ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT: 07 (01-09)

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 07 (01-09). Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de juliol del 2025

diumenge, 8 d’octubre del 2023

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La idea d’una escala a recórrer, a pujar al llarg de la nostra vida te una arrel bíblica evident. Jacob es va posar en camí cap a Mesopotàmia i per no cridar l’atenció va marxar sol, com un fugitiu, sense escorta, sense criats. Un vespre s’adormí rendit de cansament i tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel per la qual els àngels de Déu hi pujaven i baixaven (Cf. Gn 28,12), una escala com a mitjà de comunicació entre el cel i la terra, que santifica fins i tot el lloc on reposa i fa exclamar a Jacob «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17).

Sant Joan Clímac escriu la seva Escala espiritual o escala del paradís, amb la mateixa idea i no és doncs estrany que sant Benet primer i sant Bernat després recullin aquesta figura i parlin d’una escala com a camí per pujar per la humilitat o baixar per la supèrbia. També sant Basili havia parlat d’una escala de perfeccionament amb deu graons i també l’abat sant Joan del mont Sinaí que ja titulà la seva reflexió amb el títol de Escala santa. Al rerefons d’aquestes seves reflexions hi ha sempre l’exemple i el model de Crist que, tal com escriu l’Apòstol en l’himne de Filipencs, s’abaixà fins a fer-se tant obedient com per acceptar la mort i una mort de creu, acceptar la mort Ell que és la vida i la porta cap a la vida eterna per a tots nosaltres. La idea d’una escala i la idea de la humilitat van doncs del braç en la reflexió de molts dels Pares. Una figura literària que explica bé que aconseguir d’avançar pel camí de la humilitat no és pas fàcil i demana del nostre esforç, podríem dir que de tot el nostre esforç.

Aquesta escala de dotze graons que avui sant Benet ens proposa de pujar, ens pot fer basarda de posar-nos-hi, podem considerar que és una tasca impossible que mai no assolirem, que de ben segur que relliscarem i caurem i que per tant millor ni intentar de pujar-hi. És aquesta una actitud acomodatícia, la que prenem no tant sols quan ens fa mandra qualsevol canvi, sinó sobretot quan ja estem bé com estem, quan no creiem que ens calgui aquesta humilitat i que sí, que segurament està bé pels altres, però no ens cal a nosaltres que ja tenim prou de tot, fins i tot d’humilitat. Com escriu el monjo Daniel sobre sant Joan Clímac «la supèrbia i l’arrogància de la humana filosofia solen en general apartar de la humilitat i de la subjecció a Crist.» (Vida de sant Joan Clímac, 2).

La supèrbia, l’orgull seria una actitud que podríem qualificar d’adolescència espiritual, i aquest estat, que segurament és inevitable en una part de la nostra vida, l’hem de tenir del tot superat quan sentim que el Senyor ens crida i responem afirmativament a aquesta seva crida. Perquè la humilitat, com escriu Sor Michaela Puzicha, forma part fonamental del significat de la mateixa vida monàstica. Lluny doncs de nosaltres tota actitud d’aquest tipus i hem de mirar sempre de ser conscients que el deure també forma part de la vida i de ser capaços d’anteposar en molts moments aquest sentiment de responsabilitat per davant del que ens pot venir de gust; no ser capritxosos davant els límits que imposa la nostra vida quan el ritme dels esdeveniments externs no està acompanyat amb les pròpies expectatives internes; tolerant la frustració que sorgeix davant un límit que trenca amb algun somni o desig significatiu. Al cap i a la fi és el que ve a dir sant Benet quan parla de no anteposar mai res al Crist i per aprendre a posar per davant la voluntat de Crist a la nostra vida, res millor que pujar per aquesta escala de la humilitat amb passes fermes i les mans ben agafades als muntants per tal de no relliscar i perdre el que poc a poc i amb tant d’esforç, Déu ho vulgui, anem guanyant.

Ens convé doncs de fer l’esforç de pujar-la aquesta escala perquè com escriu sant Gregori la humilitat i l’orgull són com els signes distintius del regne de Déu i del dimoni, respectivament; el Crist és el rei dels humils, el diable pel contrari regna sobre els orgullosos. (Cf. Moralia in Job). Res hi ha tant perillós per a la vida monàstica com l’orgull, considerat com el vici per excel·lència, per tant sols la humilitat pot portar-nos cap a Déu. No hi ha altra camí tot i que a vegades ens sembli haver trobat una drecera més còmode i més planera que al final ens porta amb sort a punt de partida i amb dissort al regne del diable del que parla sant Gregori.

Sant Joan Clímac escriu: «Aquell que renúncia al món mogut per un sentiment de temor és semblant a l’encens quan es crema: al principi fa bona olor, però acaba transformant-se en fum. Aquell que renúncia al món amb l’esperança d’una recompensa s’assembla a la pedra del molí que mol sempre de la mateixa manera. Però aquell que renúncia al món per amor a Déu adquireix des del començament el foc interior, i aquest foc, com si estigués enmig d’un gran bosc, es transforma en un gran incendi. Alguns, sobre maons edifiquen en pedres, uns altres, sobre la terra aixequen columnes, uns altres, marxen lentament durant un temps; després, en escalfar-se els seus músculs i les seves articulacions, acceleren el seu pas. Aquell que posseeix intel·ligència comprendrà aquest discurs simbòlic. Els primers, els que sobre maons assenten pedres, són els que a partir d’excel·lents obres de virtut s’aixequen a la contemplació de les coses divines; no obstant això, al no estar fundats sobre la humilitat i la paciència, cauen davant l’embat de la tempesta. Els segons, els que sobre la terra aixequen columnes, són els que sense haver passat pels exercicis i treballs de la vida monàstica, volen volar a la vida solitària, essent fàcil presa dels enemics invisibles per mancar de virtut i d’experiència. Els tercers, els que avancen pas a pas, són els que caminen amb humilitat i obediència. A ells els infon el Senyor l’esperit de Caritat, pel qual són encesos i impulsats per a acabar pròsperament el seu camí.» (Escala espiritual, Primer graó, 26-27).

La humilitat no pot deslligar-se de cap de les maneres de la caritat, perquè l’amor al Crist ha de dominar sobre qualsevol dels altres sentiments que ens puguin influenciar. Si estimem al Crist per damunt de tot, estimarem als germans d’una manera fraterna, neta i allunyada de qualsevol influència diabòlica. I tot plegat ho mostrarem amb la humilitat. Si no ho fem així, el dimoni de l’orgull està jugant bé la seva partida i ens està atraient cap al seu regne, un regne que sembla agradable però que pot ser al final per a nosaltres el pitjor dels malsons, un vertader infern.

Podríem ben bé dir que d’humils no hi naixem pas, ens hi hem d’anar fent d’humils, la humilitat no és la nostra tendència natural. Podríem dir «no soc humil com voldria, sinó orgullós com no voldria», parafrasejant a l’Apòstol quan diu «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), perquè amb la humilitat fem el bé i amb l’orgull el mal. Ens hi hem d’anar fent d’humils, i sols podrem avançar en aquest difícil camí pujant amb deler, però amb pas segur i ferm aquesta escala de la humilitat, una escala que al cap i a la fi porta cap a Déu per rumb segur, encara que ens sembli altrament. Sols així configurant-nos pas a pas al Crist, que s’abaixà per tal de ser model d’obediència a Déu; podrem pertànyer al seu regne.

diumenge, 3 d’abril del 2022

LA HUMILITAT: L’ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som simbòlicament parlant als peus de l’escala de la humilitat, girant la vista amunt podem veure dotze graons i els muntants d’aquesta escala que com l’escala de Jacob va de la terra al cel. No hi hem fet cap de buit als peus d’aquesta escala, si considerem la Regla com un camí ordenat pels seus capítols, hi arribem sabent que per pujar-hi, no per arribar a dalt sinó tant sols per posar el peu al primer travesser, ens calen la pràctica de les bones obres, l’obediència i el silenci; ens cal estar disposats a escoltar la veu d’aquell qui és Mestre per damunt de qualsevol altre mestre, ens cal haver-nos cenyit els lloms amb la fe i l’observança de les bones obres i ens cal no abandonar de seguida esfereïts de terror. Per què ens recomana o ens demana sant Benet de pujar-la aquesta escala? Ens cal tenir-ho molt clar, és la divina Escriptura, és el mateix Crist qui ens convida a pujar-la, aquell qui diu que tot el qui s’enalteix serà humiliat i que el qui s’humilia serà enaltit.

En paraules de sant Bernat: «La humilitat podria definir-se així: és una virtut que incita a l’home a menysprear-se davant la clara llum del seu propi coneixement. Aquesta definició és adequada per als qui s’han decidit a progressar en el fons del cor. Avancen de virtut en virtut, de grau en grau, fins a arribar al cim de la humilitat.»

Per progressar, per avançar, per arribar fins al cim no tenim altre remei que agafar-nos forts als muntants i tirar amunt, mirant ben bé on posem els peus, mirant de posar-los ben ferms en cada graó i sobretot mirant de no retrocedir, de no caure enrere. Hem de posar la vista en l’objectiu, no pas mirar enrere ni encara menys conformar-nos o felicitar-nos per haver arribar al primer o segon graó com si aquesta fos la nostra fita.

Aquesta escala és per pujar-la fins a dalt i malament rai si ens quedem a mig camí i serà un fracàs total si tirem enrere. Tal volta algun o més d’un graó ens faci basarda posar-hi el peu, se’ns faci més dur de pujar-lo, però cal pujar graó rere graó. Però a més aquesta escala te una altra virtut, que podem intentar pujar-la tantes vegades com vulguem fer-ho, qui està a dalt sempre ens espera, sempre ens anima a seguir pujant, sempre té la mà oberta per agafar-nos en arribar al darrer graó. Però el que no podem fer és quedar-nos de braços creuats esperant que un elevador ens la faci pujar sense esforç; perquè sense esforç no hi ha progrés, amb mandra no hi ha avenç. Cal pujar aquesta escala graó rere graó sense pressa i sense pausa. Havent-la pujat podrem dir del monestir tal volta amb temor de Déu com Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17).

La humilitat amb el silenci, amb l’obediència i amb la fidelitat a l’Ofici Diví, al treball i a la Lectio, és un camí privilegiat per avançar en la vida monàstica. Deia sant Agustí que «Per a arribar al coneixement de la veritat hi ha molts camins: el primer és la humilitat, el segon és la humilitat i el tercer, la humilitat.» En aquest cas no si val dominar la teòrica i descuidar la pràctica, es tracta més aviat de practicar-la sense anunciar-la a toc de trompetes perquè humilitat i silenci casen molt bé.

La humilitat ens és útil en la nostra vida de monjos, és una bona arma contra el gran enemic. Escriu un apotegma «Macari, marxava un dia, des del pantà cap a la seva cel·la portant unes fulles de palmera, quan es va trobar de sobte amb el diable. Aquest últim va voler impressionar-lo amb una falç que portava, però va ser en va. Llavors li va dir: “Quina força emana de tu, Macari, que soc impotent contra teu? Tot el que tu fas, jo ho faig també: Tu dejunes i jo no menjo res; tu vetlles i jo no dormo. Malgrat tot això em guanyes en un punt”. Macari li va preguntar, “quin?”. Ell li va dir: “La teva humilitat. Per la seva causa, jo no puc res contra tu”.» (Apotegma 9).

La humilitat va més enllà de les paraules; no consisteix certament a fer professió de la nostra inutilitat, quedant-nos satisfets amb la consciència enganyada per un desig de no veure’ns tal com realment som. La vertadera humilitat, la humilitat davant de Déu és un reconeixement de la realitat del nostre ésser, de la nostra vida i dels nostres actes, de les nostres febleses tant físiques com morals, dels nostres “defectes de fàbrica”, però no tant sols veient-los amb voluntat d’assumir-los, sinó també amb disposició de superar-los en la mesura del possible i sempre confiant en l’ajut del Senyor i la seva gràcia.

Humils per a què? Humils per apropar-nos més i més a aquell qui és el model de la humilitat i al qui no hem d’anteposar mai res. Humils per a qui? Humils doncs per al Crist i per als germans. Humils on? Al clos del monestir, en el nostre quefer de cada dia, sense heroismes de façana sinó amb sinceritat de cor. Humils quan? Full time, en tot moment seria l’ideal, sense fer mai vacances d’humilitat.

En paraules de Benet XVI: «La humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la meva petitesa és precisament la meva grandesa, perquè així soc important per al gran entramat de la història de Déu amb la humanitat. Precisament reconeixent que soc un pensament de Déu, de la construcció del seu món, i que soc insubstituïble, precisament així, en la meva petitesa, i només d’aquesta manera, soc gran. Això és l’inici del ser cristià: viure la veritat. (...) Viure contra la veritat sempre és viure malament. Visquem la veritat! Aprenguem aquest realisme: no voler aparentar, sinó agradar a Déu i fer el que Déu ha pensat de mi i per a mi, acceptant així també a l’altre. Acceptar a l’altre, que tal vegada és més gran que jo, suposa precisament aquest realisme i amor a la veritat; suposa acceptar-me a mi mateix com a «pensament de Déu», tal com soc, amb els meus límits i, d’aquesta manera, amb la meva grandesa. Acceptar-me a mi mateix i acceptar a l’altre van plegats: només acceptant-me a mi mateix en el gran entramat diví puc acceptar també als altres, que formen amb mi la gran simfonia de l’Església i de la creació. Jo crec que les petites humiliacions que dia rere dia hem de viure són saludables, perquè ens ajuden a cadascun de nosaltres a reconèixer la pròpia veritat, i a veure’ns lliures de la vanaglòria, que va contra la veritat i no pot fer-nos feliços i bons. (...) Precisament aquesta humilitat, aquest realisme, ens fa lliures. Si soc arrogant, si soc superb, voldré sempre agradar, i si no ho aconsegueixo em sentiré miserable, em sentiré infeliç, i hauré de buscar sempre aquest plaer. En canvi, quan soc humil tinc la llibertat també d’anar a contra corrent d’una opinió dominant, del pensament d’uns altres, perquè la humilitat em dona la capacitat, la llibertat de la veritat.» (Trobada del Sant Pare amb el clergat de Roma en l’inici de la Quaresma, 23 de febrer de 2012)

diumenge, 10 de gener del 2021

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç» escriu sant Bernat (Els graus de la humilitat i la supèrbia, I,1). Aquesta escala que sant Benet ens presenta per anar-la pujant al llarg de la nostra vida és una escala ben particular, és aquella que Jacob ja veié en somnis i que puja fins al cel; la mateixa que apareix en la llegenda de la fundació d’alguns monestirs com a signe de la voluntat de Déu d’establir-hi allí un lloc on practicar la humilitat i l’observança. Una escala amb uns graons que no s’aguanten en el buit sinó en dos muntants com són el cos i l’ànima. La manera de pujar-la també és ben particular, ja que per la humilitat es puja i per l’exaltació és baixa, exactament a l’inrevés que els paràmetres que regeixen la nostra societat, no tant sols ara sinó des de ja fa segles, potser des de sempre.

A pujar-la ens hi convida la mateixa Escriptura i a través de l’Escriptura Crist, model d’humilitat i d’abaixament. Sant Benet ens diu per això que aquesta escala s’arrapa a la terra en la seva base però és el mateix Senyor qui la dreça fins al cel, però ho fa tant sols quan el nostre cor es manifesta ben humil. La humilitat del Crist va estretament lligada a la seva obediència i aquesta a no fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare. No és per tant un esforç voluntarista, confiat en les nostres soles forces el que ens pot permetre anar pujant-hi; és gràcies a aquell qui ens estima, ens diu al quart graó, que podem avançar perquè no es tracta d’un tractat ascètic sinó d’un camí de vida, anar configurant-nos al Crist, anar configurant la nostra voluntat a la voluntat de Déu, pas a pas, graó rere graó.

L’únic que ens cal per poder pujar-la, escriu l’abat Cassià Maria Just, és un gest de pobresa, reconèixer la nostra pobresa i la necessitat de ser salvats. Aleshores reconeixent-nos pecadors, conscients de les nostres febleses tant físiques com morals, ho entendrem com una obra de Déu, no pas com l’adquisició d’unes virtuts, sinó obra de Déu que treballa a llarg termini, poc a poc.

Una escala cristocèntrica tal com l’abadessa Montserrat Viñas la imagina com una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, diferents aspectes d’una mateixa realitat però sempre vinculats a un eix central que és el Crist. La clau per a pujar-la és aleshores la senzillesa que desarma l’orgull, la ira o l’odi, ens apropa a Déu i ens dona el do de la pau. Malament la pujarem quan sentim el desig del protagonisme ja que això vol dir que Crist no és realment el centre de la nostra vida; però si cerquem Déu de veritat, si passem de l’egoisme a l’amor, podrem pujar-la amb fermesa.

És aquesta una escala quotidiana. L’abat Sighard Kleiner parla de que la clau està en no singularitzar-se i dona exemples i consells senzills que tots podem entendre i atendre, com per exemple que si toca fer quelcom a una hora determinada no hem pas d’anar a fer un treball previst per un altre moment o si anem o bé si sortim en fila per exemple de l’església o del capítol no anar a dreta o esquerra intentant sortejar no se sap ben bé quin obstacle. Ho sintetitza dient que si hi ha certs costums no hem pas de demostrar a cada moment que som lliures, reafirmant la nostra personalitat d’una manera primitiva mitjançant la singularització fins i tot dels gestos. Podríem dir que la humilitat de la que parla l’abat Sighard és la humilitat de les petites coses, com aquella santedat quotidiana de la que parla el Papa Francesc en fer servir l’expressió dels sants de la porta del costat.

Escriu Aquinata Böckmann que hi ha una humilitat que es presentada com una presa de consciència del pecat i una depreciació personal i davant d’aquesta una humilitat entesa com a do de l’Esperit i coronament de la vida monàstica. Com un treball a quatre mans, les nostres i les de Déu, deixant-nos fer més que no pas volen modelar la nostra vida monàstica a una regla creada ad hoc per nosaltres mateixos i conformant-la a la nostra voluntat i no tant sols per a nosaltres sinó a voltes volent aplicar-la als germans cercant de sotmetre’ls al nostre caprici. Al cap i a la fi això seria exaltar-nos a nosaltres mateixos i ja ens diu sant Benet que tota exaltació d’un mateix no és sinó una forma d’orgull.

Sant Tomàs d’Aquino considera la humilitat com el fonament de tota perfecció i és per tant la conseqüència de la sobirania de Déu damunt nostre o la conformació de la nostra voluntat a la de Déu. En la filosofia aristotèlica la humilitat no té un paper destacat per la raó de que aquesta virtut especial, en paraules de Tomàs d’Aquino, es refereix a la relació personal amb Déu. Ja ens ho diu sant Benet que el camí que hi porta no és fàcil, que a voltes és aspre, que ens cal agafar-nos bé als muntants per evitar baixar un graó de cop. Cos i ànima són els muntants que la crida divina ha disposat perquè mirem de pujar-la, potser a poc a poc, però amb fermesa, evitant de tirar enrere, confiats en aquell qui dreça l’escala fins al cel.

Escriu sant Bernat «El que promulgà la llei, donarà també la benedicció; el que ha exigit la humilitat, portarà a la veritat (...) Aquesta llei que ens orienta cap a la veritat, la promulgà sant Benet en dotze graons. I tal com mitjançant els deu manaments de la llei i de la doble circumcisió, que en total sumen dotze, s’arriba a Crist, pujats aquests dotze graons s’arriba a la veritat.» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, II,3)

dimecres, 13 de novembre del 2019

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet entén la vida espiritual del monjo com un camí, un camí fatigós i feixuc a voltes, un camí com un art espiritual. Aquí en aquest capítol ens presenta com l’hem de recórrer de manera individual. La humilitat, la mateixa paraula o el mateix concepte ens pot resultar incòmode, sembla com si aquestes paraules de sant Benet ens convidessin més aviat al pessimisme.

Quin és el punt de partida d’aquest camí? D’on ha de partir el monjo? D’on parteix sant Benet? De l’Escriptura que ens diu que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Perquè la humilitat que sant Benet ens demana és la humilitat del cor, ha de partir ja de la humilitat dels nostres pensaments. Una frase atribuïda a Gandhi diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem».

Per l’exaltació és baixa i per la humilitat es puja; sant Benet ens presenta el camí de la vida com una escala per on pujar o baixar, com l’escala de Jacob que porta al cel. Fugint d’Esaú el seu germà, Jacob, en ple desert, tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven i al capdamunt hi havia Déu; això va fer exclamar a Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). A l’Escriptura la humilitat és abans que res una actitud que ens posa en relació amb Déu i amb els homes. Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils. I els humils són els qui confien en Déu, sols és Ell qui enalteix i el que dóna la pau que va arribar al món per Jesús el Fill de Déu que va baixar l’escala per descendir del cel a la terra.

Quantes vegades succeeix que en els llocs més deprimits de la terra o de les ciutats un missioner o un catequista per exemple que hi van per predicar la bona nova i prestar algun servei descobreixen que són els pobres els qui els donen a ells molt més del que ells poden donar-los. Perquè viuen amb uns altres valors, ben diferents als nostres, molt mes autèntics. Potser la seva visió del món sigui més concreta i primària, més humana, perquè no poden pretendre grans coses, tant sols sobreviure. Però són capaços de compartir el que gairebé no tenen i poden transmetre una alegria que ens desconcerta. Aquesta és la humilitat de cor de la qual ens parla l’Evangeli, generosa, lliure, desinteressada. Sant Benet pouant a l’Escriptura ens presenta l’escala de Jacob com la imatge de la contemplació, un camí espiritual, un ascens vers Déu. Però quin és el millor camí per aconseguir una veritable humilitat?

Podem llegir molt sobre la humilitat. Podem fer coses que són reconegudes com a humils pels altres. Però al final, el que de debò ens fa humils, és acollir allò que no busquem, allò que no preteníem, que ni tan sols és significatiu materialment, intel·lectualment o espiritualment. La humilitat és una actitud del cor que comença a l’Evangeli: la divina Escriptura, no sols ens parla, sinó que ens fa sentir un crit: «Tot el qui s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). Aquesta frase és el colofó d’una paràbola en la qual Jesús ens explica com alguns convidats buscaven col·locar-se als primers llocs. L’Evangeli no ens diu exactament a què estaven convidats aquests que buscaven els primers llocs, però la paràbola amb què Jesús il·lumina el seu ensenyament, ens parla del banquet en unes noces. Noces i banquet tenen una clara dimensió escatològica. Tots som els convidats al desposori definitiu i al banquet del Regne. Però hi acudim per invitació. Ens cal rebre la invitació per anar-hi, no la podem comprar. D’aquí la frase de Jesús i l’avís: per la humilitat pugem, mentre que per la supèrbia baixem. Una ens buida i ens permet rebre la Paraula de Déu. L’altra ens fa sentir a gust creient-nos rics i al cap i a la fi estem despullats perquè el que creiem tenir en realitat no és nostre i la nostra ceguesa ens barra el pas a Déu. La primera ens descobreix el que som, convidant-nos a esdevenir el que estem cridats a ser. La segona ens fa creure ser ja el que hem de ser i ens tanca el camí per aconseguir-ho. Confondre la llavor i el fruit és confondre el que som realment amb la dignitat que se’ns dóna i que un dia si Déu vol, sols si Ell ho vol, es veurà satisfeta. La llavor no és més que un gra, amb capacitat en les seves entranyes de ser un bell arbre, però llavor al cap i a la fi. El reconeixement d’això, lluny de menysprear la nostra condició humana, ens fa receptius a l’acció de Déu. Confondre’ns, creure’ns amb la meta realitzada, amb el camí acabat, ens incapacita per tenir una actitud receptiva a l’acció de Déu, és el que tradicionalment en diem supèrbia. L’escala té molts esglaons que s’han d’anar pujant a poc a poc. L’escala, consegüentment, indica ja un camí lent, fatigós i continuat, sense arravataments fulgurants.

Sant Benet ens parla de dotze graus o esglaons de la humilitat, perquè tota escala, com tot edifici, té el seu ordre. Els elements inferiors han de ser els més sòlids, perquè sostenen tot l’edifici. En la construcció d’aquesta escala de la humilitat sant Benet ens posa com a primer grau el temor de Déu, el caminar sempre en la seva presència, fonament de tota vida interior. El temor filial de Déu, que no és el temor de l’esclau davant de l’amo, sinó el reconeixement de la seva presència en les nostres vides, orientant-nos des d’Ell i cap a Ell, amb la dificultat tantes vegades de destriar aquesta presència i d’endevinar el que l’Esperit vol suscitar en nosaltres. Sols aquell qui es troba primer a si mateix trobarà Déu, sense aquest encontre tan sols trobarem les nostres pròpies projeccions, però no el Déu vertader, trobarem no Déu sinó les imatges de Déu que ens hem fet, un déu a mida nostra que no és Déu.

És de camí vers Déu, pujant l’escala, graó rere graó, que trobem les nostres mancances, passions, perills, necessitats i emocions i és aleshores quan al capdamunt de tot trobarem Déu.

dilluns, 28 de març del 2016

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi

Tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull, per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. Sant Benet ens podria preguntar ara «Ho enteneu això que us he dit?» I ràpids respondríem: «I tant que ho entenc, mira, sant Benet, aquest que tinc al costat és el viu exemple d’aquest orgull i de l’exaltació de si mateix que tu descrius.» Aleshores sant Benet ens diria segurament: «si em respons o penses això, encara que sigui en silenci, no has entès res». Escoltem mil cops la Regla, fins i tot aprovem amb nota l’examen teòric, però el pràctic crec que la majoria no el passem. Sempre ens surt el fariseu de l’evangeli de Lluc: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11), perquè no sóc com aquest altre monjo, peresós, orgullós, golafre, parlador, murmurador; és a dir, ens pot dir ben bé el Senyor: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?» (Mt 7,3); doncs perquè la biga del nostre orgull ens impedeix de veure gran cosa més que no siguin els defectes dels altres. La humilitat no són simples gestos litúrgics per bonics i evocadors que resultin si ens quedem tan sols en això; cal concretar-los en la vida diària. Recordem la Vetlla pasqual, la celebració més important de l’any litúrgic i de la nostra vida de cristians; hi recordem i renovem el nostre baptisme, la nostra resurrecció, la conversió de l’home vell a l’home nou. Quan renovàrem les promeses del Baptisme, el Missal ens presentava una fórmula que ens convidava a repassar la nostra vida de monjos, les nostres actituds interiors. Quins són els enemics de la humilitat? La litúrgia baptismal ens els recordava: les enveges i els odis, les pereses i les indiferències, les covardies i els complexos, les tristeses i les desconfiances, els materialismes i les sensualitats, les injustícies i els favoritismes; en definitiva les manques de fe, d’esperança i de caritat. Les nostres mancances, no les dels altres. Aquest llistat no és un simple enunciat teòric; quants cops diem o ens passa pel cap l’expressió «Fins aquí hem arribat, això no ho puc pas deixar passar per alt, cal que aquest sàpiga que no pot passar d’aquesta ratlla, qui és aquest per dir-me això a mi que sóc molt millor que ell?» I el que passa és que aquell en qui fixem el nostre orgullós odi o menyspreu, més o menys temporal, alhora, ben sovint, ell també fa la mateixa reflexió sobre nosaltres i ens trobem en un atzucac; ningú, permeteu-me l’expressió, baixa del burro i això dificulta la convivència, fa molt mal a la nostra vida de monjos, de cristians. I és que com ens recordava la nostra renovació baptismal la passada nit de Pasqua, ens creiem millors, superiors als altres, massa segurs de nosaltres mateixos, encara que potser sols aparentment, ja que en el fons la nostra actitud demostra total inseguretat; ens creiem convertits del tot, ens quedem en les coses, institucions, mitjans, mètodes i reglaments i, en definitiva, no anem cap a Déu. En la lectura del vespre aquets dies passats sentíem: «Estem cridats a ser misericordiosos, perquè nosaltres hem estat objecte de misericòrdia. No n’hi ha prou a emprar la misericòrdia amb aquells que ens són amables. És, en canvi, vertaderament misericordiós el qui té misericòrdia del propi enemic i li fa el bé tal com s’ha escrit: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien.” (Lc 6,27) Déu no sols dóna la pluja a aquells que li són grats, sinó també als qui no li ho són» (Misericordiosos como el Padre, p. 159). En la vida monàstica no tenim enemics fixos, Déu no ho vulgui, però sovint tenim fixacions temporals més o menys llargues amb alguns germans de comunitat i és aleshores quan som orgullosos i no tenim res d’humils, baixem els graons de la humilitat de quatre en quatre i ens quedem al replà més llunyà d’on teníem i volíem arribar. Pensem que caldria dejunar més, fins i tot potser anar descalços i amb un hàbit més aspre, rentem els peus als altres; però tot això és pur folklore monàstic si alhora menyspreem al germà, el tractem com un inferior.

I ara podem pensar, «Que bé ha retratat l’abat el qui tinc al costat i que bé s’ha retratat ell mateix.» Segurament sigui cert, però deixem per un moment de banda els altres i pensem sobretot en nosaltres mateixos amb vertadera humilitat; revisem aquelles renúncies que vàrem fer la nit santa de Pasqua i mirem si alguna, si més d’una, si totes ens toquen de ben a prop i fem propòsit d’esmena, si més no intentem-ho, perquè les nostres mancances i faltes, el nostre orgull fa patir massa vegades els qui tenim al voltant. Donem gràcies a Déu, sí, però reconeixent les nostres febleses, donem-li gràcies perquè malgrat ser com som, Ell ens estima i ens perdona un cop i un altre, malgrat que els nostres germans siguin millors que nosaltres, malgrat que els qui tenim al costat nosaltres ni els perdonem de cor ni, sovint, els en deixem passar ni una. Ell sí que és misericòrdia, Ell sí que és humilitat i, com deia sant Joan Pau II «s’inclina sobre els justos i els humils (...) es posa de part dels qui abandonen en mans de Déu les seves obres i els seus pensaments, els seus projectes i la seva mateixa vida diària» (Joan Pau II, Audiència general del 23 de juliol de 2003). No és tan sols davant de Déu que hem d’empetitir-nos, sinó davant dels germans. El camí de la humilitat és el que Jesús ha seguit i és aquest camí el que la Regla ens proposa als monjos.

diumenge, 10 de gener del 2016

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Heus ací el centre de la Regla, aquest capítol que alguns autors anomenen les benaurances de sant Benet perquè així com les benaurances conformen el nucli de l’Evangeli de Mateu, el capítol sobre la humilitat és el de la Regla. No pas perquè l’objectiu de la vida del monjo sigui la humilitat en si mateixa sinó que la humilitat és el mitjà privilegiat per assolir l’objectiu de la Regla, l’objectiu de la vida monàstica que és no anteposar res al Crist. Pel cardenal Schuster aquest capítol és el sumari d’un tractat de mística teològica, i l’abadessa Montserrat Viñas el veu com la descripció d’una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, aspectes diferents d’una mateixa realitat sempre vinculats a l’eix central que és Crist. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» llegim en el quart Evangeli (Jo 3,30): fer-nos petits perquè ell pugui créixer en nosaltres, ell que és el centre de la història, de l’Església, de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres. Si caminem al seu costat, ell que és vida, veritat, el sentit de la nostra vida, viurem amb ell per sempre. La humilitat i la senzillesa són les espardenyes més eficaces per caminar, per avançar amb ell vers ell. «Com podem ser humils si estem sempre pendents de nosaltres mateixos?» es preguntava Thomas Merton. Cal pujar graons com reconèixer i acceptar la presència de Déu, acceptant la seva voluntat, perseverant, reconeixent les pròpies faltes abans de denunciar les dels altres, vivint amb senzillesa i discreció, estant disposat a escoltar i a aprendre dels altres i acceptant-los com són. Massa sovint som com el fariseu del temple i diem «gràcies perquè no sóc com els altres monjos» (cf. Lc 18,11); però ja sabem prou bé el que va dir Jesús al respecte «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 18,14), com ens recorda sant Benet en encetar aquest capítol.

La denominada carta magna de la humilitat serveix, segons l’abat Cassià M. Just, per posar els fonaments ben enfonsats, ben ferms, per tal que Déu pugui construir aleshores en nosaltres amb plena llibertat. El desplegament dels dotze graons no ens ofereix un recorregut lineal o cronològic sinó l’aprofundiment evangèlic en els diversos aspectes de la vida monàstica. Sant Benet ens presenta aquest capítol com un manual real i pràctic per aplicar els valors evangèlics a la nostra vida. Cal però una premissa, que és la presa de consciència de la proximitat de Déu, fixar l’objectiu de la vida interior i exterior en el desig de Déu i en el temor, respectuós i amorós i no pas poruc, de no ofendre qui hem d’estimar per damunt de tot, Déu. Aquest temor ens allibera dels egoismes i esdevé un amor a Déu i als germans vertaderament lliure. El monjo assumeix així la idea de no pertànyer-se a si mateix i, acceptant lliurament la dependència amorosa de Déu, fa el seu camí. Per l’abat Cassià cal un primer pas, vorejar un primer escull, la manca d’acceptació d’un mateix. Una acceptació realista lluny de l’autocomplaença destructora d’un mateix i dels altres i del negativisme immobilitzador. Ni som tan fantàstics com alguns ens creiem, ni tan desastre com altres creiem ser. Això cal aplicar-ho també als germans ja que en tots hi ha sempre el rostre de Crist, tots tenen quelcom per imitar, per admirar, que ens fa replantejar-nos a nosaltres mateixos i avançar per aquesta escala de cargol sense deixar mai la barana, que és la Regla, ni perdre mai de vista la columna al voltant de la qual anem donant tombs i que ens atrau, que és Crist. Sinó aconseguim assumir la nostra pròpia realitat, els nostres defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, que tots tenim —i si creiem que no en tenim, el fet de no reconèixer-los ja n’és el més greu—, iniciem un llarg camí ple d’efímeres il·lusions, de fracassos i amargueses. No assumir la pròpia realitat té greus conseqüències per a un mateix certament, però també per a tota la comunitat; qui no assumeix la seva pròpia realitat, qui no descobreix el seu defecte de fàbrica, sigui l’autocomplaença, sigui el menyspreu dels altres o sigui la cerca individualitzada d’unes normes pròpies al marge de la comunitat fent-se una regla a la seva conveniència, és incapaç d’assumir la realitat dels altres, de suportar amb paciència les febleses físiques i morals que hi ha en qualsevol, de cercar allò que és útil a tots i no allò que ens és útil tan sols a nosaltres mateixos.

Hem de pujar aquests dotze graons, però abans hem d’acceptar-nos, hem de regirar la motxilla i veure quin és el defecte de fàbrica que hi portem; no el podrem abandonar mai, però si en som conscients, podrem mesurar les forces i sobretot ens farem càrrec del pes que porten els altres i, fins i tot, els podrem ajudar a portar-lo escala amunt. Aleshores pujarem més segurs, agafats a una barana que és la Regla, i ho farem en fila, en comunitat: el qui ensopegui, el qui no hagi mirat bé la seva motxilla i perdi l’equilibri en no acceptar la seva càrrega i la dels altres, pot caure i fer-ne caure amb ell un, dos o tots. Cal que en la nostra ascensió tinguem sempre fixa la mirada en la columna central de la nostra vida que és Crist: si no li anteposem res avançarem tots junts. Així el Senyor dreçarà l’escala fins al cel, tan sols quan el nostre cor sigui ben humil, humil de veritat.