EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de tres elements claus en la nostra jornada diària que conformen tots junts els moments de lectura.

El primer és la lectura mateixa, el text.

No ha de faltar mai la lectura als germans. La lectura forma part important de la nostra formació i de la nostra informació, dediquem temps concrets a la lectura. En primer lloc hi ha de manera destacada la lectura de la Paraula de Déu, que no la fem per fer, ni de la manera que ens ve de gust, sinó amb la metodologia de l’Església, de la vida monàstica, la lectio divina. Una lectura en quatre fases: Lectio (lectura), meditatio (meditació), contemplatio (contemplació) i oratio (pregària). Tenim dos moments al dia dedicats a aquesta pràctica, entre Matines i Laudes i abans de Vespres, i ja aquesta mateixa doble distribució destaca la seva importància, són vora dues hores al dia dedicades al contacte directe i personal amb la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, que també s’inclouen en aquesta categoria. Negligir-ho, abandonar-ho ens empobreix i ens va assecant espiritualment. La lectio divina és com l’aigua que amara la terra, perquè aquesta pràctica amara la nostra ànima i va entrant dins nostre i la Paraula de Déu acabem per assimilar-la, per fer-la nostra; amb la particularitat i la riquesa de que sovint no ens diu el mateix un dia o un altre. Si seguim per exemple el leccionari que ens proposa l’Església en la litúrgia, en l’Eucaristia, un text evangèlic avui ens diu una cosa i demà ens en destaca una altra, perquè estableix una relació profunda amb el lector, íntima; és Déu qui ens parla i Déu té sempre alguna cosa nova per dir-nos. Mirem de no abandonar la seva pràctica perquè aquest abandó, aquesta negligència acabarà essent letal per a la nostra vida espiritual i en pagarem un preu molt car, el del nostre empobriment espiritual que és com dir de la nostra vida; perquè un monjo, un creient, sense una vida espiritual rica no és res, ni monjo, ni creient.

Hi ha però altres moments per a la lectura, per a escoltar una lectura. Un d’aquests és al refetor on escoltem potser una lectura no tant profunda però que sempre ens pot ajudar perquè ens permet conèixer les vides d’alguns personatges, les seves maneres de pensar, de viure la fe, d’afrontar la vida. De ben segur que no totes ens agraden o que unes ens agraden més que d’altres, però totes ens formen i ens informen.

Un altre moment fort de lectura és la col·lació on habitualment, a més de la mateixa Regla, un pare espiritual ens educa des de l’antigor o des de la contemporaneïtat i hi ha a més dues lectures concretes durant els temps d’Advent i de Quaresma que no hem de menysvalorar per haver-les escoltades ja diverses vegades: La Declaració de l’Orde i les Constitucions de la Congregació. La primera és la interpretació, l’adequació dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la nostra vida cistercenca; la segona ens mostra com s’organitza la nostra vida comunitària, cosa que ens cal tenir sempre present i mirar de no oblidar mai.

El segon element és el silenci.

Perquè una lectura arribi calen tres elements: la lectura pròpiament dita, és a dir un text; un lector que ens la faci arribar i un marc per poder escoltar-la que és el silenci. Sant Benet insisteix en l’aspecte d’aquest silenci dient que no s’ha de produir cap murmuri, que ha de ser un silenci absolut on cap més veu s’escolti que la del qui llegeix. Potser això és menys fàcil de mantenir al refetor on sempre hi ha alguna ocasió per assajar una exclamació de sorpresa, d’incredulitat o de rebuig tant pel que fa al text com pel que fa a vegades al mateix lector. Sant Benet ens demana aquest silenci absolut, fins i tot ens diu que si ens cal demanar alguna cosa ho fem amb un senyal qualsevol més que amb la veu i que allí no ens és permès de preguntar res sobre la lectura o sobre qualsevol altra cosa; el refetor no és el lloc per a preguntar i afegeix una expressió peculiar «perquè no comencin.» Sant Benet sap molt bé que si es comença no s’acaba, que si anem trencant el silenci acabarem per matar-lo i per a sant Benet el silenci és un bé preuat que cal conservar i protegir, perquè és precisament el marc on la paraula es fa present i si no hi ha silenci la paraula resta enterbolida, s’amaga i acaba per desaparèixer.

El tercer element és el lector.

Hi ha un actor que en determinats moments de la nostra jornada proclama la lectura, ens la fa arribar per mitjà de la seva veu. Aquest lector ho fa de vegades llegint més solemnement com el diaca proclamant l’Evangeli, els lectors les lectures bíbliques durant l’Eucaristia, els salmistes durant l’Ofici Diví, i també el lector de la col·lació i de la mateixa Regla del nostre Pare sant Benet i a vegades no tant solemnement com el lector del refetor. A cada moment, en cada ocasió li escau un lector però aquest ha de ser conscient en tot moment de que la seva funció és edificar a la comunitat, per això sant Benet ens diu que no llegeixi qui per atzar agafi el volum sinó que ha de llegir tota la setmana el mateix, que ha d’allunyar-se de l’esperit de vanitat i ha de ser ben conscient de que li cal l’ajut de Déu, un ajut que ens cal sempre i en tot moment. La seva és una tasca molt important, d’aquí que fins i tot li calgui la benedicció per afrontar-la. En aquest ofici sempre hi ha el risc de caure en la monotonia, d’oblidar-se de que ens escolten, de córrer llegint o de no fixar-se massa bé en el text i fer-ne allò que se’n diu una lectura ràpida que de tant ràpida acaba essent equívoca o errònia i caiem en confusió de temps verbals o en qualsevol altra error que pot acabar per fer perdre el sentit a una frase, quan no a un tot un text. Cal tenir sempre present doncs aquest caràcter que va estretament lligat a l’ofici o al servei del lector: edificar als oients. La lectura, el text, el missatge és el que ens ha d’arribar, edificar i formar; el lector és l’encarregat de fer-nos-la arribar aquesta lectura i perquè ens arribi bé ha de llegir alt, fort i clar, fixant-se en el que llegeix perquè és el que arribarà als oients. Tot plegat té un marc escènic que no es altra que el silenci. Tres elements doncs a tenir en compte, a treballar i a protegir per tal de que les lectures que al llarg de la jornada escoltem siguin entenedores i ens formin.