COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.

El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.

Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.

Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.

Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.

La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.

No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.

Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».

El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.