EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha un zel que prové de l’amargor, és aquell zel amb el que fem mal als altres, però que sobretot ens autodestrueix, perquè ens paralitza, ens domina i fins i tot acaba provocant com a efecte secundari alteracions en la nostra salut. Aquest mal zel neix de l’enveja, del inconformisme amb nosaltres mateixos i apareix quan lluny d’assumir les nostres febleses tant físiques com morals, les projectem de mala manera sovint contra els germans. No ens enganyéssim pas, tots el practiquem un cop o un altre i ens porta al tancament o a l’exageració, a intentar voler desaparèixer del focus d’atenció o a voler ser la núvia a la boda, el nen al bateig i el mort a l’enterrament, com es diu de manera col•loquial però ben realista. Amb aquest mal zel dominant-nos, no podem viure essent centre d’atenció o no podem fer-ho sense ser aquí i allà protagonistes de tot, volent escoltar tothora elogis vinguin o no a compte i és clar aleshores els altres ens comencen a fer nosa i son víctimes del nostre mal zel i nosaltres també, no ho oblidem, perquè sempre som els primers perjudicats. Ho sentim sovint a Sexta de boca de l’apòstol: «Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist. Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s’enganya a si mateix. Més aviat, que cadascú examini la seva pròpia conducta; llavors, si troba motius per a gloriar-se, serà veient-se a ell mateix i no comparant-se amb els altres.» (Ga 6,2-4). Sant Benet ens ve a dir que així no, que així no anem bé, perquè aquest zel amarg i dolent per ell mateix, no fa sinó amargar-nos i fer-nos dolents, ens empeny a un vertader infern i ens allunya de Déu.

Però el zel, ser zelós no és de per si dolent, ans al contrari, el zel ben entès ens pot ajudar en la nostra vida, perquè ens allunya dels vicis i ens porta a Déu i a la vida eterna, que és allí cap on anem o bé cap on hauríem de voler anar. Sant Benet ens va parlant al llarg de la Regla d’aquest zel, per exemple el demana al principiant per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions. No podem oblidar-ho pas al llarg de tota la nostra vida monàstica, aquest zel bo i profitós ens ha d’acompanyar sempre i no hem de perdre mai el zel per la pregària, per l’obediència, per la humilitat. Aquest bon zel ens porta no pas a la destructora enveja o a la malsana indiferència o superioritat, sinó a honorar-nos els uns als altres. Els uns als altres, no vol dir que tots els altres m’honorin a mi o que estiguin obligats a fer-ho, sinó a honorar-nos mútuament i aquí sant Benet es ben clar, ens diu que això tant sols es pot fer si partim de la base del reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals i de les dels altres, i un cop reconeguts febles no hem acabat el procés, aleshores cal portar-ho amb paciència. Aquest portar-ho amb paciència no és tampoc un anar dient “ai Senyor, ai Senyor, quina paciència que haig de tenir amb aquests germans meus, pobres pecadors” i anar sospirant dia i nit. Sant Benet es de nou ben clar, suportar-nos amb paciència és obeir-nos els uns als altres amb emulació; que vol dir cercar d’igualar o de superar algú en alguna cosa, l’emulació no és enveja sinó concórrer, superar-se, en aquest cas les pròpies febleses. En l’arrel de tot plegat hi ha o bé el desig de buscar tant sols allò que ens sembla útil per a nosaltres o bé el que ho sigui per als altres. La primera postura representa el zel dolent i amarg que ens allunya de Déu; la segona el zel bo que allunya dels vicis i ens porta cap a Déu. Accions concretes per avançar en aquesta bona direcció ens les proposa el mateix sant Benet: practicar desinteressadament la caritat fraterna, témer Déu amb amor, estimar amb sinceritat i humilitat. Sant Benet demostra conèixer molt bé la vida comunitària, perquè ara aquí ens parla de ser caritatius però no per interès, no per a rebre de nou la caritat que donem i si pot ser amb escreix, sinó practicar-la desinteressadament. La sinceritat i la humilitat han d’estar en l’arrel de la pràctica de la caritat, si no hi són de res no val que les practiquem, perquè aleshores no deixa de ser la nostra vida un mercadeig de sentiments i d’actituds.

Darrera de tot no hi ha altre cosa que el Crist, qui si no? A Ell no li hem d’anteposar res, absolutament res; ni allò que ens sembla útil a nosaltres, ni cap altra objectiu que no pot esdevenir sinó innoble davant de l’enorme noblesa del Crist. Seguir-lo per que ens porti cap a la vida eterna. La darrera frase d’aquest capítol esdevé per sí mateixa un resum de tota la Regla: Crist com a model i únic mitjancer; la vida eterna, la vida en plenitud, a la casa del Pare com a únic objectiu. Som febles, ho sabem, ho hem de saber per a poder superar-ho, per a poder anar vencent les dificultats amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, amb aquesta inigualable arma que és el bon zel. Déu no s’imposa, és molt zelós, amb un zel inimitable, de la nostra llibertat i vol que lliurament ens obeïm amb emulació els uns als altres, que cerquem allò que és útil per als altres, que practiquem desinteressadament la caritat fraterna. Al darrera de tot això hi ha el temor de Déu amb amor, és tant sols aquest amor temorós que ens pot moure cap al Crist i anant cap a Ell, apropar-nos amb afecte sincer i humil als germans. En paraules del Papa Benet XVI: «Sant Benet (...) va indicar als seus seguidors com a objectiu fonamental de l’existència, més encara, l’únic, la recerca de Déu: Quaerere Deum. Però sabia que, quan el creient entra en relació profunda amb Déu, no pot acontentar-se amb viure de manera mediocre segons una ètica minimalista i una religiositat superficial. (...) Sant Benet va prendre de sant Ciprià [una expressió] que sintetitza en la seva Regla el programa de vida dels monjos: Nihil amori Christi praeponere, «No anteposar res a l’amor de Crist». En això consisteix la santedat, proposta que val per a tot cristià.» (19 juliol 2005).