LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens presenta en aquest capítol de la Regla l’admissió dels germans com una relació bilateral entre el candidat i la comunitat. Una bilateralitat subjecte al gran protagonista, el Senyor que és qui crida al candidat a la vida monàstica i qui il·lumina a la comunitat per saber si aquest cerca Déu de veritat i per tant si cal rebre’l o no. Sant Benet estableix un doble discerniment, individual i co·lectiu, per interpretar la voluntat de Déu. Però no és pas un procés estàtic. D’una banda el candidat s’ha de presentar, trucar, perseverar, suportar amb paciència els greuges i la dificultat i persistir; és a dir ha de treballar i anar madurant la seva vocació. En la vocació hi entra també en joc, a més de la gràcia de Déu, la lliure cooperació de l’home. No hem d’esperar que tot ens vingui fet.

Déu ens parla també a través dels esdeveniments i de les persones i fins i tot a través dels nostres gustos i inclinacions. Si ens sentim cridats per Déu cal provar l’autenticitat de la vocació fent-la passar pel sedàs d’una seriosa reflexió i sotmetent-la a la prova del temps. Davant del candidat que truca a la porta, la comunitat no l’ha d’admetre fàcilment, l’ha de posar a prova i si la perseverança es manté concedir-li l’entrada. Com escriu Dom Dysmas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «El discerniment de les vocacions gira entorn d’aquests elements. Sant Benet ens dóna un exemple: Si revera Deum quærit —si cerca Déu de veritat—. Si aquest no és el cas, tal persona no té el seu lloc en la vida monàstica i se li ha de dir. No és un retret ni una depreciació, simplement es que s’ha equivocat de porta i si intenta costi el que costi fer-se monjo, un s’exposa a greus fastiguejos.»

Aquest capítol ens hauria d’acompanyar no tant sols en les primeres etapes de la nostra vida monàstica, com certament ho fa, sinó que l’hauríem de tenir present sempre, l’hauríem de rellegir sovint, perquè perseverar, suportar amb paciència i persistir són actituds no tant sols del principiant sinó que ens han d’acompanyar al llarg de tota la nostra vida com a monjos. El refranyer català recull la dita «com més costa, més val», sembla que sant Benet és del mateix parer i no posa pas fàcil l’admissió dels nous germans. En aquesta època de manca de vocacions, on prendre un compromís per tota la vida més que espantar, terroritza, on la provisionalitat s’escampa a tots els àmbits i afecta institucions fonamentals com el matrimoni o la família; aquest capítol de la Regla pot ser un bon motiu de reflexió no tant sols per a nosaltres, sinó per a molta gent. La vocació és un regal de Déu, la vocació entesa en sentit ampli, a la vida sacerdotal, consagrada, matrimonial, missionera; i també professional.

Tota vocació monàstica ha de significar un procés, passar per moments d’aridesa, de dificultat, travessar deserts per tal de descobrir el candidat si aquesta és la vida que Déu vol per a ell i per part de la comunitat saber si cerca Déu de veritat. Sant Benet ens dona múltiples pistes de com intuir si hi ha vocació. La primera, a part de la perseverança, és el zel, zel per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Aquesta darrera idea, la humiliació, ja d’antuvi, tant sols sentir-la en la nostra societat, fa basarda; però pensem-hi una mica i aleshores la veurem en relació directa amb la humilitat, factor fonamental per a sant Benet i també per a sant Bernat. No es tracta d’humiliar per humiliar en el sentit en que potser es feia sevir el concepte en altres temps, però tampoc no és bo obviar les dificultats creant un monaquisme a la carta perquè tard o d’hora anirà en perjudici del qui truca a la porta i també de la mateixa comunitat.

És un risc en una època de manca de vocacions caure en l’adulació del nouvingut tant com potser ho era fa unes dècades caure en la sublimació de la comunitat; perquè al cap i a la fi aquestes actituds no ajuden al creixement espiritual personal i es corre el risc de que sigui el candidat, Déu no ho vulgui, qui acabi provant la vocació de la comunitat no vers Crist sinó vers una mena de capdillisme malsà i inapropiat; perquè a qui venim a seguir és a Crist no pas a cap fals ídol. Un cop admès el candidat el programa és suggestiu: Estudiar, menjar i dormir. Sembla fàcil, però sant Benet afegeix tot seguit que se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres i la necessitat de passar per aquestes, ja que per elles es va a Déu. Escriu Dietrich Bonhoeffer que el seguiment «no és el capritx d’una vida portada segons la pròpia voluntat, sinó que és Crist mateix qui condueix al deixeble.» Pel discerniment el candidat tracta de descobrir si és portat per Déu i mitjançant la reflexió, la comunitat intenta veure si la seva vocació és de Déu o és caprici humà.

En aquest camí reposat cap a la consolidació de la vocació, si mai pot haver-la, hi té un paper fonamental la mateixa Regla. Dos mesos després d’arribar se li ha de llegir la Regla tota sencera i repetir-li la lectura sis mesos després. Ha de quedar-nos ben clar sota quina llei volem militar i per a decidir-nos-hi se’ns dona temps per pensar-ho i llibertat per acceptar o refusar. En tot el procés el paper de l’ancià, del mestre de novicis, és molt important perquè de la bona formació rebuda, no tant sols conceptual sinó sobretot espiritual, dependrà l’evolució i la consolidació de la vocació. En acabar aquesta fase inicial de la nostra vida monàstica, oferim la nostra vida sobre l’altar, deixant-hi la cèdula de la nostra professió, culminem una etapa d’una cursa que no ha fet sinó començar amb els ulls fits en la vida eterna.

Com ens deia ahir dissabte Gualteri de sant Víctor a Matines «Si ja resulta difícil renunciar als nostres plans, és a dir, als projectes llargament acariciats, molt més difícil és negar-se a si mateix, renunciant a la pròpia voluntat. La qual cosa és, malgrat tot, necessària, si volem seguir al Crist. El soldat de Crist efectivament ha de renunciar a la seva pròpia voluntat en pro de la voluntat d’un altre, i no tant sols ha d’abandonar una voluntat dolenta per una bona, sinó fins i tot la seva pròpia bona voluntat per la voluntat bona de l’altre.» (Gualter de Sant Víctor, Sermó 3 [atribuït] sobre la triple glòria de la Creu, 3,5.6.7.9).