PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aixequem-nos que l’escriptura ens hi anima. La peresa, la inacció, la negligència, la inèrcia, la mandra, la lentitud ens entorpeixen, ens limiten i ens destorben. Amb l’orella ben atenta podrem escoltar allò que cada dia ens repeteix Déu a trenc d’alba, quan sentim, quan hauríem d’escoltar el salm 94 «tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.» Un cor endurit res no pot fer-lo útil; el salmista ens adverteix que no endurim el nostre cor com ho va fer Israel en el desert en continuar resistint-se a la voluntat de Déu (Ex 17,7). Estaven tan convençuts de que Déu no podria alliberar-los, que van arribar a perdre la seva fe en Ell. Quan el cor se’ns endureix, estem tan aferrats als nostres propis camins que no podem escoltar i mirar al Senyor. Això no ve tot d’una, de sobte; és el resultat de passar per alt la voluntat de Déu una vegada i una altra.

La crida la sentim cada dia si vencent la temptació de la peresa aconseguim desvetllar-nos per acudir a la primera pregària del dia, al primer encontre amb la Paraula, a la trobada matinera amb el Senyor, si aconseguim que el nostre primer pensament no sigui per a nosaltres sinó per a Ell, si fem que el primer mot que surt dels nostres llavis sigui per lloar-lo. El salm 94 ens convida a trenc d’alba a celebrar al Senyor, a aclamar-lo, a presentar-nos davant d’ell, a prosternar-nos-hi i a adorar-lo. L’orella atenta, els ulls ben oberts, cada dia ben d’hora, per escoltar la veu de l’Esperit, per escoltar que vol el Senyor de nosaltres. Desvetllar-nos, atents a la pregunta que ens fa cada dia, quan ens diu si estimem la vida, la vida vertadera, si desitgem viure dies feliços de debò; i si responem sí a la crida de la veu del Senyor que ens invita, aleshores ens cal aplicar el programa que ens proposa Déu per seguir-lo. Guardar la llengua del mal, del mal de la murmuració; fer el bé, cercar la pau i un cop trobada seguir-la i no abandonar-la esfereïts. Serà aleshores que fins i tot abans de que l’invoquem Ell ens respondrà, serà aleshores que Ell tindrà els ulls fits en nosaltres, les seves orelles atentes a les nostres pregàries i amb la seva bondat ens mostrarà el camí de la vida, de la vertadera vida.

No hi ha un sense l’altre, no n’hi pot haver un sense l’altre. Si no ens desvetllem, sinó obrim els ulls, sinó parem l’orella ben atenta, sinó escoltem el que ens diu l’Esperit, sinó responem un JO quan ens pregunta si l’estimem, al qui és la veritat i la vida; no sentirem la seva mirada fixa damunt nostre i les seves orelles atentes a la nostra pregària. L’atenció a Déu, la renúncia a tot altre cosa per restar disponibles, l’acceptació del seu guiatge, la lleialtat absoluta a la recerca del bé, és no anteposar-li res. Ja no és tant sols el monjo el qui escolta a Déu, que l’esguarda, que el cerca; sinó que és Déu qui ens espera, qui ens cerca, qui ens escolta, qui ens convida a seguir-lo.

El monjo és per sant Benet l’interlocutor de Déu; Déu té i porta sempre la iniciativa, però ens ha de trobar receptius, atents, expectants, disposats. No és la foscor ni la solitud dels llocs el que dona la força als dimonis contra nosaltres, sinó l’esterilitat de l’anima, escriu sant Joan Clímac (Escala espiritual 28,9). L’ànima adormida és la que s’oblida de Déu, aquella que no observa els seus preceptes. L’anima desperta és la que guarda els manaments del Senyor, la qui el té a Ell cada dia present, a cada instant, a cada moment. L’ànima adormida és la que no té cap interès en corregir les seves faltes, ni en recordar les passades, ni en cometre les presents, ni en evitar les futures. L’ànima desperta és la que mira enrere per procurar de no tornar-hi, de no tornar a ensopegar i si ensopega aixecar-se d’una revolada, d’una vegada; com si cada dia en arribar la nit la nostra ànima s’endormisqués; com si cada matí es desvetllés, a trenc d’alba, i el mateix Senyor fos qui vingués al capçal del nostre llit per desvetllar-nos, per treure’ns la són, les lleganyes de l’ànima. Aleshores cal respondre, aixecar-nos, córrer a celebrar-lo, presentar-nos davant d’ell per què Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

«Ja és hora de despertar-nos». Hi ha una hora per a cadascun de nosaltres. L’hora de Crist és una hora que no és seva, no va ser escollida per Ell, sinó que pel Pare. Mentre no arribà aquesta hora, Jesús va romandre lliure dels seus adversaris. Però quan arribà l’hora, va a ser lliurat als seus enemics, acceptant que fos així amb plena llibertat de cor. No és pas un determinisme, ni una manca de llibertat, en realitat és submergir-nos en el més profund de la llibertat, en adherir-nos totalment a Déu i a la seva voluntat. En el cas de Crist ha acceptat la seva hora per amor. És l’amor el que enfronta a Crist a l’hora determinada. És també amb aquesta disposició interior amb la que nosaltres hem d’acceptar l’arribada de l’hora de Déu sobre la nostra vida, acceptant llur voluntat i llur designi. L’hora de la que ens parla el quart Evangeli, és també l’hora de l’Escriptura, l’hora d’optar entre la mort i la vida. L’hora de la llum, perquè Crist és la llum i sant Benet ens mostra amb insistència que el camí de la vida és el camí de la llum; és a la crida a seguir aquest camí al que ens cal parar l’orella i obrir els ulls.

Hi ha moltes vegades en la vida que no mirem que no parem l’orella, que no sabem ni a on anem ni que podem fer per seguir endavant; malgrat tot sabem que només qui es confia en Déu pot aconseguir el que busca i el que espera. El Senyor no està mai lluny de nosaltres, està sempre molt a prop. És la Paraula qui ens convida a aixecar la mirada. La nostra llibertat posada a les mans de Déu decideix sobre nosaltres segons designis que se’ns escapen i que Ell amb la seva intel·ligència i la seva saviesa sap cap a on ens guien. Aixequem-nos doncs d’una vegada, desvetllem-nos perquè cada dia és hora de sentir la seva veu, no endurim pas els nostres cors perquè no hi ha cosa més dolça que aquesta veu que ens convida a seguir el camí de la vida, a seguir a Crist.