SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla afirma que si ens féssim aquesta pregunta avui, sense saber-ne res de sant Benet, respondríem que evidentment sí que podem acceptar cartes o alguna altra cosa, com tothom; però per sorprenent que sigui avui per a la nostra societat, sant Benet respon que no, que de cap manera i que no és no.

El dret a la propietat està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans que en l’article 17 diu que «tota persona, individualment i col·lectivament, té dret a la propietat i que ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.» Vivim de fet en una societat en la que la possessió de les coses és vista com la mesura de l’èxit; tant tens tant vals seria el barem. El culte a una autosuficiència sense límits amaga de fet un esclavatge ben dur, on l’amo és el diner i on qui creu posseir de fet és posseït pels béns que creu obtenir però que de fet l’esclavitzen amb ferocitat fent-li desitjar sempre més i no tenint-ne mai prou i a més al preu que sigui. Ho veiem fins i tot massa sovint en la vida pública, on aquells que tant sols haurien de tenir el bé comú per objectiu, sols pensen en enriquir-se sense límit a nivell personal.

L’estructura monàstica en aquest terreny té també avui quelcom a dir a la societat que ens envolta, perquè fins i tot l’objectiu de l’activitat econòmica del monestir no és pas guanyar per guanyar, ni remunerar a uns accionistes o a uns propietaris, no és pas repartir dividends, sinó millorar i afavorir el servei que es vol oferir tot mantenint suficientment el patrimoni perquè així es pugui continuar amb l’activitat que s’hi duu a terme; això dit amb els criteris economicistes que empren els qui fan una lectura de la Regla com a model empresarial, un punt de vista que està d’actualitat.

Sant Benet no ens vol mancats d’allò necessari, però sí circumscrits a allò que ens cal. La idea de suficient és un valor perdut fa temps en la nostra mentalitat com a societat i no cal dir la relació que pugui tenir amb la dependència de Déu. I si uns tenen més, molt més, molts d’altres no tenen ni el suficient per viure i així anem poc a poc, o potser no tant a poc a poc, cap a una societat, cap a un món cada cop menys igualitari i sí més injust. Res més lluny de la idea de sant Benet, perquè el seu igualitarisme asimètric sí que té per eix poder gaudir del suficient per a les nostres necessitats, però no més. Deia el cardenal Joseph Ratzinger a Subiaco el dia ú d’abril de 2005, pocs dies abans d’esdevenir Benet XVI, que «la desigualtat en el repartiment dels béns de la terra, la pobresa creixent, més encara l’empobriment, l’esgotament de la terra i dels seus recursos, la fam, les malalties que amenacen a tothom, el xoc de cultures. Tot això mostra que a l’augment de les nostres possibilitats no ha correspost un desenvolupament equivalent de la nostra energia moral. La força moral no ha crescut al costat del desenvolupament de la ciència; més aviat ha disminuït, perquè la mentalitat tècnica tanca a la moral en l’àmbit subjectiu, i per contra necessitem justament una moral pública, una moral que sàpiga respondre a les amenaces sobre l’existència de tots nosaltres.»

Aquesta moral que ens protegeix dels perills de la nostra societat, de que els criteris materialistes guiïn la nostra vida; és la que plasma sant Benet, no tants sols en el capítol que ens ocupa avui sinó també, fonamentalment, en el XXXIII i XXXIV on qualifica la propietat com un vici que ha de ser extirpat de soca-rel del monestir sempre però tenint presents les febleses, no pas fent accepció de persones, sinó procurant que cadascú pugui usar allò que necessita; donant el qui no necessita tant gràcies a Déu i sentint-se humiliat el que necessita més per llur feblesa més que no pas enorgullit pel que li donen. La praxi de la pobresa no és una fi en sí mateixa, sinó un mitjà per obtenir la llibertat i adquirir la capacitat de compartir, a imatge de la primera comunitat cristiana on tots els creients vivien units i tot ho tenien tot al servei de tots (Cf. Ac 2,44).

Tota la tradició monàstica dona una gran importància a l’alliberament interior del monjo a la que s’hi arriba amb eines tals com l’abandó dels béns i la vida en comú. Reservar-se en aquest camp pot portar a situacions de risc, a infidelitats molt més greus, que tots tenim ben presents. Saber-se desprendre d’allò innecessari, saber compartir no tant sols els objectes, els mitjans, les eines, sinó també el temps; és un mitjà per seguir al Crist amb més llibertat. Amb el temps ho tenim encara més complicat, la gasiveria amb que compartim el temps, amb que dediquem el nostre temps a Déu o als altres és ben present en la nostra vida. L’equilibri entre vida privada i la vida comunitària no és pas fàcil, podríem fins i tot dir que som de les persones que menys vida privada tenim, salvant la privacitat, la intimitat de la nostra cel·la que ha de preservar-se sobre qualsevol invasió; no pas en el sentit de ser un espai per fer-hi vida a part sinó en el de ser un espai per al repòs quan toca i la pregària personal; un espai inviolable on cap altre ha d’entrar, llevat del superior en cas de necessitat.

M’explicava la meva mare que quan de petita anava a col·legi, religiós per descomptat, les monges els hi feien demostrar l’ascesi, el seu deseiximent, amb una pràctica que en deien “passa Déu”; en mig del patí per exemple una monja deia “passa Déu” i totes les alumnes havien de deixar el que estaven fent, fos la pilota, si hi jugaven, o l’entrepà, si esmorzaven. Déu passa moltes vegades al dia al nostre voltant, la campana ens l’anuncia per anar al seu encontre en la pregària o en el treball i a nosaltres, peresosos com diria sant Benet, ens costa lliurar-li el nostre temps; deixar de dormir una mica més per aixecar-nos i anar a la primera pregària del dia; tallar una conversa perquè s’ha fet l’hora del treball; tornar a casa a temps, si hem hagut de sortir-ne, per acudir al monestir; deixar una trobada per una altra hora perquè tenim un servei, dedicar temps als altre abans que a nosaltres mateixos i tantes altres coses com aquestes.

El monjo és aquell a qui no és lícit de fer el que vol, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, ens diu la Regla (RB XXXIV, 4); ni del seu temps podríem afegir-hi. Però aquest deseiximent l’hem acceptat voluntàriament no pas com un fi sinó com un mitjà que ens ha de servir per apropar-nos a Déu, per no anteposar res a Crist. Recordem-nos sempre que aquesta actitud que hem assumit lliurament, cal que s’expressi i es nodreixi amb fets concrets de renunciament i de disponibilitat. Renunciant a la cursa per posseir, renunciant a dependre d’altri fora de la comunitat, renunciant a tot allò superflu, renunciant al nostre temps; tot sempre per viure intensament, generosament, lliurament amb la mirada fixa en Jesucrist. Ens ho deia l’apòstol Pere aquesta setmana «no us emmotlleu a les antigues passions de quan vivíeu en la ignorància; feu-vos com aquell qui és sant i us ha cridat. També vosaltres sigueu sants en tota la vostra manera de viure» (1Pe 2,14-15). Som realment lliures, però no per utilitzar la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria sinó per viure com a servents de Déu (Cf. 1Pe 2,16).