Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La humilitat: el vuitè graó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La humilitat: el vuitè graó. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de gener del 2026

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 18 de gener de 2026

Què animen el monjo? Què ha de fer el monjo? Com ha de viure?

Una Regla comuna i l’exemple dels majors. Dues coses a tenir cada dia en compte.

1. La Regla és comuna per a tota la comunitat, per a tots els monjos, per a tots els monestirs, l’Orde cistercenc, els de l’estricta observança i els benedictins en general.

Cadascú som un món, no és qüestió de fer una interpretació de la Regla per a cada mentalitat. No! Sinó més bé mirar de que cadascú convergeixi en la Regla de sant Benet.

Som molt diferents, però el nostre treball és el de la convergència en una comunitat concreta que treballa el camp de la humilitat.

2. L’exemple dels majors és fonamental. Els fills petits miren els pares que fan i que deixen de fer. Nosaltres que ja hem entrat al monestir adults, fins i tot amb més estudis que els monjos majors, podríem imaginar-nos que ho sabem tot i que l’exemple dels majors no ens va ni ens ve, o està de sobra.

Sant Bernat de Claravall en un dels seus comentaris diu que sempre  hauríem de mantenir l’esperit de novici. De fet, el novici és el que està en la novetat de la vida monàstica i viu a l’expectativa, tot és nou, tot sorprèn, tot ho rep com a do, com a gràcia de Déu.

És veritat que la vida del cristià, que la vida del monjo, sempre ha de ser de novetat davant la voluntat de Déu. Sempre hem d’estar com a nous, com a admirats, sorpresos per la novetat que cada dia Déu ens ofereix. Altrament moriríem en la desídia de l’avorriment.

L’exemple del majors és fonamental, per saber, per veure, per discernir el que ens ha d’ajudar o no en el nostre camí d’aprenentatge, que mai no s’acaba, de la vida monàstica. Ja que és la humilitat la base de la nostra vida hem d’ajudar-nos  per discernir tot des de l’objectiu, com en una càmera fotogràfica, des de l’objectiu, tota la nostra vida enfocada des de la humilitat.

diumenge, 14 de juliol del 2024

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la.
Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.

diumenge, 11 d’abril del 2021

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui de vosaltres es té per savi i expert? Que demostri amb un bon comportament que la saviesa omple de dolcesa les seves obres.» (Jm 3,13) diu la Carta de sant Jaume.
La Regla és per a nosaltres la teoria, una teoria nascuda d’una experiència de vida cenobítica, la de sant Benet, amarada d’espiritualitat i alhora de realisme; però en tot cas no deixa de ser un text que sense viure’l perd tot sentit. Com també diu la Carta de sant Jaume «De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres (...) mostra’m, sense les obres que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,14 i 18).

En aquest vuitè graó de la humilitat sant Benet ens parla de dos fonts complementàries per guiar les nostres accions: la Regla i l’exemple dels majors; la teoria de la vida monàstica i la pràctica d’aquesta mateixa vida viscuda pels nostres majors. Semblantment el Concili Vaticà II en la Constitució Lumen Gentium ens parla de que l’Església peregrina és necessària per a la salvació d’acord amb el que ens diu la Sagrada Escriptura i la Tradició, la fe i aquesta mateixa fe viscuda al llarg de generacions (LG, 14).

No vivim cadascun de nosaltres la Regla de sant Benet com quelcom que cal reinventar cada dia, essencialment perquè la nostra mateixa vida, tal com la de l’Església, es fonamenta en una tradició que es van transmetent d’una generació de germans a una altre, amb continuïtat, interpretant els signes dels temps, però sempre seguint un fil conductor. La Regla és la de sant Benet, no se’ns demana a cap de nosaltres, per més que ens considerem aptes per a fer-ho, de redactar una nova regla, sinó de viure la Regla del nostre Pare sant Benet posant-la en pràctica cada dia amb tota humilitat.

Al llarg de tota la Regla el seu autor ens parla del respecte cap als ancians que ha de néixer del reconeixement del seu camí monàstic, dels anys que ens porten d’avantatge en aquest camí i de les circumstàncies que han viscut, sovint difícils i precàries. La seva saviesa no neix moltes vegades de grans discursos sinó de l’exemple del dia a dia. Com deia el Papa Francesc en la seva darrera audiència general són «uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat. Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.» (Audiència General 7 d’abril de 2021). A tots ens venen al cap els noms d’aquell o d’aquell altre germà; generalment els qui han arribat a l’ancianitat amb la serenor que dona haver acomplert amb el seu deure i haver viscut intensament i fidelment la seva vida de monjos. Aquestes darreres setmanes hem perdut dos germans emblemàtics, com tots ho són; cadascun amb el seu estil, la seva personalitat i la seva manera de fer i de relacionar-se ben diferent; però ells ens han deixat una empremta d’una o altra manera, una empremta que ens ha d’ajudar, que ens ha de servir per emmirallar-nos-hi en tot allò que de bo han tingut i mirar de no repetir allò, que com tot home, han pogut fer malament.

El monjo no neix com un bolet de manera aïllada, perquè precisament això mateix seria la negació del monjo, la vida del qual tant brillantment sant Benet defineix i disposa en la seva Regla. Segurament en els nostres temps la darrera cosa que ningú vol sentir són directrius per part d’una altra persona, per algú de més edat, per algú que ha pensat segurament el mateix que nosaltres abans que nosaltres i que ha acabat per veure que hi ha coses que potser als nostres ulls semblen insignificants però que afecten molt directament una identitat i cal aprendre a destriar quines són aquestes coses i evitar de reinventar el present al nostre gust, fent-nos una regla ad hoc. Podem caure fins i tot en un error encara més greu i és de voler, intentar o aconseguir de fer desaparèixer davant dels nostres ulls qualsevol cosa o persona que ens pugui barrar o tant sols dificultar el pas cap a un nostre objectiu d’imposar la pròpia voluntat com si es tractés d’un pensament únic. Si caiguéssim en una actitud així, Déu no ho vulgui, no tant sols atemptaríem contra aquest vuitè graó de la humilitat, sinó contra l’escala sencera, contra la Regla i contra el mateix Evangeli, on Jesús fonamenta la seva missió en fer la voluntat del Pare, no pas en cap altre.

A vegades són petits detalls que ens delaten, però que potser poden tenir un impacte en altres persones perquè hi descobreixen una certa actitud cap als ancians no del tot positiva. Aquets darrers dies una familiar d’un germà recentment traspassat em comentava en un correu una cosa que la va torbar; era com havia conegut la distinció entre “Pare” i “fra” i que aquesta distinció li venia d’una manera molt concreta quan un cop havia vingut a visitar el Monestir amb els seus alumnes, ella era professora de secundària. El monjo que els atengué i els feu la visita en haver-li dit ella que el seu oncle era fra li va voler deixar molt clar que el seu tiet era fra però que el que li parlava era Pare, no cal dir el nom d’aquell qui va voler deixar tant clar que se sentia superior en grau davant del germà de comunitat.
Al cap i a la fi és aquest germà qui ens ha deixat a tots molt bon record com a cristià i com a monjo. Seguint amb el relat la familiar afegia que celebrava que avui aquestes futileses estiguessin ja superades dient «penso que aquest detall de distinció ha evolucionat i tant millor, per que en tant que batejats tots som fills de Déu i germans». Una simple anècdota que tot i haver passat ja fa bastants anys la familiar del nostre germà recordava perfectament i sembla que no pas amb grat. Potser no fou pas la intenció d’aquell monjo prevere, que no està pas ja entre nosaltres, però sembla a primer cop d’ull que l’exemple dels ancians no l’animava pas massa o no el creia pas necessari en el seu cas o al menys no pas venint d’un germà convers.

No deuria haver llegit un comentari sobre la humilitat de l’abat Godofrè de Cister, publicat tot just abans del Concili, que parlava dels «ancians venerables que després de vint, trenta o cinquanta anys de vida religiosa s’han convertit en regles vivents. Són aquells que posseeixen el vertader esperit religiós i se’ls pot seguir en la seguretat de que un va pel camí recte. Se’ls coneix perfectament i són vertaderament els pilars, les columnes del monestir.» (Godofredo BELORGEY. La humildad segun san Benito, p. 241-242).

diumenge, 14 de juliol del 2019

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens proposa avui dues idees: La Regla i la pràctica, el text que esdevé el llibre d’estil dels manaments evangèlics i l’exemple dels majors. Un text, per molt preciós que sigui, com ho és la Regla de sant Benet, de res no serveix sinó es posa en pràctica i si aquest posar en pràctica no es fa amb sinceritat i amb llibertat. No es tracta d’aplicar un seguit de nomes o de costums per simple fet de fer-ho, es tracta de viure amb plenitud l’esperit, més que la lletra, de la Regla de sant Benet i àdhuc de l’Evangeli.

Aquest any celebrem el novè centenari de la Carta Caritatis, a hores d’ara ja hem escolat diverses reflexions sobre aquest text, que es pot considerar la carta fundacional del nostre Orde, ja que aquest és fruit de tot un procés que durà uns quants anys, des de la sortida d’un grup de monjos de Molesmes a Cîteaux fins a l’establiment d’un marc relacional que la Carta Caritatis simbolitza. Es diu habitualment que els nostres pares fundadors no cercaven pas viure la literalitat de la Regla, de viure el text pel text, sinó de viure amb intensitat el seu esperit, amb la màxima fidelitat que els fos possible. Els fundadors de Cîteaux eren monjos conventuals d’un monestir benedictí, que havien professat la vida monàstica segons la Regla de sant Benet i havien abandonat Molesmes no pas per crear una nova forma de vida monàstica, com si ho feu molt legítimament sant Bru a la cartoixa, sinó per ajustar-se millor al projecte de vida proposat per sant Benet.

El monestir segons sant Benet estava format per uns homes o dones que s’apartaven del món per tal de portar una vida de pregària, lectura i treball junts. Poc a poc el clericalisme, els grans edificis, les moltes rendes i propietats i la centralitat, quan no l’exclusivitat, del servei litúrgic, fou donant una imatge d’un grup fugit de les misèries d’aquest món i cert d’haver aconseguit ja en aquesta vida llur salvació. Al llarg del segle XI són molts els qui es plantejaven de trobar una vida més intensa, mirant com a referent la concepció de la primitiva vida monàstica i no pas la vida al monestir com un estat de perfecció, sinó com una vocació primer que tot personal de servei al Crist en la pobresa, la senzillesa, el treball, la pregària i l’obediència. Així naixem els cistercencs fruit de l’esperit d’una època, com a reacció, davant d’una realitat que sant Bernat sintetitza dient: «que lluny estem dels monjos que vivien en temps de sant Antoni.»

També sant Elred planteja que el pes de l’observança no és un obstacle al desenvolupament de la caritat de l’ànima; l’ascesi monàstica, segons ell, pot semblar penosa però aquesta duresa no ve pel jou de Crist, que és sempre suau i lleuger, sinó pel dels nostres mals desitjos que ens oprimeixen. Si ens pesen certes observances potser és precisament perquè són els instruments apropiats per superar que la nostra voluntat s’imposi a la del Senyor. En aquest sentit escriu al Mirall de la caritat: «no pateixo per haver-me sotmès al jou de Crist, sinó per no haver-me lliurat del jou de la concupiscència. A la concupiscència se la reprimeix fàcilment amb la moderació en el menjar; l’aflicció de les vigílies envigoreix el cor dèbil i voluble; el silenci mitiga la ira; l’aplicació al treball reprimeix l’accídia de l’ànima.»

Serveixi aquesta al·lusió a la nostra història particular per situar el que sant Benet ens diu avui; que hem de tenir com a fonts la Regla i la tradició, entesa en el sentit conciliar del Vaticà II, com a font i inspiració interpretant els signes dels temps. La vida monàstica es transmet de pares a fills, espiritualment parlant. Així una comunitat, molt fonamentalment un mestre de novicis que és a qui la comunitat encarrega la formació dels nouvinguts, però tota la comunitat també, transmet una manera de viure que no són tant sols uns costums sinó un esperit.

El Papa Francesc alerta sovint, ho fa també en el llibre entrevista sobre la vida consagrada, que la nostra vida no pot ser reduïda a una ideologia, no podem caure en el gnosticisme, en una visió massa teòrica, en un pelagianisme com el que diu el Papa acompanya a algunes noves congregacions que ho aposten tot a la perfecció de l’acompliment de les normes. Les normes, els costums, les tradicions, no són ni han de ser una soga que ens estreny i quasi ens ofega, sinó una ajuda, un mitjà, una eina per a poder viure allò que és realment fonamental, l’esperit de la Regla. Per transmetre aquesta manera de viure és important que cadascun de nosaltres com a monjos i tots com a comunitat la visquem amb intensitat, amb autenticitat, no pas cercant constantment subterfugis, maneres de escapolir-nos d’alguna obligació, sinó vivint-la d’acord amb l’esperit de la Regla i tot allò altre, que no és el fonamental però ens ajuda a l’objectiu, ens serà més fàcil.

Aquesta és la nostra gran responsabilitat, viure l’esperit de la Regla amb autenticitat i llibertat, ser testimonis d’aquesta vida, exemple, perquè sempre serem majors d’uns altres i dels majors haurem rebut quelcom d’important. No sigui que ens calgui escoltar aquell dur retret de sant Bernat en l’Apologia: «El que vaig a dir, sí, em sembla molt dur, però haig de dir la veritat. Serà possible que la llum del món s’hagi fet tenebra? Com és que la sal s’ha tornat insípida? Els qui amb la seva vida haurien d’haver estat camí cap a la vida, han passat a ser cecs que guien altres cecs per l’exemple de la supèrbia amb que fan les seves obres.»

diumenge, 16 d’octubre del 2016

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.

També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.

Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.

Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.

Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.

La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).