LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida monàstica està dominada per quelcom que li dona ple sentit, que és el seu centre; la recerca de Déu que se’ns revela especialment en la Paraula. Tot just encetada la pujada pels graons de la humilitat ens trobem amb tres mots importants: Voluntat, desig i fets. Si abordem la vida monàstica des de la seva vesant exterior, és a dir des de la pràctica, des dels fets, ens trobem que el monjo és aquell qui renuncia amb més o menys dificultat a diverses coses amb un objectiu clar, en expressió de Joan Baptista: «cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3,30); és a dir adequar la nostra voluntat a la voluntat del Senyor. En aquest sentit de despreniment de la pròpia voluntat per acomodar-la a la voluntat de Déu, no es tracta pas d’una anul·lació del propi voler, tampoc d’acomodar-se al desig d’altri que no sigui el del Senyor.

Sant Benet no ens diu pas de renunciar a la pròpia voluntat sinó de que no l’estimem més, no la posem per damunt de la voluntat del Senyor, a qui hem vingut a seguir fent-ho a través de la Regla de sant Benet. Podem tenir el perill o la temptació de seguir els nostres propis desitjos, sant Benet ho sap prou bé, seguir el nostre propi voler i fins i tot d’emmascarar-ho, pensant o volent pensar que seguim la voluntat de Déu quan de fet ens hem fet una regla a mida o el nostre desig és el patró i la mesura d’aquesta i el menyspreu a la voluntat dels altres, a la del Senyor la primera, el gran pecat d’aquesta mena d’impostura espiritual.

Els monjos no renunciem pas a nosaltres mateixos, ni renunciem a res pel mer de fet de renunciar-hi; com expressa Louis Bouyer aquesta renuncia no implica condemnar res sinó crear un ordre de preferències. Al cap i a la fi l’objectiu és adequar la nostra voluntat a la del Senyor en la major mesura possible i això sols es pot fer estimant-lo a Ell i als altres com a nosaltres mateixos i per estimar-lo cal fer exercici de la seva presència, sentir-lo proper, al costat, per tal de que la nostra voluntat es vegi envigorida per adequar-se a la seva. Afirmar en la nostra societat que renunciar a la pròpia voluntat és bo pot semblar una anomalia; estem educats per exercir la independència de voluntats. Això seria si la concepció de la humilitat fos la de fa uns anys, aleshores humilitat podia ser sinònim de docilitat, de submissió, de manca d’iniciativa; i, com ser pietós de façana, podia esdevenir també signe de santedat; la imatge de ser persones invisibles, retirades, en absolut propenses a ocupar l’espai públic. No és ben bé això renunciar als propis volers, sinó més aviat posar els dons i talents al servei del Senyor i dels altres.

Situar correctament avui aquest segon graó de la humilitat pot no resultar fàcil a no ser que ho considerem en el seu just sentit, no pas com quelcom anihilador de la pròpia personalitat, dolorós; no pas com si es tractés de fer fallir la voluntat personal ja que aleshores ens hauríem de preguntar pel bé de qui i amb quin objecte i segurament ens n’adonaríem que seria en bé de la voluntat personal d’un altre, dels seus desitjos, del seu caprici i això no és en absolut acomodar la nostra voluntat a la del Senyor, ans al contrari, és allunyar-la més i més.

Els monjos venim al monestir per a seguir a Crist i tornar pel camí de l’obediència al Pare, de qui l’home s’ha allunyat per la desobediència (RB, Pròleg, 2). El Fill de Déu esdevé el model i Ell va aprendre l’obediència a través del sofriment «tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8). Aquest és el camí per al cristià que vol seguir a Crist. Ell és molt explícit sobre les exigències del seguiment: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24). Aquesta és la primera actitud a contrastar per al monjo. Estem disposats a acceptar la creu? No és avui estranya en les nostres comunitats l’experiència de veure marxar, a un monjo que semblava un excel·lent candidat. Potser era feliç en la vida monàstica, però sols mentre hi trobava en ella un ambient agradable on realitzar-se, on es valoraven els seus talents o es desenvolupaven les seves capacitats o potser fins i tot, Déu no ho vulgui, se l’adulava. Però quan ens arriba una prova amb un cert grau de duresa, quan arriba la creu, tota la nostra vida córrer el risc d’afonar-se en el dubte, en la incertesa; aleshores potser la nostra voluntat vol imposar-se a la del Senyor.

Sense l’acceptació de la creu no té sentit la vida monàstica, la vida cristiana. Una creu que pot ser gran o petita que de tot hi ha, però carregar-nos-la de manera gratuïta no és la voluntat del Senyor; perquè inevitablement triem la que a nosaltres ens va bé, ens la fem a mida i rebutgem la que ens surt al pas. Perquè inevitablement ens surten al pas i és aleshores quan cal decidir-se a carregar-se-la o bé a deixar-la caure vora el camí i fugir el més ràpidament possible. No és una mera qüestió teòrica; el conflicte de voluntats, la lluita o la convivència amb els nostres desigs és un tema de cada dia, una lluita diària. Escoltar la Paraula de Déu en la Lectio, assaborir els Salms en la litúrgia; portar una vida equilibrada de pregària i de treball i fonamentalment nodrir-nos per la Eucaristia, ens pot ajudar a discernir que vol Déu de nosaltres i a veure que estem disposats nosaltres a donar-li a Déu, fins a quin punt estem disposats a donar-nos al Senyor.

Com escoltàvem del P. Jon Sobrino es tracta de mirar què ens manca de senzillesa i què ens sobra d’orgull. Preguntaren a L’Abba Poemen com cal actuar i ell respongué: «Sigueu discrets vers els estranys, respecteu als ancians i no imposeu el vostre propi punt de vista», és a dir actuar seguint la voluntat de Déu.

Aquest segon graó de la humilitat es deriva del primer; si estimem Déu per damunt de tot, si el temem en el sentit que dona al terme sant Benet i el tenim sempre present davant dels ulls; estimarem també la seva voluntat sobre la nostra. Renunciant a un excessiu afecte per la nostra voluntat, al desig imperiós d’imposar-la sobre qualsevol altre consideració; acomodant i conformant cada cop més el nostre desig a la voluntat de Déu i mirant al nostre entorn amb la mirada de Déu perquè tota la vida és voluntat de Déu i tots els homes imatge seva. Desitjar el que volem, voler el que vol Déu per a nosaltres i demostra-ho amb fets. Com ens deia sant Agustí aquesta setmana «És difícil que visqui malament el qui creu bé. Creieu de tot cor, sense claudicar, sense vacil·lar, sense argumentar contra aquesta mateixa fe amb sospites humanes. S’anomena fe, precisament perquè hom fa allò que diu.» (Sermó 49, 2-3).