Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Com ha de ser el majordom del monestir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Com ha de ser el majordom del monestir. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 d’agost del 2024

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Joan 4,8). I l’home què és? Aquest capítol sobre el majordom ens pot servir per esbrinar com ha de ser el monjo. Si Déu és amor el monjo és el qui ha de tendir a esdevenir amor.

Per això, tot el que sant benet es diu sobre el càrrec de majordom hem d’aplicar-lo a cada persona consagrada en un comunitat monàstica. El monjo és una persona consagrada i habita en un monestir amb una comunitat consagrada, i tot i tots ha de dirigir-se cap a Déu.

Per això, s’espera del monjo que sigui: Home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, temorós de Déu, com un pare, s’ocupi de tot, no faci res sense l’encàrrec de l’abat, compleixi el que li encomanen, no contristi els germans, doni raó amb humilitat, que vetlli per la seva ànima.

Evidentment algunes d’aquestes característiques seran més exclusives del majordom. Però, amb una visió més general cada exhortació que ens fa sant Benet la podem aplicar a cadascú de nosaltres. Cada monjo haurà de donar compte de la seva vida el dia del judici, perquè hi ha un judici després d’aquesta vida.

La Regla de sant Benet ens fa de guia cada dia en les coses més concretes de la comunitat.

El majordom ha de tocar moltes tecles, moltes tecles en molts aspectes. De vegades indirectament perquè un altre monjo s’encarrega dels hostes o dels passats, però el majordom en té cura si ha de recaptar els diners de l’hostatgeria, o ha de donar una almoina a un transeünt. En molts aspectes de la vida comunitària ha d’estar al cas de tot i de tots.

S’ha de preocupar pels monjos com un pare. Però, cadascú també ens hem d’escarrassar els uns pels altres i ocupar-nos dels altres.

També ha de tenir cura del patrimoni del monestir, però també cadascú ha de ser conscient de les despeses que pot fer, o fem i si les mesurem bé o no.

La discreció ha de servir a tots els membres de la comunitat, perquè ajuda a conviure. També ens torna a dir el capítol que les coses s’han de fer seguint les ordres de l’abat.

L’abat és qui fa de pare, és el qui fa les vegades del Crist en la comunitat; i per això, se li han de comunicar les coses i això, val per a qualsevol membre de la comunitat.

El majordom ha de caracteritzar-se perquè sigui ben humil, i cap monjo ni tan sols l’abat, pot oblidar-se de ser ben humil.

I una cosa ha tenir en compte molt important i necessària: que ningú es contorbi al monestir.

Per això, tots i cadascú de nosaltres hauríem de repassar sovint aquest capítol i aplicar-lo a la nostra vida, al nostre quefer diari. Hem de viure l’amor de Déu, que és amor. Déu és amor. Déu no és crítica, la crítica ve del diable, que vol dividir per vèncer, el diable vol partir la unitat. Menys crítica i més amor.

Malgrat les nostres flaqueses diàries estem reunits en comunitat monàstica per pregar. La nostra tasca és pregar per tota la humanitat.

Déu és amor i nosaltres hem d’esdevenir reflex d’aquest amor.

diumenge, 4 de febrer del 2024

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: “El meu amo tarda”, i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).

diumenge, 13 de novembre del 2022

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De golut, vanitós, violent, injust, cançoner o pròdig no ho hauria de ser cap monjo. Tots hauríem de ser temorosos de Déu, assenyats, madurs, sobris. Tots hauríem de complir el que ens encomanen i no fer res sense encàrrec de l’abat; tots ens hauríem d’esforçar en no contristar als germans, ni menysprear-los; tots hauríem de vetllar per la nostra ànima i tenir present, ben present sempre, que haurem de donar compte de tot el dia del judici. Sant Benet no vol pas que estiguem esperant que ens ho facin tot, ni vol que siguem tan cançoners que donem la culpa als altres de qualsevol cosa, per petita o per gran que sigui, eludint la nostra responsabilitat en la marxa de la comunitat, perquè tots en som responsables, cadascú en la seva parcel·la, en la seva responsabilitat, mai millor emprada l’expressió.

Però si el porter s’ha d’esmerçar en atendre bé al qui truca a la porta o al telèfon, si l’hostatger ha d’acollir als hostes com al Crist, si els cuiners han de preparar els àpats amb estima, si els cantors han de procurar donar el to i ajudar als altres germans a donar-lo, si el bibliotecari ha de tenir cura dels llibres com si fossin vasos sagrats, si l’infermer ha de tenir cura amorosa dels germans malalts i així cadascú en la seva responsabilitat; els denominats oficials majors, és a dir el Prior i el majordom, han de exercir el seu càrrec amb discreció i segons les ordres de l’abat, i no cal dir el que sant Benet espera o vol del mateix abat, que supera qualsevol força humana. El que avui escoltem pel majordom ens ho hem d’aplicar també cadascun de nosaltres i això no vol pas dir que el majordom no tingui més obligacions que la resta de la comunitat, que sí que les té, sinó que cadascun de nosaltres és responsable en la tasca que se li ha encomanat i sobretot és responsable de viure amb fidelitat i amb autenticitat la seva vocació de monjo, és al que ens ha cridat el Senyor, no és pas una feina o una activitat, és una vocació de servir al Senyor i als germans i amb això ja està tot dit.

La temptació, les temptacions existeixen i a vegades aquell refrany castellà que diu “la ocasión hace al ladrón” pot ser cert. De fet dolorosament sabem que és cert i lamentablement un majordom pot, essent golut o viciós, esdevenir dissipador del patrimoni de la comunitat en benefici propi, és a dir per tal de satisfer els seus capricis, per no dir vicis. Aquella frase de sant Bernat de que «al monjo el fa la vocació i al prelat el servei», la podem ben bé aplicar també al majordom, com al prior i a qualsevol altre, perquè al cap i a la fi tots tenim una responsabilitat o altre i així el majordom no ha d’oblidar mai que és monjo, que ha vingut al monestir per viure com a monjo i que la majordomia o qualsevol altra responsabilitat és temporal i caduca. Per això ha d’estar sempre atent a que no se’l mengi l’avarícia, perquè aquesta com escriu sant Joan Clímac al setè graó de la Escala Espiritual aquesta: «genera ídols, és filla de la infidelitat, inventora de malalties, profeta de la vellesa, generadora de l’esterilitat de la terra i de la fam per venir.» El majordom ha de donar raó de les coses amb humilitat, ni contristant, ni encara menys menyspreant, Déu no ho vulgui; tenint sempre una bona paraula, que és el millor present i un present del que tots som sovint, per no dir molt sovint, avars en donar-lo.

Un majordom doncs que es procurés per a ell capricis personals, és a dir coses sense necessitar-les, per petites que siguin, i alhora negués el mateix als altres germans que potser sí que ho han de menester, seria un mal majordom. Un majordom que invoqués el nom de l’abat en va, sols per treure’s del damunt al germà que li demana alguna cosa, o per fer, Déu no ho vulgui, la seva voluntat, seria un mal majordom. Un majordom que no tingués cura de no dissipar el patrimoni del monestir; seria també un mal majordom. Un majordom que no procurés les coses o ho fes amb altivesa i amb retard, seria un mal majordom. En definitiva un majordom que escandalitzés, no administraria bé i no es guanyaria un bon lloc al Regne que és on interessa estar ben situat i alhora acabaria per perdre la seva majordomia perquè quan els errors es van acumulant a la fi arriba l’inevitable.

La temptació de pensar que som imprescindibles, que si nosaltres no fem allò que ens han manat de fer cap altra no ho podrà fer, existeix. És cert, no som tants i ens cal de l’esforç de tots per tirar endavant, seria potser millor una rotació més gran en les deganies, però per a algunes cal tenir unes certes aptituds o coneixements que de no tenir-los poden afectar al bon funcionament de la comunitat. Però estiguem alerta que això no significa una impunitat en la nostra responsabilitat, això no ha de significar un enorgulliment i un aparcament de la humilitat que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos. El que realment significa és una responsabilitat, amb totes les lletres de la paraula, un compromís davant de la comunitat i també i sobretot davant del Senyor, d’aquell que tot ho veu i sap amb quina intenció fem cada cosa, aquell que sap el que fem i el que ometem, aquell a qui no podem enganyar amb vanes explicacions o justificacions, aquell a qui de res serveix dir “és que és aquell altre qui ho ha dit i qui té la culpa”; perquè a Ell no el podem enredar mai.

Escriu sant Joan Clímac en el vuitè graó de la seva Escala Espiritual: «Nombrosos són els que m’han engendrat, jo tinc més d’un pare. Les meves mares són la vanaglòria, l’amor als diners, la gola i moltes vegades la luxúria. El nom del meu pare és ostentació. Els meus fills són el rancor, l’enemistat, la tossudesa, el desamor. Quant als meus adversaris, els que ara em tenen pres, són la mansuetud i la dolçor; i aquella que em posa el parany es diu humilitat.»

El majordom s’ha de deixar empresonar per la mansuetud i la dolçor i ha de caure en el parany de la humilitat; sols així podrà exercir el seu servei amb temor de Déu. I el que val per a ell val per l’abat, pel prior, pels degans i per cada germà de la comunitat.

diumenge, 11 d’agost del 2019

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol tracta de l’administració dels béns materials del monestir i obre l’apartat dedicat a la intendència podríem dir emprant el llenguatge militar, ja que sant Benet parla de milícia per definir la vida monàstica. Aquesta tasca, la del majordom o del cellerer, no es pot encomanar a qualsevol monjo, sant Benet ens dona un seguit de trets personals que ha de tenir i remarca també un seguit de defectes que convé que no tingui. Si partim de la base de que sant Benet escriu des de la seva llarga experiència de vida monàstica i comunitària podríem concloure que va tractar amb majordoms o cellerers la qualificació sobre els quals podríem dir que no era massa positiva si seguint les seves paraules eren goluts, vanitosos, violents, injustos, cançoners, pròdigs, que no temien Déu, feien coses sense l’encàrrec de l’abat, no s’ocupaven dels altres, contristaven als germans, els menyspreaven, negligien la cura dels malalts, dels infants i dels hostes, es deixaven portar per l’avarícia, dissipaven el patrimoni del monestir, es posaven on no els demanava l’abat i actuaven amb altivesa i retard. Sembla difícil pensar que algú pugui actuar d’aital manera en tot o en part, però sembla també que es pot donar el cas o almenys que existeix el risc de que això passi. Sant Pau també ho apunta quan diu: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,9).

Per evitar-ho sant Benet recomana al majordom d’actuar amb temor de Déu, vetllant per la pròpia ànima, mirant-se tots els objectes del monestir com a vasos sagrats de l’altar, fent-ho tot amb discreció i sota les ordes del superior, evitant sempre que ningú no es contorbi ni es contristi perquè al cap i a la fi som a la casa de Déu. Sant Benet es prou directe com perquè cadascun de nosaltres en traguem les nostres pròpies conclusions i alhora ens apliquem els consells a la nostra pròpia tasca, sigui quina sigui. Certament no s’entendria per exemple un cuiner que cuinés per a ell menges especials o fes sols els plats del seu grat, un porter que sols obris la porta o contestes el telèfon a qui li plagues de fer-ho, un hostatger que sols acollís als seus amics, un infermer que atengués sols a alguns monjos, un cellerer o majordom que emprés els diners de la comunitat per a satisfer els seus capricis personals o els seus vicis, Déu no ho vulgui, i així un seguit de pressupòsits inversemblants.

En l’aspecte de la vida material del monestir hi regeixen dos principis bàsics de la doctrina social de l’Església. D’una banda la subsidiarietat, és a dir que qui pugui fer una cosa que te encomanada a la seva responsabilitat, no esperi delegar-ho a un altre; i el de la responsabilitat per atendre el millor possible la tasca encomanada. Segurament pot ser bo anar intercanviant llocs de responsabilitat entre els membres de la comunitat, però també és cert que no pas tothom està capacitat per a fer-ho tot o per a assumir segons quines taques i això limita el marge de maniobra a l’hora de distribuir les feines del monestir.

Tenim la llibertat de decisió que ens ha donat Déu el nostre creador. La llibertat és el poder, radicat en la raó i en la voluntat, d’obrar o de no obrar, de fer això o allò, d’executar així per si mateix accions deliberades. Pel lliure arbitri cadascun disposa de si mateix. La llibertat és en l’home una força de creixement i de maduració en la veritat i la bondat. La llibertat aconsegueix la seva perfecció quan està ordenada a Déu, la nostra benaurança. Fins que no arriba a trobar-se definitivament amb el seu bé últim que és Déu, la llibertat implica la possibilitat de triar entre el bé i el mal, i per tant, de créixer en perfecció o de flaquejar i pecar. La llibertat caracteritza els actes pròpiament humans. Es converteix en font de lloança o de retret, de mèrit o de demèrit. En la mesura en què l’home fa més el bé, es va fent també més lliure. No hi ha veritable llibertat sinó en el servei del bé i de la justícia. L’elecció de la desobediència i del mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (CEC 1731-1733).

La reflexió sobre la llibertat personal que ens fa el Catecisme de l’Església Catòlica ve a to perquè no busquem excuses per evitar la nostra responsabilitat, defugint-la. Hi pot haver atenuants, certament, però és molt difícil que aconseguim refugiar-nos en un eximent de responsabilitat de manera tal que ens cobreixi la totalitat de les nostres mancances. Però per aconseguir fer el bé ens hem de confiar sempre a la misericòrdia de Déu, sols d’Ell ens pot venir la força per cercar-lo i fer-lo. Com escriu sant Elred: «cap miracle és més gran que aquella admirable transformació del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur es converteix en pur, en humil el superb, d’irascible en pacient, en sant d’impiu. Però que no s’adscrigui aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni al qui porta als ulls dels homes una vida laudable, sinó que la lloança ha de recaure més aviat en aquell que, així com bufa on vol, així també bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte de Elies.)

Aquest capítol potser com cap altre podria ser també aplicat a la vida pública, on la corrupció, el desig de guany personal i tants altres vicis corrouen els fonaments de la nostra societat. Deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: «Voldria demanar, si us plau, a tots els que ocupen llocs de responsabilitat en l’àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem custodis, guardians de l’altre; no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a custodiar, també hem de cuidar de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i també les dolentes; les que construeixen i les que destrueixen.» (Homilia d’inici de Pontificat, 19 de març de 2013). Aprenguem dels nostres errors i potser també dels errors d’altri per intentar d’apropar-nos tant com puguem al ideal de monjo que sant Benet capítol rere capítol ens va marcant al llarg de la Regla, no anteposant mai res al Crist.

diumenge, 4 de febrer del 2018

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.

El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.

Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.

Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.

Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.

La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.

No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.

Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».

El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.