc i en un altre. La manera concreta de viure l’ideal monàstic pot variar sobretot en els costums que han anat configurant la personalitat d’una comunitat; però mai els costums són el vertader objectiu de la nostra vida, ens hi poden ajudar moltes vegades, però el servei és per a un únic Senyor, la militància per a un únic rei.

Acontentar-se amb allò que s’hi troba, acontentar-se amb els costums, contentus est consuetudinem, en la versió original, ens mostra la idea de sant Benet de la satisfacció com una virtut. Realment és una virtut important en la vida monàstica, en la vida matrimonial, en qualsevol vida; no una autosatisfacció banal i egocèntrica, sant Benet no ens parla d’això, ell ens parla de acontentar-nos amb el que podem trobar en cada moment, en cada lloc, certament sempre podem millorar qualsevol condició, però ja d’antuvi cal que no ens entristeixi el que trobem.

Com escriu Aquinata Böckmann aquesta satisfacció vol dir que el monjo no posa condicions, que pren les situacions amb una certa jovialitat. Potser per acabar d’explicitar-ho sant Benet hi contraposa l’exigència i el vici; per exemple que un monjo vingut d’un altre monestir o nosaltres sojornant en una altra comunitat reclamem coses supèrflues amb l’únic argument de que en el lloc d’origen les tenim. Això es veu per exemple en comunitats que han integrat monjos o monges d’un monestir desaparegut, apareix sovint la frase «allí ho fèiem així», es produeix així una idealització similar a aquella altra a la que tenim certa tendència, idealitzar el passat, explicar-lo ni que sigui superficialment amb una nostàlgia poc fonamentada, perquè sempre en tota comunitat i en tota època de cada comunitat hi ha coses diguem que bones i d’altres de no tant bones, això és inherent a la mateixa condició humana.

Però fixem-nos en un altre punt d’aquest capítol, potser subliminal però molt important també; la imatge que dona una comunitat; ho comentava l’altra dia amb algun exemple concret. De fet no importa tant quin monjo fa aquella o l’altra cosa; al cap i a la fi per a qui ho veu és un monjo d’aquella comunitat i per extensió és la comunitat mateixa. Si és un monjo concret, al cap i a la fi sempre serà identificat com un monjo, el nom o la persona serà ja un aspecte secundari.
Hem d’avançar constantment, servint i militant com sant Benet resumeix tant bé: servir un mateix Senyor, militar per un mateix rei.

O com diu sant Bernat «la corona és Crist. Però si ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-t’hi t’hi aniràs allunyant cada cop més. (...) Si progressar vol dir córrer, tan bon punt deixes d’avançar has deixat de córrer. I si deixes de córrer, comences a retrocedir. D’aquí es dedueix que no voler avançar és el mateix que caminar enrere.» (Carta 254,4)