diumenge, 31 de maig de 2020

ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sortim del monestir podem anar lluny o no tant lluny. Sant Benet ens demana que en qualsevol cas no perdem aquella moderació que ha de regir tota la nostra vida. Potser les sortides per un encàrrec avui ja no impliquen haver d’estar l’hora de menjar a fora del monestir. Recordo com fa ja uns quants anys el simple fet d’anar a Tarragona podia ocupar tot el dia, en primer lloc perquè la comunitat no tenia ni tants cotxes ni tants conductors i en segon lloc perquè els mitjans de transport públics eren també bastant limitats en velocitat i horaris i també la xarxa viària. Avui podem anar a Tarragona, Reus o Valls amb molta més comoditat o també a Barcelona, sense necessitat de fer-hi nit. Però la idea de san Benet, la idea de fons, manté la seva vigència, no abandonar la moderació. Sant Benet no ho considera pas una falta lleu això de menjar a fora sense permís ja que demana que qui obra altrament sigui excomunicat, que no és poca cosa.

En això de menjar fora del monestir, repeteixo que potser més abans que no pas ara, hi havia una doble vessant. D’una banda el monjo podia abellir de menjar quelcom diferent seguint allò de un dia és un dia; d’altra banda les famílies o els amics del monestir que els acollien s’esmerçaven en donar-los algun plat suculent amb el pensament de que no pas cada dia en podien gaudir. Potser no és pas un escàndol però a voltes dona la sensació de que el monjo viu a desgrat la seva vocació, la seva vida diària i té necessitat de tenir de tant en tant alguna diguem compensació. En èpoques passades hi ha qui per un encàrrec es passava dos dies fora i aprofitava per visitar alguna casa i fins i tot demanar-hi d’antuvi un plat concret. També els dijous hi havia qui tenia el costum d’anar a alguna casa, en aquest cas més propera, per berenar-hi. Avui com que la mateixa vida de la gent ha canviat molt, tot plegat ja no és massa habitual perquè la gent treballa, no està per acollir visitants i alhora, com hem vist, les nostres sortides són més ràpides i puntuals. Potser de tant en tant algú conegut del monestir es queixa de que tal monjo s’hi presenta massa sovint sense massa excusa, però és un fet bastant limitat.

Però a molta gent de fora del monestir els costa d’entendre que ens puguem estar de certes coses, que no les enyorem i per això mateix, sense mala fe en la major part dels casos, ens volen fer un obsequi donant-nos tal o qual cosa. En aquesta concepció hi ha una manca de coneixement profunda del que és la vida monàstica, la vida consagrada potser en general. No ens privem de les coses per força sinó que diguem que ho fem de grat. Potser ara més que abans alguns monjos ja han gaudit, si es pot dir gaudir, de certes comoditats de la vida, si en podem dir comoditats, i som molt conscients de que en venir al monestir renunciem no tant sols a menjar fora de casa per plaer, sinó també a una determinada vida social i afectiva, a una independència econòmica i d’altres coses similars. Tampoc no podem pretendre de suplir-les al monestir d’alguna altra manera, perquè per exemple cercar amistats particulars, massa particulars, o fer de la comunitat una selecció entre els meus amics i els qui no ho considero pas, porta a múltiples problemes i no pas menors.

L’origen està potser en una mala concepció de la idea de llibertat personal. Soc lliure, podem dir, i és ben cert que Déu ens ha creat lliures; però si hi afegim, soc lliure i per tant puc aixecar-me del llit quan vulgui, emprar la jornada amb el que em sembli i anar a dinar on m’apeteixi, aleshores no hem aconseguit que la nostra llibertat es vagi adequant a la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a servir. Certament la vida comunitària no és fàcil, ningú ha dit mai que ho fos i menys que ningú el mateix sant Benet, però com molt sovint tampoc no ho és la vida familiar o la laboral, no ens enganyem pas. Hem d’esforçar-nos per abandonar aquella cara de pomes agres que massa sovint tenim la temptació de mantenir dia i nit i que més que ser una afrontà als germans, que també ho és, demostra la mala salut espiritual de la nostra pròpia ànima. No, no hem estat cridats per Déu per fer sants als nostres germans mitjançant el martiri; hem estat cridats perquè superant les nostres febleses, aconseguim la salvació de la nostra ànima i la del conjunt de la comunitat i a això hi hem estat cridats tots.

El P. Lorenzo Montecalvo, un prevere napolità, té publicat un interessant estudi que porta per títol Comunitat o comoditat? Al llarg del mateix apunta a la hipocresia, l’agressivitat, l’enveja, l’adulació, l’arrogància o les simpaties i antipaties, com les causes de cercar la comoditat personal abans que cap altra cosa. Això sovint ens empeny a intentar eliminar tota dificultat que suposi un obstacle a la nostra pròpia voluntat i aleshores posem pals a les rodes a la voluntat de Déu i desitjant a qualsevol preu la nostra comoditat creem la incomoditat dels germans i potser, Déu no ho vulgui, de Déu mateix. El monjo, el religiós, escriu el P. Lorenzo Montecalvo, ha esta cridat a viure en comunitat per trobar-se amb Déu, no per torbar-se a sí mateix; ha estat cridat, hem estat cridats, a que la nostra personalitat es desenvolupi harmoniosament per esdevenir aquella imatge de Déu perduda pel pecat, o al menys per intentar de totes, totes recuperar-la; i afegeix que si caiem en la temptació de fer-nos amos del nostre destí, és que som devorats pel desig de considerar-nos en exclusiva il·luminats per Déu, considerant aleshores als altres germans pura tenebra, i conseqüentment com l’enemic a combatre.

En paraules de sant Bernat «No a totes les ànimes se’ls concedeix de gaudir al mateix lloc de la íntima presència de l’espòs, sinó tal com el Pare ho ha disposat per a cadascuna. No l’elegim nosaltres a Ell, va ser Ell qui ens va elegir a nosaltres i ens destinà.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 23,9). És la riquesa i la dificultat de viure en comunitat, riquesa perquè fins i tot en una falta que no veiem avui tant greu com menjar o sortir sense permís, sant Benet la castiga amb l’excomunió, és a dir amb l’exclusió de la comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada