LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç» escriu sant Bernat (Els graus de la humilitat i la supèrbia, I,1). Aquesta escala que sant Benet ens presenta per anar-la pujant al llarg de la nostra vida és una escala ben particular, és aquella que Jacob ja veié en somnis i que puja fins al cel; la mateixa que apareix en la llegenda de la fundació d’alguns monestirs com a signe de la voluntat de Déu d’establir-hi allí un lloc on practicar la humilitat i l’observança. Una escala amb uns graons que no s’aguanten en el buit sinó en dos muntants com són el cos i l’ànima. La manera de pujar-la també és ben particular, ja que per la humilitat es puja i per l’exaltació és baixa, exactament a l’inrevés que els paràmetres que regeixen la nostra societat, no tant sols ara sinó des de ja fa segles, potser des de sempre.

A pujar-la ens hi convida la mateixa Escriptura i a través de l’Escriptura Crist, model d’humilitat i d’abaixament. Sant Benet ens diu per això que aquesta escala s’arrapa a la terra en la seva base però és el mateix Senyor qui la dreça fins al cel, però ho fa tant sols quan el nostre cor es manifesta ben humil. La humilitat del Crist va estretament lligada a la seva obediència i aquesta a no fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare. No és per tant un esforç voluntarista, confiat en les nostres soles forces el que ens pot permetre anar pujant-hi; és gràcies a aquell qui ens estima, ens diu al quart graó, que podem avançar perquè no es tracta d’un tractat ascètic sinó d’un camí de vida, anar configurant-nos al Crist, anar configurant la nostra voluntat a la voluntat de Déu, pas a pas, graó rere graó.

L’únic que ens cal per poder pujar-la, escriu l’abat Cassià Maria Just, és un gest de pobresa, reconèixer la nostra pobresa i la necessitat de ser salvats. Aleshores reconeixent-nos pecadors, conscients de les nostres febleses tant físiques com morals, ho entendrem com una obra de Déu, no pas com l’adquisició d’unes virtuts, sinó obra de Déu que treballa a llarg termini, poc a poc.

Una escala cristocèntrica tal com l’abadessa Montserrat Viñas la imagina com una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, diferents aspectes d’una mateixa realitat però sempre vinculats a un eix central que és el Crist. La clau per a pujar-la és aleshores la senzillesa que desarma l’orgull, la ira o l’odi, ens apropa a Déu i ens dona el do de la pau. Malament la pujarem quan sentim el desig del protagonisme ja que això vol dir que Crist no és realment el centre de la nostra vida; però si cerquem Déu de veritat, si passem de l’egoisme a l’amor, podrem pujar-la amb fermesa.

És aquesta una escala quotidiana. L’abat Sighard Kleiner parla de que la clau està en no singularitzar-se i dona exemples i consells senzills que tots podem entendre i atendre, com per exemple que si toca fer quelcom a una hora determinada no hem pas d’anar a fer un treball previst per un altre moment o si anem o bé si sortim en fila per exemple de l’església o del capítol no anar a dreta o esquerra intentant sortejar no se sap ben bé quin obstacle. Ho sintetitza dient que si hi ha certs costums no hem pas de demostrar a cada moment que som lliures, reafirmant la nostra personalitat d’una manera primitiva mitjançant la singularització fins i tot dels gestos. Podríem dir que la humilitat de la que parla l’abat Sighard és la humilitat de les petites coses, com aquella santedat quotidiana de la que parla el Papa Francesc en fer servir l’expressió dels sants de la porta del costat.

Escriu Aquinata Böckmann que hi ha una humilitat que es presentada com una presa de consciència del pecat i una depreciació personal i davant d’aquesta una humilitat entesa com a do de l’Esperit i coronament de la vida monàstica. Com un treball a quatre mans, les nostres i les de Déu, deixant-nos fer més que no pas volen modelar la nostra vida monàstica a una regla creada ad hoc per nosaltres mateixos i conformant-la a la nostra voluntat i no tant sols per a nosaltres sinó a voltes volent aplicar-la als germans cercant de sotmetre’ls al nostre caprici. Al cap i a la fi això seria exaltar-nos a nosaltres mateixos i ja ens diu sant Benet que tota exaltació d’un mateix no és sinó una forma d’orgull.

Sant Tomàs d’Aquino considera la humilitat com el fonament de tota perfecció i és per tant la conseqüència de la sobirania de Déu damunt nostre o la conformació de la nostra voluntat a la de Déu. En la filosofia aristotèlica la humilitat no té un paper destacat per la raó de que aquesta virtut especial, en paraules de Tomàs d’Aquino, es refereix a la relació personal amb Déu. Ja ens ho diu sant Benet que el camí que hi porta no és fàcil, que a voltes és aspre, que ens cal agafar-nos bé als muntants per evitar baixar un graó de cop. Cos i ànima són els muntants que la crida divina ha disposat perquè mirem de pujar-la, potser a poc a poc, però amb fermesa, evitant de tirar enrere, confiats en aquell qui dreça l’escala fins al cel.

Escriu sant Bernat «El que promulgà la llei, donarà també la benedicció; el que ha exigit la humilitat, portarà a la veritat (...) Aquesta llei que ens orienta cap a la veritat, la promulgà sant Benet en dotze graons. I tal com mitjançant els deu manaments de la llei i de la doble circumcisió, que en total sumen dotze, s’arriba a Crist, pujats aquests dotze graons s’arriba a la veritat.» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, II,3)