EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap que tot sovint s’originen escàndols greus als monestirs, Déu no ho vulgui. En aquesta part final del primer redactat de la Regla, es refereix a l’abat, a l’ordre de la comunitat, als forasters, siguin monjos o sacerdots, i als porters. Com no pot ser d’altra manera no és una imatge idíl·lica o bucòlica la que ens dona, sinó ben realista. Sant Benet sap que les passions humanes, per molt que maldem per supera-les, ens fan caure un cop i un altre en els mateixos paranys. Per vèncer-los, en tot moment ens ha de guiar una intenció pura i el zel de Déu, aquell bon zel del que ens parla la mateixa Regla. Però l’ensuperbiment, les enveges, les renyines, les calumnies, les gelosies, les discòrdies, l’adulació i els desordres malden per abrusar les nostres ànimes.

Som humans, no deixem de ser-ho pel fet de ser monjos; ara bé, nosaltres no podem al·legar ignorància, desconeixement. Sabem que l’Evangeli i la Regla són la nostra norma de vida, que menysprear els seus ensenyaments, ens porta a perdre la pau i la caritat, tant personal com comunitària. El que ens diu en aquest capítol sant Benet referent al Prior, com quan ens parla de l’administrador, dels sacerdots del monestir o del mateix abat, està guiat per una mateixa idea; cal observar més sol·lícitament els preceptes de la Regla com més responsabilitat ens ha estat confiada. No si val, doncs, per a sant Benet aquella idea de que un cop feta la professió solemne ja hem arribat a la fi i podem seguir, mal interpretant-la, aquella dita de sant Agustí, fes el que vulguis; si no estimem la Regla no hem arribat enlloc; perquè el mateix sant Benet estableix que els qui han d’estudiar, menjar i dormir són els nouvinguts, no pas els qui ja hem deixat sobre l’altar la cèdula que ofrena al Senyor la nostra vida.

Malgrat compartir l’objectiu de cercar Déu en el clos del monestir, malgrat militar o lluitar per militar sota una mateixa Regla, Déu ens ha fet diversos i aquí rau la riquesa i també les no poques dificultats de la vida comunitària. Sant Benet estableix per això l’organització del monestir en deganies, perquè encomanant-ho a molts, ningú se’n pugui enorgullir tot sol. Aquesta tasca que se’ns encomana l’hem de complir amb respecte, sense actuar en contra de la voluntat i de la disposició de l’abat, no perquè ell s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist, com ens diu sant Benet al capítol 63. Complir-ho tot amb respecte, significa ocupar-nos-hi amb totes les nostres forces i alhora respectar la tasca encomanada als altres.

Deia fa ja uns anys, l’any 2000, a un grup d’abats benedictins reunits a Roma a Sant Anselm, el qui era aleshores mestre general dels dominics, Timothy Radcliffe, que les nostres vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través dels diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, en tant que són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix a la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat. Segurament els monjos algunes vegades alimentem desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms, priors, abats o fins i tot abats generals. I afegia el P. Radcliffe amb una certa ironia: «Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. [El mateix podríem dir respecte a qualsevol altre ofici o degania, sigui prior, majordom, hostatger, refetorer o cuiner]. Però sabem tots molt bé que les nostres vides adquireixen el seu sentit, no per ser promoguts, sinó perquè [som monjos i com a tals] ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu Sant Benet, per a apressar la nostra arribada a la llar celestial.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el Nuevo Milenio).

Per a Sant Benet és molt important la lleialtat. Quan a un se li dóna una autoritat major és perquè l’exerceixi amb humilitat, honestedat i lleialtat. Tots sabem que la temptació sorgeix amb freqüència portant-nos a vegades a actituds destructives, encegant-nos la ment i enterbolint les relacions. La vida monàstica en estar sempre junts i en un lloc clos, fa que el monestir es transformi en un indret propici per a posar a prova les relacions humanes, sorgint enfrontaments, divisions on cadascú busca imposar el seu criteri, sigui abellint un determinat càrrec, sigui volent exercir de poder en l’ombra, una idea aquesta que acostuma a acabar en frustració. També al monestir la realitat humana es presenta en tota la seva cruesa, perquè els monjos som homes i on hi ha homes hi ha humanitat, com deia un dia l’abat Maur Esteva. Això lluny de desanimar-nos, ens ha de fer veure el monestir com un lloc per a créixer, sense escandalitzar-nos de la duresa de capítols de la Regla com aquest, perquè tot això existeix arreu de manera més o menys explícita, però cal que en el nostre cas, existeixi també l’obstinació sincera per superar-ho.

Com escoltàvem ahir recollint el pensament del Cardenal Tarancón «Hem de reconèixer que les persones humanes som una contradicció vivent. Nosaltres sabem el que volem, però la realitat no està mai d’acord amb els nostres desitjos, són dos camins distints. I per a justificar-nos, acomodem l’ideal a la nostra petitesa i arribem a creure que una manera de comportar-se és absolutament cristiana [en el nostre cas podríem afegir monàstica] perquè nosaltres posem aquesta intenció per damunt de tot, encara que oblidem el més important, que és la caritat, l’amor i el servei als germans.» (NICOLÀS, Fúlvia. Converses amb un Cardenal valencià, pàg. 43-45).