LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Feblesa, malaltia corporal i espiritual formen part de la nostra vida, com de la de tot ésser humà. Conscient d’això sant Benet agrupa en aquests capítols un conjunt de normes relatives a la correcció dels monjos per les faltes comeses. No ha de causar sorpresa que en el monestir es puguin cometre faltes que mereixin les penes com les aquí establertes; perquè l’home és feble i cau fàcilment. No és tant la presència d’aquestes febleses el que causa un major perjudici a un monestir, sinó tant la impossibilitat d’esmenar-les com la negligència a corregir-les. Sant Benet ens parla en primer lloc dels monjos ancians, als qui cal exigir-los una plena responsabilitat dels seus actes i una més gran fidelitat a la Regla. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions contingudes en aquests capítols i tant sols al final dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants.

En el fons de tota aquesta legislació es troba latent una gran vitalitat espiritual; perquè per a sant Benet, tota sanció persegueix en última instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici en concret, i per això ens parla de l’amputació com a mesura extrema si cap altre no sorgeix efecte. Els procediments s’adapten a la finalitat que es proposen, presentant-se de manera mesurada, sòbria, prudent i discreta, essent això una excepció en la legislació d’aquells temps que era bastant més radical i sense cap garantia jurídica. Tant la mateixa vida social com tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin la seva observança. Aquí sant Benet les dona d’una manera ben precisa i de la ubicació en el conjunt de la Regla d’aquests capítols, immediatament després dels quals tracta dels degans, sembla deduir-se que són aquests els qui tenen la missió d’aplicar les prescripcions del codi penal.

Sant Benet ens parla dels monjos pecadors, concretament dels excomunicats, i de la sol·licitud que han de rebre per part de l’abat i per part de la comunitat. Sant Benet fa i ens convida a fer una opció pels febles, això no vol dir pas que no sigui ben conscient de que part de la nostra feblesa pot com a mínim temperar-se fent servir bé les eines de les que ens parla al llarg de la Regla, com ara l’observança, l’obediència, la humilitat, la pregària o la paciència per citar-ne tant sols algunes.

Per Aquinata Böckmann aquest capítol en concret sorgeix com una mena d’illot espiritual entre el conjunt del codi penal, fet que pot fer pensar que es fruït d’una redacció més tardana, com si sant Benet se n’hagués adonat de que calia introduir enmig del dolor del pecat o de la falta, la via de la misericòrdia, refermar-la i destacar-la; no tant sols per part de l’abat sinó també per part de tota la comunitat. Ens ho mostra quan parla dels ancians que han d’ajudar com d’amagat o ens diu que cal pregar tots junts pel germà en risc d’exclusió pel pecat.

Un mot destaca entre tots i és sol·licitud, una sol·licitud que cal vessar sobre els germans culpables o els germans amb l’ànima malalta. Fer-ho amb uns mitjans concrets que tenen a l’abast l’abat i la comunitat en general per ajudar al germà que s’aparta de la vida comuna, sovint tancat en la convicció de que defensa els seus drets. Sant Benet en cita alguns: enviar ancians que consolin i animin a un retorn humil, intensificar la caritat i pregar. Seguint els consells evangèlics, davant d’una llibertat mal entesa o mal practicada, només la caritat pot ajudar a vèncer les dificultats.

Tots, a imatge de Déu, som creats lliures per fer el bé o fer el mal. El pecat no destrueix ni la nostra llibertat ni la nostra capacitat d’estimar, sinó que les paralitza, les debilita i aleshores en lloc d’utilitzar la nostra llibertat per estimar i donar, la fem servir per imposar-nos, per salvaguardar el nostre interès, per fer la nostra i no pas la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a cercar de veritat.

Un germà que s’excomunica a si mateix, que això és el pecat com a allunyament de Déu, és un germà que, com tots algun cop, pensa que ja no necessita el marc comunitari i que li cal recuperar la veritable llibertat i per tant li fa nosa avui un germà i demà un altre, quan no una part o fins i tot tota la comunitat, considerant que són un destorb per a poder alliberar-se i realitzar-se. Aleshores caiem en la tirania del nostre caprici prenent el que és gras en funció de si serveix als nostres propòsits i rebutgem el que és flac si no ens plau. Creiem ser lliures tot i que el que som, és esclaus de nosaltres mateixos i del pecat que hi ha en nosaltres.

Tant sols conscients de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals podem mirar a un germà que es desvia sense jutjar-lo ni menysprear-lo; perquè si ens creiem o ens sentim perfectes i superiors, no ho aconseguirem pas. La ferida de l’altre ens ha de recordar sempre la nostra pròpia ferida, tal volta més profunda, de la qual el Senyor ens guareix a poc a poc si li deixem fer. Es tracta de sortir de la nostra falsa seguretat de creure fer-ho tot bé, sabent que mai no ho aconseguirem, per intentar arribar al germà perdut en les seves il·lusions i les seves pors, tal i com nosaltres mateixos hi estem de perduts en elles. La reconciliació entre germans no és possible sense aquella mirada de tendresa que Crist ens va ensenyar en la paràbola del fill pròdig. No deixant-nos tocar per la crida a la compassió i a la misericòrdia, ferim al germà, a la comunitat, a nosaltres mateixos i al mateix Crist.