EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El capítol d’avui ens parla de la lectura durant els àpats. El segueixen dos capítols sobre la mesura del menjar i del beure i un altre sobre les hores en què cal menjar. Els àpats són doncs també un moment important en la vida comunitària. Sant Benet ens parla a més del silenci que hi ha d’haver al refetor; no és un silenci buit ni infecund sinó que té la finalitat de crear les condicions per escoltar la lectura, la Paraula del Senyor i, escoltant-la, canviar el nostre cor i fer-nos imitadors del Crist, que vingué a servir i no a ser servit. Sant Benet està preocupat pel silenci, per l’atenció a la lectura, perquè l’escolta d’aquesta ens aporti quelcom i no deixa de fer-nos present la discreció que ha de guiar tota la nostra vida.

Quan sant Benet ens parla de mesura, en aquest domini com en tots els altres, no parla d’una quantitat estàndard o objectiva a la qual tots hauríem de conformar-nos cegament, sinó que parla de la moderació i la sobrietat, que sempre han de guiar la nostra vida. Uns àpats que no són moment simplement d’alimentar el cos, de restaurar forces, sinó també de nodrir l’esperit escoltant una lectura, esdevenint així un exercici espiritual. Una part més de la jornada monàstica que  tendeix tota ella a recuperar la unitat perduda de l’home amb Déu.

La lectura al refetor o a la col·lació persegueix també un altre fi, crear una cultura comunitària, com una biblioteca comuna a tots els membres de la comunitat. Per això és tan important compartir tots els actes comunitaris, perquè entre tots van formant el monjo i la comunitat a l’uníson.

Pregària, treball, lectio i àpats formen un conjunt; qui coixeja en el seu compliment coixeja en la seva vida monàstica. La pregària, el silenci, el treball, l’escolta de la Paraula, el compliment no són fins en si mateixos, són mitjans, instruments per crear les condicions necessàries per intentar arribar a Déu que és el que ens porta al monestir; si els menyspreem, si els oblidem, si els negligim, malament ho tenim per cercar Déu. D’aquí que sant Benet estableixi aquesta relació entre la pregària, la lectura i el servei a la comunitat quan parla de demanar la benedicció per tal d’acomplir fidelment el servei de lector.

Si la lectura no ha de mancar a la taula no és pas per ocupar el temps, per distreure, sinó per formar el monjo vers una escolta interior. El monjo és l’home sempre a l’escolta, en la pregària, en la salmòdia, especialment en la lectio escoltant la Paraula de Déu i també al refetor, atent a la lectura. Per això sant Benet demana un silenci absolut i que si cal demanar alguna cosa es faci amb un gest discret; perquè el silenci obert a la Paraula té en tota la nostra vida una posició central. Per aquesta raó demana sant Benet que no s’atreveixi qualsevol a llegir, sinó aquell qui pot ajudar a edificar-nos amb la seva lectura.

Paraula, escolta i servei es donen la mà. No hi ha vida comunitària sense servei a la comunitat. Si d’una banda tenim les responsabilitats encomanades a cadascú, tenim també els serveis setmanals i les tasques comunes que cadascun pot atendre. Ens diu sant Benet que s’han d’atribuir a aquells que siguin capaços d’atendre el servei, en aquests cas del lector que pugui edificar els oients. No tots som aptes per qualsevol servei, és ben cert, les nostres limitacions ens ho poden impedir; si hi ha impossibilitat no suposa pas cap deshonor ja que es pot atendre a la comunitat en qualsevol altra cosa. El que no hem de perdre mai és la voluntat de servir, d’atendre el que ens pertoca i podem amb la màxima diligència, generositat, perseverança i voluntat de servei. El pitjor és l’esperit de mesquinesa, de vigilància mútua, de càlcul que ens porti a expressions com les que descriu Bertrand Rollin monjo d’En-Calcat, «on són els altres?», «aquell es fa fonedís sempre que hi ha quelcom fer», «la propera vegada no vindré pas» o tants altres mal pensaments que ens poden venir al cap.

Pot arribar a existir com una llei en la vida de les comunitats, que estableix que sempre són els mateixos els qui defugen algun servei mentre que a d’altres sempre se’ls demana i l’acompleixen; però si és el cas no es tracta pas d’una penalització, ans al contrari, com deia un cartoixà «servir és regnar» i ai del qui renunciant al servei renuncia al Regne. Tots sabem que podem i que no podem fer i també quan la mandra o la negligència ens dominen. Ho sap la nostra consciència la qual no podem enganyar, ho sap sobretot Déu que llegeix al fons dels nostres cors.

Deia el Papa Francesc en un Àngelus dominical el novembre passat que: «si hem rebut qualitats del nostre Pare Celestial, hem de posar-les al servei dels germans, i no aprofitar-les per a la nostra satisfacció personal. No hem de considerar-nos superiors als altres; la modèstia és essencial per a una existència que vol estar conforme als ensenyaments de Jesús, que és mansuet i humil de cor; i ha vingut per servir i no a ser servit.» La disponibilitat i la responsabilitat són dos conceptes importants en la vida comunitària. Responsabilitat quan hom té una tasca concreta, el que en diríem els degans, o un servei setmanal encomanat. Disponibilitat davant els imprevistos per atendre el que ha quedat desatès. Deia el papa Benet l’abril de 2006: «Si pensem i vivim en virtut de la comunió amb Crist, llavors se’ns obren els ulls. Llavors no ens acomodarem més a seguir vivint preocupats solament per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben ràpid que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se només de les comoditats que se’ns ofereixen».