De la Regla de sant Benet
Capítol 21
1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La definició dels rols, papers o responsabilitats dins la comunitat formen part de la mateixa cultura benedictina que estableix clarament les funcions, posicions i competències i confereix a cada rol una visibilitat externa. Potser no hi ha res de tant llunyà a la cultura monàstica com la idea d’una societat no organitzada, res de menys benedictí que la improvisació i la manca d’una activitat, d’una responsabilitat concreta. Ben bé coneixem com sant Benet estableix en el capítol 63 l’ordre que han de respectar els monjos i com, malgrat el pas dels segles, seguim distribuint les responsabilitats en la comunitat d’acord amb l’esquema dissenyat per sant Benet, tenint per exemple: un abat, un prior, un cellerer, un majordom, un hostatger, un mestre de novicis o un porter.
S’explica que en el Vaticà la posició en l’esquema de la cúria bé donada per la freqüència d’accés al sant Pare; així el secretari d’Estat es rebut amb molta freqüència, per tant té molt poder; els caps de dicasteri el veuen un cop al mes, tenen per tant una mica menys de poder, i un bisbe diocesà el visita cada cinc anys i sovint de manera comunitària amb d’altres de la seva província eclesiàstica, per tant els eu hipotètic poder és bastant menor, al menys al Vaticà. Evidentment al monestir no tenim una estructura tant complicada, gràcies a Déu; però si que hem de fer front a unes determinades tasques. Per entrar al monestir no establim un procés de selecció, no demanen ara un organista, ara un cuiner, ara un economista, ara un hortolà; d’acord amb les necessitats puntuals de la comunitat.
Venim al monestir quan Déu ens hi crida i això no respon a una acurada selecció de personal, sinó que Déu crida a qui vol, quan vol i on vol. Certament sols Ell sap el que es fa i el perquè i de ben segur no respon als nostres criteris humans; com la mateixa crida a la vocació no respon a un procés racional prèviament establert; de tot plegat també en parla abastament sant Benet a la Regla.
L’abat i la comunitat no disposem d’un cert número de currículums per triar a la persona justa per fer front a una necessitat de la comunitat concreta, perquè potser aleshores no seria una comunitat, seria potser una empresa o quelcom de similar; perquè en una comunitat qui tria, qui selecciona el personal en definitiva és tant sols Déu.
Per això per cobrir els llocs de responsabilitat en cada àmbit, cal triar a aquell qui es creu pot ser el més adequat per exercir una determinada activitat i fins i tot pot ser que li calgui una preparació específica, addicional. Perquè en la vida comunitària del que es tracta es de posar els dons i talents a disposició de la comunitat, generosament, sense gasiveries, posant-hi el màxim de la nostra voluntat en voler fer les coses el millor possible, aprenent-ne si cal, i sobretot no murmurant, no passant comptes de si aquell altre no fa tant o no ho fa tant bé.
Aquesta especificat de l’organització de la nostra vida comunitària presenta també d’altres aspectes.
Les nostres ocupacions poden ser-ho per un temps més o menys limitat, no ens pertanyen sinó que són serveis a la comunitat. Fa uns anys vaig escoltar de boca d’un monjo aquesta frase «què faria jo sinó fos tal cosa», em va sobtar molt, més encara perquè jo tot just començava la vida monàstica. No es tracta de fer aquesta o aquella altra activitat, perquè no venim al monestir a fer d’això o d’allò altre, és tracta de ser monjos, o millor dit d’intentar ser monjos cada dia una mica més, una mica millors, amb més profunditat, amb més lliurament a aquell l’únic a qui ens lliurem, que és Crist; perquè el servei a la comunitat, als germans és al cap i a la fi servei a Crist.
Un altre aspecte és que sovint o no ens jubilem o ho fem quan les nostres capacitats físiques ja no ens permeten de fer quelcom concret. Tots tenim al cap la imatge d’aquells germans que per exemple han servit taula, rentat plats o anat a la porteria fins que literalment no han pogut fer-ho i no pas han demanat de deixar-ho per caprici, prevenció o per reservar-se.
També tenim aquells que malgrat l’edat segueixen portant responsabilitats i fent feina i no pas menor. Tots ells tenen en ment, segurament sense saber-ho, la filosofia que hi ha darrera d’aquella famosa frase del discurs inaugural del mandat de John F. Kennedy un ja llunyà 20 de gener de 1961: «No preguntis el que el teu país pot fer per tu; pregunta’t el que tu pots fer pel teu país» o en versió monàstica «no preguntis que et pot aportar o et pot fer la comunitat; pregunta’t que pots aportar o fer tu per la comunitat.» Cal establir una relació recíproca, la comunitat ens aporta quelcom i de molt important, però nosaltres hem de posar-hi el coll per aportar-li quelcom de positiu, el millor de nosaltres mateixos, perquè és a Crist a qui servim en l’escola del servei diví.
En el capítol d’avui hi podem trobar també dues altres idees bàsiques: la de la responsabilitat i la de la subsidiarietat. Responsabilitat no sols per fer el que ens diuen, sinó per fer-ho el millor que sapiguem i amb la màxima diligència que puguem. I la subsidiarietat, que és un principi bàsic de la doctrina social de l’església; si tu pots fer o solucionar quelcom no esperis a que d’altres t’ho hagin de fer, el que no vol dir fes el que vulguis sinó fes el que et cal fer i pots fer. Cadascun tenim una responsabilitat, perquè tots i entre tots, formem la comunitat.
D’entre nosaltres n’hi ha alguns als qui el Senyor els hi ha donat o bé més capacitat o bé més habilitats. Sovint passa que recorrem a alguns més que a d’altres per fer segons que, i segurament per egoisme recorrem massa sovint als mateixos perquè tenim la certesa de que amb ells ho farem tot aviat i bé. Jo personalment haig de confessar que caic en aquesta temptació i d’altra banda que també voldria millorar la relació amb el treball de cadascun, especialment dels degans o responsables, coneixent-lo més de prop i escoltant-los més sovint perquè se sentin més valorats i estimats. La dinàmica de la casa a voltes m’ho impedeix però això no és excusa per cercar de millorar-ho i cridar-los sovint.
Sant Ignasi emprava sovint l’expressió «la nostra manera de fer», no tant sols fent referència al conjunt de valors i normes que composen l’estructura organitzativa d’un orde o institut, sinó sobretot a la manera en que els seus membres viuen la seva vocació. Sant Benet de manera similar ens diu que la nostra manera de fer ha de ser tenint cura de fer la tasca a nosaltres encomanada segons els manaments de Déu de tal manera que entre tots puguem compartir refiats les carregues de la comunitat.
diumenge, 29 d’abril del 2018
diumenge, 22 d’abril del 2018
COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tota la tradició benedictina ha donat des de sempre un lloc privilegiat a l’Opus Dei, a l’Ofici Diví; d’una banda com a font d’espiritualitat i de l’altra com a nucli vertebrador de la nostra jornada diària. «Que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3) ens diu sant Benet. Aquesta frase, que ben bé resum tot el pensament de sant Benet sobre el paper de la pregària comunitària en la nostra vida, no s’ha de considerar únicament o fonamentalment com un precepte disciplinar, dit d’altra manera no preguem per obligació, no anem al cor perquè si no el superior ens pot amonestar; hi anem per devoció, en la millor accepció del terme, per amor, perquè els monjos manifestem l’autenticitat de la nostra vocació quan cerquem Déu de veritat, quan som zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). Un cop entrats en l’escola del servei diví (Cf. RB Pr, 45) participar en l’Ofici Diví és un privilegi, un regal. L’Opus Dei té una triple dimensió temporal. En primer lloc constitueix la columna vertebral de la nostra jornada, les hores litúrgiques són moments en que anem a l’encontre de Déu en companyia dels germans; cada hora és aquella en que Crist ens surt al camí com als deixebles d’Emaús. Les hores litúrgiques ens presenten al llarg del dia el misteri de Crist i el centre és sempre el gran esdeveniment, la Pasqua. En segon lloc la setmana comença per la celebració dominical, el dia en que fem el memorial de la Pasqua d’una manera més especial i explícita i tota la setmana n’és una memòria, un camí, un recordatori. En tercer i darrer lloc tenim l’any litúrgic que ens proposa, any rere any, la síntesis del gran misteri de la redempció; al llarg del qual celebrem les dues grans solemnitats: La Pasqua i la Nativitat del Senyor, precedides d’uns temps forts de preparació i seguides d’uns altres de celebració. També íntimament lligades al misteri de Crist tenim les memòries dels màrtirs i dels sants, signe d’unitat de tot el poble de Déu. Què significa celebrar, fer memòria dels sants en el nostre dia a dia? Tenim que l’any litúrgic té una unitat concreta, forta; n’és un exemple la distribució de la lectura de la Paraula de Déu, el leccionari, que fa un recorregut estudiat per les Escriptures i és molt més que fer-ne un tast, és una selecció per a viure el misteri de la salvació, tant més en quan nosaltres per mitjà del contacte directe amb la Paraula en la Lectio Divina, hi aprofundim encara més. Quan escoltem la Paraula de Déu en l’Eucaristia diària ja l’hem llegit, meditat, pregat i contemplat, és a dir rumiat amb atenció en la Lectio del matí i per això podem aprofundir-hi encara més. Si anem a l’Eucaristia orfes d’aquesta aproximació matinera, hi anem coixos espiritualment, mancats de quelcom de molt important; per això és tant fonamental seguir el ritme de la jornada monàstica en llur totalitat, seguint pas a pas les hores litúrgiques, els temps de Lectio, de treball, de lectura. Un bon exemple a seguir són, precisament els sants, homes i dones com nosaltres. La santedat no és quelcom reservat per a ànimes escollides; tots, sense excepció, estem cridats a la santedat, no es va cansar de repetir-ho sant Joan Pau II, per això canonitzà tants homes i dones, perquè amb això volia mostrar que la santedat, la crida a la santedat és universal i que els sants son homes i dones de carn i ossos, amb febleses, amb caigudes, alguns geniüts, però amb una voluntat ferma de seguir a Crist, de retrobar el camí rere cada pedra que se’ns posa al davant. Per a aconseguir-ho Déu té a punt per a tots les gràcies necessàries i suficients; ningú n’està exclòs. La temptació més enganyosa i que ens repetim sovint, és la de voler millorar les coses, millorant únicament allò extern; deixant de banda la realització espiritual de l’home que és on es troba la veritable felicitat. L’Església, més que reformadors, deia sant Joan Pau II, té necessitat de sants, perquè els sants són els autèntics i més fecunds reformadors. I la humilitat és el primer pas cap a la santedat, cercant-la, vivint amb valentia la nostra vida quotidiana, tot i que ens pugui semblar a voltes insignificant. Santa Teresa de Lisieux, en els seus pocs anys de vida, ens va ensenyar la grandesa que poden tenir davant Déu les activitats insignificants, simplement normals. Existeix, d’una banda, la santedat cridanera d’algunes persones; però també existeix la santedat desconeguda de la vida diària. Tot el qui vulgui seguir el camí de Crist no pot renunciar a la creu, a la humiliació i al sofriment, que acosten al cristià al model diví que és Crist, «no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2), com diu l’Apòstol. Tots estem cridats a estimar a Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a estimar al proïsme per amor a Déu. Ningú n’està exclòs d’aquesta crida tan clara i directe que ens fa Jesús. La santedat consisteix, a viure amb convicció la realitat de l’amor de Déu, malgrat les dificultats, les nostres febleses, tant físiques com morals i de la mateixa història de la pròpia vida. La santedat de l’home és obra de Déu i encara que la santedat neix de Déu mateix, des del punt de vista humà, es comunica d’home a home. D’aquesta manera, podem dir també que els sants engendren sants, d’aquí la importància de fer-ne memòria. Un sant és, en la seva vida i en la seva mort, un actor de l’Evangeli a qui Crist no vacil·la a convidar al seguiment. Perquè la santedat és precisament l’alegria de fer la voluntat de Déu. Déu ens estima amb les nostres misèries, els nostres pecats, les nostres llàgrimes i les nostres alegries, com deia san Rafael Arnaiz. El Papa Francesc ha dedicat a la crida a la santedat la seva darrera Exhortació apostòlica; per al Papa la santedat és tan diversa com la humanitat mateixa; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Més que amb grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos: perquè és saber trobar l’equilibri entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Escrivia sant Agustí que la santedat és un procés que dura tota la vida, i és una gràcia, que es va afermant amb la perseverança; o en paraules de sant Benet «amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg, 49). Tinguem-ho present quan celebrem la memòria d’un sant, nosaltres que a l’oratori, davant de tothom hem promès de lligar-nos a una comunitat, de comportar-nos com a monjos i de ser obedients i ho hem fet davant de Déu i dels seus sants (Cf. RB. 58,17).
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tota la tradició benedictina ha donat des de sempre un lloc privilegiat a l’Opus Dei, a l’Ofici Diví; d’una banda com a font d’espiritualitat i de l’altra com a nucli vertebrador de la nostra jornada diària. «Que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3) ens diu sant Benet. Aquesta frase, que ben bé resum tot el pensament de sant Benet sobre el paper de la pregària comunitària en la nostra vida, no s’ha de considerar únicament o fonamentalment com un precepte disciplinar, dit d’altra manera no preguem per obligació, no anem al cor perquè si no el superior ens pot amonestar; hi anem per devoció, en la millor accepció del terme, per amor, perquè els monjos manifestem l’autenticitat de la nostra vocació quan cerquem Déu de veritat, quan som zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). Un cop entrats en l’escola del servei diví (Cf. RB Pr, 45) participar en l’Ofici Diví és un privilegi, un regal. L’Opus Dei té una triple dimensió temporal. En primer lloc constitueix la columna vertebral de la nostra jornada, les hores litúrgiques són moments en que anem a l’encontre de Déu en companyia dels germans; cada hora és aquella en que Crist ens surt al camí com als deixebles d’Emaús. Les hores litúrgiques ens presenten al llarg del dia el misteri de Crist i el centre és sempre el gran esdeveniment, la Pasqua. En segon lloc la setmana comença per la celebració dominical, el dia en que fem el memorial de la Pasqua d’una manera més especial i explícita i tota la setmana n’és una memòria, un camí, un recordatori. En tercer i darrer lloc tenim l’any litúrgic que ens proposa, any rere any, la síntesis del gran misteri de la redempció; al llarg del qual celebrem les dues grans solemnitats: La Pasqua i la Nativitat del Senyor, precedides d’uns temps forts de preparació i seguides d’uns altres de celebració. També íntimament lligades al misteri de Crist tenim les memòries dels màrtirs i dels sants, signe d’unitat de tot el poble de Déu. Què significa celebrar, fer memòria dels sants en el nostre dia a dia? Tenim que l’any litúrgic té una unitat concreta, forta; n’és un exemple la distribució de la lectura de la Paraula de Déu, el leccionari, que fa un recorregut estudiat per les Escriptures i és molt més que fer-ne un tast, és una selecció per a viure el misteri de la salvació, tant més en quan nosaltres per mitjà del contacte directe amb la Paraula en la Lectio Divina, hi aprofundim encara més. Quan escoltem la Paraula de Déu en l’Eucaristia diària ja l’hem llegit, meditat, pregat i contemplat, és a dir rumiat amb atenció en la Lectio del matí i per això podem aprofundir-hi encara més. Si anem a l’Eucaristia orfes d’aquesta aproximació matinera, hi anem coixos espiritualment, mancats de quelcom de molt important; per això és tant fonamental seguir el ritme de la jornada monàstica en llur totalitat, seguint pas a pas les hores litúrgiques, els temps de Lectio, de treball, de lectura. Un bon exemple a seguir són, precisament els sants, homes i dones com nosaltres. La santedat no és quelcom reservat per a ànimes escollides; tots, sense excepció, estem cridats a la santedat, no es va cansar de repetir-ho sant Joan Pau II, per això canonitzà tants homes i dones, perquè amb això volia mostrar que la santedat, la crida a la santedat és universal i que els sants son homes i dones de carn i ossos, amb febleses, amb caigudes, alguns geniüts, però amb una voluntat ferma de seguir a Crist, de retrobar el camí rere cada pedra que se’ns posa al davant. Per a aconseguir-ho Déu té a punt per a tots les gràcies necessàries i suficients; ningú n’està exclòs. La temptació més enganyosa i que ens repetim sovint, és la de voler millorar les coses, millorant únicament allò extern; deixant de banda la realització espiritual de l’home que és on es troba la veritable felicitat. L’Església, més que reformadors, deia sant Joan Pau II, té necessitat de sants, perquè els sants són els autèntics i més fecunds reformadors. I la humilitat és el primer pas cap a la santedat, cercant-la, vivint amb valentia la nostra vida quotidiana, tot i que ens pugui semblar a voltes insignificant. Santa Teresa de Lisieux, en els seus pocs anys de vida, ens va ensenyar la grandesa que poden tenir davant Déu les activitats insignificants, simplement normals. Existeix, d’una banda, la santedat cridanera d’algunes persones; però també existeix la santedat desconeguda de la vida diària. Tot el qui vulgui seguir el camí de Crist no pot renunciar a la creu, a la humiliació i al sofriment, que acosten al cristià al model diví que és Crist, «no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2), com diu l’Apòstol. Tots estem cridats a estimar a Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a estimar al proïsme per amor a Déu. Ningú n’està exclòs d’aquesta crida tan clara i directe que ens fa Jesús. La santedat consisteix, a viure amb convicció la realitat de l’amor de Déu, malgrat les dificultats, les nostres febleses, tant físiques com morals i de la mateixa història de la pròpia vida. La santedat de l’home és obra de Déu i encara que la santedat neix de Déu mateix, des del punt de vista humà, es comunica d’home a home. D’aquesta manera, podem dir també que els sants engendren sants, d’aquí la importància de fer-ne memòria. Un sant és, en la seva vida i en la seva mort, un actor de l’Evangeli a qui Crist no vacil·la a convidar al seguiment. Perquè la santedat és precisament l’alegria de fer la voluntat de Déu. Déu ens estima amb les nostres misèries, els nostres pecats, les nostres llàgrimes i les nostres alegries, com deia san Rafael Arnaiz. El Papa Francesc ha dedicat a la crida a la santedat la seva darrera Exhortació apostòlica; per al Papa la santedat és tan diversa com la humanitat mateixa; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Més que amb grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos: perquè és saber trobar l’equilibri entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Escrivia sant Agustí que la santedat és un procés que dura tota la vida, i és una gràcia, que es va afermant amb la perseverança; o en paraules de sant Benet «amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg, 49). Tinguem-ho present quan celebrem la memòria d’un sant, nosaltres que a l’oratori, davant de tothom hem promès de lligar-nos a una comunitat, de comportar-nos com a monjos i de ser obedients i ho hem fet davant de Déu i dels seus sants (Cf. RB. 58,17).
diumenge, 15 d’abril del 2018
LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Arreu, sigui a l’oratori, a l’hort o de viatge, creient-nos sempre indignes, humils en el cor i en el gest, sigui seient o caminant, tant sols foragitant el temor i substituint-lo per l’amor de Déu podrem continuant avançant sense esforç, com pel costum, estimant al Crist, tenint el bé per habitud, gustant de seguir les virtuts fins a rebre la força de l’Esperit. La virtut de la humilitat no sols ocupa a sant Benet, ho hem sentit també aquets dies de boca del Papa Francesc: «La humilitat solament pot arrelar-se en el cor a través de les humiliacions. Sense elles no hi ha humilitat ni santedat. Si tu no ets capaç de suportar i oferir algunes humiliacions no ets humil i no estàs en el camí de la santedat. La santedat que Déu regala a la seva Església ve a través de la humiliació del seu Fill, aquest és el camí. La humiliació et porta a assemblar-te a Jesús, és part ineludible de la imitació de Jesucrist: «Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades» (1 P 2,21). Ell al seu torn expressa la humilitat del Pare, que s’humilia per caminar amb el seu poble, que suporta les seves infidelitats i murmuracions (cf. Ex 34,6-9; Sv 11,23-12,2; Lc 6,36). Per aquesta raó els Apòstols, després de la humiliació, «van sortir del Sanedrí joiosos d’haver estat considerats dignes de patir pel nom de Jesús» (Ac 5,41). No em refereixo solament a les situacions crues de martiri, sinó a les humiliacions quotidianes d’aquells que callen per salvar a la seva família, o eviten parlar bé de si mateixos i prefereixen exaltar a uns altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per oferir-ho al Senyor: «En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. » (1 P 2,20). No és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat. De vegades, precisament perquè està alliberat de l’egocentrisme, algú pot atrevir-se a discutir amablement, a reclamar justícia o a defensar als febles davant els poderosos, encara que això li porti conseqüències negatives per a la seva imatge.» (GE, 118) La humilitat és la regla d’or per al cristià, perquè a qui progressar ha de ser fer-ho per l’amor i la caritat passant pel camí de la humilitat, que és el que el Fill de Déu va escollir. La història de la salvació està entreteixida d’humilitat i ens parla d’humilitat. El nostre Déu, precisament perquè és veritable, perquè no és un déu fingit, fet per mans humanes sinó vertader Déu i vertader home, escull el camí de la humilitat. Aquest capítol de la Regla és un graó en una llarga tradició. El seu referent més evident és Cassià per mitjà de la Regla del Mestre. Però en molts aspectes de la seva formulació, aquest text ens pot desconcertar, malgrat haver-lo escoltat tants cops. Evoca un món que apareix molt llunyà al nostre. Malgrat això, si sabem anar més enllà de les paraules i del llenguatge per delimitar l’experiència viscuda, de la qual és expressió, roman com una llum per tots aquells que volem intentar viure aquesta mateixa experiència en el marc d’una comunitat que habita en un mateix lloc. Es tracta d’una experiència viscuda, es tracta de viure-la, de que cadascú escolti, més enllà de les paraules, el ressò que provoquen en el nostre interior a partir de la nostra pròpia experiència i de la dels altres. Humilitat és la paraula amb la que sant Benet fa recapitulació de tota la seva doctrina fonamentant-se en l’Evangeli i en les paraules de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» (Lc 14,11). A partir d’aquesta idea sant Benet conclou que «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» (RB 7,7); però com ens diu el Papa Francesc no és: «que la humiliació sigui alguna una cosa agradable, perquè això seria masoquisme, sinó que es tracta d’un camí per imitar a Jesús i créixer en la unió amb ell. Això no s’entén naturalment i el món es burla d’una proposta com aquesta. És una gràcia que ens cal demanar: «Senyor, quan arribin les humiliacions, ajuda’m a sentir que estic darrere teu, en el teu camí» (EG, 118). Es tracta de comportar-nos humilment, considerant-nos sempre uns servidors i fer-nos així agradables a Déu i als altres. Però tot això sols adquireix ple sentit si ho fem per Déu, imitant a Crist que no tant sols la va proclamar sinó que la visqué i feu que estimant i humiliant-se es completes l’acció redemptora de la salvació. Segons Cassià els monjos en despullar-nos del nostre orgull i humiliar-nos entrem en el misteri de Crist. L’exercici de l’obediència ens condueix a la humilitat, dotze passos progressius en els quals podem aprendre de la manera més convenient als monjos, la veritat sobre nosaltres mateixos, dels que res mereixem davant Déu, dels que tot ho tenim per gràcia i que podem trobar tant sols llavors el perfecte amor amb el qual ens traiem de sobre l’ansietat. Aquesta vertadera humilitat de l’home davant Déu és fonamental i per a sant Agustí, pare del monacat occidental, com ens diu a la Ciutat de Déu, és signe d’aquesta humilitat l’obediència i l’ascesi que ens eduquen en ella. Com Cassià i sant Agustí també Ignasi de Loiola ens parla de la humilitat i hi estableix tres graus. El primer tipus d’humilitat és necessari per a la salvació eterna i consisteix a rebaixar-nos i humiliar-nos, per tal d’obeir en tot la llei de Déu. El segon tipus d’humilitat és una humilitat més perfecta que la primera i consisteix en que ens trobem en un punt en què no desitgem ni som propensos a posseir altra riquesa que la pobresa, a voler altre honra que la deshonra, a desitjar altra vida que una vida curta; quan les alternatives no afecten el nostre servei a Déu. El tercer tipus d’humilitat és la humilitat més perfecta i és quan, en incloure la primera i la segona, essent iguals la lloança i la glòria de la divina majestat, per imitar a Crist, nostre Senyor, per assemblar-nos a Ell més eficaçment, desitgem i escollim la pobresa amb Crist pobre en lloc de la riquesa; l’oprobi amb Crist cobert d’oprobis en lloc d’honors; i desitgem més que ens tinguin per insensats i bojos per Crist, aquell qui primer va ser tingut per tal, que ser considerats savis i prudents per aquest món (Cf. Mt 11,25). Avui dia el nostre jo és el centre del món; es tracta del nostre jo superb, que es considera superior als altres i es creu que ho sap tot. Deia sant Joan Pau II que la mansuetud i la humilitat de cor no és de cap manera debilitat, ans al contrari, és signe de fortalesa, de la fortalesa de la nostra fe i de la nostra vida cristiana (Cf. San Juan Pau II). Però ser vertaderament cristià, en raonament del Papa Benet XVI, vol dir superar aquesta temptació originària, que és precisament el nucli del pecat original, és a dir voler ser com Déu, però sense Déu. Ser cristià és ser veritable, sincer, realista. I la humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la nostra migradesa és precisament la nostra grandesa, perquè reconeixent que som tant sols un pensament de Déu, una petita peça de la construcció del seu món, i que per això mateix som insubstituïbles, tant sols d’aquesta manera, som grans, comencem a ser cristians i a viure la veritat. (Cf. Benet XVI Lectio Divina en la trobada amb el clergat de Roma per l’inici de la Quaresma, el dijous 23 de febrer de 2012.)
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Arreu, sigui a l’oratori, a l’hort o de viatge, creient-nos sempre indignes, humils en el cor i en el gest, sigui seient o caminant, tant sols foragitant el temor i substituint-lo per l’amor de Déu podrem continuant avançant sense esforç, com pel costum, estimant al Crist, tenint el bé per habitud, gustant de seguir les virtuts fins a rebre la força de l’Esperit. La virtut de la humilitat no sols ocupa a sant Benet, ho hem sentit també aquets dies de boca del Papa Francesc: «La humilitat solament pot arrelar-se en el cor a través de les humiliacions. Sense elles no hi ha humilitat ni santedat. Si tu no ets capaç de suportar i oferir algunes humiliacions no ets humil i no estàs en el camí de la santedat. La santedat que Déu regala a la seva Església ve a través de la humiliació del seu Fill, aquest és el camí. La humiliació et porta a assemblar-te a Jesús, és part ineludible de la imitació de Jesucrist: «Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades» (1 P 2,21). Ell al seu torn expressa la humilitat del Pare, que s’humilia per caminar amb el seu poble, que suporta les seves infidelitats i murmuracions (cf. Ex 34,6-9; Sv 11,23-12,2; Lc 6,36). Per aquesta raó els Apòstols, després de la humiliació, «van sortir del Sanedrí joiosos d’haver estat considerats dignes de patir pel nom de Jesús» (Ac 5,41). No em refereixo solament a les situacions crues de martiri, sinó a les humiliacions quotidianes d’aquells que callen per salvar a la seva família, o eviten parlar bé de si mateixos i prefereixen exaltar a uns altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per oferir-ho al Senyor: «En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. » (1 P 2,20). No és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat. De vegades, precisament perquè està alliberat de l’egocentrisme, algú pot atrevir-se a discutir amablement, a reclamar justícia o a defensar als febles davant els poderosos, encara que això li porti conseqüències negatives per a la seva imatge.» (GE, 118) La humilitat és la regla d’or per al cristià, perquè a qui progressar ha de ser fer-ho per l’amor i la caritat passant pel camí de la humilitat, que és el que el Fill de Déu va escollir. La història de la salvació està entreteixida d’humilitat i ens parla d’humilitat. El nostre Déu, precisament perquè és veritable, perquè no és un déu fingit, fet per mans humanes sinó vertader Déu i vertader home, escull el camí de la humilitat. Aquest capítol de la Regla és un graó en una llarga tradició. El seu referent més evident és Cassià per mitjà de la Regla del Mestre. Però en molts aspectes de la seva formulació, aquest text ens pot desconcertar, malgrat haver-lo escoltat tants cops. Evoca un món que apareix molt llunyà al nostre. Malgrat això, si sabem anar més enllà de les paraules i del llenguatge per delimitar l’experiència viscuda, de la qual és expressió, roman com una llum per tots aquells que volem intentar viure aquesta mateixa experiència en el marc d’una comunitat que habita en un mateix lloc. Es tracta d’una experiència viscuda, es tracta de viure-la, de que cadascú escolti, més enllà de les paraules, el ressò que provoquen en el nostre interior a partir de la nostra pròpia experiència i de la dels altres. Humilitat és la paraula amb la que sant Benet fa recapitulació de tota la seva doctrina fonamentant-se en l’Evangeli i en les paraules de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» (Lc 14,11). A partir d’aquesta idea sant Benet conclou que «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» (RB 7,7); però com ens diu el Papa Francesc no és: «que la humiliació sigui alguna una cosa agradable, perquè això seria masoquisme, sinó que es tracta d’un camí per imitar a Jesús i créixer en la unió amb ell. Això no s’entén naturalment i el món es burla d’una proposta com aquesta. És una gràcia que ens cal demanar: «Senyor, quan arribin les humiliacions, ajuda’m a sentir que estic darrere teu, en el teu camí» (EG, 118). Es tracta de comportar-nos humilment, considerant-nos sempre uns servidors i fer-nos així agradables a Déu i als altres. Però tot això sols adquireix ple sentit si ho fem per Déu, imitant a Crist que no tant sols la va proclamar sinó que la visqué i feu que estimant i humiliant-se es completes l’acció redemptora de la salvació. Segons Cassià els monjos en despullar-nos del nostre orgull i humiliar-nos entrem en el misteri de Crist. L’exercici de l’obediència ens condueix a la humilitat, dotze passos progressius en els quals podem aprendre de la manera més convenient als monjos, la veritat sobre nosaltres mateixos, dels que res mereixem davant Déu, dels que tot ho tenim per gràcia i que podem trobar tant sols llavors el perfecte amor amb el qual ens traiem de sobre l’ansietat. Aquesta vertadera humilitat de l’home davant Déu és fonamental i per a sant Agustí, pare del monacat occidental, com ens diu a la Ciutat de Déu, és signe d’aquesta humilitat l’obediència i l’ascesi que ens eduquen en ella. Com Cassià i sant Agustí també Ignasi de Loiola ens parla de la humilitat i hi estableix tres graus. El primer tipus d’humilitat és necessari per a la salvació eterna i consisteix a rebaixar-nos i humiliar-nos, per tal d’obeir en tot la llei de Déu. El segon tipus d’humilitat és una humilitat més perfecta que la primera i consisteix en que ens trobem en un punt en què no desitgem ni som propensos a posseir altra riquesa que la pobresa, a voler altre honra que la deshonra, a desitjar altra vida que una vida curta; quan les alternatives no afecten el nostre servei a Déu. El tercer tipus d’humilitat és la humilitat més perfecta i és quan, en incloure la primera i la segona, essent iguals la lloança i la glòria de la divina majestat, per imitar a Crist, nostre Senyor, per assemblar-nos a Ell més eficaçment, desitgem i escollim la pobresa amb Crist pobre en lloc de la riquesa; l’oprobi amb Crist cobert d’oprobis en lloc d’honors; i desitgem més que ens tinguin per insensats i bojos per Crist, aquell qui primer va ser tingut per tal, que ser considerats savis i prudents per aquest món (Cf. Mt 11,25). Avui dia el nostre jo és el centre del món; es tracta del nostre jo superb, que es considera superior als altres i es creu que ho sap tot. Deia sant Joan Pau II que la mansuetud i la humilitat de cor no és de cap manera debilitat, ans al contrari, és signe de fortalesa, de la fortalesa de la nostra fe i de la nostra vida cristiana (Cf. San Juan Pau II). Però ser vertaderament cristià, en raonament del Papa Benet XVI, vol dir superar aquesta temptació originària, que és precisament el nucli del pecat original, és a dir voler ser com Déu, però sense Déu. Ser cristià és ser veritable, sincer, realista. I la humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la nostra migradesa és precisament la nostra grandesa, perquè reconeixent que som tant sols un pensament de Déu, una petita peça de la construcció del seu món, i que per això mateix som insubstituïbles, tant sols d’aquesta manera, som grans, comencem a ser cristians i a viure la veritat. (Cf. Benet XVI Lectio Divina en la trobada amb el clergat de Roma per l’inici de la Quaresma, el dijous 23 de febrer de 2012.)
diumenge, 8 d’abril del 2018
LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.
dilluns, 2 d’abril del 2018
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: “M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones”. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: “Si parles molt, no evitaràs el pecat”; 5 i en un altre indret: “La mort i la vida estan en poder de la llengua”. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet formula una doctrina sobre el silenci que es pot resumir en que el silenci evita el pecat i que més ens val estar callats que no pas sucumbir a la temptació de proferir una paraula feridora. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job. Sant Benet estableix una relació entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. No és que sant Benet condemni la paraula, però si que ho fa amb les converses dolentes, les paraules ocioses i les que fan riure, que condemna a eterna reclusió. El que pensa més aviat és que la paraula ha de néixer en el silenci i del silenci per tal de poder donar vida. Ens cal retenir, emmudir la que surt de la nostra exasperació, del nostre rancor. És aquest tipus de paraules les que condemnen a mort, que fereixen i que destrueixen; perquè procedeixen del desbordament de les passions que corrouen la nostre vida interior. Déu parla en el silenci, com va parlar a Elies ja quan «aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 19,11-13) perquè el Senyor era en el murmuri del ventijol suau. Aquest silenci hauria d’omplir la nostra vida, però masses vegades som més similars a Jaume i Joan a qui Jesús anomenava Boanerges, fills del tro, que no pas el silenci interior i exterior omple les nostres vides. La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència; el nostre gran problema a vegades és que el nostre murmuri interior i exterior ofega les paraules que ens adrecen; no estem massa predisposats a escoltar, ni a Déu ni als nostres germans, ni al nostre interior on poua el nostre jo més profund, on ens parla la nostra consciència. Si tot això ens costa, com podem estar oberts a l’escolta de la Paraula de Déu? Si les nostres veus interiors ens ensordeixen, el nostre jo interior ens domina i doblega la nostra voluntat, no som lliures. La paraula caracteritzada per la lleugeresa desestabilitza el caràcter més treballat per empeny’ens al pecat, a la deixadesa, a la insolidaritat. Per això ens diu sant Benet que si parlem molt, no evitarem el pecat perquè com diu el llibre dels Proverbis «mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18,21). Però d’altra banda hi ha una paraula enriquidora la de l’únic mestre, la de Crist, perquè no som sinó deixebles del vertader mestre, per això sant Benet ens diu que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. Per sant Benet l’enemic del monjo no és pas la paraula, sinó la paraula ociosa, vulgar la que ens empeny a l’ociositat a obeir els nostres propis delers, a fer-nos una regla a mida; aquests tipus de paraules ofeguen la Paraula de Déu, ens impedeixen d’escoltar-la. Si establim una disciplina del silenci en el nostre monestir, si ens acostumem a mantenir-lo, molt especialment, en alguns moments concrets de la nostra vida, en alguns llocs determinats, ens ajudarem a afavorir un ambient d’escolta a allò que ens cal vertaderament escoltar, la Paraula en majúscules. Al claustre, al refetor, a l’església o a la capella, des de després de Completes fins a Laudes, són moments, espais concrets on practicar el silenci, l’obrador del bon silenci. Ja podem escriure, parlar i fer grans discursos sobre el silenci, perquè sinó el practiquem serem com una esquella sorollosa o un címbal estrident, com escriu sant Pau sobre la caritat, i tots pequem en aquest tema. El silenci no és un càstig pels mals monjos, sinó un desig de no escoltar altra paraula que la Paraula de Déu. La primera llengua de Déu és el silenci, escrivia Thomas Keating, i com per qualsevol altre llengua cal aprendre-la, fer-ne immersió lingüística, estudiar-ne la gramàtica i el vocabulari; es a dir practicar-lo per fer callar les veus interiors i exteriors, els brogits que s’entossudeixen en acompanyar-nos quan intentem fer silenci. Hi ha un silenci de mots, però també ens cal un silenci d’agitacions, de rumors, d’emocions.
Escriu el nostre Abat General comentant aquest capítol que «el problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres. Tenim necessitat d’una conversió del cor que talli el poder de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i es converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu. Perquè això succeeixi; sant Benet proposa essencialment dues coses: callar i escoltar. Per tant, el silenci que escolta és per a sant Benet el principi de la caritat. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma de poder en mans de la nostra llengua, sinó com un do que tant sols podem transmetre, i el bé que fa aquesta paraula radica en la Paraula de Déu que rebem; radica, finalment, en la Paraula mateixa, quan l’escoltem en silenci. Per a sant Benet, sense escolta no hi ha silenci. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en si mateix, sinó un acte de relació; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar al tot altre. El nostre silenci consisteix a concentrar-nos en l’única Paraula que val la pena escoltar i que conté totes les paraules, tota la veritat, tota la realitat: el Verb de Déu, Crist mateix.» (Cf. Comentari del P. Abat General Mauro Giuseppe Lepori al capítol VI de la RB).
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: “M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones”. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: “Si parles molt, no evitaràs el pecat”; 5 i en un altre indret: “La mort i la vida estan en poder de la llengua”. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet formula una doctrina sobre el silenci que es pot resumir en que el silenci evita el pecat i que més ens val estar callats que no pas sucumbir a la temptació de proferir una paraula feridora. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job. Sant Benet estableix una relació entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. No és que sant Benet condemni la paraula, però si que ho fa amb les converses dolentes, les paraules ocioses i les que fan riure, que condemna a eterna reclusió. El que pensa més aviat és que la paraula ha de néixer en el silenci i del silenci per tal de poder donar vida. Ens cal retenir, emmudir la que surt de la nostra exasperació, del nostre rancor. És aquest tipus de paraules les que condemnen a mort, que fereixen i que destrueixen; perquè procedeixen del desbordament de les passions que corrouen la nostre vida interior. Déu parla en el silenci, com va parlar a Elies ja quan «aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 19,11-13) perquè el Senyor era en el murmuri del ventijol suau. Aquest silenci hauria d’omplir la nostra vida, però masses vegades som més similars a Jaume i Joan a qui Jesús anomenava Boanerges, fills del tro, que no pas el silenci interior i exterior omple les nostres vides. La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència; el nostre gran problema a vegades és que el nostre murmuri interior i exterior ofega les paraules que ens adrecen; no estem massa predisposats a escoltar, ni a Déu ni als nostres germans, ni al nostre interior on poua el nostre jo més profund, on ens parla la nostra consciència. Si tot això ens costa, com podem estar oberts a l’escolta de la Paraula de Déu? Si les nostres veus interiors ens ensordeixen, el nostre jo interior ens domina i doblega la nostra voluntat, no som lliures. La paraula caracteritzada per la lleugeresa desestabilitza el caràcter més treballat per empeny’ens al pecat, a la deixadesa, a la insolidaritat. Per això ens diu sant Benet que si parlem molt, no evitarem el pecat perquè com diu el llibre dels Proverbis «mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18,21). Però d’altra banda hi ha una paraula enriquidora la de l’únic mestre, la de Crist, perquè no som sinó deixebles del vertader mestre, per això sant Benet ens diu que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. Per sant Benet l’enemic del monjo no és pas la paraula, sinó la paraula ociosa, vulgar la que ens empeny a l’ociositat a obeir els nostres propis delers, a fer-nos una regla a mida; aquests tipus de paraules ofeguen la Paraula de Déu, ens impedeixen d’escoltar-la. Si establim una disciplina del silenci en el nostre monestir, si ens acostumem a mantenir-lo, molt especialment, en alguns moments concrets de la nostra vida, en alguns llocs determinats, ens ajudarem a afavorir un ambient d’escolta a allò que ens cal vertaderament escoltar, la Paraula en majúscules. Al claustre, al refetor, a l’església o a la capella, des de després de Completes fins a Laudes, són moments, espais concrets on practicar el silenci, l’obrador del bon silenci. Ja podem escriure, parlar i fer grans discursos sobre el silenci, perquè sinó el practiquem serem com una esquella sorollosa o un címbal estrident, com escriu sant Pau sobre la caritat, i tots pequem en aquest tema. El silenci no és un càstig pels mals monjos, sinó un desig de no escoltar altra paraula que la Paraula de Déu. La primera llengua de Déu és el silenci, escrivia Thomas Keating, i com per qualsevol altre llengua cal aprendre-la, fer-ne immersió lingüística, estudiar-ne la gramàtica i el vocabulari; es a dir practicar-lo per fer callar les veus interiors i exteriors, els brogits que s’entossudeixen en acompanyar-nos quan intentem fer silenci. Hi ha un silenci de mots, però també ens cal un silenci d’agitacions, de rumors, d’emocions.
Escriu el nostre Abat General comentant aquest capítol que «el problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres. Tenim necessitat d’una conversió del cor que talli el poder de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i es converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu. Perquè això succeeixi; sant Benet proposa essencialment dues coses: callar i escoltar. Per tant, el silenci que escolta és per a sant Benet el principi de la caritat. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma de poder en mans de la nostra llengua, sinó com un do que tant sols podem transmetre, i el bé que fa aquesta paraula radica en la Paraula de Déu que rebem; radica, finalment, en la Paraula mateixa, quan l’escoltem en silenci. Per a sant Benet, sense escolta no hi ha silenci. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en si mateix, sinó un acte de relació; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar al tot altre. El nostre silenci consisteix a concentrar-nos en l’única Paraula que val la pena escoltar i que conté totes les paraules, tota la veritat, tota la realitat: el Verb de Déu, Crist mateix.» (Cf. Comentari del P. Abat General Mauro Giuseppe Lepori al capítol VI de la RB).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)