diumenge, 27 de desembre del 2020

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acaba la Regla; acaba la lectura de la Regla i comença la nostra feina, el nostre camí perquè observant-la aconseguim una honestedat de costums o un començament de vida monàstica. Perquè resulta que acabada la lectura no ha fet sinó començar el nostre camí de vida monàstica. Per sant Benet la Regla marca uns mínims a partir dels quals comença el camí per avançar en la perfecció de la vida monàstica, un camí que no acaba mai, que no té altra meta que la vida eterna.

En el capítol 58 ja ens ha parlat sant Benet de que escoltar la lectura de la Regla, llegir-la, tenir-la ben apresa, aquesta llei sota la qual volem militar, és tant sols una condició per entrar al monestir, per decidir si ens veiem capaços d’observar-la o bé anar-nos-en lliurament si no podem. La Regla esdevé doncs un tast, o com diu l’Apòstol «us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar» (1Co 3,2). La Regla esdevé així aquest menjar suau que ens ha de fer venir fam del menjar més sòlid com és l’Escriptura i el magisteri dels Pares.

L’Escriptura és la primera norma rectíssima per a la vida humana, el mateix sant Benet ens ho ha demostrat al llarg de la Regla, amb les nombroses cites que mostren que hi poua, que és la font primera de la seva doctrina. En segon lloc la tradició, el magisteri de l’Església que ens fa sentir insistentment que hem de córrer per arribar al nostre creador. I finalment el magisteri de la vida monàstica amb les Col·lacions, les Institucions i les Regles que esdevenen per a nosaltres instruments de virtut per a esdevenir monjos de vida santa i obedients. Són aquests els cims més elevats de doctrina que ens poden portar a la virtut.

Sant Benet no pretén altra cosa pel monjo que aquest esdevingui un cercador de Déu. Per a afavorir aquest objectiu ofereix l’escriptura com a centre de la nostra vida. La cerca de Déu suposa, per al monjo cristià, el coneixement d’aquest insubstituïble font de la fe que és l’Escriptura i amb ella els principals comentaris dels Pares de l’Església. Sant Benet no ha escrit la seva Regla en un marc teòric, el text traspua realisme i experiència en tots i cadascun dels seus capítols. Sap quins poden ser els entrebancs, sap d’on venen aquests, que no és sinó de les nostres febleses tant físiques com morals, de tot allò que ens impedeix d’acomplir amb els instruments de les bones obres, amb l’obediència, amb la humilitat, amb el silenci, amb el treball. I aquí de nou, en el darrer paràgraf quasi bé del text ens torna a dir peresosos, negligents, que vivim malament i acabem per ser motiu de vergonya i de confusió.

Escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Sanctorum Altrix amb motiu del 25è aniversari de la declaració de sant Benet com a Patró d’Europa: «La vida benedictina apareix a l’Església sobretot com una ardentíssima cerca de Déu, amb la qual, en certa manera és necessari que estigui marcat el curs de la vida de tot cristià, que tendeix cap als més alts cims de doctrina i de virtut (RB, 73,9; cf. Lumen Gentium, 9; Unitatis Redintegratio, 2), fins que arribi a la pàtria celestial. Sant Benet recorre i observa aquest camí amb ànim sol·lícit i commogut, mostrant els no pocs impediments que el fan ardu, així com els perills que semblen tancar-lo i fer inútils tots els esforços; perquè l’home és esclau d’immoderades cobdícies, amb les quals a vegades s’infla de vana presumpció i a vegades s’atemoreix amb una sotsobre que esgota les seves forces (cf. RB, Pròleg, 48). Però aquest camí de vida (cf. RB, Pròleg 20) pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s’estima a Crist amb el cor indivís i es conserva una genuïna humilitat.»

No podem argumentar desconeixement, no pas. Sant Benet a més de dir-nos-ho al capítol 58 que ens cal conèixer ben bé la Regla sota la qual volem militar i acceptar-la o no, quedar-nos o marxar; ens ho ha recordat de nou al capítol 67 en parlar dels porters del monestir, un capítol que sembla que tancava inicialment el text, abans d’adonar-se’n de que li calia parlar-nos també de el que ens cal fer si marxem de viatge, o si ens manen coses que considerem impossibles d’acomplir, també que no ens podem prendre la llibertat de defensar o pegar a un altre; o finalment que ens hem d’obeir els uns als altres i hem d’estar plens de bon zel. Ens diu que cal que la Regla ens llegeixi sovint en comunitat, per tal de que no puguem al·legar ignorància.

Sant Benet vol preservar la nostra llibertat de decisió, ens deixa ben clar que acceptem un mínim de vida monàstica, no pas per fer-nos cada dia una regla al nostre gust, que seria un regal i no una regla, sinó per mirar d’afanyar-nos per arribar a la pàtria celestial i això no ho podrem aconseguir, no podrem obtenir aquesta gràcia, sense l’ajut d’aquesta mínima Regla, però sobretot sense la protecció de Déu i l’ajut del Crist. De nou, com no podia ser d’altra manera, el centre és Crist, perquè la Regla és fonamentalment cristològica, en cap cas egocèntrica, el model i el centre és Crist, ni tu, ni jo, ni cap altre.

Deia el papa Benet parlant de sant Benet que aquest: «qualifica la Regla com a «aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament»; però, en realitat, ofereix indicacions útils no tant sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. Pau VI, en proclamar el 24 d’octubre de 1964 a sant Benet patró d’Europa, pretenia reconèixer l’admirable obra duta a terme pel sant a través de la Regla per a la formació de la civilització i de la cultura europea.» (Audiència General 9 d’abril de 2008).

diumenge, 20 de desembre del 2020

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El porter ha de ser un monjo assenyat, que sàpiga rebre i donar encàrrecs, madur, que es guardi de rondar d’un cantó a un altre i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu i amb tot el fervor de la caritat.

Parla una llegenda d’un monjo porter de Poblet, d’aquells sempre a punt per a respondre a qui truca a la porta. Així quan un dia el rei Felip II es dirigiria amb una gran comitiva des de Saragossa a Barcelona, en un trasllat lent i laboriós, com eren els viatges aleshores, al passar per Lleida va decidir visitar Poblet, monestir del qual li havien parlat molt, però que no coneixia. El monarca va cridar a l’aposentador reial i li va dir: «Aquí et dono aquesta carta destinada a l’abat de Poblet, Dom Francesc Oliver de Boteller, perquè sàpiga que hi anem i ens prepari allotjament.» L’aposentador va galopar ràpid cap a Poblet per a complir l’encàrrec reial i hi va arribar de matinada, trucant a aquelles intempestives hores a les portes del monestir. El monjo porter tenia com demana sant Benet la cel·la vora la porta per atendre a tot aquell qui trucava fos l’hora que fos, amb precaució abans d’obrir va aparèixer per una petita finestra i li va preguntar al cavaller: «Què voleu a aquestes hores?» Aquest li va respondre amb to majestuós: «Obriu la porta al missatger del rei d’Espanya, perquè em cal que veure a l’abat ara mateix.» La petita finestra es tancà, i al cap d’una bona estona es torna a obrir. El mateix monjo, porter zelós com diu sant Benet, li torna a preguntar al cavaller què volia. «Sóc el missatger del rei d’Espanya», li tornà a dir aquest ja una mica impacient. «De qui dieu?» Preguntà el monjo. «Del rei d’Espanya», repetí el cavaller ara ja una mica contrariat. El monjo li respongué: «No coneixem a aquest senyor». El cavaller tornà tot aïrat i enutjat vers el rei Felip II i li contà el que li havia succeït,esperant que la fúria del rei esclataria contra aquell monjo irrespectuós i imprudent. Però el rei Felip II li respongué de manera pragmàtica, com pertoca a un rei assenyat i prudent: «Per què esteu tan esverat? Torneu a anar-hi i aquest cop digueu que aneu de part del senyor Comte de Barcelona, veureu com us són obertes les portes de Poblet de bat a bat». El cavaller sorprès per la reacció i l’ordre del rei tornà al monestir i hi trucà de nou. El monjo porter, sempre atent al seu servei, obri la finestra i li preguntà altre cop: «Què voleu? En nom de qui veniu?». El cavaller respongué: «De part del Comte de Barcelona, el vostre senyor». Aleshores les portes s’obriren de bat a bat.

La llegenda s’ha anat repetint amb diferents versions al llarg dels temps però el que avui ens interessa d’aquesta és el zel del monjo porter que atenia el seu servei amb tota la dolcesa del temor de Déu, perquè tot i ser de matinada la trucada a la porta, l’atengué i el seu zel el portà a no obrir-la fins que sabé ben bé qui era qui demanava per l’abat a qui transmeté l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.

El porter és sovint el primer contacte d’un nouvingut amb el monestir. La porteria esdevé així el lloc de contacte amb el món, com les antigues portes de les ciutats que eren punt de trobada i de tràfec de persones i de mercaderies. La porteria és sovint el lloc on algunes persones tenen per primer cop contacte directe amb un monjo i el porter esdevé així la representació visible del monestir. De la seva disponibilitat, amabilitat, seny i saviesa dependrà la imatge que el qui truca a la porta s’endugui. Qui truca representa sovint la diversitat de la societat, hi ha qui és vell conegut de la comunitat, qui hi truca per demanar ajuda, perquè ve o vol venir com a hoste i també qui ho pot fer per error o per curiositat. El porter doncs cal que sigui pacient, zelós de l’horari que li cal complir i, com diu sant Benet, que sàpiga rebre i donar encàrrecs. Alhora ha de transmetre en certa manera al visitant la singularitat de la vida monàstica, per tal de no torbar en excés la nostra rutina diària.

Avui per avui però, la porteria no és l’única porta del monestir. Ja fa anys s’hi va anar unint poc a poc el telèfon, primer localitzat a la mateixa porteria i ara, quan tenim la sort de que funcioni, a qualsevol lloc del monestir. Els darrers anys s’hi ha unit el telèfon mòbil per a alguns i internet per a molts altres. Són portes obertes al món davant les quals ens cal ser a tots porters plens de seny i d’una maduresa que ens guardi de rondar d’un cantó a l’altre. Tot en aquesta vida té el seu cantó positiu i el seu cantó negatiu; les noves tecnologies, les xarxes com habitualment se les anomena o la telefonia mòbil ens poden ajudar però alhora poden ser en un moment o altre un destorb; les hem de veure sinó amb certa prevenció si amb prudència evitant la dispersió. Tanmateix com el que sant Benet demana al monjo porter. Potser avui la porteria va poc a poc perdent aquest caràcter de punt únic de trobada entre la vida monàstica i el món exterior; veiem com les mateixes visites als monjos van disminuint,si recordem el que passava fa uns anys, amb visitants setmanals o fins i tot diaris habituals, i és que la mateixa societat canvia i tard o d’hora aquests canvis arriben també al monestir. Tant la persona que ens visita passant per la porteria, com aquella que ho fa passant per un correu electrònic o una trucada l’hem d’atendre amb tota la dolcesa i caritat que puguem, tal com ens diu sant Benet, perquè poc a poc hem anat esdevenint tots porters del monestir on les portes s’han anat multiplicant. Ens cal però no oblidar la darrera part del capítol, perquè no és casual que sant Benet ens parli aquí de que no tinguem necessitat de córrer per fora, de que això no convé de cap manera a les nostres ànimes. La dolcesa i la caritat vers a qui truca a la porta, física o virtual, no ens ha de fer perdre el ritme de la nostra vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

diumenge, 13 de desembre del 2020

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Del capítol 58 al 61 de la Regla, sant Benet ens parla de la manera d’admetre als germans. En el capítol 58 estableix el marc i en els següents ens parla de tres casos particulars: els infants, els sacerdots i els monjos provinents d’altres monestirs. Sembla evident que aquest capítol d’avui està en certa manera desfasat, perquè gràcies a Déu l’Església fa molt de temps que no accepta l’admissió de menors d’edat a la vida religiosa, ni encara menys la donació o oblació per part de les seves famílies. Però algunes de les idees que hi planteja continuen essent vàlides i són aplicables a qualsevol admissió en una comunitat. Les comunitats són diverses, com ho són també els orígens de cada monjo. La situació familiar i la vida que hem viscut fins a entrar al monestir no són les mateixes per a cadascú. Ningú de nosaltres no ha triat ni la família en la que ha nascut, ni la seva infància, però ambdós fets han marcat les nostres vides i el nostre caràcter.

Ens parla sant Benet dels qui procedeixen de família noble o rica o bé els qui venen de família pobre o modesta, els qui diu sant Benet que no tenen absolutament res. Sembla que no li preocupa que aquests darrers vulguin abandonar el monestir, perquè sens dubte en aquell moment allí hi tenien les condicions mínimes de vida garantides mentre que a fora aquestes perillaven. No era pas fàcil aconseguir en època de sant Benet un plat a taula i un llit per a dormir en una societat on hi havia rics, molt rics, però que eren ben pocs, i molts pobres, molt pobres, que a la vegada eren la immensa majoria. Faltaven molts segles perquè sorgís allò que avui se’n diu classe mitjana i en aquells moments la burgesia urbana era tant sols una hipòtesi de futur, en les beceroles del règim feudal amb senyors, serfs i ben pocs homes lliures. Dins del món de l’Església aquestes circumstàncies podien ser d’alguna manera diferents però no pas tant. El que sí li preocupa a sant Benet és que els fills dels nobles puguin voler abandonar el monestir seduïts per una vida millor en el seu àmbit familiar i unint a això l’evident manca de vocació, ja que la seva entrada al monestir havia estat tant sols conseqüència de la voluntat dels pares, tal volta per a solucionar la vida d’un fill no primogènit com era costum de manera bastant estesa. D’aquí el consell de tancar totes les portes, de tal manera que a l’infant no li resti cap esperança que el pugui seduir o perdre, i aquí sant Benet apunta a l’experiència, recordem que ell mateix venia de família noble romana. Aquesta sentència sona molt dura i poc adequada, diríem que políticament incorrecte per al món d’avui, ja que sembla que sant Benet vulgui monjos per força coartant-los la llibertat de decisió, impedint-los cap altra possibilitat que la de restar al monestir. Però potser no és tant així i el que vol precisament sant Benet és que la seguretat econòmica garantida fora del monestir no coarti la seva decisió de seguir al Crist, no els tempti en excés. També avui ens pot passar pel cap que si marxem del monestir i la nostra família té recursos ens donaran un cop de mà, cosa que seria del tot natural. Déu ens pot cridar aquí o allà però el que no ens hauria de cridar mai fora del monestir és la temptació d’una major comoditat. Com tampoc a dins, perquè som nosaltres que ens hem d’anar emmotllant a la vida que ens proposen l’Evangeli i la Regla i no pas aquestes al nostre caprici, escrivint cada dia un capítol de la Regla tenint com a model la nostra voluntat.

En el fons d’aquest capítol es planteja la relació dels monjos amb la família, amb els seus orígens, amb els amics, amb el món que han abandonat, com s’hagués dit fa uns anys. Sembla que durant segles entrar en una comunitat religiosa significava tallar qualsevol lligam amb tot allò que s’havia viscut abans, morir al món. També avui optar per una vida monàstica o consagrada implica un cert trencament amb el passat i amb els vincles familiars o amicals, o al menys la necessitat de viure’ls d’una altra manera ben diferent. No per ser monjos deixem de ser fills i quan els pares són grans i cal atendre’ls això es fa més evident, tenim molts casos entre nosaltres. Les renúncies són altres, són petites o no tant petites coses, com per exemple no poder passar determinats dies amb les nostres famílies, dies que eren abans fonamentalment familiars o rebre d’elles coses que ara ens són supèrflues o que ja no necessitem i que de rebre-les ens posarien en situació de privilegi davant dels altres, com diu sant Benet al capítol 54 de la Regla. La comunitat no substitueix la família, perquè dir que la comunitat és una família, com pensar que és un grup d’amics, no seria prou encertat; una comunitat és un grup de persones diverses en molts aspectes, però unides per un vincle comú, un vincle fort, molt fort, cercar al Crist. Aquest aspecte fonamental, en tant que base i raó de la nostra vida de monjos, és el que destaca sant Benet com a rerefons d’aquest capítol quan parla d’oferir la cèdula i la mà del noi embolcallades amb les tovalles de l’altar; la vida del noi, la nostra vida, oferta amb el pa i el vi a punt d’esdevenir el cos i la sang de Crist. Escriu sant Ambrós que «el qui té set desitja estar sempre prop de la font i sembla que no té altra anhel que l’aigua, al contacte de la qual queda saciat» (Comentari al Salm 118). Ha de ser aquesta la raó fonamental de la permanència al monestir, estar vora la font de la nostra vida que és el Crist, i aquesta raó cal viure-la amb suficient força com per a vèncer qualsevol temptació, també la que avui sant Benet ens proposa de tallar de soca-rel, tancant tota porta a la seducció i a la perdició.

diumenge, 6 de desembre del 2020

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Cada cosa té el seu lloc, la seva hora, i cal fer-la sempre amb reverència i sense destorb. La rítmica vida monàstica té la seva correspondència en la mateixa estructura arquitectònica del monestir.
Cada estança ha estat pensada per a acollir la seva funció i sant Benet ens diu que no s’hi ha de fer res més, ni de guardar cap altra cosa. Sembla adonar-se’n de que som capaços del contrari, de fer i de guardar qualsevol cosa en qualsevol lloc i ens adverteix de la importunitat d’això, de que cal que no fem res de semblant. Un precepte que és vàlid per a qualsevol dependència, per a qualsevol cosa que fem, i que ho és molt més quan parlem de l’oratori i parlem de la pregària.

El monjo se l’anomena sovint com l’home de la pregària, a vegades fins i tot es fa servir l’expressió de professional de la pregària; aquesta darrera definició potser no és prou encertada perquè pregar és molt més que una obligació per a nosaltres, és com l’aire que respirem o l’aigua per als peixos, és quelcom no tant sols necessari per a la nostra vida, sinó imprescindible. Sense pregària no hi ha monjo, perquè sense pregària no hi ha creient. Pregar és estar en contacte amb Déu, parlar a Déu lloant-lo o suplicant-li i per al creient res pot ser més important que parlar amb Déu i escoltar la seva veu. Una pregària que tenim ben establerta al llarg del dia, que comença quan encara és fosc i acaba quan ja torna a ser fosc.

Ja de bon matí ens hi hem de posar com ens deia ahir a Matines de manera deliciosa sant Ambrós: «Procura de precedir aquest sol que veus: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i Crist t’il·luminarà.
Si t’avances a la sortida d’aquest sol, acolliràs Crist-Llum. De primer, ell t’il·luminarà allà al fons del teu cor; i quan tu li diguis: la meva ànima us desitja de nit, farà resplendir la llum matutina a les hores nocturnes, si medites la paraula de Déu. Mentre medites, tens llum, i tot veient la llum –llum de la gràcia, no del temps-, diràs: Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig. I, quan la matinada et trobi meditant la paraula de Déu, i aquesta ocupació tan grata de pregar i de salmejar faci les delícies de la teva ànima, diràs novament al Senyor Jesús: les portes de l’aurora s’omplen de goig.» (Comentari al Salm 118).

Dins de l’equilibri de la vida monàstica entre pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans, la pregària amb la Lectio ocupa el lloc central; tothom treballa, o hauria de treballar, tothom descansa, però tant sols el creient prega, llegeix i escolta la Paraula de Déu tot alimentant-se espiritualment d’aquesta. La pregària, sigui comunitària o sigui personal, té un lloc específic per a fer-la, que és l’oratori. Aquest lloc, per la seva funció, demana del màxim silenci, no tant sols quan hi estem pregant, sinó també en entrar-hi i sortir-hi. Allí cal que hi guardem en tot moment la reverència deguda a Déu.

Sant Benet ens diu que Déu és present arreu i és ben cert, però també ens diu que això cal que ho tinguem encara més present quan som a l’Ofici Diví (RB XIX). De la mateixa manera si cal que pensem que Déu és present en cada estança del monestir, sigui al refetor, al nostre lloc de treball, a la cel·la o a qualsevol altre lloc; aquesta presència l’hem de tenir encara molt més present a l’oratori. També si quan fem alguna cosa, sigui la que sigui, ens hem de saber en presència de Déu, molt més quan som pregant a l’oratori, perquè allí durant l’Ofici Diví i tot pregant estem més que mai, si això pot ser possible, en presència del Senyor.

Sant Benet sap que tant com hem de ser conscients de tot això podem tenir la temptació d’importunar als altres. Ho podem fer de diverses maneres, amb una conversa ociosa o fora de lloc que no és pas urgent o també tot pregant personalment amb esclats de veu. Ja en parla sant Benet quan tracta de la lectura al refetor de que allí cal un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix; o que al dormitori cal un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú (RB XLVIII,5); sembla que a la seva època la lectura s’acostumava a fer massa sovint en veu alta i està clar que això pertorbava als altres monjos.

La pregària personal cal fer-la amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir amb tota l’ànima i en silenci. Per evitar les importunitats sant Benet aconsella o més aviat estableix de sortir de l’oratori amb el màxim silenci i mantenint la reverència deguda a Déu. Ningú s’hi ha de quedar si no és per a pregar per tal de no destorbar als altres. L’oratori segueix essent l’oratori malgrat que l’Ofici Diví hagi finalitzat i no és el lloc de converses entre nosaltres, ni menys amb els fidels que hi puguin venir cercant una estona de recolliment.

Però no n’hi ha prou amb el silenci exterior, tenim necessitat per pregar d’un silenci interior i aquest massa sovint costa de trobar-lo.
Ens deia també sant Ambrós: «Com pot el teu cos estar prop de Déu si ni tant sols l’honres amb els llavis? Ets ben esclau de la son, dels interessos del món, de les preocupacions d’aquesta vida, de les coses de la terra! Reparteix el teu temps, almenys, entre Déu i el món.» (Comentari al Salm 118). Prioritzar Déu pot no ser tant fàcil com sembla, cal que ens hi esforcem i que siguem ben conscients de que la pregària és la que ens dona la força, la que ens manté per tal d’afrontar tota la nostra vida.

D’aquí que sigui tant important per a nosaltres mantenir el ritme de la nostra jornada, a cada hora la seva ocupació, a cada lloc la seva tasca, en cada moment la seva hora litúrgica. Com deia sant Ambrós: «Ves, de matinet, a l’església, portant les primícies dels teus bons desigs, i després si la feina de cada dia et reclama, tindràs prou motius per a dir: Abans d’hora es desvetllen els meus ulls, per considerar les vostres promeses, i t’aniràs tranquil als teus afers. (Comentari al Salm 118).

diumenge, 29 de novembre del 2020

EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a lhora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Fa uns anys a les qualificacions acadèmiques escolars s’hi afegia un concepte anomenat actitud, abraçava diverses qüestions però una d’important era l’assistència i la puntualitat. Sembla que també sant Benet ens demana assistència i puntualitat ja que a part de que assistim a l’Ofici Diví vol també que aquest comenci puntualment amb un senyal convingut i això ho hem de practicar amb zel, una de les expressions importants en el text de la Regla.

Cal que tot ho fem a les hores corresponents; tant de dia com de nit, així hi ha un moment per a l’Ofici Diví, com n’hi ha un per al treball, un altre per a menjar, per a dormir o per estar sols davant la Paraula de Déu; tant sols complint-los podrem portar un ritme de vida adequat i sostenible, que es diria avui. L’assistència i la puntualitat depèn en gran mesura de nosaltres mateixos i de no prioritzar res, absolutament res, a l’Ofici Diví o als diversos actes comunitaris, sobretot res que estigui lligat estretament a la nostra voluntat i oposat a la voluntat de Déu. Sant Benet ens vol presents i puntuals a l’Ofici Diví, però va més enllà. Tot ha d’estar orientat a la nostra edificació espiritual.
Per tant els Salms, les lectures i les antífones s’han de recitar, cantar o llegir per part de qui en té l’encàrrec i tenint sempre ben present aquest objectiu, que no és altre que l’edificació dels qui escolten.

Hem de ser aleshores ben conscients quan se’ns encarrega aquesta tasca que cal fer-la amb responsabilitat. Potser a vegades podem estar temptats de pensar que al cap i a la fi no ens escolten o que els altres ni ens senten, que estan distrets i potser tant se val o no n’hi ha per tant si ens equivoquem. Si tots estem pel que hem d’estar i tal com hem d’estar, és a dir atents, cal pensar que els altres germans ens escolten amb atenció i per tant si ens equivoquem potser val la pena afegir un «perdó» i rectificar perquè a vegades equivocant-nos i rectificant sense dir pas res estem potser afirmant una cosa i negant-la alhora. Un exemple que avui no s’ha produït però que podria haver succeït, en la lectura del segon nocturn de Matines se’ns deia «No n’hi ha prou de projectar el bé» si nosaltres diem «n’hi ha prou de projectar el bé» aleshores traïm a l’autor del text, en aquest cas sant Hilari, i movem a confusió als qui ens escolten. Com un error en el que fàcilment caiem i és el canvi de persona en un pronom personal i evidentment no és el mateix adreçar-se al Senyor per demanar-li el perdó dels nostres de pectats que dir-li que el perdó és necessari pels seus suposats pecats, perquè com tots sabem Déu no peca en cap de les seves tres persones.

Sant Benet com sempre, ens dona la solució; ho hem de fer tot amb humilitat, amb gravetat i amb respecte. Tres paraules importants en la nostra vida de monjos. Ja sabem que en la humilitat per sant Benet tenim tot un camí a recórrer, més aviat una escala, una idea en la que també aprofundeix sant Bernat. Concretament sant Benet ens diu que «el dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; això és, (...) a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret.» En aquest cas concret ens cal ser conscients, ben conscients, de que recitar, llegir o cantar no és pas quelcom que fem per nosaltres mateixos, ni per lluir-nos personalment, sinó que, com tot en la nostra vida, ha de ser ben fet perquè ho estem fent per Déu i per la comunitat i per tant ha de ser una expressió real del nostre amor cap a ambdós.

Sant Benet hi afegeix dos idees més com són la gravetat i el respecte. Ja quan ens parla de l’oratori ens diu que allí no hi fem res més que pregar sigui comunitàriament o bé sigui individualment o privadament. Aquesta actitud s’ha de traslluir amb fer les coses amb gravetat i respecte. No es tracta de fer un posat afectat o volgudament teatralitzar, si aconseguim ser ben conscients d’on som i del que estem fent, ni ens caldrà pensar en com ens hi cal estar a la presència de Déu, perquè d’això es tracta, de saber-nos en presència seva, tal com ens diu sant Benet al capítol XIX quan parla de l’actitud en la salmodia «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví».

Joan Cassià a les Col·lacions ens diu al respecte «Per arribar a aquell fervor que exigeix la pregària, és menester una fidelitat a tota prova. Abans que res, cal suprimir al peu de la lletra tota sol·licitud de coses temporals. Eliminar de seguida no tant sols la cura, sinó també el record dels assumptes i negocis que ens sol·liciten. Ens cal renunciar també a la detracció, a les paraules vanes, enraonies i facècies. Tallar de soca arrel tot moviment de còlera o de tristesa. En fi, tenim que exterminar radicalment el foment perniciós de la concupiscència i de l’avarícia.» (IX,III).

En paraules del Papa Benet «redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior.» (Verbum Domini, n. 66).

diumenge, 22 de novembre del 2020

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1«Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap que qualsevol aspecte de la nostra vida té la seva importància, sap que la vida del monjo es va composant de petites i no tant petites coses i que totes elles han de formar un conjunt.
La literatura i el cinema han representat sovint al monjo o al religiós com a golut i bevedor; evidentment com no podia ser d’altra manera la caricatura no es correspon al pensament de sant Benet i Déu no vulgui que es correspongui a la realitat.

Els àpats tenen la seva importància. Ja en les primeres comunitats cristianes no eren un moment qualsevol, eren un moment important de la comunitat. Aquesta tradició es manté en la vida monàstica, el mateix refetor d’un monestir sovint apareix com una estança sòbria però alhora solemne i és així perquè la funció que acull, pel que està pensat, és per a ser marc d’un acte comunitari no pas menor.

Quatre capítols seguits dedica sant Benet al tema de les menjades. Primer ens parla de l’escenari de la diguem música de fons o ambiental, perquè alhora que nodrim el nostre cos no ens oblidem d’alimentar el nostre esperit tot escoltant la lectura. Però cal que també nodrim el nostres cossos tot i que amb mesura, amb contenció, sense enfits ni disbauxes, sense sacietat ni embriaguesa.

Com escriu Guillem de Saint Thierry als Germans de Monte Dei «El mateix si mengeu o beveu, o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot en el nom del Senyor, santament, religiosament. I mentre el teu cos pren la seva refecció que la teva ànima no descuri de fet la seva; que, assimili un pensament tret del record de la gran bondat del Senyor, o bé una paraula de l’Escriptura, alguna cosa que l’alimenti quan la mediti o simplement la recordi.»

Tenir un plat a taula i un llit on dormir cada monjo, tot i que ara en escoltar la lectura de la Regla ens pot semblar una cosa molt normal, no ho era tant en època de sant Benet, fins i tot per a la major part de la societat medieval era un luxe poder fer dos o tres menjades al dia i tenir un llit on reposar. La major part de la població dormia al terra damunt la palla aprofitant l’escalf del bestiar i el de les mateixes persones i això si tenien la sort de no haver de dormir al ras. En aquestes circumstàncies tenir un plat a taula de manera assegurada esdevenia quasi un privilegi.
Sant Benet vol que els monjos en siguem conscients d’això i que per tant no es donem a menjar i a veure molt, sense sentit. Fins i tot per sant Benet l’ideal seria poder-se’n estar per exemple de veure vi, però sap prou bé que una cosa és l’ideal i l’altra la realitat de les nostres febleses tant físiques com morals. Sant Benet sap que el vi no és pas propi de monjos, però també és ben conscient de que potser això no se’ns pot fer entendre i que aleshores tot i que cada persona és diferent i que a ell mateix li faci un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment i la beguda dels altres, ens convida com sempre a la mesura.

Aquí també sant Benet és un bon representant de la tradició romana, la civilització en la qual nasqué i es formà abastament. A Roma beure vi no era un acte trivialitzat, com ho és en el món actual. El vi formava part important de la cultura i de la societat, un mitjà de cohesió entre iguals. De sempre els antics havien atribuït al vi, propietats curatives molt variades. Tan important com beure, era la manera de beure, això per exemple distingia el ciutadà romà civilitzat del bàrbar. S’exigia decorum és a dir ordre, racionalitat i equilibri, és la mesura de que parla sant Benet. A tall d’anècdota dir que el costum romà era barrejar el vi amb l’aigua o herbes, perquè pels ciutadans romans beure el vi pur es considerava propi de bàrbars; tot i que nosaltres puguem tenir una imatge esbiaixada que ens han transmès alguns gèneres en aquest més cinematogràfics que literaris.

Certament en una vida rutinària petites o per alguns potser no tant petites coses com el menjar poden representar un al·licient. Sant Benet no ens diu de passar gana, ni set; no pas, perquè quan parla del menjar o del beure té ben present la necessitat pel treball o les característiques climàtiques, les condicions del lloc en expressió seva o que hi hagi un o altre plat alternatiu. Simplement ens ve a dir que no en fem un objectiu primordial, que el menjar i la beguda ocupin el lloc que els pertoca, perquè ens cal menjar i beure, però sense fer-ne un centre. És el mateix que ens diu l’Apòstol quan afirma que «els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments» (1Co 6,13), o que és propi dels enemics de Crist aquells dels quals «la seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses.» (Fl 3,19) o afegeix que «és bo de no menjar carn ni beure vi, si el teu germà se n’ha d’escandalitzar.» (Rm 14,21).

Com escriu sant Bernat cal cercar aquella «sacietat que no cansa, curiositat insaciable i tranquil·la, desig etern que mai es calma ni coneix limitació, sòbria embriaguesa que no s’ofega en vi ni destil·la alcohol, sinó que crema en Déu.»

diumenge, 15 de novembre del 2020

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La propietat com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel, pot sonar a consigna d’una ideologia decimonònica radical, tant més quan la propietat és un dels drets fonamentals de l’home.
Ara bé, el repartiment actual de la riquesa fa dir al Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «el món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat.» (Fratelli tutti, 118). Sant Benet ens parla en aquest capítol, precisament en aquest sentit, diferenciant el necessari del superflu; el que ens cal del que desitgem per caprici. No es tracta de no poder emprar estris en les tasques que cadascú té encomanades, es tracta en primer lloc de no fer-ne un ús privat, abusiu i exclusiu i en segon lloc de no tenir pel simple plaer de posseir, sense una raó pràctica que ho justifiqui. La raó de fons ens la diu també sant Benet: que al monjo no li és lícit de fer el que vol ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat.

Aquest vici tant detestable per sant Benet, el de la propietat, ens assalta de diverses maneres i és que a part de ser un vici, és un dels trets més característics de la nostra societat, on el tant tens, tant vals esdevé norma de vida i de conducta. Una societat que en paraules del Papa Francesc «deixa en peus únicament la necessitat de consumir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts.»
(FT, 13).

En el nostre cas hi ha una primera raó per acumular, de desitjar més que de necessitar, que es pot resumir en la dita per sí un cas; es una mena de frase talismà, d’adaptació monàstica del síndrome de Diògenes que pot arribar a omplir les nostres cel·les o els nostres llocs de treball d’objectes que potser mai no emprarem, però que en el algun moment hem cregut que ens podrien fer servei i que en qualsevol cas acumular-los ens dona una determinada sensació de seguretat. En aquest cas el necessari és infinitament menor en nombre al que acabem per acumular. Una altra raó pot ser diríem més circumstancial. Com escriu també el Papa Francesc «alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats o posseeixen capacitats destacades» (FT, 109). Aleshores ens pot passar que no donem valor a certes coses, perquè no ens ha calgut donar-los-hi. Això en la pràctica pot ser una descura en la roba o les eines, un ús excessiu dels cotxes, un deixar llums oberts innecessàriament o tants altres petits detalls que poden mostrar que o bé no ens ha calgut patir pas per estalviar o bé algú ens ha anat sempre al darrera fent aquestes petites coses que nosaltres oblidàvem de fer o ni tant sols érem conscients de que calia fer. A tall d’exemple en un capítol de culpes recollit en una publicació, no pas tan antiga, un monjo s’acusava de coses que podríem considerar tant nímies com ara deixar una aixada fora durant tot l’any, trencar un vidre, estripar un hàbit per negligència, trencar un bastó de caminar o deixar oberta una porta que sempre està tancada; són exemples reals del que s’anomenaven faltes contra la pobresa a les que s’hi afegien les que es cometien contra la caritat i contra l’obediència, com ara mostrar-se indignat pels errors dels altres o fer comentaris condescendents. La idea que hi havia al darrera és que ni l’aixada, ni el vidre, ni l’hàbit, ni el bastó, ni la porta ens pertanyen sinó que en tenim confiat el seu ús i d’aquí que calgui donar-ne comptes del seu mal ús. L’acusació pública, el capítol de culpes, sembla que ja és majoritàriament cosa del passat, però no pas les faltes que nosaltres cometem que són ben iguals a les que perpetraven els monjos que ens ha precedit i de les que s’acusaven públicament i de les que tant de bo nosaltres, tebis, ens n’acuséssim ni que fos en privat.

Un altre cas és quan el desig de posseir estris, ens mou a necessitar coses concretes per realitzar una tasca que tal volta no caldrien i la podríem fer amb les eines que ja tenim. Tot plegat ens ha de portar a entendre el que ens vol dir sant Benet i és que no ens ha de mancar el necessari però que alhora no hem de ser víctimes del consumisme i encara menys d’un consumisme exacerbat.
Sant Benet ens parla d’això quan ens diu que tot sigui comú a tots, que els estris i les eines no les hem de tenir com a nostres, sinó de tots.

Diu la Regla del Mestre que hi ha tres coses per les que l’home es preocupa, treballa i s’afanya: el vestit, el calçat i l’aliment i afegeix que si aquestes necessitats estan garantides «quina necessitat hi ha de posseir quelcom en propietat: un objecte, or, diners o qualssevol altra cosa necessària, si tot el que es pot comprar o adquirir ho subministra Déu a través del monestir?» (RM, 82). Sembla que aquestes tres necessitats les tenim ben cobertes i que tant el majordom com el cereller, acomplint les seves obligacions establertes en la Regla i que aquesta mateixa setmana hem escoltat, s’ocupen de que així sigui. Escriu sant Bernat «Què desgraciat que soc, Senyor Déu meu. Estic cansat de guerres, perills, i destorbs! Enlloc trobo seguretat. Tant em fa por el que m’afalaga com el que em repugna. La fam i el menjar, la són i les vigílies, el treball i el descans em declaren la guerra. El savi suplica: No em doneu ni pobresa ni riquesa. Sap que l’una i l’altra amaguem trampes i perills.» (Sermó 7 en la Quaresma, 3). Com sempre la recepta de sant Benet és ben senzilla, l’equilibri i la moderació, tenir tot allò que ens cal, sense tenir ni ambicionar més que el que necessitem.

diumenge, 8 de novembre del 2020

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 novembre 2020

Estem en els capítols que sant Benet dedica a les faltes, lleus o greus, i a la manera d’esmenar-se. Certament la paraula excomunió ens sona molt dura, fins i tot d’alguna manera pròpia d’un altra temps i mancada de caritat. Sant Benet escriu la Regla des de l’experiència, sap que la naturalesa humana és feble i que a la fi podem caure en faltes fins i tot greus. Per això creu que un apartament de la vida comunitària, quan la nostra vida té aquest tret com a característic, pot ser un càstig, un fer adonar-nos de que no estem en comunió amb la comunitat i per tant estem fora d’ella, excomunicats, mancats de comunió. Ens parla sant Benet de l’excomunió per les faltes com a càstig o com a remei, depèn de com vulguem percebre-ho.

Però l’excomunió ens cal pensar que és un verb transitiu de la primera conjugació, un verb que té per tant les tres persones del singular i del plural aplicables; podem ser excomunicats i podem excomunicar i potser sovint apliquem aquest darrer sentit, excomuniquem diguem que segons la visió de sant Benet fent-ho de manera il·legítima. Considerem als germans en no comunió amb nosaltres. El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix excomunió com l’acció d’excomunicar i excomunicar com separar de la comunió de l’Església. També el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix el terme com a privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns dels fidels en l’Església Catòlica. Les nostres excomunions particulars evidentment no responen a aquestes definicions i no hi responen perquè són fruit de la nostra voluntat capritxosa i banal i no pas fruit de cap dels procediments que estableix sant Benet. Malgrat això són excomunions que fan mal, que fereixen i que trenquen la comunió dins d’una comunitat.

Per què excomuniquem, aplicant aquest sentit del terme esbiaixat però ben habitual en el seu ús? Perquè considerem que no està en comunió amb nosaltres aquell qui no ens riu les gràcies, qui no accepta tot el que fem o no ens considera superiors, quan evidentment creiem ser-ho de totes, totes. Ja en aquesta simple formulació no costa gaire de veure com és d’absurd això, per fer servir una expressió de sant Benet en el capítol LXV de la Regla. Certament pot ser absurd, també una manca total d’humilitat i per tant mancat de tot sentit per als qui seguim la Regla de sant Benet i maldem per pujar els graons de la humilitat, o al menys hauríem d’intentar-ho i acabem per baixar-los tots de cop i a una certa velocitat. Però sempre correm el perill de sentir-nos el centre de l’univers, la personificació de sant Benet en un sentit esbiaixat perquè anem redactant una regla a la nostra mesura, cada dia diferent per tal de respondre al nostre caprici. Així potser podem arribar a creure que quan ens toqui el judici arribarem al cel, que per descomptat creiem que ens pertoca de dret, i no tant sols estarem lluny de reconèixer les nostres febleses tant físiques com morals, els nostres pecats, sinó que potser li direm al Senyor que aquell germà i aquell altre els ha d’enviar directament a l’infern perquè el nostre criteri és suficient i evidentment el més vàlid. Estarem aleshores ben lluny del publicà del temple, humil i penedit i tots sabem que en deia Jesús del fariseu hipòcrita que no veia la biga al seu ull i es preocupava per mostrar la molla a l’ull del germà. Aleshores es quan obrim abismes amb un o altra germà, quan excloem, és a dir quan excomuniquem de manera escadussera i del tot il·legítima.

L’excomunió l’estableix sant Benet, la reserva als reincidents, als qui volgudament s’obstinen en apartar-se de la comunitat i quan nosaltres volem imitar-lo, aplicar-lo segons el nostre criteri, més propi d’un adolescent capritxós i consentit, que d’un adult, ens acabem per fer reus nosaltres de la pena d’excomunió. Sant Benet no és pas algú que estigui guiat pel propi voler, la seva Regla és fruit d’anys d’experiència de vida espiritual primer eremítica i després comunitària. Sap ben bé de quin peu calcem els monjos, quins són els perills que podem córrer, com caure al pou de la supèrbia o ensopegar amb la pedra de la murmuració.
Per això ens adverteix tant dels orígens de tot plegat, de les fonts d’on veu la nostra injusta visió dels altres. Ens les ha dit en el capítol XXII que obre aquest denominat codi penal de la Regla: la desobediència, la supèrbia, la murmuració, deixant-nos endur per l’orgull, com ens diu al capítol XXVIII.

Certament aquests capítols ens sonen feréstecs, massa durs; però tant sols quan pensem que se’ns poden aplicar a nosaltres, no pas quan es tracta d’aplicar-los nosaltres a un altre. Com podem dir o fins i tot tant sols pensar que entre un germà i jo hi ha un abisme, que ja no en volem saber res, que fins aquí hem arribat? Imaginem al Senyor pensant això de nosaltres? Seria un Déu retributiu no pas misericordiós i benigne i no és això el que Crist amb la seva vida, la seva passió i la seva mort ens va ensenyar.

La clau és la presència o la manca d’amor. Ens deia ahir Guillem de Saint-Thierry «aquesta és la justícia vigent entre els homes: estima’m perquè jo t’estimo.
Però és rar trobar qui pugui dir: t’estimo perquè m’estimis.» (Sobre la contemplació de Déu) Evidentment si que hi ha algú capaç d’estimar sense condicionants, fins i tot quan excomuniquem, no és altre que el Crist, el nostre mestre i el nostre model.

dilluns, 2 de novembre del 2020

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Perquè el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu, per servir al Senyor amb temor, per salmejar amb gust, ens cal creure’ns sempre a la presència de Déu i considerar com cal estar-hi a la seva de presència i a la dels àngels.
Això no es fa tot sol, cal una actitud, una predisposició, una conscienciació del que fem i de la importància del que fem. En la pregària, quan som a l’Ofici Diví, no estem tant sols complint una obligació que hem adquirit, que també, estem sobretot i per damunt de tot participant anticipadament de la litúrgia celestial, estem més que mai a la presencia de Déu. Ubique, arreu, maxime, sobretot, ideo semper memores, per tant recordem-nos sempre. Són els tres conceptes claus que lliguen la presència del Senyor amb la nostra pregària. D’aquesta presència ja ens en parla sant Benet en el primer graó de la humilitat, però ara i aquí ens la posa en pràctica, ens parla de la seva aplicació en una situació concreta per a nosaltres habitual i quotidiana, la pregària. No és pas una pregària qualsevol, perquè és la nostra pròpia en un doble sentit, perquè la protagonitzem nosaltres, en comunitat i perquè es fonamenta en un llenguatge molt concret. Sant Benet ens parla de salmejar, perquè els Salms són el llenguatge, el vehicle per excel·lència que emprem per lloar i comunicar-nos amb Déu, amb aquest Déu que està present arreu però d’una manera especial en l’Ofici Diví.

Ens explicaven l’altra dia en la formació de litúrgia d’aquell monjo que exasperat en veure com l’Ofici Diví s’allargava exclamava «amb la feina que tinc», una mostra clara de que pensament i veu molts cops no estan d’acord.
I això ens passa sovint, potser no ho arribem a expressar verbalment, gràcies a Déu, però ens passa pel cap i aleshores el nostre pensament se separa de la nostra veu i així la nostra pregària resta com incompleta, coixa espiritualment. Sant Benet ens diu de no anteposar res, absolutament res, a l’Ofici Diví i això alguna vegada és difícil, no és tant fàcil. En primer lloc perquè ens pot sorgir una incompatibilitat entre els nostres horaris, el ritme de la nostra jornada, amb la de l’exterior sigui per un tema mèdic o per un tema considerat molt important que ens porti a una absència presencial. En segon lloc perquè els nostres maldecaps, les nostres cabòries comunitàries, particulars i personals ens allunyen i acaben per amenaçar aquesta sintonia entre veu i pensament.

Sempre hi haurà una excepció, un imponderable que ens obligui a una absència; precisament per això, perquè aquesta situació en un moment o altre acabarà per produir-se, Déu vulgui que de manera molt puntual, és aconsellable, és prudent, és bo no cercar-la de manera voluntària, no afavorir-la i alhora gaudir espiritualment de cada hora de l’Ofici Diví. Perquè anar a la presència de Déu, d’aquesta manera tant especial i privilegiada com és anar-hi i participar-hi activament, amb la veu i amb el pensament, hauria de fer de l’Ofici Diví per a nosaltres com allò que es diu de la cel·la per al monjo cartoixà, que és l’aigua per al peix o la pastura per a l’ovella. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, que aquest capítol li fa venir a la ment aquell company d’estudis universitaris, òbviament abans d’entrar al monestir, enamorat d’una companya, que maldava per fer-se el trobadís amb ella amb qualsevol excusa, fins i tot de manera inconscient, i que quan l’encontre succeïa el seu rostre es transformava. És això el que ens vol dir sant Benet, la manera com hem de considerar-nos sempre en presència de l’estimat i tant més quan a l’Ofici Diví el lloem, li supliquem, estem en comunicació amb el Pare, amb el mateix llenguatge que el seu Fill, el Crist, feia servir per adreçar-se-li, tot pregant-li, la salmodia.

Ens hauríem de recordar sempre d’això, no oblidar-ho mai. Potser així aquell pensament de «amb la feina que tinc» no ens assaltarà, no pas perquè no tinguem feina a fer, que segur que la tindrem sempre, sinó perquè estarem concentrats en la pregària de tal manera que pensament i veu estiguin d’acord i així gaudirem del moment concret i privilegiat, d’aquesta presència més pròxima i evident de Déu. Hi pot haver moments de sequera espiritual, moments més baixos, deserts més o menys perllongats durant els quals la pregària se’ns faci feixuga, àrdua, cansina. Ho deia el Papa Francesc aquesta setmana en la seva catequesis «si en una nit de pregària ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida ha estat del tot inútil, en aquest moment hem de demanar que la pregària de Jesús també es faci nostra. “No puc pregar avui, no sé què fer: no em ve de gust, sóc indigne, indigna.” En aquell moment, és necessari confiar en Ell perquè pregui per nosaltres. Ell en aquest moment es troba davant del Pare pregant per nosaltres, és l’intercessor; fa que el Pare vegi les nostres ferides. Ho hem de creure això! Si nosaltres tenim fe, aleshores sentirem una veu del cel, més forta que la que surt del nostre interior, i sentirem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets el fill, tu ets la joia del Pare del cel.”» (Audiència general 28 d’octubre de 2020).

L’afirmació inicial d’aquest capítol sembla molt senzilla, però és el fonament teològic i espiritual de tota pregària, l’omnipresència de Déu. Déu està present arreu i en tot moment. No hem de posar-nos en la seva presència, ja hi som sempre. El que hem de fer és ser-ne conscients, tenir la certesa d’aquesta presència en tot moment, però sobretot en l’Ofici Diví. No només vivim en presència de Déu, sinó que vivim al seu esguard, sota la seva mirada sempre compassiva i misericordiosa que ens demana conversió. D’aquesta convicció sant Benet en treu tres conclusions: El Senyor ha de ser servit amb temor, és a dir, amb reverència filial; hem de salmejar amb gust i alhora ser conscients de que la litúrgia terrena és anticipació de la litúrgia celestial.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

COM S’HA DE CELEBRAR L’OFICI DE LAUDES

De la Regla de sant Benet
Capítol 12

1 A les laudes del diumenge, que es digui en primer lloc el salm seixanta-sis sense antífona, tot seguit; 2 després es dirà el cinquanta, amb al·leluia; 3 després, el cent disset i el seixanta-dos. 4 Acabat, el Benedicite i els Laudate, una lliçó de l’Apocalipsi, de memòria, i el responsori, l’himne ambrosià, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 octubre 2020

Sant Benet en afirmar que no hem d’anteposar res, absolutament res, a l’Ofici Diví, ja ens diu prou clar que aquest forma una part molt important de la nostra vida. Tant és així que dedica dotze capítols a parlar de la seva estructura i de l’actitud que hi hem de mantenir; això sí, al capítol XVIII ens diu que si la distribució que ens recomana no ens és adient podem fer-ho d’una altra manera. El vertaderament important és santificar la nostra jornada al ritme de la litúrgia de les hores. Al llarg de l’any fem memòria del misteri de la salvació, celebrant la nativitat, la passió, la mort i la resurrecció del Senyor. En certa manera aquesta memòria la fem també cada setmana en que el diumenge ocupa el lloc central i on divendres, en els mateixos salms i en les oracions, es fa esment de la passió i mort del Senyor. També cada dia ve a ser una altra manera de celebrar aquesta memòria per exemple amb la darrera oració del dia, Completes, tot just després de fer especial menció dels difunts, ens examinem de les nostres culpes per tal d’afrontar la nit com una espècie d’avantsala de la mort; aleshores la pregària següent en alçar-nos, quan encara és de nit adquireix un sentit de vetlla vora el sepulcre, amatents a la sortida del sol, al retorn de la vida, a la memòria de la creació i de la resurrecció.

En aquest capítol sant Benet ens parla de les Laudes, la pregària a la sortida del sol, i quan aquestes se celebren el diumenge, el dia en que fem memòria de la resurrecció del Senyor el seu sentit és encara més ple.
És per tant un moment important de la nostra pregària, un moment fort al llarg de la setmana. Les Laudes és l’ofici de la resurrecció, no es tracta tant sols de celebrar l’inici del dia, sinó de celebra-ho com un signe de l’inici d’una nova vida, la vida en Crist ressuscitat que és la vertadera llum, el sol que il·lumina a tots els homes. Un moment doncs per recordar l’inici de la vida, per recordar la creació en aquell moment en el que Déu volgué que es fes la llum i amb ella començà la vida; de recordar aquell primer diumenge quan la llum ompli la foscor del cor d’aquelles dones que encara fosc havien anat al sepulcre a cercar la mort i trobaren la vida; la d’aquells apòstols que canviaren la por per l’esperança.

Ens parla sant Benet del Salm 66, que és una invitació universal a lloar a Déu, a participar tots de les benediccions del Senyor. Del Salm 50 una invitació a demanar perdó pels nostres pecats i a acollir-nos a la misericòrdia de Déu. Del Salm 117 que és un himne triomfal d’acció de gràcies amb aclamacions d’agraïment. Del salm 62 que expressa el desig de retornar al santuari del Senyor, amb confiança i joia. Tots ens empenyen a donar gràcies i a mantenir la confiança en el Senyor que enceta per a nosaltres un nou dia, signe de la nova vida que ens ha estat oferta per la seva resurrecció. Aquí sant Benet ens parla de l’ofici de Laudes del diumenge d’aquest dia que és el dia del Senyor, que és la pasqua de la setmana en que evocant el primer dia de la creació posem l’esperança en el darrer dia quan Crist vindrà en tota la seva gloria.

El diumenge, escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Dies Domini, és el dia del Senyor, el dia de Crist, el dia de l’Església i el dia de l’home, per tant el dia dels dies en que el temps arriba a ser una dimensió de Déu, que és en sí mateix etern.

Hauríem de tenir present a les Laudes del diumenge tot el que representen, i gaudir sempre de la riquesa i particularitat de cada hora de l’Ofici Diví, això ens ajudaria a viure’l amb profunditat i amb intensitat. Massa sovint caiem en el parany de la immediatesa, de l’anècdota; tal volta deixem de prestar atenció al que estem fent, al que estem pregant i al sentit últim d’aquesta pregària perquè pensaments immediats i massa banals ens assalten. Cal que intentem viure amb profunda radicalitat cada moment de la nostra jornada, centrant-nos en el moment concret i deixar per més endavant el que ha de venir o deixant enrere el que ja ha passat. Sant Benet ens parla de l’actitud en la salmodia, com a conclusió de tots els capítols dedicats a l’Ofici Diví. Una actitud interior però també exterior, perquè l’exterior al cap i a la fi és reflex del nostre interior. Si estem vertaderament centrats en el que preguem, en el que estem recitant o cantant no ens ha de costar massa que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu. Si no és així potser ens assalti la curiositat per veure si aquesta o aquella altra persona han vingut avui a Vespres; o la imperiosa necessitat de que quan estem pregant amb un Salm hem de cercar les antífones del dia següent i tantes altres distraccions, segurament menors, però que ens allunyen de la pregària. Hi ha un moment per a cada cosa, un moment per a preparar-nos els llibres, un altre per a guardar-los i un moment per a pregar posant-hi els cinc sentits i és aquest darrer el central.

Com diu sant Benet, creient que Déu és present a tot arreu, creient-ho sobretot sense cap mena de dubte quan som a l’Ofici Diví, mirem de viure amb profunditat el sentit del diumenge, un dia on en paraules de sant Joan Pau II «es veu clarament que, encara que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, no obstant això, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per a comprendre plenament el seu significat. És el que succeeix amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració i a la vida dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19).

diumenge, 18 d’octubre del 2020

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Entre el novè graó de la humilitat que ens parla de reprimir la llengua per tal d’evitar el pecat i l’onzè que ens diu que cal parlar suaument, sense riure, humilment i amb gravetat; sant Benet en aquest desè graó ens parla de no riure fàcilment o de seguida, de no tenir un riure neci i sorollós. Som als darrers graons de l’escala de la humilitat i sant Benet es preocupa per l’aparença o més aviat ens parla de que el nostre estat interior s’ha de reflectir fins i tot en l’estat extern. Una cosa és estar joiós i l’altra riure de manera nècia; perquè potser el que ens vol dir sant Benet és que la motivació de la nostra alegria ha d’estar d’acord amb la nostra mateixa vida. Riure és fàcil, però sovint ho fem rient-nos dels altres i aleshores la motivació no és la millor, perquè podem faltar a la caritat, podem ferir. El més greu pot ser el que ens motivin aquesta manca de caritat i la nostra falta d’humilitat, la nostra autosuficiència i el nostre orgull. Reprimir el riure quan algú per exemple cau o ensopega, sigui físicament o d’una altra manera, a vegades no és fàcil. Però si ho analitzéssim una mica més, veuríem que acabem rient d’un altre que comet els mateixos errors que nosaltres mateixos i tal volta no ens agradaria que riguessin dels nostres d’errors. D’altres vegades ens mou al riure o a la burla tal fet, però si aquest mateix error el comet algun altra aleshores ens envaeix una altra sentiment, la compassió. És aquest darrer sentiment el que en tot cas ens hauria d’envair sempre, amb els uns i amb els altres, no fos cas que féssim accepció de persones i, Déu no ho vulgui, aquesta vingués motivada per una dependència afectiva fora de lloc. Tots cometem errors, per tant fer escarni d’una situació concreta d’un altra germà, per exemple d’un error en la litúrgia, en el servei, en el treball que tenim encomanat, una mancança qualsevol o un fracàs acadèmic, s’acosta a aquest riure neci del que ens parla sant Benet.

El que hem de tenir és joia, som afortunats perquè vivim una vida que hem escollit, a la que hem estat cridats i a la que hi hem vingut voluntàriament. Hi ha molta gent que pateix situacions no volgudes, que viu d’una manera que no ha escollit sinó que per moltes circumstàncies s’hi ha trobat. Ho veiem ara en aquesta situació de crisi sanitària que ha acabat essent una crisi econòmica i laboral molt greu, que afecta cada cop a més famílies que veuen el seu futur amenaçat i amb ell la seva mateixa subsistència. Nosaltres vivim el que hem volgut viure i no hi pot haver joia més gran que aquesta, tant més quan la raó és la crida de Déu i no hi pot haver cap motivació més alta. Aquesta joia no la podem malbaratar amb un riure neci, amb la burla o el menyspreu d’un altre germà; és una joia que ens ha d’empènyer vers una més alta caritat. Menysprear o burlar-se és fàcil, ens surt ràpidament i sense massa esforç, però la nostra burla o el nostre menyspreu quan és reiterat acaba per generar burla i menyspreu en l’altra i potser quan els patim una gran part de la culpa no sigui tanmateix nostra. No hauríem de ser mai sembradors de burla i de menyspreu.

Sant Benet ens diu que no siguem fàcils i massa ràpids a riure. Potser sant Benet mateix no fos inclinat al riure; potser va patir algun membre de la seva comunitat que esclatava en grans rialles de manera nècia. Però pel que deixa entreveure en el text de la Regla sí que era un monjo alegre, joiós de ser monjo, però sembla ser que amb una alegria humil, continguda. No prohibeix pas de riure, vol que hi hagi alegria en el cor dels monjos seguint la cita de l’Escriptura, «Déu estima al qui dóna amb alegria» (2Co 9,7); perquè la joia és un signe de caritat, un fruit de l’Esperit. El que aquí reprova sant Benet és la lleugeresa d’un riure superficial, que és l’oposat a la joia interior. Déu no es deixa sentir pas enmig del soroll, de l’excés de paraules, de grans riallades.

La mateixa Escriptura oposa el riure a la joia; perquè aquesta darrera és espiritual, és un do de Déu, que brolla de la pau difosa en el cor.
El riure neci, per contra, pot tenir un sentit pejoratiu. Un riure serè és del que ens parla sant Benet, perquè potser aquest brolli d’un cor pur i alegre, lliure d’apreciar les coses en el seu just valor, expressant una serenitat capaç de dominar les nostres tristeses i maldecaps. Els fariseus retreien als deixebles que no dejunessin ni s’afligissin, que no fessin un posat trist. Jesús mateix respon a aquestes crítiques dient que l’alegria dels seus deixebles és legítima, perquè s’ha complert davant dels seus ulls l’esperança d’Israel, el mestre, el nuvi, és amb ells. És precisament d’aquesta alegria de la qual nosaltres hem de donar testimoni, l’alegria del Crist ressuscitat que ningú ens pot arrabassar; ni el sofriment, ni la humiliació, ni la mateixa mort no ens han de moure a la tristesa.

El món, amb tota la seva seqüela de sofriments, té necessitat d’aquesta joia tranquil·la i profunda que res té a veure amb el riure neci, sorollós, que sovint és menyspreador; com el que patí Jesús al pati del pretori o de la creu estant, per part dels seus botxins i torturadors. La conversió de cor, sembla dir-nos sant Benet en aquests darrers graons, cal que es trasllueixi fins i tot en el posat del mateix cos. El llenguatge del cos pot expressar si estem oberts a Déu o tal volta replegats sobre nosaltres mateixos, si tant sols ens fiem de nosaltres o bé si ens posem a les mans de Déu en tot i per tot. Aquesta conversió del cor traslladada en una determinada actitud externa es relaciona, per sant Benet, amb la nostra manera de parlar, amb la pròpia veu i inclou també el riure.

Hi ha el riure alliberador, sà, alegre i sincer i davant d’aquest hi ha també el riure neci, cínic que mostra potser un complex de superioritat quan tractem als altres sense respecte i és davant d’aquest que sant Benet ens proposa de tenir sempre la presència del Senyor per propera i així aquesta ens portarà a manifestar la nostra humilitat de cor, si és que arribem a tenir-la, també en el cos, en els gestos, en la moderació fins i tot del riure. Així tot l’home, ànima i cos, està impregnat de l’Esperit de Déu.

Escrivia sant Basili en la seva Regla que «lliurar-se a un riure sorollós i immoderat és un signe d’intemperància i la prova de que un no sap mantenir-se en la calma, ni reprimir la frivolitat de l’ànima per una raó santa. No hi ha cap inconvenient en mostrar amb un somriure joiós el floriment de l’ànima. Com diu un proverbi de l’Escriptura «L’home content fa bona cara, l’home afligit està abatut.» (Pr 15,13), però riure amb esclats i ser sacsejat malgrat un mateix, no està fet per l’ànima tranquil·la, provada per ella mateixa. Aquest tipus de riure, Cohèlet el reprova com el gran adversari de l’estabilitat de l’ànima: «les rialles em semblaven una estupidesa, l’alegria, una cosa sense sentit» (Coh 2,2), i afegeix «com l’espetec de l’argelaga cremant sota l’olla, així són les riallades dels necis. I també tot això és en va.» (Coh 7,6) (Regla de sant Basili 8, 26-28).

diumenge, 11 d’octubre del 2020

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es féu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una lectura en diagonal d’aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer esfereir, o com a mínim podríem dir-ne que és políticament incorrecte ja que sotmetre’s amb total obediència a algú, avui per avui no sona gens bé i atempta contra un grapat de drets. Però una lectura en aquest sentit seria esbiaixada i mancada del seu sentit profund, perquè ens deixaríem el sentit últim d’aquest graó ja que no es tracta d’una obediència humana, al caprici d’un altre, que seria una relació malsana, sinó que es fonamenta en un doble element: l’amor de Déu i la imitació de l’obediència del Crist. O dit d’una altra manera l’obediència per amor a Déu.

El Decret Perfectae Caritatis del Concili Vaticà II, presenta l’obediència lligada estretament al compromís a seguir a Crist pobre, cast i obedient. L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, com un sacrifici. Realment deixar de fer la nostra voluntat esdevé un sacrifici, no ens enganyem, ens vindria de gust fer sempre el que vulguem i sovint ho emmascarem amb que la nostra voluntat és la recta doctrina de la vida monàstica, quan de fet no és ni recta ni encara menys doctrina. No es tracta pas d’aniquilar la pròpia voluntat, sinó d’assimilar-la a la voluntat de Déu. El nexe aleshores no pot ser altre que l’amor, és aquest el que ha d’unir el nostre voler al voler de Déu.

Sembla impossible, inabastable, però hi ha un precedent, hi ha un ésser humà, tant humà com nosaltres, llevat del pecat, que va aconseguir-ho i aquest és el Crist, el nostre model que identificant la seva voluntat amb la voluntat del Pare vingué a servir i no a ser servit; a alliberar i no a ser alliberat, a estimar tot i córrer el risc de no ser estimat. És el sentit de la frase de sant Agustí estima i fes el que vulguis, perquè si estimem el que voldrem és fer la voluntat del Senyor. El Papa Francesc en la seva darrera Encíclica escriu que «deia sant Tomàs d’Aquino —citant a sant Agustí— que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa.
Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments “com Déu els entén”». (Fratelli Tutti, 91)

Tot plegat ho concreta sant Benet, com el mateix Decret Perfectae Caritatis, en seguir la voluntat del superior; partint d’antuvi que la voluntat d’aquest no ha de ser ni pot ser altra que la de Déu. Sovint tenim una obediència selectiva, depèn de qui ens ho mana, de com ens ho mana, de quan ens ho mana i de què ens mana. No es tracta pas de fer sacrificis estèrils, ni encara menys d’humiliacions, ni d’atemptar contra la llibertat personal i la dignitat intrínseca a tot ésser humà, creat com a fill de Déu, creat per Déu i estimat per Déu. Déu ens ha creat lliures i ens vol lliures, per tant el nostre sacrifici, la nostra obediència ha de ser lliurament acceptada i executada.

De res no valdria obeir per por, seria una impostura, una obediència fraudulenta perquè l’obediència no ha de ser pas una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i a les accions que durant aquesta desenvolupem. Obeint seguim essent totalment responsables dels nostres actes, en tot moment i en tota ocasió, no si val en la nostra vida, en la vida del cristià, l’eximent de l’obediència deguda que donaria certa impunitat perquè ves a saber si és cert el que creiem haver entès com una ordre.

És difícil establir paral·lelismes però en la societat les lleis són establertes, en principi, per afavorir el bon desenvolupament de la convivència; certament tenen un aspecte punitiu per a qui les infringeix, però el seu sentit últim és o ha de ser el bé comú. La societat es dona les lleis lliurament a través dels seus legítims representants i així tots s’obliguen al seu compliment. Certament son textos escrits i elaborats en un més o menys llarg procediment mentre que interpretar la voluntat de Déu sovint no és tant fàcil. Per això és tant important l’element clau d’aquest tercer graó de la humilitat, l’amor de Déu, aquesta ha de ser la clau de lectura de la nostra obediència, de tota la nostra vida. Podem optar lliurament per aquella plaça de criticaire que sempre està lliure en tota comunitat, com em deia una superiora fa unes setmanes, però aleshores caldrà que ens plantegem si ens hi mou l’amor de Déu i si imitem aleshores al Senyor, però sembla que assumint el rol de rondinaire no podrà ser pas així.

Com escriu el Papa Francesc «L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”». (Fratelli Tutti, 92).

diumenge, 4 d’octubre del 2020

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Pensar el que cal fer, fer el més convenient, fer-ho amb seny i justícia, amb temor de Déu i observança de la Regla. Abans de prendre una decisió sant Benet ens ofereix tot un protocol, que va des de plantejar el tema o el problema fins a prendre una decisió, passant per escoltar els consells adequats al cas i que acaba amb el judici del Senyor. No sembla pas sant Benet partidari de decisions precipitades, en calent i encara menys guiades pel voler del nostre propi cor; demana d’intentar esbrinar i seguir sempre la voluntat de Déu.
Això ens obliga a tots, en una primera fase al qui demana consell i al qui el dona i en una segona a qui decideix i al qui li pertoca obeir. Discerniment, obediència, seny i justícia són els elements fonamentals. Sempre podem errar, però al menys cal mirar de defugir de fer-ho voluntàriament, decidint amb arbitrarietat o amb partidisme. Sant Benet ens parla de no decidir a cop calent o com deia algú intentant de fer-ho amb el cor calent i el cap fred, amb amor i pensa-t’ho bé.

El consell, que pot venir de qualsevol, de tots, ha de ser donat amb humilitat i submissió i no ha de ser defensat amb arrogància. Un consell ha de situar-se sempre en uns paràmetres determinats per ser això, un consell i no pas l’expressió del propi parer entesa com a expressió de la pròpia voluntat o el voler del propi cor en expressió de sant Benet. Ens hem d’intentar posar en el lloc d’aquell qui ens demana consell. Això implica agafar certa distància i analitzar el tema sobre el que se’ns demana consell des d’una òptica molt més àmplia que la simple visió personal. Davant d’un problema, de qualsevol tema que sigui, ens cal analitzar els diversos factors que hi intervenen per tal d’aconsellar la millor solució que per ser la millor ha de ser viable i guiada sempre pel temor de Déu.
No ens podem deixar endur doncs per la visceralitat per les empaties i les antipaties, les filies i les fòbies. Això no és fàcil, perquè sovint situacions o bé similars o bé idèntiques, les analitzem d’una o altra manera en funció de qui en són els protagonistes i de la nostra actitud envers aquests. Superar aquest condicionament que pot marcar de manera fonamental el nostre judici de valor és fonamental i no és pas sempre fàcil o millor dit, sempre és difícil. Per aquesta raó sant Benet ens parla de no seguir el voler del propi cor sinó de cercar allò que és millor.

La decisió final la posa sant Benet en mans de l’abat. No pas de manera arbitrària o capritxosa, sinó basada en aquets dos principis fonamentals: el temor de Déu i l’observança de la Regla. Un cop presa la decisió cal obeir-la considerant que s’ha decidit allò que és millor. Una decisió o un acord per exemple comunitari lliga a tota la comunitat, al seu conjunt; un cop presa ja no importa si hi estàvem a favor o en contra, si hi vam aportar aquest o aquell altre matís; ja és decisió de tots i a tots ens implica. Sant Benet ens adverteix davant la discrepància de no disputar descaradament i molt menys fer-ho fora del monestir.

Escriu sant Bernat respecte al tema que «no se sol donar equanimitat en les prescripcions humanes.
Les motivacions dels que manen fluctuen en un vaivé continu a grat de les múltiples necessitats i utilitats pràctiques. A vegades es cataloga com allò més adequat i convenient allò que més es desitja i s’imposa com a obligació. (...) Hi ha preceptes que no poden relegar-se sense culpa i encara menys menysprear-los sense greu delicte. Si hi ha descuits culpables els seus menyspreus estan sotmesos a censura. Però hi ha una diferència. El descuit és atonia d’indolència. El menyspreu, tumor de la supèrbia.» (El precepte i la dispensa, 15 i 18).

A la fi hi ha un jutge rectíssim a qui retre compte de les nostres decisions. A ell pertoca la darrera i definitiva paraula; Ell sap si les coses es fan o es diuen per voler del propi cor o mirant de fer-ho amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sense apartar-se d’aquesta temeràriament. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica Fratelli Tutti: «L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Va existir des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.» (Fratelli Tutti, 166)

En el rerefons d’aquest capítol hi ha els principis fonamentals que inspiren tota la Regla: La mesura i la moderació. Sant Benet no escriu la Regla com un llibre derivat de la voluntat de Déu directament; l’escriu com una ajuda, com un inici ens diu ell, per orientar la vida humana tenint a Déu com a centre. Si el tenim a Ell com a centre, el seny i la justícia ens vindran com a do de la seva gràcia inefable.