LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.