LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La voluntat guia les nostres accions, la nostra vida; sense voluntat tot el que puguem fer deixa de tenir sentit perquè els homes no som unes màquines, uns autòmats programats per fer sense pensar, Déu ens ha donat el lliure albir per a decidir. Potència i acció són dos axiomes que regeixen la conducta de l’ésser humà i precisament per això és tant important ser guiats per una recta voluntat. Certament, ens ho ha dit sant Benet, no hi ha millor exemple, millor model que el mateix Crist. Però fer la voluntat del Pare, com Ell la va fer fins a l’extrem, no és pas fàcil i implica una lluita interior i si creiem d’altra manera, si ens creiem fer sempre la voluntat de Déu, com per naturalitat, ens enganyem a nosaltres mateixos perquè estem cobrint el nostre propi voler supostament amb el mantell del voler de Déu i això és enganyar-nos.

La voluntat pot ser conjugada en les tres persones del singular. Habitualment la conjuguem en la primera persona «jo vull» i aquesta expressió es converteix en llei per a la nostra vida i en un destorb per a fer la voluntat del Senyor. Escriu Benoît Standaert, monjo de Sant Andreu a Bèlgica, que aquest segon graó toca la voluntat pròpia en una doble clau: positiva i negativa. La negativa enllaça directament amb el primer graó de la humilitat quan sant Benet ens diu de no estimar la pròpia voluntat, el propi desig, el propi voler; no deixant-nos dominar pels desitjos, no anant darrere les nostres cobejances i demanant al mateix Déu amb la pregària que es faci en nosaltres la seva voluntat. Una voluntat, la de Déu, que a vegades no és el camí que ens sembla més recte o planer, sinó aquell altre que se’ns presenta costerut i pedregós. Escrivia santa Teresa de Jesús «Decir que dejaremos nuestra voluntad en otra parece muy fácil, hasta que probándose se entiende que es la cosa más recia que se puede hacer, si se cumple como se ha de cumplir» (Camino de perfección, 32). La clau positiva, no en podia ser d’altre, és imitar al Senyor, havent escoltat el que Ell ens diu en l’Escriptura i posant-ho en pràctica.

La cita de Joan 6,38 «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat», ja l’ha emprat sant Benet al capítol V quan ens ha parlat de l’obediència, és per tant una cita molt estimada per sant Benet i els llocs on la fa servir ens mostren l’estret lligam entre fer la voluntat del Senyor i l’obediència i evidencien un cop més la clau cristològica de tot el text de la Regla. Perquè normalment és la nostra voluntat la pitjor enemiga per a fer la voluntat del Senyor i no cal recórrer a grans desafiaments; a vegades els petits, els de cada dia, són els que ens costen més de superar. Per exemple tenim encomanada una determinada tasca i resulta que ens ve de gust fer quelcom que hem de fer però quan no toca fer-ho i aquí tractem d’imposar de totes, totes la nostra voluntat i fins i tot ho argumentem amb mil i un raonaments. En la nostra jornada diària la voluntat del Senyor ve determinada per l’horari establert en la comunitat, en fer cada cosa quan toca i on toca, i aquest horari s’expressa d’una manera molt concreta, té diguem una veu clara i potent, que és la campana. Quan l’escoltem sabem que hem de deixar el que estem fent per acudir a la pregària, per començar o deixar el treball o per aixecar-nos del llit; però aquí sempre hi ha l’ocasió sinó per al dimoni si per a un petit dimoniet que ens diu a cau d’orella «va que tens temps» i aleshores correm el risc de fer tard i fent tard per exemple a l’Ofici Diví, a la col·lació o al treball tal volta destorbem a tota la comunitat. És un aspecte petit potser en el conjunt de la nostra vida però molt habitual i que mostra ben bé aquesta lluita constant entre fer la voluntat del Senyor o fer la nostra. No cal dir també que la primera persona del singular «jo vull», ens pot portar molt més enllà i creient-nos uns nous sant Benet voler fer un monestir al nostre caprici, a la nostra mida o a la dels nostres maldestrament dits amics.

Perquè la segona persona del singular «tu vols», també pot acabar essent un destorb, un enemic per a fer la voluntat del Pare, sinó és un Tu amb majúscules, és a dir el Senyor. Les amistats massa particulars, els grupets massa tancats porten sovint a l’exclusivisme és a dir a excloure als altres germans i a dependre afectivament d’un o d’uns germans amb la voluntat conscient o inconscient d’agradar-los només a ells; i hem vingut a fer la voluntat del Senyor, no pas a satisfer l’ego de cap germà nostre per més que aquest es pugui creure superior als altres; no sigui que s’acompleixi allò que escriu sant Pau a Titus: «a aquests cal tapar-los la boca; perverteixen famílies senceres, ensenyant per un guany mesquí allò que no convé.» (Tt 1,11). Escriu santa Teresa de Jesús a Camino de perfección que «de aquí viene el no amarse tanto todas, el sentir el agravio que se hace a la amiga, el desear tenerla para regalarla, el buscar tiempo para hablarla, y muchas veces más para decirle lo que la quiere y otras cosas impertinentes. Porque estas amistades grandes pocas veces van ordenadas a ayudar a amar más a Dios, antes creo las hace comenzar el demonio para comenzar bandos en las religiones; que cuando es para servir a Su Majestad, luego se parece que no va la voluntad con pasión, sino procurando ayuda para vencer otras pasiones.» (Camino de perfección, 4).

L’única que val és la tercera persona del singular «Ell vol», sempre que aquest Ell vagi amb majúscules perquè no pot ser altre que el Senyor. Com saber el que Ell vol de nosaltres? Doncs tenim certs elements de judici com ara l’Escriptura, la mateixa Regla de sant Benet o els textos dels Pares, també el que el Senyor ens diu en la pregària personal i comunitària. En cap d’ells trobarem justificació per imposar la nostra voluntat o per satisfer la voluntat capritxosa d’un altre germà; en tots trobarem el mateix que ens diu avui sant Benet; el realment important és fer la voluntat del Pare, tal com Jesús vingué a fer-la. Tampoc per a Ell fou sempre fàcil, home com era, la basarda, el neguit i l’angoixa l’assaltaren més d’un cop i queda això molt evident a Getsemaní, moment culminant en que Jesús afronta el sacrifici final i total de la seva vida i de la seva voluntat.

A nosaltres Déu no ens demana pas cada dia un sacrifici tan sublim, perquè arribar puntuals, fer a cada moment el que toca, tractar-ho tot com a vasos sagrats, no és un sacrifici cruent o ho és tant sols per a la nostra voluntat que si cada dia es va conformant una mica més a la del Senyor tal volta acabi per morir o al menys per agonitzar, però per a nosaltres això no ens ha de doldre, com escriu sant Pau «perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

En paraules de san Pedro de Alcántara, un dels mestres espirituals de Teresa de Jesús: «Cada uno entienda que el fin de todos estos ejercicios y de toda la vida espiritual es la obediencia de los mandamientos de Dios y el cumplimiento de la divina voluntad, para lo cual es necesario que muera la voluntad propia, para que así viva y reine la divina.» (Tratado de la oración y meditación, 11).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’home ha estat creat lliure, amb una voluntat independent capaç de determinar-se ell mateix i no estar sotmès a cap caprici. Déu ha volgut a l’home lliure perquè volia que el bé adquirit pel mateix home fos quelcom vertaderament seu i un acte lliure. Escrivia sant Gregori de Nazianç que Déu «ha honrat a l’home conferint-li la llibertat, per tal de que el bé li pertanyi com a quelcom propi de qui l’escull.» (Discursos XLV). Màxim el confessor parla de que la llibertat consisteix per a l’home en posar d’acord la disposició de la seva voluntat personal amb la seva voluntat natural, que és aquella que tendeix cap al bé i cap a el compliment de la seva naturalesa en Déu que és el seu principi i la seva fi (Opuscles teològics i polèmics, I). De fet tots els pares coincideixen a dir que el mal que hi ha en l’home i en el món és fruit d’un ús pervers de la llibertat que Déu ha donat a l’ésser humà o com afirma sant Gregori de Nazianç no hi ha mal sense una elecció (Tractat de la virginitat, XII).

L’ús pervers de la llibertat fa a l’home esclau del pecat, captiu del desig i dels plaers. Així una suposada llibertat no és sinó un vassallatge o en paraules d’Isaac de Nínive «la fi d’aquesta llibertat aparent és un dur esclavatge.» (Discursos ascètics, 42). El nostre model, el Crist, és el qui va dir «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38). Aquesta comunió amb la voluntat del Pare és fruit de la seva lliure elecció per tal de fer allò que el Pare vol, això és el que guia tota la seva vida i tant més la seva passió i mort, tal com ho hem recordat aquets darrers dies.

Què ens porta a imposar la nostra voluntat, a ser dominats pel propi voler, a dissentir a consciència del voler de Déu? Abstenir-se de tota mala acció és tant sols una etapa, perquè per evitar tota mala acció cal evitar abans que res els mals pensaments, evitar de pecar de pensament a més de mirar de no fer-ho d’obra i d’omissió. Com diu un apotegma d’un pare del desert «cal que reprimim els mals pensaments igual que reprimim els mals actes.» (Apotegma 220). Cada dia i més d’un cop en recitar l’oració del Senyor li demanem que no ens deixi caure a la temptació per tal de deslliurar-nos del mal; també de fer el mal.

Davant de qualsevol situació se’ns presenten diverses alternatives; com saber doncs quina representa la nostra voluntat i quina la voluntat de Déu? No podem dir pas que ens manqui un protocol, un manual, perquè la font de la nostra vida és el mateix Evangeli i si amb això no en tenim prou o si tal volta dubtem del que ens diu en cada moment concret l’Evangeli, el nostre Pare sant Benet ens ha deixat en el preciós text de la Regla un llistat per exemple del que són els instruments de les bones obres i al llarg de tot el text va penalitzant determinades actituds, mostrant-nos així el que ha de guiar la nostra vida.

Ens pot semblar que aquest segon graó de la humilitat es refereix tant sols a les grans coses, no és pas necessàriament així perquè també hi ha la voluntat de la porta del costat, que potser diria el Papa Francesc; la lluita per imposar la nostra voluntat a la del Senyor en les petites coses de cada dia. Segur que ens venen ara mateix al cap molts exemples; però no els cerquem ja d’antuvi en el que fan o deixen de fer els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos i segur que hi descobrirem una constant lluita per imposar la nostra voluntat, el nostre desig i el nostre caprici, en els petits detalls de cada dia. Que algú s’equivoca o fa quelcom que em desagrada a mi personalment, i no cal que sigui necessàriament quelcom mal fet o contra la Regla; doncs jo ho demostro immediatament amb un gest de desaprovació o de burla, un cop de porta, un aixecar la veu o tantes altres coses que sabem fer molt bé. Què a mi m’és més còmode deixar oberta una porta o una llum de manera innecessària o fora d’hores; doncs que qui em vingui darrera m’ho faci i si ningú ve ja s’ho faran, perquè a mi no em cal baixar als petits detalls, estic destinat a coses més elevades.

Són les petites coses de cada dia en les que maldem i esmercem molts esforços per imposar la nostra voluntat, no fos cas que acabéssim per considerar-nos esclaus de la voluntat d’altri. Però si no podem dominar el nostre desig en les petites coses, potser ens sigui molt més difícil fer-ho en les grans coses. Massa sovint darrera d’aquestes nostres actituds hi ha el nostre orgull que es tradueix en una sèrie de trets en els que tots ens hi podem reconèixer: confiança excessiva en un mateix, autosatisfacció il•limitada, arrogància, falsa seguretat, pretensió de saber fins i tot quan no sabem, confiança tant sols en el propi judici, certesa de tenir raó sempre, mania per justificar-se en tot moment acudint fins i tot a la falsedat, constant esperit de contradicció, voluntat d’ensenyar i de manar també en el que no ens pertoca, negativa a obeir i així podem anar afegint a la llista moltes altres actituds (LARCHET, Jean-Claude; Terapéutica de las enfermedades espirituales). Ara és quan pensem «acabo d’escoltar el retrat d’aquest meu germà», doncs potser sí, però potser també acabem d’escoltar el nostre propi retrat perquè d’aquestes actituds tots en participem i si hi pensem tant sols una mica ho veurem aviat, això sí, sempre que hi pensem amb una certa honestedat.

La terapèutica és fàcil de formular i molt difícil a vegades de posar en pràctica. Cal davant del menyspreu als altres, trobar en ells allò en que són millors que nosaltres valorant més les seves qualitats que els seus defectes; cal davant de l’orgull de pensar que les nostres qualitats naturals ens eleven per damunt dels altres, reconèixer que tot bé ve de Déu i que tota qualitat té la seva arrel en el Creador i no pas en cap mèrit nostre i que sense l’auxili de Déu i la seva protecció som presa fàcil de pensar i d’obrar el mal.

El model és Crist aquell qui va dir «accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs.» (Mt 11,29).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida monàstica està dominada per quelcom que li dona ple sentit, que és el seu centre; la recerca de Déu que se’ns revela especialment en la Paraula. Tot just encetada la pujada pels graons de la humilitat ens trobem amb tres mots importants: Voluntat, desig i fets. Si abordem la vida monàstica des de la seva vesant exterior, és a dir des de la pràctica, des dels fets, ens trobem que el monjo és aquell qui renuncia amb més o menys dificultat a diverses coses amb un objectiu clar, en expressió de Joan Baptista: «cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3,30); és a dir adequar la nostra voluntat a la voluntat del Senyor. En aquest sentit de despreniment de la pròpia voluntat per acomodar-la a la voluntat de Déu, no es tracta pas d’una anul·lació del propi voler, tampoc d’acomodar-se al desig d’altri que no sigui el del Senyor.

Sant Benet no ens diu pas de renunciar a la pròpia voluntat sinó de que no l’estimem més, no la posem per damunt de la voluntat del Senyor, a qui hem vingut a seguir fent-ho a través de la Regla de sant Benet. Podem tenir el perill o la temptació de seguir els nostres propis desitjos, sant Benet ho sap prou bé, seguir el nostre propi voler i fins i tot d’emmascarar-ho, pensant o volent pensar que seguim la voluntat de Déu quan de fet ens hem fet una regla a mida o el nostre desig és el patró i la mesura d’aquesta i el menyspreu a la voluntat dels altres, a la del Senyor la primera, el gran pecat d’aquesta mena d’impostura espiritual.

Els monjos no renunciem pas a nosaltres mateixos, ni renunciem a res pel mer de fet de renunciar-hi; com expressa Louis Bouyer aquesta renuncia no implica condemnar res sinó crear un ordre de preferències. Al cap i a la fi l’objectiu és adequar la nostra voluntat a la del Senyor en la major mesura possible i això sols es pot fer estimant-lo a Ell i als altres com a nosaltres mateixos i per estimar-lo cal fer exercici de la seva presència, sentir-lo proper, al costat, per tal de que la nostra voluntat es vegi envigorida per adequar-se a la seva. Afirmar en la nostra societat que renunciar a la pròpia voluntat és bo pot semblar una anomalia; estem educats per exercir la independència de voluntats. Això seria si la concepció de la humilitat fos la de fa uns anys, aleshores humilitat podia ser sinònim de docilitat, de submissió, de manca d’iniciativa; i, com ser pietós de façana, podia esdevenir també signe de santedat; la imatge de ser persones invisibles, retirades, en absolut propenses a ocupar l’espai públic. No és ben bé això renunciar als propis volers, sinó més aviat posar els dons i talents al servei del Senyor i dels altres.

Situar correctament avui aquest segon graó de la humilitat pot no resultar fàcil a no ser que ho considerem en el seu just sentit, no pas com quelcom anihilador de la pròpia personalitat, dolorós; no pas com si es tractés de fer fallir la voluntat personal ja que aleshores ens hauríem de preguntar pel bé de qui i amb quin objecte i segurament ens n’adonaríem que seria en bé de la voluntat personal d’un altre, dels seus desitjos, del seu caprici i això no és en absolut acomodar la nostra voluntat a la del Senyor, ans al contrari, és allunyar-la més i més.

Els monjos venim al monestir per a seguir a Crist i tornar pel camí de l’obediència al Pare, de qui l’home s’ha allunyat per la desobediència (RB, Pròleg, 2). El Fill de Déu esdevé el model i Ell va aprendre l’obediència a través del sofriment «tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8). Aquest és el camí per al cristià que vol seguir a Crist. Ell és molt explícit sobre les exigències del seguiment: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24). Aquesta és la primera actitud a contrastar per al monjo. Estem disposats a acceptar la creu? No és avui estranya en les nostres comunitats l’experiència de veure marxar, a un monjo que semblava un excel·lent candidat. Potser era feliç en la vida monàstica, però sols mentre hi trobava en ella un ambient agradable on realitzar-se, on es valoraven els seus talents o es desenvolupaven les seves capacitats o potser fins i tot, Déu no ho vulgui, se l’adulava. Però quan ens arriba una prova amb un cert grau de duresa, quan arriba la creu, tota la nostra vida córrer el risc d’afonar-se en el dubte, en la incertesa; aleshores potser la nostra voluntat vol imposar-se a la del Senyor.

Sense l’acceptació de la creu no té sentit la vida monàstica, la vida cristiana. Una creu que pot ser gran o petita que de tot hi ha, però carregar-nos-la de manera gratuïta no és la voluntat del Senyor; perquè inevitablement triem la que a nosaltres ens va bé, ens la fem a mida i rebutgem la que ens surt al pas. Perquè inevitablement ens surten al pas i és aleshores quan cal decidir-se a carregar-se-la o bé a deixar-la caure vora el camí i fugir el més ràpidament possible. No és una mera qüestió teòrica; el conflicte de voluntats, la lluita o la convivència amb els nostres desigs és un tema de cada dia, una lluita diària. Escoltar la Paraula de Déu en la Lectio, assaborir els Salms en la litúrgia; portar una vida equilibrada de pregària i de treball i fonamentalment nodrir-nos per la Eucaristia, ens pot ajudar a discernir que vol Déu de nosaltres i a veure que estem disposats nosaltres a donar-li a Déu, fins a quin punt estem disposats a donar-nos al Senyor.

Com escoltàvem del P. Jon Sobrino es tracta de mirar què ens manca de senzillesa i què ens sobra d’orgull. Preguntaren a L’Abba Poemen com cal actuar i ell respongué: «Sigueu discrets vers els estranys, respecteu als ancians i no imposeu el vostre propi punt de vista», és a dir actuar seguint la voluntat de Déu.

Aquest segon graó de la humilitat es deriva del primer; si estimem Déu per damunt de tot, si el temem en el sentit que dona al terme sant Benet i el tenim sempre present davant dels ulls; estimarem també la seva voluntat sobre la nostra. Renunciant a un excessiu afecte per la nostra voluntat, al desig imperiós d’imposar-la sobre qualsevol altre consideració; acomodant i conformant cada cop més el nostre desig a la voluntat de Déu i mirant al nostre entorn amb la mirada de Déu perquè tota la vida és voluntat de Déu i tots els homes imatge seva. Desitjar el que volem, voler el que vol Déu per a nosaltres i demostra-ho amb fets. Com ens deia sant Agustí aquesta setmana «És difícil que visqui malament el qui creu bé. Creieu de tot cor, sense claudicar, sense vacil·lar, sense argumentar contra aquesta mateixa fe amb sospites humanes. S’anomena fe, precisament perquè hom fa allò que diu.» (Sermó 49, 2-3).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.

En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.

A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)

El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.

En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.

Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).

Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.