De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols
greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull
i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols
i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el
prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat.
4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de
la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li
suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu
també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges,
renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior
sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb
aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició,
adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme
sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això
nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé
que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és
possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat,
totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13
a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però,
si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat,
i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que
hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però,
que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res
contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt
dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla.
18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per
la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de
paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció
del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del
càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21
I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que
sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que
haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a
flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Complir amb respecte allò que se’ns encomana, no fer res contra el que disposa
la Regla o contra la voluntat de l’abat, observar sol·lícitament els preceptes
de la Regla; no ser viciós, no enorgullir-nos enduts per la inflor o no
menysprear la santa Regla; no sols ho ha de complir el Prior, que també, sinó
qualsevol monjo des de l’abat fins al que potser no tingui tanta
responsabilitat. Podem córrer el risc de perdre a vegades el sentit últim de la
nostra vida i al final d’aquesta vida, que tant sols té sentit viscuda en Crist
i per Crist, haurem de donar compte a Déu de tots els nostres determinis. Déu
ens dirà el que ens diu Crist en el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu
quan ens parla del judici final. El que compta és donar de menjar al famolenc,
de beure a l’assedegat, de vestir al despullat o de visitar al malalt o al
presoner (cf. Mt 25,31-46). I qui diu això pot dir rentar la roba al qui la
tenia bruta, facilitar un llibre al qui l’havia de menester, posar els plats a
taula quan era necessari, atendre al qui estava malalt, obrir la porta o
respondre al telèfon al qui trucava, preparar la roba pel qui havia de presidir
l’Eucaristia i així per cada una de les responsabilitats que tinguem siguin
quines siguin, perquè no hi ha responsabilitats majors i menors, totes són
importants i entre totes s’atén al conjunt de la comunitat. A vegades quan
portem anys i anys en una mateixa responsabilitat podem acabar per perdre de
vista aquest sentit últim i fonamental de la nostra vida que no és altra que
seguir els manaments del Crist procurant la pau i la caritat. I aquest sentit,
aquest esperit de servei no ha d’anar en una direcció equivocada, vers nosaltres
mateixos, Déu no ho vulgui, ni tant sols cap a aquell que ens cau bé, al qui
tenim per més proper; ha d’anar en la direcció correcte, cap a tots els
germans, sense fer accepció de persones.
Per mantenir la pau i la caritat ens cal assumir a cadascun de nosaltres la
responsabilitat que ens pertoca perquè se’ns ha confiat, no pas perquè ens la
prenguem per nosaltres mateixos. Això és important que ho tinguem present en el
nostre dia a dia i cal que mirem de no oblidar-ho mai. Tots tenim unes responsabilitats
comunes: no anteposar res a l’ofici diví, treballar la nostra humilitat, és a
dir fer-la créixer, no ser goluts, ni vanitosos, ni bevedors, ni envejosos i d’altres;
però tot plegat ho hem d’exercir especialment i primordialment en la
responsabilitat concreta que se’ns ha confiat, sigui temporal o sigui
perllongada en el temps, ho hem de posar en pràctica i no deixar-ho tant sols
en el terreny de la teoria. Recordem sempre el que ens diu sant Jaume: «Germans
meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres?
¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits
i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en
pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de
què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra
amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i
jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et
mostraré la meva fe» (Jm 2,14-18).
A través de la responsabilitat que se’ns hagi assignat hem de demostrar amb
obres, amb el dia a dia, no tant sols la nostra habilitat artesanal, els
nostres coneixements, el nostre domini de determinada tècnica, sinó la nostra
fe, perquè això és el que realment comptarà al final de la nostra vida de
monjos i de cristians. No hem vingut al monestir a exercir aquella o l’altra
responsabilitat, certament les tenim perquè tots hem de ser responsables d’una
cosa o altra i a cadascú se’ns demana d’exercir-les d’acord amb els dons i
talents que Déu ens ha donat. No tothom està dotat de totes les qualitats. Hi
ha qui cuina molt bé i qui amb prou feines sabria encendre el foc; qui sap de
comptabilitat i qui davant un balanç se sentiria marejat; qui te paciència per
atendre visites d’infants amb els seus professors i qui li resultaria un
vertader calvari. Certament com diria sant Benet no ens hem d’enorgullir dels
nostres talents sinó posar-los al servei dels altres. En una comunitat, com
diria l’Apòstol, tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (cf.
1Co 12,12). I cadascun d’aquests membres ha de ser curós amb el que li pertoca
de fer i agraït amb el que rep a través del servei dels altres.
Per assumir una responsabilitat de manera eficaç ens cal certa autonomia, que
no vol dir pas deseiximent. Tots som persones madures que sovint, la majoria,
hem tingut responsabilitats laborals o d’altres tipus abans d’entrar al
monestir. Per tant sabem que vol dir treballar responsablement. Però tot i que
hàgim tingut abans una feina que ens agradés, que la féssim de manera
vocacional, perquè al cap i a la fi les vocacions en el món són moltes i ben
diverses, ara el que sí que ha canviat o com a mínim s’ha accentuat és la raó
de fer les coses; les hem de fer per amor al Crist i als germans i això
significa exercir les tasques amb tota responsabilitat. No oblidem allò que ens
diu sant Benet, «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del
Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”» (RB 19,1).
Escrivia ja fa uns anys Dom Gabriel Sortais, Abad General de l’Orde Cistercenc
de l’Estricta Observança: «Si es nomenem oficials és perquè ajudin, és a dir,
perquè examinin i donin solució als petits problemes que sorgeixen a diari en
els diferents sectors de la vida de la comunitat, seguint sempre les intencions
del superior. Si a cada situació han de portar els seus problemes al superior
per a que examini i decideixi, és evident que els subalterns són pràcticament
inútils» (Conferencias sobre el abadiato, p. 122). Potser el llenguatge
que emprava Dom Gabriel no és massa actual però si que respon al principi de
subsidiarietat tant present en la doctrina social de l’Església. Per decidir
cal ser sempre responsable i mirar també sempre més enllà dels nostres propis
interessos. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla molt de l’abat, bastant
menys del prior o del majordom o dels artesans; però el que diu per cadascun d’ells
és sempre aplicable al conjunt de la comunitat, a tots i cadascun dels monjos.
No podem escoltar aquests capítols pensant sols en el que se li exigeix a un
altre, ens els hem d’aplicar sempre en clau personal. En paraules de sant Joan
Pau II: «Si contemplem l’Evangeli, es pot dir que la vida de comunitat respon a
l’ensenyament de Jesús sobre el vincle entre els manaments de l’amor a Déu i de
l’amor al proïsme. En un estat de vida en el qual es vol estimar a Déu sobre
totes les coses, no es pot deixar de comprometre’s també estimant amb especial
generositat al proïsme, començant pels que estan més a prop atès que pertanyen
a la mateixa comunitat. Aquest és l’estat de vida dels consagrats» (Audiència
General 14 de desembre de 1994).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 65. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 65. Mostrar tots els missatges
diumenge, 12 de març del 2023
EL PRIOR DEL MONESTIR
diumenge, 19 de desembre del 2021
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols
greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull
i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten
escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells
llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que
institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des
del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els
seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6
ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí
neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i
mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les
seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la
perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en
primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11
Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la
caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir.
12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem
disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà
establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de
sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement,
amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a
prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16
El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi
encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè,
com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar
els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o
que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa
Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava,
que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia,
que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un
altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i
obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que
pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus
determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva
ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies i desordres no semblen gens
propis de monjos, tampoc de cristians i certament poden fer perillar les ànimes
i portar cap a la perdició. L’arrel està en el vici, en l’orgull que neix de la
inflor, del menyspreu a la santa Regla i de la supèrbia. Tot plegat és poc
propi de monjos, però sant Benet sap de les febleses humanes i sap que tot això
pot ser possible si no cuidem la nostra salut espiritual. Per mantenir-la
saludable ens cal seguir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària,
treball, lectura, descans. Cada cosa al seu moment, perquè cadascuna té el seu
espai i el seu temps en la nostra jornada diària. Si comencem per negligir-ne
un o altre aspecte acabem per estar exposats al virus de la murmuració que
acaba per propagar la pandèmia de la discòrdia. Totes les comunitats viuen
aquest perill, cal ser-ne conscients i no baixar mai la guàrdia, i d’evitar-ho
en som tots responsables. Perquè no és tant sols que el prior es pugui
considerar un segon abat, Déu no ho vulgui, sinó que cadascun de nosaltres
podem sucumbir a la temptació de considerar-nos uns segons cuiners, uns segons
hostatgers, uns segons liturgistes, uns segons sagristans, uns segons cantors,
uns segons cellerers, uns segons porters i així podríem allargar la llista a
tots els oficis que puguin desenvolupar-se al monestir.
Sempre tenim la temptació de criticar, potser seria millor dir de murmurar com
diu habitualment sant Benet, sobre el que fan els altres i com ho fan i també
sovint ho fem faltant a la caritat i qui sap si també descuidant les nostres
pròpies responsabilitats. Per allunyar-nos d’aquest perill ens cal mantenir el
ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans, i
fer cada cosa al seu moment i mirar de fer-ho posant-hi els cinc sentits, o com
diu sant Benet complint amb respecte el que se’ns hagi encomanat; no sigui que
ens passi que mirant el que fa malament l’altre acabem per descuidar o fer
malament el que tenim encomanat nosaltres.
És el que la Regla estableix en parlar dels degans del monestir, perquè així
havent estat encomanada a cadascun una tasca concreta ningú pot enorgullir-se i
tots tenen la seva responsabilitat. Aquesta corresponsabilitat s’ha de basar en
la disponibilitat i la subsidiarietat, essent aquest darrer un dels principis
bàsics de la doctrina social de l’Església. Això no vol dir pas que res del
monestir ens sigui aliè, sinó que tenim en una part una responsabilitat major
que els altres.
En temps de sant Benet la relació entre abat i prior venia sovint viciada pel
mateix origen, per això en fa culpables als responsables de semblant desordre.
Avui les circumstàncies són diferents però és ben cert que per a qualsevol de
nosaltres existeix també la temptació de sucumbir a l’orgull, a l’inflor i a la
vanagloria. «No oblidem mai que el veritable poder és el servei» deia el Papa
Francesc el 19 de març de 2013 en la Missa inaugural del seu pontificat. I no
oblidem tampoc, com ens diu sant Benet, referint-se a l’abat, que haurem de
donar compte a Déu dels nostres determinis i que hem d’evitar que la nostra
ànima s’abrusi per l’enveja o la gelosia.
El do de la unitat és un do preciós en una comunitat i en tota l’Església. Ho
expressa sant Pau molt bellament en la primera Carta als Corintis quan escriu:
«vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu
ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc,
mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen
el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. ¿Són
tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen
tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?»
(1Co 12, 27-30). Si tots ens creiem apòstols o profetes o mestres, aleshores
actua en nosaltres la supèrbia perquè també una comunitat és com un cos humà on
un peu no pot anar en direcció contrària a l’altre, on una mà no es pot sentir
aliena a la resta del cos; cada element està al servei de l’altra i cadascun és
servit pels altres.
Voler fer la nostra pot arribar a paralitzar la totalitat del cos i fer
perillar les ànimes de tots. Recordem que sant Benet ens diu al capítol en que
parla del bon zel que no anteposem res absolutament al Crist, que ens ha de dur
tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72, 11-12). Aquests són els dos grans principis
de la nostra vida de monjos; Crist com a centre i la vida eterna com a
objectiu. Si Crist és el model i la vida eterna la meta, no hi ha lloc per a
discòrdies ni escàndols; però no podrem pas avançar cap a la vida eterna
carregats amb les pedres de l’enveja, la renyina, la calúmnia, la gelosia o el
desordre.
El seguiment del Crist no és un viatge còmode que puguem recórrer per un camí
planer, sorgeixen moments de desànim, perquè també molts deixebles seus es van
tirar enrere i van deixar a Jesús, que es va veure obligat a preguntar als
dotze si també ells volien deixar-lo (Cf. Jn 6, 67). En paraules de sant Joan
Pau II: «La meta última del seguiment és la glòria. El camí consisteix en la
imitació de Crist, que va viure en l’amor i va morir per amor en la creu. El
deixeble «ha de, per dir-ho així, entrar en Crist amb tot el seu ésser, ha d’apropiar-se
i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i de la Redempció per a trobar-se
a si mateix» (Redemptor hominis, 10). Crist ha d’entrar en el seu jo per a alliberar-lo
de l’egoisme i de l’orgull, com diu en aquest sentit sant Ambrós: “Que Crist
entri en la teva ànima i Jesús habiti en els teus pensaments, per a tancar tots
els espais al pecat en la tenda sagrada de la virtut” (Comentari al Salm 118,
26).» (Audiència General 6 de setembre de 2000).
En aquesta escola del servei de la caritat que ha de ser el monestir cal
prioritzar la voluntat de Déu per damunt de la nostra i que l’única flamarada
que il·lumini el nostre camí sigui la que encén la Paraula de Déu en els
nostres cors.
diumenge, 14 de juny del 2020
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap que tot sovint s’originen escàndols greus als monestirs, Déu no ho vulgui. En aquesta part final del primer redactat de la Regla, es refereix a l’abat, a l’ordre de la comunitat, als forasters, siguin monjos o sacerdots, i als porters. Com no pot ser d’altra manera no és una imatge idíl·lica o bucòlica la que ens dona, sinó ben realista. Sant Benet sap que les passions humanes, per molt que maldem per supera-les, ens fan caure un cop i un altre en els mateixos paranys. Per vèncer-los, en tot moment ens ha de guiar una intenció pura i el zel de Déu, aquell bon zel del que ens parla la mateixa Regla. Però l’ensuperbiment, les enveges, les renyines, les calumnies, les gelosies, les discòrdies, l’adulació i els desordres malden per abrusar les nostres ànimes.
Som humans, no deixem de ser-ho pel fet de ser monjos; ara bé, nosaltres no podem al·legar ignorància, desconeixement. Sabem que l’Evangeli i la Regla són la nostra norma de vida, que menysprear els seus ensenyaments, ens porta a perdre la pau i la caritat, tant personal com comunitària. El que ens diu en aquest capítol sant Benet referent al Prior, com quan ens parla de l’administrador, dels sacerdots del monestir o del mateix abat, està guiat per una mateixa idea; cal observar més sol·lícitament els preceptes de la Regla com més responsabilitat ens ha estat confiada. No si val, doncs, per a sant Benet aquella idea de que un cop feta la professió solemne ja hem arribat a la fi i podem seguir, mal interpretant-la, aquella dita de sant Agustí, fes el que vulguis; si no estimem la Regla no hem arribat enlloc; perquè el mateix sant Benet estableix que els qui han d’estudiar, menjar i dormir són els nouvinguts, no pas els qui ja hem deixat sobre l’altar la cèdula que ofrena al Senyor la nostra vida.
Malgrat compartir l’objectiu de cercar Déu en el clos del monestir, malgrat militar o lluitar per militar sota una mateixa Regla, Déu ens ha fet diversos i aquí rau la riquesa i també les no poques dificultats de la vida comunitària. Sant Benet estableix per això l’organització del monestir en deganies, perquè encomanant-ho a molts, ningú se’n pugui enorgullir tot sol. Aquesta tasca que se’ns encomana l’hem de complir amb respecte, sense actuar en contra de la voluntat i de la disposició de l’abat, no perquè ell s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist, com ens diu sant Benet al capítol 63. Complir-ho tot amb respecte, significa ocupar-nos-hi amb totes les nostres forces i alhora respectar la tasca encomanada als altres.
Deia fa ja uns anys, l’any 2000, a un grup d’abats benedictins reunits a Roma a Sant Anselm, el qui era aleshores mestre general dels dominics, Timothy Radcliffe, que les nostres vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través dels diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, en tant que són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix a la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat. Segurament els monjos algunes vegades alimentem desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms, priors, abats o fins i tot abats generals. I afegia el P. Radcliffe amb una certa ironia: «Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. [El mateix podríem dir respecte a qualsevol altre ofici o degania, sigui prior, majordom, hostatger, refetorer o cuiner]. Però sabem tots molt bé que les nostres vides adquireixen el seu sentit, no per ser promoguts, sinó perquè [som monjos i com a tals] ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu Sant Benet, per a apressar la nostra arribada a la llar celestial.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el Nuevo Milenio).
Per a Sant Benet és molt important la lleialtat. Quan a un se li dóna una autoritat major és perquè l’exerceixi amb humilitat, honestedat i lleialtat. Tots sabem que la temptació sorgeix amb freqüència portant-nos a vegades a actituds destructives, encegant-nos la ment i enterbolint les relacions. La vida monàstica en estar sempre junts i en un lloc clos, fa que el monestir es transformi en un indret propici per a posar a prova les relacions humanes, sorgint enfrontaments, divisions on cadascú busca imposar el seu criteri, sigui abellint un determinat càrrec, sigui volent exercir de poder en l’ombra, una idea aquesta que acostuma a acabar en frustració. També al monestir la realitat humana es presenta en tota la seva cruesa, perquè els monjos som homes i on hi ha homes hi ha humanitat, com deia un dia l’abat Maur Esteva. Això lluny de desanimar-nos, ens ha de fer veure el monestir com un lloc per a créixer, sense escandalitzar-nos de la duresa de capítols de la Regla com aquest, perquè tot això existeix arreu de manera més o menys explícita, però cal que en el nostre cas, existeixi també l’obstinació sincera per superar-ho.
Com escoltàvem ahir recollint el pensament del Cardenal Tarancón «Hem de reconèixer que les persones humanes som una contradicció vivent. Nosaltres sabem el que volem, però la realitat no està mai d’acord amb els nostres desitjos, són dos camins distints. I per a justificar-nos, acomodem l’ideal a la nostra petitesa i arribem a creure que una manera de comportar-se és absolutament cristiana [en el nostre cas podríem afegir monàstica] perquè nosaltres posem aquesta intenció per damunt de tot, encara que oblidem el més important, que és la caritat, l’amor i el servei als germans.» (NICOLÀS, Fúlvia. Converses amb un Cardenal valencià, pàg. 43-45).
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap que tot sovint s’originen escàndols greus als monestirs, Déu no ho vulgui. En aquesta part final del primer redactat de la Regla, es refereix a l’abat, a l’ordre de la comunitat, als forasters, siguin monjos o sacerdots, i als porters. Com no pot ser d’altra manera no és una imatge idíl·lica o bucòlica la que ens dona, sinó ben realista. Sant Benet sap que les passions humanes, per molt que maldem per supera-les, ens fan caure un cop i un altre en els mateixos paranys. Per vèncer-los, en tot moment ens ha de guiar una intenció pura i el zel de Déu, aquell bon zel del que ens parla la mateixa Regla. Però l’ensuperbiment, les enveges, les renyines, les calumnies, les gelosies, les discòrdies, l’adulació i els desordres malden per abrusar les nostres ànimes.
Som humans, no deixem de ser-ho pel fet de ser monjos; ara bé, nosaltres no podem al·legar ignorància, desconeixement. Sabem que l’Evangeli i la Regla són la nostra norma de vida, que menysprear els seus ensenyaments, ens porta a perdre la pau i la caritat, tant personal com comunitària. El que ens diu en aquest capítol sant Benet referent al Prior, com quan ens parla de l’administrador, dels sacerdots del monestir o del mateix abat, està guiat per una mateixa idea; cal observar més sol·lícitament els preceptes de la Regla com més responsabilitat ens ha estat confiada. No si val, doncs, per a sant Benet aquella idea de que un cop feta la professió solemne ja hem arribat a la fi i podem seguir, mal interpretant-la, aquella dita de sant Agustí, fes el que vulguis; si no estimem la Regla no hem arribat enlloc; perquè el mateix sant Benet estableix que els qui han d’estudiar, menjar i dormir són els nouvinguts, no pas els qui ja hem deixat sobre l’altar la cèdula que ofrena al Senyor la nostra vida.
Malgrat compartir l’objectiu de cercar Déu en el clos del monestir, malgrat militar o lluitar per militar sota una mateixa Regla, Déu ens ha fet diversos i aquí rau la riquesa i també les no poques dificultats de la vida comunitària. Sant Benet estableix per això l’organització del monestir en deganies, perquè encomanant-ho a molts, ningú se’n pugui enorgullir tot sol. Aquesta tasca que se’ns encomana l’hem de complir amb respecte, sense actuar en contra de la voluntat i de la disposició de l’abat, no perquè ell s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist, com ens diu sant Benet al capítol 63. Complir-ho tot amb respecte, significa ocupar-nos-hi amb totes les nostres forces i alhora respectar la tasca encomanada als altres.
Deia fa ja uns anys, l’any 2000, a un grup d’abats benedictins reunits a Roma a Sant Anselm, el qui era aleshores mestre general dels dominics, Timothy Radcliffe, que les nostres vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través dels diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, en tant que són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix a la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat. Segurament els monjos algunes vegades alimentem desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms, priors, abats o fins i tot abats generals. I afegia el P. Radcliffe amb una certa ironia: «Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. [El mateix podríem dir respecte a qualsevol altre ofici o degania, sigui prior, majordom, hostatger, refetorer o cuiner]. Però sabem tots molt bé que les nostres vides adquireixen el seu sentit, no per ser promoguts, sinó perquè [som monjos i com a tals] ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu Sant Benet, per a apressar la nostra arribada a la llar celestial.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el Nuevo Milenio).
Per a Sant Benet és molt important la lleialtat. Quan a un se li dóna una autoritat major és perquè l’exerceixi amb humilitat, honestedat i lleialtat. Tots sabem que la temptació sorgeix amb freqüència portant-nos a vegades a actituds destructives, encegant-nos la ment i enterbolint les relacions. La vida monàstica en estar sempre junts i en un lloc clos, fa que el monestir es transformi en un indret propici per a posar a prova les relacions humanes, sorgint enfrontaments, divisions on cadascú busca imposar el seu criteri, sigui abellint un determinat càrrec, sigui volent exercir de poder en l’ombra, una idea aquesta que acostuma a acabar en frustració. També al monestir la realitat humana es presenta en tota la seva cruesa, perquè els monjos som homes i on hi ha homes hi ha humanitat, com deia un dia l’abat Maur Esteva. Això lluny de desanimar-nos, ens ha de fer veure el monestir com un lloc per a créixer, sense escandalitzar-nos de la duresa de capítols de la Regla com aquest, perquè tot això existeix arreu de manera més o menys explícita, però cal que en el nostre cas, existeixi també l’obstinació sincera per superar-ho.
Com escoltàvem ahir recollint el pensament del Cardenal Tarancón «Hem de reconèixer que les persones humanes som una contradicció vivent. Nosaltres sabem el que volem, però la realitat no està mai d’acord amb els nostres desitjos, són dos camins distints. I per a justificar-nos, acomodem l’ideal a la nostra petitesa i arribem a creure que una manera de comportar-se és absolutament cristiana [en el nostre cas podríem afegir monàstica] perquè nosaltres posem aquesta intenció per damunt de tot, encara que oblidem el més important, que és la caritat, l’amor i el servei als germans.» (NICOLÀS, Fúlvia. Converses amb un Cardenal valencià, pàg. 43-45).
diumenge, 16 de setembre del 2018
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.
El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»
La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.
La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.
El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»
La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.
La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»
diumenge, 12 de març del 2017
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol•lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.
L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.
En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.
El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.
Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.
Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»
Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol•lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.
L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.
En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.
El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.
Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.
Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»
Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)