De la Regla de sant Benet
Capítol 20
1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim
sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu
de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem
que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per
les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora
del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però,
que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el
senyal, que s’alcin tots alhora.
Comentari
del P. Abat Rafel Barruè
Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix
agafant-nos de la mà de la humilitat. Què n’és de gran el
fer-se petit.
Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem
coneixent-nos més i més.
Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder
donar-nos amb una donació pura a la pregària.
Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres
cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en
contra de nosaltres davant de la pregària.
Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.
Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió
de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra
relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans,
que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que
soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la
dignitat de fill.
Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.
Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu
nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la
seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.
Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra
obertura cap a Déu.
Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull
Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.
Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més
particular.
diumenge, 28 d’abril del 2024
LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA
diumenge, 14 d’abril del 2024
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les
poques paraules».
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia
en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la
crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més
l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.
De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per
això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.
El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve
al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.
Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la
persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.
Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.
Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre
serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.
Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom
obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.
Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar
humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient
en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la
satisfacció dels seus desigs.
Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la
gana. Però
això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat,
per viure com a monjos.
I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de
vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la
persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.
Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat
tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.
diumenge, 7 d’abril del 2024
LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en
dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li
facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant
ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri
fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el
Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel
Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen:
«Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39
I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en
totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també
l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet
passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany;
heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal
estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els
nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en
les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten
també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot;
requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els
falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en
dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li
facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».
En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida
pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència.
Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui
mani.
Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal
tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense
dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.
És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens
està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles
Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».
Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la
paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i,
aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui
es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no
defalleixi, i aguanta el Senyor.»
Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en
el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al
Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa
divina.
Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova.
«Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies
de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients
que de mancances en tenim a desdir.
Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on
podrem accedir al Pare del cel.
Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu
obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si
volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.
Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult,
maltractant al seu germà.
I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més
encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució
i beneeixen els qui els maleeixen.
Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la
humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.
dilluns, 1 d’abril del 2024
L’OBEDIÈNCIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta
obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per
raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de
la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés
Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor:
«Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta
a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les
seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que
tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a
punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un
sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes
dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.
10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen
aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la
vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i
desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en
comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en
pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva
voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència
només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui
acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.
15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell
ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els
deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17
Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només
dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable
a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no
aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n
corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a
nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa
en el cel.
Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací
rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens
endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem
amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència
en la Regla de sant Benet.
El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens
ho tradueix amb aquests significats:
1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.
Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta.
Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull
de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer
verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència,
l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.
El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha
de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El
monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així,
com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel
deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa
del temor de Déu.
Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en
comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis
gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors
és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per
no dir l’únic.
Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor,
sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots
els vostres manaments.