diumenge, 17 de gener de 2021

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No sols amb la llengua, sinó al fons del cor. La vida monàstica, la vida de creient, de seguidor del Crist no és per viure-la de llengua, amb la boca sinó des del fons del cor. No ha de ser una vida de façana, com aquells sepulcres emblanquinats dels que parlava Jesús que dins estaven plens de podridures (Cf. Lc 11,44) sinó que la cara, tot el cos cal que sigui reflex del que hi ha dins del nostre cor. No tothom qui repeteix Senyor, Senyor entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del Pare (Cf. Mt 7,21). De la mateixa manera la humilitat no ho ha de ser de llengua, sinó que ha de néixer i ser viscuda des del fons del cor.

El sisè i el setè graó de la humilitat formen una unitat, com el segon i el tercer o el novè i l’onzè. Aquest setè graó ens parla de l’arrel de la humilitat en parlar-nos de fer -ne experiència, de veure-la en profunditat com una experiència de Déu; la humilitat com a experiència mística, com expressen alguns comentaristes de la Regla. Per a alguns d’aquests autors l’arrel d’aquest pensament està en el mateix Parenostre, reconèixer-nos deutors, pecadors per tal de sentir-nos capaços de perdonar als altres. El perdó vingut des de la vanagloria personal o des de l’orgull seria com la pregària del fariseu en el temple, compadit falsament del publicà, amb una compassió de llengua, de façana que no surt del fons del cor. Déu no vol ni oblacions ni sacrificis, no vol grans aparences, ni grans excursos sobre la humilitat; el que Ell vol vertaderament és la conversió del nostre cor.

En aquets darrers temps vivim moments difícils, una època realment convulsa i això, com també succeí en temps anteriors, dona lloc al que s’anomena populismes; però no pensem que aquest fenomen, que és per antonomàsia el que avui ens diu sant Benet de que la força se’n va per la boca, pel discurs, es limiti al món de la política. Al cap i a la fi aquest món polític no es sinó reflex d’una tendència social que fins i tot arriba a l’Església, a les comunitats, perquè està al carrer, està en el món i al cap i a la fi no som sinó un reflex del món que ens envolta i al que pertanyem. Potser de tant repetir-nos «et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11) ens acabem per creure que nosaltres tenim tots els drets del món i els altres germans cap. Ens acabem per creure que ens correspon el dret a menysprear, a mirar per damunt de l’ombro, a criticar amb impietat, a burlar-nos dels altres i tantes altres coses que tots sabem fer molt bé, sense aturar-nos a pensar que precisament per tot plegat ens allunyem de Déu, ja que practicant-les aquestes coses tant sols demostrem la nostra duresa de cor davant dels altres i sobretot davant de Déu. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica «Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo» (Fratelli Tutti 52) i a vegades cerquem de dominar als altres, conscient o inconscienment.

En l’antic monaquisme no era estranya la idea de considerar-se el pitjor dels pecadors, però no pas dir-ho de llengua, sinó sentir-ho des del fons del cor. Son múltiples les cites, per exemple a la Vitae Patrum om diu «Pensa que tu ets inferior a totes les creatures, per sota de tot home pecador. Aquell que pensa ser alguna cosa aleshores no és res, s’enganya a sí mateix. No jutgeu al vostre proïsme, no menystingueu ningú, tant sols ploreu els vostres pecats.» (Vitae Patrum, VII, 43,2). Humiliar-se no vol dir cobrir-se de pols i cendra com feien en l’antiguitat, més aviat vol dir assumir interiorment, al fons del nostre cor com ens diu sant Benet, la condició d’home fràgil i pecador.

No és altra aquesta idea que la que recull sant Pau en les seves cartes i ell hi veu sempre darrera d’aquesta acceptació de la nostra fragilitat, de l’assumpció de que tots tenim les nostres febleses tant físiques com morals, l’acció de la gràcia de Déu. En paraules del Papa Benet: «Un punt clau en el qual Déu i l’home es diferencien és l’orgull: en Déu no hi ha orgull perquè Ell és tota la plenitud i tendeix tot a estimar i donar vida; en nosaltres els homes, en canvi, l’orgull està arrelat en l’íntim i requereix constant vigilància i purificació. Nosaltres, que som petits, aspirem a semblar grans, a ser els primers; mentre que Déu, que és realment gran, no tem abaixar-se i fer-se l’últim» (Angelus, 23 de setembre de 2012).

Al llarg de la nostra vida Déu ens va donant oportunitat d’exercir la humilitat, a vegades pot ser el mateix decurs de la vida que quan avança més i més ens mostra la nostra feblesa en perdre les forces, en anar perdent facultats que abans no ens mancaven pas, com la memòria, la mobilitat, la veu, la capacitat de concentració i tantes altres. A vegades pot ser una malaltia que de sobte ens fa adonar-nos de que no som pas nosaltres els qui dominem la nostra vida, la nostra salut o les nostres forces; tot està en mans de Déu i tots estem a les seves mans.
En aquests darrers temps aquesta sensació de fragilitat la experimentem socialment, en tots i cadascun dels països on es viu avui per avui en la incertesa, en la por, en la fragilitat. No som capaços de controlar-ho tot, com potser a voltes estàvem temptats de creure. No és pas Déu qui ens envia les epidèmies o qualsevol altra situació més o menys dramàtica a nivell social o personal; però si que ens convida a viure-les aquestes situacions com un moment de gràcia, un moment de confiança en Ell, un moment fort per viure la fe.

El model sempre és el Crist, com ens deia sant Ambrós aquesta setmana a Matines «No et convé, només encomanar a Déu el teu camí, sinó també fiar-te d’Ell. La veritable submissió no és ni vil ni abjecta, sinó sublim i gloriosa, perquè viu sotmès a Déu qui compleix la voluntat del Senyor» (Comentari al salm 36,16). «El Senyor s’humilià fins a sotmetre’s a la mort, per a ser exalçat en el mateix llindar de la mort. Contempla la gràcia de Crist, reflexiona els seus benifets» (Comentari sobre el salm 43,75-77)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada