LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Arreu, sigui a l’oratori, a l’hort o de viatge, creient-nos sempre indignes, humils en el cor i en el gest, sigui seient o caminant, tant sols foragitant el temor i substituint-lo per l’amor de Déu podrem continuant avançant sense esforç, com pel costum, estimant al Crist, tenint el bé per habitud, gustant de seguir les virtuts fins a rebre la força de l’Esperit. La virtut de la humilitat no sols ocupa a sant Benet, ho hem sentit també aquets dies de boca del Papa Francesc: «La humilitat solament pot arrelar-se en el cor a través de les humiliacions. Sense elles no hi ha humilitat ni santedat. Si tu no ets capaç de suportar i oferir algunes humiliacions no ets humil i no estàs en el camí de la santedat. La santedat que Déu regala a la seva Església ve a través de la humiliació del seu Fill, aquest és el camí. La humiliació et porta a assemblar-te a Jesús, és part ineludible de la imitació de Jesucrist: «Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades» (1 P 2,21). Ell al seu torn expressa la humilitat del Pare, que s’humilia per caminar amb el seu poble, que suporta les seves infidelitats i murmuracions (cf. Ex 34,6-9; Sv 11,23-12,2; Lc 6,36). Per aquesta raó els Apòstols, després de la humiliació, «van sortir del Sanedrí joiosos d’haver estat considerats dignes de patir pel nom de Jesús» (Ac 5,41). No em refereixo solament a les situacions crues de martiri, sinó a les humiliacions quotidianes d’aquells que callen per salvar a la seva família, o eviten parlar bé de si mateixos i prefereixen exaltar a uns altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per oferir-ho al Senyor: «En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. » (1 P 2,20). No és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat. De vegades, precisament perquè està alliberat de l’egocentrisme, algú pot atrevir-se a discutir amablement, a reclamar justícia o a defensar als febles davant els poderosos, encara que això li porti conseqüències negatives per a la seva imatge.» (GE, 118) La humilitat és la regla d’or per al cristià, perquè a qui progressar ha de ser fer-ho per l’amor i la caritat passant pel camí de la humilitat, que és el que el Fill de Déu va escollir. La història de la salvació està entreteixida d’humilitat i ens parla d’humilitat. El nostre Déu, precisament perquè és veritable, perquè no és un déu fingit, fet per mans humanes sinó vertader Déu i vertader home, escull el camí de la humilitat. Aquest capítol de la Regla és un graó en una llarga tradició. El seu referent més evident és Cassià per mitjà de la Regla del Mestre. Però en molts aspectes de la seva formulació, aquest text ens pot desconcertar, malgrat haver-lo escoltat tants cops. Evoca un món que apareix molt llunyà al nostre. Malgrat això, si sabem anar més enllà de les paraules i del llenguatge per delimitar l’experiència viscuda, de la qual és expressió, roman com una llum per tots aquells que volem intentar viure aquesta mateixa experiència en el marc d’una comunitat que habita en un mateix lloc. Es tracta d’una experiència viscuda, es tracta de viure-la, de que cadascú escolti, més enllà de les paraules, el ressò que provoquen en el nostre interior a partir de la nostra pròpia experiència i de la dels altres. Humilitat és la paraula amb la que sant Benet fa recapitulació de tota la seva doctrina fonamentant-se en l’Evangeli i en les paraules de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» (Lc 14,11). A partir d’aquesta idea sant Benet conclou que «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» (RB 7,7); però com ens diu el Papa Francesc no és: «que la humiliació sigui alguna una cosa agradable, perquè això seria masoquisme, sinó que es tracta d’un camí per imitar a Jesús i créixer en la unió amb ell. Això no s’entén naturalment i el món es burla d’una proposta com aquesta. És una gràcia que ens cal demanar: «Senyor, quan arribin les humiliacions, ajuda’m a sentir que estic darrere teu, en el teu camí» (EG, 118). Es tracta de comportar-nos humilment, considerant-nos sempre uns servidors i fer-nos així agradables a Déu i als altres. Però tot això sols adquireix ple sentit si ho fem per Déu, imitant a Crist que no tant sols la va proclamar sinó que la visqué i feu que estimant i humiliant-se es completes l’acció redemptora de la salvació. Segons Cassià els monjos en despullar-nos del nostre orgull i humiliar-nos entrem en el misteri de Crist. L’exercici de l’obediència ens condueix a la humilitat, dotze passos progressius en els quals podem aprendre de la manera més convenient als monjos, la veritat sobre nosaltres mateixos, dels que res mereixem davant Déu, dels que tot ho tenim per gràcia i que podem trobar tant sols llavors el perfecte amor amb el qual ens traiem de sobre l’ansietat. Aquesta vertadera humilitat de l’home davant Déu és fonamental i per a sant Agustí, pare del monacat occidental, com ens diu a la Ciutat de Déu, és signe d’aquesta humilitat l’obediència i l’ascesi que ens eduquen en ella. Com Cassià i sant Agustí també Ignasi de Loiola ens parla de la humilitat i hi estableix tres graus. El primer tipus d’humilitat és necessari per a la salvació eterna i consisteix a rebaixar-nos i humiliar-nos, per tal d’obeir en tot la llei de Déu. El segon tipus d’humilitat és una humilitat més perfecta que la primera i consisteix en que ens trobem en un punt en què no desitgem ni som propensos a posseir altra riquesa que la pobresa, a voler altre honra que la deshonra, a desitjar altra vida que una vida curta; quan les alternatives no afecten el nostre servei a Déu. El tercer tipus d’humilitat és la humilitat més perfecta i és quan, en incloure la primera i la segona, essent iguals la lloança i la glòria de la divina majestat, per imitar a Crist, nostre Senyor, per assemblar-nos a Ell més eficaçment, desitgem i escollim la pobresa amb Crist pobre en lloc de la riquesa; l’oprobi amb Crist cobert d’oprobis en lloc d’honors; i desitgem més que ens tinguin per insensats i bojos per Crist, aquell qui primer va ser tingut per tal, que ser considerats savis i prudents per aquest món (Cf. Mt 11,25). Avui dia el nostre jo és el centre del món; es tracta del nostre jo superb, que es considera superior als altres i es creu que ho sap tot. Deia sant Joan Pau II que la mansuetud i la humilitat de cor no és de cap manera debilitat, ans al contrari, és signe de fortalesa, de la fortalesa de la nostra fe i de la nostra vida cristiana (Cf. San Juan Pau II). Però ser vertaderament cristià, en raonament del Papa Benet XVI, vol dir superar aquesta temptació originària, que és precisament el nucli del pecat original, és a dir voler ser com Déu, però sense Déu. Ser cristià és ser veritable, sincer, realista. I la humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la nostra migradesa és precisament la nostra grandesa, perquè reconeixent que som tant sols un pensament de Déu, una petita peça de la construcció del seu món, i que per això mateix som insubstituïbles, tant sols d’aquesta manera, som grans, comencem a ser cristians i a viure la veritat. (Cf. Benet XVI Lectio Divina en la trobada amb el clergat de Roma per l’inici de la Quaresma, el dijous 23 de febrer de 2012.)