LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Per amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho, quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat. A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.

L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo present.

Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.

Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança, conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.

A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a Esperit.

Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu menjant carn dient-li “però que fas en divendres?”. El monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.