QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acaba la Regla; acaba la lectura de la Regla i comença la nostra feina, el nostre camí perquè observant-la aconseguim una honestedat de costums o un començament de vida monàstica. Perquè resulta que acabada la lectura no ha fet sinó començar el nostre camí de vida monàstica. Per sant Benet la Regla marca uns mínims a partir dels quals comença el camí per avançar en la perfecció de la vida monàstica, un camí que no acaba mai, que no té altra meta que la vida eterna.

En el capítol 58 ja ens ha parlat sant Benet de que escoltar la lectura de la Regla, llegir-la, tenir-la ben apresa, aquesta llei sota la qual volem militar, és tant sols una condició per entrar al monestir, per decidir si ens veiem capaços d’observar-la o bé anar-nos-en lliurament si no podem. La Regla esdevé doncs un tast, o com diu l’Apòstol «us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar» (1Co 3,2). La Regla esdevé així aquest menjar suau que ens ha de fer venir fam del menjar més sòlid com és l’Escriptura i el magisteri dels Pares.

L’Escriptura és la primera norma rectíssima per a la vida humana, el mateix sant Benet ens ho ha demostrat al llarg de la Regla, amb les nombroses cites que mostren que hi poua, que és la font primera de la seva doctrina. En segon lloc la tradició, el magisteri de l’Església que ens fa sentir insistentment que hem de córrer per arribar al nostre creador. I finalment el magisteri de la vida monàstica amb les Col·lacions, les Institucions i les Regles que esdevenen per a nosaltres instruments de virtut per a esdevenir monjos de vida santa i obedients. Són aquests els cims més elevats de doctrina que ens poden portar a la virtut.

Sant Benet no pretén altra cosa pel monjo que aquest esdevingui un cercador de Déu. Per a afavorir aquest objectiu ofereix l’escriptura com a centre de la nostra vida. La cerca de Déu suposa, per al monjo cristià, el coneixement d’aquest insubstituïble font de la fe que és l’Escriptura i amb ella els principals comentaris dels Pares de l’Església. Sant Benet no ha escrit la seva Regla en un marc teòric, el text traspua realisme i experiència en tots i cadascun dels seus capítols. Sap quins poden ser els entrebancs, sap d’on venen aquests, que no és sinó de les nostres febleses tant físiques com morals, de tot allò que ens impedeix d’acomplir amb els instruments de les bones obres, amb l’obediència, amb la humilitat, amb el silenci, amb el treball. I aquí de nou, en el darrer paràgraf quasi bé del text ens torna a dir peresosos, negligents, que vivim malament i acabem per ser motiu de vergonya i de confusió.

Escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Sanctorum Altrix amb motiu del 25è aniversari de la declaració de sant Benet com a Patró d’Europa: «La vida benedictina apareix a l’Església sobretot com una ardentíssima cerca de Déu, amb la qual, en certa manera és necessari que estigui marcat el curs de la vida de tot cristià, que tendeix cap als més alts cims de doctrina i de virtut (RB, 73,9; cf. Lumen Gentium, 9; Unitatis Redintegratio, 2), fins que arribi a la pàtria celestial. Sant Benet recorre i observa aquest camí amb ànim sol·lícit i commogut, mostrant els no pocs impediments que el fan ardu, així com els perills que semblen tancar-lo i fer inútils tots els esforços; perquè l’home és esclau d’immoderades cobdícies, amb les quals a vegades s’infla de vana presumpció i a vegades s’atemoreix amb una sotsobre que esgota les seves forces (cf. RB, Pròleg, 48). Però aquest camí de vida (cf. RB, Pròleg 20) pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s’estima a Crist amb el cor indivís i es conserva una genuïna humilitat.»

No podem argumentar desconeixement, no pas. Sant Benet a més de dir-nos-ho al capítol 58 que ens cal conèixer ben bé la Regla sota la qual volem militar i acceptar-la o no, quedar-nos o marxar; ens ho ha recordat de nou al capítol 67 en parlar dels porters del monestir, un capítol que sembla que tancava inicialment el text, abans d’adonar-se’n de que li calia parlar-nos també de el que ens cal fer si marxem de viatge, o si ens manen coses que considerem impossibles d’acomplir, també que no ens podem prendre la llibertat de defensar o pegar a un altre; o finalment que ens hem d’obeir els uns als altres i hem d’estar plens de bon zel. Ens diu que cal que la Regla ens llegeixi sovint en comunitat, per tal de que no puguem al·legar ignorància.

Sant Benet vol preservar la nostra llibertat de decisió, ens deixa ben clar que acceptem un mínim de vida monàstica, no pas per fer-nos cada dia una regla al nostre gust, que seria un regal i no una regla, sinó per mirar d’afanyar-nos per arribar a la pàtria celestial i això no ho podrem aconseguir, no podrem obtenir aquesta gràcia, sense l’ajut d’aquesta mínima Regla, però sobretot sense la protecció de Déu i l’ajut del Crist. De nou, com no podia ser d’altra manera, el centre és Crist, perquè la Regla és fonamentalment cristològica, en cap cas egocèntrica, el model i el centre és Crist, ni tu, ni jo, ni cap altre.

Deia el papa Benet parlant de sant Benet que aquest: «qualifica la Regla com a «aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament»; però, en realitat, ofereix indicacions útils no tant sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. Pau VI, en proclamar el 24 d’octubre de 1964 a sant Benet patró d’Europa, pretenia reconèixer l’admirable obra duta a terme pel sant a través de la Regla per a la formació de la civilització i de la cultura europea.» (Audiència General 9 d’abril de 2008).