LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.