AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA

Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat,

En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm el Senyor.

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels, perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P. Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària, segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la nostra supervivència com a monjos i com a creients.

Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres, a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27 §1).

Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.» (RB 5,14).

Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí, o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui, caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI: «En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar, sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).

Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir? Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium, que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió. Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot esperant la santa Pasqua.

Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.

Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna, però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum de Déu amb plenitud.

I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula, que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil de conèixer llur experiència.

No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària, comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de tres elements claus en la nostra jornada diària que conformen tots junts els moments de lectura.

El primer és la lectura mateixa, el text.

No ha de faltar mai la lectura als germans. La lectura forma part important de la nostra formació i de la nostra informació, dediquem temps concrets a la lectura. En primer lloc hi ha de manera destacada la lectura de la Paraula de Déu, que no la fem per fer, ni de la manera que ens ve de gust, sinó amb la metodologia de l’Església, de la vida monàstica, la lectio divina. Una lectura en quatre fases: Lectio (lectura), meditatio (meditació), contemplatio (contemplació) i oratio (pregària). Tenim dos moments al dia dedicats a aquesta pràctica, entre Matines i Laudes i abans de Vespres, i ja aquesta mateixa doble distribució destaca la seva importància, són vora dues hores al dia dedicades al contacte directe i personal amb la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, que també s’inclouen en aquesta categoria. Negligir-ho, abandonar-ho ens empobreix i ens va assecant espiritualment. La lectio divina és com l’aigua que amara la terra, perquè aquesta pràctica amara la nostra ànima i va entrant dins nostre i la Paraula de Déu acabem per assimilar-la, per fer-la nostra; amb la particularitat i la riquesa de que sovint no ens diu el mateix un dia o un altre. Si seguim per exemple el leccionari que ens proposa l’Església en la litúrgia, en l’Eucaristia, un text evangèlic avui ens diu una cosa i demà ens en destaca una altra, perquè estableix una relació profunda amb el lector, íntima; és Déu qui ens parla i Déu té sempre alguna cosa nova per dir-nos. Mirem de no abandonar la seva pràctica perquè aquest abandó, aquesta negligència acabarà essent letal per a la nostra vida espiritual i en pagarem un preu molt car, el del nostre empobriment espiritual que és com dir de la nostra vida; perquè un monjo, un creient, sense una vida espiritual rica no és res, ni monjo, ni creient.

Hi ha però altres moments per a la lectura, per a escoltar una lectura. Un d’aquests és al refetor on escoltem potser una lectura no tant profunda però que sempre ens pot ajudar perquè ens permet conèixer les vides d’alguns personatges, les seves maneres de pensar, de viure la fe, d’afrontar la vida. De ben segur que no totes ens agraden o que unes ens agraden més que d’altres, però totes ens formen i ens informen.

Un altre moment fort de lectura és la col·lació on habitualment, a més de la mateixa Regla, un pare espiritual ens educa des de l’antigor o des de la contemporaneïtat i hi ha a més dues lectures concretes durant els temps d’Advent i de Quaresma que no hem de menysvalorar per haver-les escoltades ja diverses vegades: La Declaració de l’Orde i les Constitucions de la Congregació. La primera és la interpretació, l’adequació dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la nostra vida cistercenca; la segona ens mostra com s’organitza la nostra vida comunitària, cosa que ens cal tenir sempre present i mirar de no oblidar mai.

El segon element és el silenci.

Perquè una lectura arribi calen tres elements: la lectura pròpiament dita, és a dir un text; un lector que ens la faci arribar i un marc per poder escoltar-la que és el silenci. Sant Benet insisteix en l’aspecte d’aquest silenci dient que no s’ha de produir cap murmuri, que ha de ser un silenci absolut on cap més veu s’escolti que la del qui llegeix. Potser això és menys fàcil de mantenir al refetor on sempre hi ha alguna ocasió per assajar una exclamació de sorpresa, d’incredulitat o de rebuig tant pel que fa al text com pel que fa a vegades al mateix lector. Sant Benet ens demana aquest silenci absolut, fins i tot ens diu que si ens cal demanar alguna cosa ho fem amb un senyal qualsevol més que amb la veu i que allí no ens és permès de preguntar res sobre la lectura o sobre qualsevol altra cosa; el refetor no és el lloc per a preguntar i afegeix una expressió peculiar «perquè no comencin.» Sant Benet sap molt bé que si es comença no s’acaba, que si anem trencant el silenci acabarem per matar-lo i per a sant Benet el silenci és un bé preuat que cal conservar i protegir, perquè és precisament el marc on la paraula es fa present i si no hi ha silenci la paraula resta enterbolida, s’amaga i acaba per desaparèixer.

El tercer element és el lector.

Hi ha un actor que en determinats moments de la nostra jornada proclama la lectura, ens la fa arribar per mitjà de la seva veu. Aquest lector ho fa de vegades llegint més solemnement com el diaca proclamant l’Evangeli, els lectors les lectures bíbliques durant l’Eucaristia, els salmistes durant l’Ofici Diví, i també el lector de la col·lació i de la mateixa Regla del nostre Pare sant Benet i a vegades no tant solemnement com el lector del refetor. A cada moment, en cada ocasió li escau un lector però aquest ha de ser conscient en tot moment de que la seva funció és edificar a la comunitat, per això sant Benet ens diu que no llegeixi qui per atzar agafi el volum sinó que ha de llegir tota la setmana el mateix, que ha d’allunyar-se de l’esperit de vanitat i ha de ser ben conscient de que li cal l’ajut de Déu, un ajut que ens cal sempre i en tot moment. La seva és una tasca molt important, d’aquí que fins i tot li calgui la benedicció per afrontar-la. En aquest ofici sempre hi ha el risc de caure en la monotonia, d’oblidar-se de que ens escolten, de córrer llegint o de no fixar-se massa bé en el text i fer-ne allò que se’n diu una lectura ràpida que de tant ràpida acaba essent equívoca o errònia i caiem en confusió de temps verbals o en qualsevol altra error que pot acabar per fer perdre el sentit a una frase, quan no a un tot un text. Cal tenir sempre present doncs aquest caràcter que va estretament lligat a l’ofici o al servei del lector: edificar als oients. La lectura, el text, el missatge és el que ens ha d’arribar, edificar i formar; el lector és l’encarregat de fer-nos-la arribar aquesta lectura i perquè ens arribi bé ha de llegir alt, fort i clar, fixant-se en el que llegeix perquè és el que arribarà als oients. Tot plegat té un marc escènic que no es altra que el silenci. Tres elements doncs a tenir en compte, a treballar i a protegir per tal de que les lectures que al llarg de la jornada escoltem siguin entenedores i ens formin.

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: “El meu amo tarda”, i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).