De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient:
«Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem
amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama:
10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui
té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I
doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del
Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin
les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a
qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida
i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et
diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i
que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca
la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits
damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i
abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a
nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu
com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Aixequem-nos, si aixequem-nos, no ens podem quedar immòbils i quiets. Si obrim
l’Escriptura a la lectio divina ens adonem de la força que ens dona, la
força que ens hi anima a l’hora nostra, la nostra hora per desvetllar-nos de la
foscor, de l’ombra de mort que vol asfixiar el nostre alè de vida espiritual.
La nostra mirada, la nostra oïda, tots els nostres sentits han d’estar atents,
oberts per acollir el bo i millor de la Paraula de Déu que ens exhorta
personalment a la lectio divina, col·lectivament a les hores
litúrgiques, per empènyer-nos a posar el nostre cor en el cor de Déu. No hi ha
cosa millor que estar cridats a aquesta felicitat, no hi cosa pitjor que no
fer-hi cas, no escoltar, no mirar, no acollir la voluntat de Déu que ens crida.
No endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors, no endurim els
nostres cors. Aixequem-nos, caminem, mentre tenim la llum de la vida, perquè no
ens sorprengui les tenebres de la mort. Perquè la mort és mort.
Els Senyor busca els seus operaris, és ell que fa la crida, és ell qui ens ha
cridat: ¿Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços? Som
lliures d’acceptar i som lliures de rebutjar.
Però, hem sentit aquesta crida? Podem encara sentir la veu del Senyor que ens
invita? Diu Déu: Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de
mal, que no diguin res de fals els teus llavis; decanta’t del mal i fes el bé,
busca la pau i segueix-la.
És la missió que els monjos tenim en aquest món. No ens podem distraure en
qualsevol temptació perquè ens podem perdre molt fàcilment i no retrobar el
camí.
Decantem-nos del mal i fem el bé perquè els ulls del Senyor siguin damunt
nostre i puguem sentir la seva veu: Aquí em teniu. Quina cosa més dolça que
sentir la veu del Senyor que ens invita, amb la seva bondat ens mostra el camí
clar de la vida. Anem-hi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pròleg: El camí de la vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pròleg: El camí de la vida. Mostrar tots els missatges
diumenge, 22 de març del 2026
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
diumenge, 29 de desembre del 2024
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient:
«Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem
amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama:
10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui
té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I
doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del
Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin
les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a
qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida
i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et
diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i
que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca
la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits
damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i
abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a
nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20
Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem,
mentre tenim la llum de la vida.
Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist.
Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja
veure dies feliços ?
De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de
part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la
llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.
Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres
hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a
una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu
en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens
hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.
Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats
dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la
vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.
Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de
la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar
una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer
sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del
Senyor.
Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat
monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en
pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns
farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra
vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.
Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.
diumenge, 22 de març del 2020
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.
Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.
Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).
Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.
Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.
Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.
La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).
Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.
Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.
Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).
Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.
Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.
Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.
La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).
Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)
diumenge, 24 de juny del 2018
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aixequem-nos que l’escriptura ens hi anima. La peresa, la inacció, la negligència, la inèrcia, la mandra, la lentitud ens entorpeixen, ens limiten i ens destorben. Amb l’orella ben atenta podrem escoltar allò que cada dia ens repeteix Déu a trenc d’alba, quan sentim, quan hauríem d’escoltar el salm 94 «tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.» Un cor endurit res no pot fer-lo útil; el salmista ens adverteix que no endurim el nostre cor com ho va fer Israel en el desert en continuar resistint-se a la voluntat de Déu (Ex 17,7). Estaven tan convençuts de que Déu no podria alliberar-los, que van arribar a perdre la seva fe en Ell. Quan el cor se’ns endureix, estem tan aferrats als nostres propis camins que no podem escoltar i mirar al Senyor. Això no ve tot d’una, de sobte; és el resultat de passar per alt la voluntat de Déu una vegada i una altra.
La crida la sentim cada dia si vencent la temptació de la peresa aconseguim desvetllar-nos per acudir a la primera pregària del dia, al primer encontre amb la Paraula, a la trobada matinera amb el Senyor, si aconseguim que el nostre primer pensament no sigui per a nosaltres sinó per a Ell, si fem que el primer mot que surt dels nostres llavis sigui per lloar-lo. El salm 94 ens convida a trenc d’alba a celebrar al Senyor, a aclamar-lo, a presentar-nos davant d’ell, a prosternar-nos-hi i a adorar-lo. L’orella atenta, els ulls ben oberts, cada dia ben d’hora, per escoltar la veu de l’Esperit, per escoltar que vol el Senyor de nosaltres. Desvetllar-nos, atents a la pregunta que ens fa cada dia, quan ens diu si estimem la vida, la vida vertadera, si desitgem viure dies feliços de debò; i si responem sí a la crida de la veu del Senyor que ens invita, aleshores ens cal aplicar el programa que ens proposa Déu per seguir-lo. Guardar la llengua del mal, del mal de la murmuració; fer el bé, cercar la pau i un cop trobada seguir-la i no abandonar-la esfereïts. Serà aleshores que fins i tot abans de que l’invoquem Ell ens respondrà, serà aleshores que Ell tindrà els ulls fits en nosaltres, les seves orelles atentes a les nostres pregàries i amb la seva bondat ens mostrarà el camí de la vida, de la vertadera vida.
No hi ha un sense l’altre, no n’hi pot haver un sense l’altre. Si no ens desvetllem, sinó obrim els ulls, sinó parem l’orella ben atenta, sinó escoltem el que ens diu l’Esperit, sinó responem un JO quan ens pregunta si l’estimem, al qui és la veritat i la vida; no sentirem la seva mirada fixa damunt nostre i les seves orelles atentes a la nostra pregària. L’atenció a Déu, la renúncia a tot altre cosa per restar disponibles, l’acceptació del seu guiatge, la lleialtat absoluta a la recerca del bé, és no anteposar-li res. Ja no és tant sols el monjo el qui escolta a Déu, que l’esguarda, que el cerca; sinó que és Déu qui ens espera, qui ens cerca, qui ens escolta, qui ens convida a seguir-lo.
El monjo és per sant Benet l’interlocutor de Déu; Déu té i porta sempre la iniciativa, però ens ha de trobar receptius, atents, expectants, disposats. No és la foscor ni la solitud dels llocs el que dona la força als dimonis contra nosaltres, sinó l’esterilitat de l’anima, escriu sant Joan Clímac (Escala espiritual 28,9). L’ànima adormida és la que s’oblida de Déu, aquella que no observa els seus preceptes. L’anima desperta és la que guarda els manaments del Senyor, la qui el té a Ell cada dia present, a cada instant, a cada moment. L’ànima adormida és la que no té cap interès en corregir les seves faltes, ni en recordar les passades, ni en cometre les presents, ni en evitar les futures. L’ànima desperta és la que mira enrere per procurar de no tornar-hi, de no tornar a ensopegar i si ensopega aixecar-se d’una revolada, d’una vegada; com si cada dia en arribar la nit la nostra ànima s’endormisqués; com si cada matí es desvetllés, a trenc d’alba, i el mateix Senyor fos qui vingués al capçal del nostre llit per desvetllar-nos, per treure’ns la són, les lleganyes de l’ànima. Aleshores cal respondre, aixecar-nos, córrer a celebrar-lo, presentar-nos davant d’ell per què Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.
«Ja és hora de despertar-nos». Hi ha una hora per a cadascun de nosaltres. L’hora de Crist és una hora que no és seva, no va ser escollida per Ell, sinó que pel Pare. Mentre no arribà aquesta hora, Jesús va romandre lliure dels seus adversaris. Però quan arribà l’hora, va a ser lliurat als seus enemics, acceptant que fos així amb plena llibertat de cor. No és pas un determinisme, ni una manca de llibertat, en realitat és submergir-nos en el més profund de la llibertat, en adherir-nos totalment a Déu i a la seva voluntat. En el cas de Crist ha acceptat la seva hora per amor. És l’amor el que enfronta a Crist a l’hora determinada. És també amb aquesta disposició interior amb la que nosaltres hem d’acceptar l’arribada de l’hora de Déu sobre la nostra vida, acceptant llur voluntat i llur designi. L’hora de la que ens parla el quart Evangeli, és també l’hora de l’Escriptura, l’hora d’optar entre la mort i la vida. L’hora de la llum, perquè Crist és la llum i sant Benet ens mostra amb insistència que el camí de la vida és el camí de la llum; és a la crida a seguir aquest camí al que ens cal parar l’orella i obrir els ulls.
Hi ha moltes vegades en la vida que no mirem que no parem l’orella, que no sabem ni a on anem ni que podem fer per seguir endavant; malgrat tot sabem que només qui es confia en Déu pot aconseguir el que busca i el que espera. El Senyor no està mai lluny de nosaltres, està sempre molt a prop. És la Paraula qui ens convida a aixecar la mirada. La nostra llibertat posada a les mans de Déu decideix sobre nosaltres segons designis que se’ns escapen i que Ell amb la seva intel·ligència i la seva saviesa sap cap a on ens guien. Aixequem-nos doncs d’una vegada, desvetllem-nos perquè cada dia és hora de sentir la seva veu, no endurim pas els nostres cors perquè no hi ha cosa més dolça que aquesta veu que ens convida a seguir el camí de la vida, a seguir a Crist.
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aixequem-nos que l’escriptura ens hi anima. La peresa, la inacció, la negligència, la inèrcia, la mandra, la lentitud ens entorpeixen, ens limiten i ens destorben. Amb l’orella ben atenta podrem escoltar allò que cada dia ens repeteix Déu a trenc d’alba, quan sentim, quan hauríem d’escoltar el salm 94 «tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.» Un cor endurit res no pot fer-lo útil; el salmista ens adverteix que no endurim el nostre cor com ho va fer Israel en el desert en continuar resistint-se a la voluntat de Déu (Ex 17,7). Estaven tan convençuts de que Déu no podria alliberar-los, que van arribar a perdre la seva fe en Ell. Quan el cor se’ns endureix, estem tan aferrats als nostres propis camins que no podem escoltar i mirar al Senyor. Això no ve tot d’una, de sobte; és el resultat de passar per alt la voluntat de Déu una vegada i una altra.
La crida la sentim cada dia si vencent la temptació de la peresa aconseguim desvetllar-nos per acudir a la primera pregària del dia, al primer encontre amb la Paraula, a la trobada matinera amb el Senyor, si aconseguim que el nostre primer pensament no sigui per a nosaltres sinó per a Ell, si fem que el primer mot que surt dels nostres llavis sigui per lloar-lo. El salm 94 ens convida a trenc d’alba a celebrar al Senyor, a aclamar-lo, a presentar-nos davant d’ell, a prosternar-nos-hi i a adorar-lo. L’orella atenta, els ulls ben oberts, cada dia ben d’hora, per escoltar la veu de l’Esperit, per escoltar que vol el Senyor de nosaltres. Desvetllar-nos, atents a la pregunta que ens fa cada dia, quan ens diu si estimem la vida, la vida vertadera, si desitgem viure dies feliços de debò; i si responem sí a la crida de la veu del Senyor que ens invita, aleshores ens cal aplicar el programa que ens proposa Déu per seguir-lo. Guardar la llengua del mal, del mal de la murmuració; fer el bé, cercar la pau i un cop trobada seguir-la i no abandonar-la esfereïts. Serà aleshores que fins i tot abans de que l’invoquem Ell ens respondrà, serà aleshores que Ell tindrà els ulls fits en nosaltres, les seves orelles atentes a les nostres pregàries i amb la seva bondat ens mostrarà el camí de la vida, de la vertadera vida.
No hi ha un sense l’altre, no n’hi pot haver un sense l’altre. Si no ens desvetllem, sinó obrim els ulls, sinó parem l’orella ben atenta, sinó escoltem el que ens diu l’Esperit, sinó responem un JO quan ens pregunta si l’estimem, al qui és la veritat i la vida; no sentirem la seva mirada fixa damunt nostre i les seves orelles atentes a la nostra pregària. L’atenció a Déu, la renúncia a tot altre cosa per restar disponibles, l’acceptació del seu guiatge, la lleialtat absoluta a la recerca del bé, és no anteposar-li res. Ja no és tant sols el monjo el qui escolta a Déu, que l’esguarda, que el cerca; sinó que és Déu qui ens espera, qui ens cerca, qui ens escolta, qui ens convida a seguir-lo.
El monjo és per sant Benet l’interlocutor de Déu; Déu té i porta sempre la iniciativa, però ens ha de trobar receptius, atents, expectants, disposats. No és la foscor ni la solitud dels llocs el que dona la força als dimonis contra nosaltres, sinó l’esterilitat de l’anima, escriu sant Joan Clímac (Escala espiritual 28,9). L’ànima adormida és la que s’oblida de Déu, aquella que no observa els seus preceptes. L’anima desperta és la que guarda els manaments del Senyor, la qui el té a Ell cada dia present, a cada instant, a cada moment. L’ànima adormida és la que no té cap interès en corregir les seves faltes, ni en recordar les passades, ni en cometre les presents, ni en evitar les futures. L’ànima desperta és la que mira enrere per procurar de no tornar-hi, de no tornar a ensopegar i si ensopega aixecar-se d’una revolada, d’una vegada; com si cada dia en arribar la nit la nostra ànima s’endormisqués; com si cada matí es desvetllés, a trenc d’alba, i el mateix Senyor fos qui vingués al capçal del nostre llit per desvetllar-nos, per treure’ns la són, les lleganyes de l’ànima. Aleshores cal respondre, aixecar-nos, córrer a celebrar-lo, presentar-nos davant d’ell per què Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.
«Ja és hora de despertar-nos». Hi ha una hora per a cadascun de nosaltres. L’hora de Crist és una hora que no és seva, no va ser escollida per Ell, sinó que pel Pare. Mentre no arribà aquesta hora, Jesús va romandre lliure dels seus adversaris. Però quan arribà l’hora, va a ser lliurat als seus enemics, acceptant que fos així amb plena llibertat de cor. No és pas un determinisme, ni una manca de llibertat, en realitat és submergir-nos en el més profund de la llibertat, en adherir-nos totalment a Déu i a la seva voluntat. En el cas de Crist ha acceptat la seva hora per amor. És l’amor el que enfronta a Crist a l’hora determinada. És també amb aquesta disposició interior amb la que nosaltres hem d’acceptar l’arribada de l’hora de Déu sobre la nostra vida, acceptant llur voluntat i llur designi. L’hora de la que ens parla el quart Evangeli, és també l’hora de l’Escriptura, l’hora d’optar entre la mort i la vida. L’hora de la llum, perquè Crist és la llum i sant Benet ens mostra amb insistència que el camí de la vida és el camí de la llum; és a la crida a seguir aquest camí al que ens cal parar l’orella i obrir els ulls.
Hi ha moltes vegades en la vida que no mirem que no parem l’orella, que no sabem ni a on anem ni que podem fer per seguir endavant; malgrat tot sabem que només qui es confia en Déu pot aconseguir el que busca i el que espera. El Senyor no està mai lluny de nosaltres, està sempre molt a prop. És la Paraula qui ens convida a aixecar la mirada. La nostra llibertat posada a les mans de Déu decideix sobre nosaltres segons designis que se’ns escapen i que Ell amb la seva intel·ligència i la seva saviesa sap cap a on ens guien. Aixequem-nos doncs d’una vegada, desvetllem-nos perquè cada dia és hora de sentir la seva veu, no endurim pas els nostres cors perquè no hi ha cosa més dolça que aquesta veu que ens convida a seguir el camí de la vida, a seguir a Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)