diumenge, 20 de desembre de 2020

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El porter ha de ser un monjo assenyat, que sàpiga rebre i donar encàrrecs, madur, que es guardi de rondar d’un cantó a un altre i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu i amb tot el fervor de la caritat.

Parla una llegenda d’un monjo porter de Poblet, d’aquells sempre a punt per a respondre a qui truca a la porta. Així quan un dia el rei Felip II es dirigiria amb una gran comitiva des de Saragossa a Barcelona, en un trasllat lent i laboriós, com eren els viatges aleshores, al passar per Lleida va decidir visitar Poblet, monestir del qual li havien parlat molt, però que no coneixia. El monarca va cridar a l’aposentador reial i li va dir: «Aquí et dono aquesta carta destinada a l’abat de Poblet, Dom Francesc Oliver de Boteller, perquè sàpiga que hi anem i ens prepari allotjament.» L’aposentador va galopar ràpid cap a Poblet per a complir l’encàrrec reial i hi va arribar de matinada, trucant a aquelles intempestives hores a les portes del monestir. El monjo porter tenia com demana sant Benet la cel·la vora la porta per atendre a tot aquell qui trucava fos l’hora que fos, amb precaució abans d’obrir va aparèixer per una petita finestra i li va preguntar al cavaller: «Què voleu a aquestes hores?» Aquest li va respondre amb to majestuós: «Obriu la porta al missatger del rei d’Espanya, perquè em cal que veure a l’abat ara mateix.» La petita finestra es tancà, i al cap d’una bona estona es torna a obrir. El mateix monjo, porter zelós com diu sant Benet, li torna a preguntar al cavaller què volia. «Sóc el missatger del rei d’Espanya», li tornà a dir aquest ja una mica impacient. «De qui dieu?» Preguntà el monjo. «Del rei d’Espanya», repetí el cavaller ara ja una mica contrariat. El monjo li respongué: «No coneixem a aquest senyor». El cavaller tornà tot aïrat i enutjat vers el rei Felip II i li contà el que li havia succeït,esperant que la fúria del rei esclataria contra aquell monjo irrespectuós i imprudent. Però el rei Felip II li respongué de manera pragmàtica, com pertoca a un rei assenyat i prudent: «Per què esteu tan esverat? Torneu a anar-hi i aquest cop digueu que aneu de part del senyor Comte de Barcelona, veureu com us són obertes les portes de Poblet de bat a bat». El cavaller sorprès per la reacció i l’ordre del rei tornà al monestir i hi trucà de nou. El monjo porter, sempre atent al seu servei, obri la finestra i li preguntà altre cop: «Què voleu? En nom de qui veniu?». El cavaller respongué: «De part del Comte de Barcelona, el vostre senyor». Aleshores les portes s’obriren de bat a bat.

La llegenda s’ha anat repetint amb diferents versions al llarg dels temps però el que avui ens interessa d’aquesta és el zel del monjo porter que atenia el seu servei amb tota la dolcesa del temor de Déu, perquè tot i ser de matinada la trucada a la porta, l’atengué i el seu zel el portà a no obrir-la fins que sabé ben bé qui era qui demanava per l’abat a qui transmeté l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.

El porter és sovint el primer contacte d’un nouvingut amb el monestir. La porteria esdevé així el lloc de contacte amb el món, com les antigues portes de les ciutats que eren punt de trobada i de tràfec de persones i de mercaderies. La porteria és sovint el lloc on algunes persones tenen per primer cop contacte directe amb un monjo i el porter esdevé així la representació visible del monestir. De la seva disponibilitat, amabilitat, seny i saviesa dependrà la imatge que el qui truca a la porta s’endugui. Qui truca representa sovint la diversitat de la societat, hi ha qui és vell conegut de la comunitat, qui hi truca per demanar ajuda, perquè ve o vol venir com a hoste i també qui ho pot fer per error o per curiositat. El porter doncs cal que sigui pacient, zelós de l’horari que li cal complir i, com diu sant Benet, que sàpiga rebre i donar encàrrecs. Alhora ha de transmetre en certa manera al visitant la singularitat de la vida monàstica, per tal de no torbar en excés la nostra rutina diària.

Avui per avui però, la porteria no és l’única porta del monestir. Ja fa anys s’hi va anar unint poc a poc el telèfon, primer localitzat a la mateixa porteria i ara, quan tenim la sort de que funcioni, a qualsevol lloc del monestir. Els darrers anys s’hi ha unit el telèfon mòbil per a alguns i internet per a molts altres. Són portes obertes al món davant les quals ens cal ser a tots porters plens de seny i d’una maduresa que ens guardi de rondar d’un cantó a l’altre. Tot en aquesta vida té el seu cantó positiu i el seu cantó negatiu; les noves tecnologies, les xarxes com habitualment se les anomena o la telefonia mòbil ens poden ajudar però alhora poden ser en un moment o altre un destorb; les hem de veure sinó amb certa prevenció si amb prudència evitant la dispersió. Tanmateix com el que sant Benet demana al monjo porter. Potser avui la porteria va poc a poc perdent aquest caràcter de punt únic de trobada entre la vida monàstica i el món exterior; veiem com les mateixes visites als monjos van disminuint,si recordem el que passava fa uns anys, amb visitants setmanals o fins i tot diaris habituals, i és que la mateixa societat canvia i tard o d’hora aquests canvis arriben també al monestir. Tant la persona que ens visita passant per la porteria, com aquella que ho fa passant per un correu electrònic o una trucada l’hem d’atendre amb tota la dolcesa i caritat que puguem, tal com ens diu sant Benet, perquè poc a poc hem anat esdevenint tots porters del monestir on les portes s’han anat multiplicant. Ens cal però no oblidar la darrera part del capítol, perquè no és casual que sant Benet ens parli aquí de que no tinguem necessitat de córrer per fora, de que això no convé de cap manera a les nostres ànimes. La dolcesa i la caritat vers a qui truca a la porta, física o virtual, no ens ha de fer perdre el ritme de la nostra vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada