LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Arribar a la caritat de Déu, aquella caritat perfecte, que foragita el temor, que ens fa observar-la i complir-la sense cap esforç, naturalment, com pel costum del bé i pel gust de les virtuts. Aquest és l’objectiu de la pujada dels dotze graons de la humilitat; actuar seguint la voluntat de Déu no per temor sinó per convicció; no a desgrat, sinó de gust. S’hi arriba quan la humilitat amara tota la nostra vida, el cos i l’ànima, a l’oratori, al monestir i fora del monestir. S’hi arriba quan som conscients del nostre caràcter de pecadors i alhora de la immensa misericòrdia de Déu.

Escriu sant Agustí, ho escoltàvem ahir a Matines, que: «no tinguem de cap manera la presumpció que vivim rectament i sense pecat. El que testimonia a favor de la nostra vida és el fet que reconeixem les nostres culpes. Els homes sense remei són aquells qui no es preocupen dels seus pecats per fixar-se en els dels altres. No cerquen el que els cal corregir, sinó què poden mossegar. I en no poder excusar-se ells mateixos, estan sempre disposats a acusar als altres.» (Sermó 19, 2-3).

Aquesta consciència de les nostres culpes, dels nostres pecats, perquè no ens ha de fer cap mandra ni encara menys por emprar aquest terme, és la que condiciona la nostra pujada dels graons de la humilitat i quan ens manca aquesta consciència de pecat és molt fàcil baixar de cop aquets graons i pujar els de la supèrbia, com així ens ho mostra sant Bernat.

Per sant Bernat la humilitat és una virtut que incita a l’home a valorar la justa mesura d’ell mateix i a partir d’aquí poder avançar de virtut en virtut, de graó en graó fins a arribar al cim de la humilitat seguint la llei d’aquell legislador que no és altre que el Senyor amable i recte que dicta la llei que ens orienta cap a la veritat. Sant Bernat ens diu que la humilitat té dos complements necessaris com són el pa del dolor i el vi de la compunció. Ens parla de la humilitat com d’un banquet on se serveix el sòlid aliment de la saviesa, amassat amb flor de farina i el vi que alegra el cor de l’home; on la caritat és el plat principal de les ànimes imperfectes; però moltes vegades som incapaços de menjar sòlid i cal que ens alimentin amb llet en lloc de pa i amb oli en lloc de vi. És la impuresa, la absència del nostre sentiment de ser pecadors, el que ens impedeix assaborir la dolcesa de la caritat.

1. Sentim curiositat i estem amb els ulls i els sentits atents a tot el que no hauria de tenir interès per a nosaltres en lloc de mostrar humilitat i tenir fits els ulls en terra.

2. Tenim lleugeresa d’esperit i som indiscrets amb les paraules sense importar-nos ferir als altres, en lloc de mostrar seny i de dir poques paraules i assenyades, sense esclats de veu.

3. Som de riure fàcil i prompte, en lloc de contenir-la i evitar riure’ns dels altres quan nosaltres mateixos som causa de més gran riota.

4. Parlem molt i vanagloriant-nos, quan ens caldria reprimir la llengua, guardar silenci i no parlar fins a ser preguntats.

5. Cerquem de singularitzar-nos buscant la nostra pròpia glòria en lloc de no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels grans.

6. Som arrogants i ens creiem millor que els altres, quan hauríem de dir-nos no tant sols amb la llengua sinó sentir al fons del nostre cor que som els darrers i els més vils de tots.

7. Som presumptuosos i ens fiquem allí on no se’ns demana, quan ens caldria acontentar-nos amb la cosa més baixa i més abjecta i tenir-nos per operaris inhàbils i indignes.

8. Ens escarrassem per justificar els nostres pecats, quan no els hauríem d’amagar ans al contrari manifestar-los humilment tant si són de pensament, com de paraula, com d’obra, com d’omissió.

9. Rebutgem i defugim les coses aspres i dures en lloc de davant de dificultats i en contradiccions abraçar-nos a la paciència sense defallir ni fer-nos enrere.

10. Ens rebel·lem contra els superiors i els germans quan ens caldria per amor de Déu obeir imitant al Senyor.

11. Cerquem de sentir-nos lliures pecant en lloc de cercar de no satisfer els nostres propis desitjos i respondre amb fets a la paraula del Senyor que ens crida a fer la seva voluntat.

12. Tenim a la fi l’habitud de pecar quan hauríem d’evitar-lo per temor de Déu.

L’escala de la humilitat és molt més fàcil baixar-la que pujar-la, al contrari que la de la supèrbia i a voltes oblidem que baixant-la ens allunyem de Déu. Com escrivia sant Bernat també nosaltres tenim més experiència en les baixades que en les pujades tot i que la nostra vida està arrelada en el dia a dia d’una vida normal però que cal que sigui compromesa; una vida profundament encarnada on els travessers d’aquesta escala de la humilitat són el nostre cos i la nostra ànima, perquè per ella puja i baixa la nostra vida.

L’objectiu final recollint el pensament de sant Joan Clímac no és una simple honradesa moral, un ideal de moderació i de filantropia, sinó la participació en la creu i en la resurrecció de Crist i en la deïficació de tot ésser. Ens deia avui a Matines sant Llorenç de Brindisi «si volem obrar així, cal que tinguem sempre present la nostra fi. Ja que, tenint present la mort, sabrem dilucidar les fal·làcies del món, i menarem la nostra vida per camins de santedat i de justícia.» (Homilia 2 en el diumenge IX després de la Pentecosta.) Com diu sant Benet ens ha d’empènyer sempre, en tot moment i en tot lloc, el deler de pujar a la vida eterna, i per això agafem aquell camí estret (Cf. RB 5,10).

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: «Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Dom Pierre Miquel que en la Regla de sant Benet hi ha un capítol titulat com ha de ser l’abat, un altra com ha de ser el prior i un tercer que porta el títol com ha de ser el majordom; però no n’hi ha cap sota l’epígraf com ha de ser el monjo (Conoscere Benedetto, p. 221). Primer cal partir de que l’abat, el prior i el majordom són monjos com qualsevol altre i que d’habitud la seva vida física i monàstica té un abans i un després dels càrrecs que ocupen, o molt millor dit dels serveis que presten. Com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació i a l’abat el servei i això és vàlid per a qualsevol responsabilitat dins d’una comunitat perquè a vegades el servei pot arribar a ser un perill per a la mateixa vocació monàstica si un no té cura de la seva salut espiritual, potser també la física, però sobretot de l’espiritual. Els elements que ens ajuden a mantenir aquesta salut espiritual els explicita sant Benet essencialment en dos capítols: en el IV quan ens parla dels instruments de les bones obres i en el VII quan ens parla de la humilitat; si ho mirem bé tota la resta gira a l’entorn d’aquestes dues premisses: Bones obres i humilitat.

Sant Benet sap prou bé que al llarg de la nostra vida de monjos ens venen al pensament coses dolentes; els pecats que cometem són en primer lloc de pensament, i sols després de paraula, obra i omissió; i també hi ha aquells pecats que a priori tant sols coneixem nosaltres i per descomptat Déu mateix que ens coneix fins i tot millor que la mare que ens va portar al món. I aquest home de Déu que fou i en certa manera a través de la seva Regla encara és sant Benet, això ho sap prou bé. En aquest cinquè graó de la humilitat un cop passat pels del temor de Déu, per fer la seva voluntat i no la nostra i per ésser obedients i pacients; ens diu sant Benet que ens hem de sentir febles, saber-nos pecadors i fiar-nos a la misericòrdia del Senyor.

No ens parla aquí sant Benet de la confessió sacramental, que és imprescindible en la nostra vida de monjos i de creients; ni tampoc de tot allò que podria afectar a un capítol de culpes comunitari; ens parla en primer lloc del que potser sigui l’arrel de tot plegat; dels pensaments dolents que són la font d’on brollen els nostres pecats i les nostres faltes.

Tots els pecats que embruten la nostra ànima, que ens allunyen de Déu surten dels nostres pensaments. La mentida, la falsedat, la rancúnia, l’ofensa, la deslleialtat, la vanagloria, la supèrbia i així una llista que es pot allargar fins a l’infinit i una mica més enllà, han tingut el seu origen en el nostre pensament. «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules; vigila les teves paraules, esdevindran accions; vigila les teves accions, esdevindran hàbits; vigila els teus hàbits, esdevindran el teu caràcter; vigila el teu caràcter, esdevindrà el teu destí», diu la famosa dita atribuïda a Lao Tse pensador xinès del segle VI A.C., i és que sinó tinguéssim mals pensaments seria molt difícil pecar.

Quantes vegades fem servir aquella frase de que «no he pogut més i m’ha sortit tot el que duia dins des de molt de temps» per justificar l’acritud davant d’un germà amb el que hem tingut un problema? El que li hem dit s’ha anat covant dins nostre i a vegades potser no ens hi hem resistit prou, no ens hem esforçat massa per apartar i desmuntar el raonament que anàvem construint sabedors de que tard o d’hora acabaríem per treure’l de la pitjor manera possible.

Ens cal practicar el temor de Déu i la paciència, cercar sempre de fer la voluntat del Senyor i ser obedients a aquesta; ens ho ha dit sant Benet abans d’arribar a aquest graó. A vegades sembla fins i tot que la nostra vocació ens fa nosa, perquè quan ens assalten i van madurant dins nostre els mals pensaments acabem per perdre la claredat que algun moment havíem aconseguit tenir i la ment se’ns obnubila. Sant Benet ens diu que aquets mals pensaments que són dolents i ho sabem prou bé no ens enganyem, els hem de treure i confiar-los a altri.

Però en aquest breu graó sant Benet no s’atura tant sols en els pensaments dolents, ens parla també de les faltes comeses en secret, aquelles que creiem que no veu ningú o tal volta allò que fem i que creiem que queda en la impunitat. Ens ho diu sant Mateu en el capítol VI del seu Evangeli, el nostre Pare veu el que fem en el secret, quan no ens veu ningú o quan estem tancats a pany i forrellat, Ell veu en el secret i sap tothora que estem fent, si fem el bé o fem el mal que no volem, com diu sant Pau. No, les nostres malifetes no queden ni ocultes ni impunes, mai hi queden; Déu sempre les sap. Per tant molt millor confessar-les i netejar la nostra consciència acudint a la misericòrdia de Déu de la qual mai hem de desesperar.

Escrivia Dom Godofrè que fou abat de Cister «Donem a conèixer en primer lloc els mals pensaments que ens molesten i als que ens resistim; dels quals, per tant, no som culpables. Aquestes temptacions les té tothom i encara que no consentim a elles quan ens assalten sempre ens humilien (...). Hi ha pensaments que ens obsessionen i ens persegueixen sense deixar-nos un moment de repòs. (...) “quan soc feble és quan soc realment fort”. - escriu sant Pau (2Co,12,10) – Heus aquí La humilitat pràctica – afegeix Dom Godofrè – pastada en la desconfiança cap a un mateix i en la confiança en Déu. (...) Quan ensopeguem en les proves del quart graó és quan sentim la nostra misèria, creient-nos capaços de tot i tenint vergonya de nosaltres mateixos. Són moments fàcils per al desencoratjament i són precisament els moments en els que ens cal donar testimoni de la nostra absoluta confiança en la misericòrdia de Déu.» (La humildad segon san Benito, p. 213-214).

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’obediència és pròpia dels qui res no estimen tant com el Crist i són empesos pel deler de pujar a la vida eterna. La nostra opció no cerca l’anihilament de la nostra personalitat ni encara menys la pèrdua de la llibertat; ans al contrari cerca desenvolupar la nostra personalitat i arribar a la màxima llibertat, alliberats de tot allò que la constreny com són les limitacions humanes derivades de les febleses tant físiques com morals que tots arrastrem. Hi ha una obediència que ens fa lliures, profundament lliures.

Ho estem escoltant aquests dies al refetor en el relat de tants cristians que profundament compromesos van desafiar el règim nacionalsocialista i van arriscar i en molts casos perdre la seva vida; eren obedients als manaments del Senyor i per això rebutjaren de participar del seguidisme majoritari d’un règim antinatural, que anava contra la llei de Déu, tot i que la societat en la que vivien els rebutgés i malauradament també una part de la mateixa Església massa preocupada per la immediatesa i per les coses efímeres quan hauria d’haver fixat llur atenció en la profunda humanitat de la nostra fe arrelada en Déu fet home que eleva així a tota persona humana a la categoria de fill de Déu. Com escrivia el Papa Pius XI l’any 1931: «La pau interior, aquesta pau que neix de la plena i clara consciència que té un d’estar en el bàndol de la veritat i de la justícia i de combatre i sofrir per elles, aquesta pau que solament pot donar-la el Rei diví i que el món és completament incapaç de donar i portar, aquesta pau beneïda i benefactora, gràcies a la bondat i la misericòrdia de Déu, no ens ha abandonat un sol instant, i tenim la ferma esperança que, succeeixi el que succeeixi, no ens abandonarà mai; però, bé sabeu vosaltres, venerables germans, que aquesta pau deixa lliure accés als més amargs disgustos.» (No tenim necessitat, 2).

La nostra opció és per una obediència que ens porta a aquesta pau interior, la dels qui estan al bàndol de la veritat. La nostra és una obediència que posa en pràctica l’efecte de la Paraula escoltada, meditada i aplicada i supera la prevenció de la nostra societat que lluitant i rebutjant les obediències que considera malsanes acaba per sucumbir als interessos materialistes i caducs. El tema de l’obediència suscita sempre el debat entre allò permès i allò prohibit, sobre el que està bé fer i el que està malament, sobre els drets i els deures. Tots tenim un mestre comú que és a qui hem vingut a obeir i aquest no és altre que el Crist al qui no hem d’anteposar mai res.

Alguns comentaristes ho escenifiquen amb l’exemple d’una orquestra on cadascú té un paper concret i ha de seguir les normes de la música, el ritme, l’harmonia i tot sota una partitura que en el nostre cas seria la Regla del nostre Pare sant Benet. No es demana pas en una orquestra que cada músic toqui tots els instruments, sinó que cadascú toqui el que li ha correspost i tots junts interpreten una mateixa peça musical. La nostra es podria dir que molt sovint és una obediència en les petites coses, una obediència del dia a dia.

A qui se li ha encomanat una responsabilitat l’obediència se li transforma en acomplir allò que té encarregat amb diligència i eficàcia; obeir de bon grat ens diu sant Benet perquè si ho fem de mal grat i murmurant el nostre servei no serà agradable al Senyor. Hi ha responsabilitats més importants potser que d’altres, com per exemple els germans que estan a la cuina i ho tenen tot a punt a l’hora que cal i ho fan amb i per amor als germans. N’hi ha de menors però que a la fi resulten també molt importants com aquell germà que seguint l’exemple dels nostres majors ara està aquí escombrant, ara està allà traient herba.

És molt important la responsabilitat i recordar aquella perícopa del capítol 21 de l’Evangeli segons sant Mateu amb els dos fills cridats pel pare a anar a la vinya; el primer diu tot grandiloqüent que hi va, però no ho fa pas; mentre que el segon que remugà dient que no volia anar-hi, acabà per acudir-hi. No són tant complicats a vegades els serveis que se’ns encomanen, per exemple per atendre el servei de la porteria dels dies festius cal acudir-hi puntualment, restar al lloc i no acabar per esdevenir un porter giròvag, mai quiet a la porteria, que és el que li toca, perquè si així ho fa el seu servei acaba per ser més una molèstia que un guany per a la comunitat. Acomplir amb l’obediència del servei vol dir també tenir cura del material que se’ns confia, com si fossin vasos sagrats com diu sant Benet.

A ningú s’obliga a fer-se monjo, a ningú s’obliga a adoptar la nostra manera de viure. Però el que ens demana sant Benet és ser coherents i responsables davant de Déu i davant de la comunitat. Obeir és doncs abans que cap altra cosa acollir lliurement un ideal que engloba totes les dimensions de la persona humana, no obeïm un reglament per mortificar-nos, obeïm Déu per santificar-nos. Certament hi ha a voltes ordres que no són pas apassionants; però en tota vida hi ha moments de tot i les renúncies formen part de la mateixa realització humana. És aquesta obediència de les petites coses la que majoritàriament ens demana el Senyor i que hem d’intentar acomplir vencent les nostres debilitats. L’aspecte utilitari de l’obediència és ajudar al bon funcionament del monestir, una utilitat que es fa evident en coses concretes i ordinàries.

És la santificació del dia a dia que diria sant Josemaria o la santificació de la porta del costat en expressió del Papa Francesc. Escriu Oliveto Gérardin a les Confessions d’un jove monjo que la malaltia del individualisme ens afecta a tots i cadascú ha de deixar enrere la idea de que la llibertat individual consisteix en poder viure com un vol sempre i quan no molesti als altres; la nostra obediència és la que pren distància real respecte als propis desitjos, la que és sobirana i és en sí mateixa llibertat plena, exigent i responsable. (Confessions d’un jove monjo, p. 133-140).