diumenge, 10 de maig de 2020

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet s’ocupa de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol objecte del monestir. En el capítol anterior, dedicat al majordom, és a dir al monjo més directament encarregat de les coses materials, ja ens ha donat la idea clau de com hem de tractar qualsevol cosa, com si fossin vasos sagrats de l’altar (RB 31,10). En una societat en la qual posseir és considera ja de per sí mateix un valor, i usar per tirar i comprar de nou esdevé una dinàmica habitual, la reflexió de sant Benet sobre la propietat i de com tractar-la pot esdevenir anticultural. Perquè si avui ens parla de com tractar les eines en els capítols següents ens parlarà de que si bé hem de tenir el necessari no ho hem de considerar pas com a res propi, si no que hem de seguir aquella fórmula dels monjos antics que deien ad usum, segons el costum en traducció de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir empra-ho en funció de la tasca que tenim encomanada, en bé del conjunt de la comunitat i tractar-ho bé guardant-ho i recollint-ho, com ens diu expressament aquest capítol.

Sant Benet estableix en la Regla un igualitarisme asimètric, no homogeni ni uniforme, perquè està atent a les necessitats dels més febles, dels nens, dels ancians o dels malalts; fa l’opció pels febles en llenguatge eclesial actual. Tanmateix és ben present en el text de la Regla que tant se val si el qui entra al monestir és infant o prevere avançat en anys, noble o esclau; tots servim al mateix Crist i per tant els dons i valors de cadascú cal posar-los al servei del conjunt de la comunitat. No entendria sant Benet que si la nostra família o els nostres amics tenen possibilitats les utilitzéssim nosaltres per treure’n un benefici particular, per tenir aquesta o aquella altra cosa que d’altres no tenen ni tindran. Sucumbim a vegades a la temptació de tenir per tenir, potser perquè fa goig veure un armari ben farcit d’estris o potser perquè caiem en la temptació de preveure qualsevol eventualitat en la que ens caldrà això o allò altre, en el «per si un cas», una situació que potser mai no arribarà però a la que en el fons temem d’afrontar si no tenim allò que ens calgui quan calgui. Això ens pot portar al síndrome de Diògenes acumulant coses a la cel·la o al nostre lloc de treball, coses que algunes ens seran útils algun dia i d’altres segurament mai, però està clar, que com que mai se sap, millor tenir-ho que no pas no tenir-ho quan ens calgui.

Sant Benet no vol pas que caiguem ni en l’estretor per l’estretor ni tampoc en l’abundància per l’abundància; un principi que aplica també al vestit, al menjar o al beure; tenir el necessari i evitar el superflu, perquè l’afany per posseir no ens distregui del nostre vertader objectiu com a monjos, cercar Déu. Aleshores allò que ens cal per la mateixa necessitat hem de mirar de tractar-ho bé, de conservar-ho en bon estat de revista, de guardar-ho i recollir-ho un cop usat i així prestar el nostre servei de manera eficaç i en benefici de tota la comunitat.

Ja veiem que aquesta idea sant Benet l’aplica a tot: vestit, menjar o eines; per tant també podem entendre que ho aplica al mateix monestir, a l’edifici, del que parla poc com a tal, però que és ben present en cadascuna de les activitats: pregar, menjar, treballar, dormir i meditar la Paraula de Déu; perquè cada activitat es fa a un lloc concret i aquest espai ha de servir per allò a que ha estat destinat i esdevé així una eina que tots estem obligats a tractar bé, sense deixadesa. «Els teus servents estimen aquestes seves pedres, els fa llàstima aquesta pols» (Salm 102,115) diu el Salmista; que ens convida així a estimar el lloc, com estimaren la Regla i el lloc els nostres sants Pares fundadors. Dit en llenguatge del capítol d’avui, el conjunt del monestir se’ns confia esperant que tinguem una vida i uns costums que mereixin confiança als ulls de Déu. Vivim en un lloc privilegiat, amarat per quasi vuit segles de vida monàstica i que alhora ha patit les vicissituds de la història i més d’un segle d’abandó i degradació.

Cada cop que passem pel claustre, preguem a l’església, mengem al refetor o escoltem la lectura a la sala capitular; entrem en comunió amb totes aquelles passades generacions de monjos que visqueren aquí la seva vocació i això és un privilegi i un valor afegit al nostre dia a dia. També és cert que viure en un lloc monumental, patrimoni mundial i que no és propietat nostra, comporta servituds, inconvenients. Aquests dies de pandèmia podem gaudir, si és que enmig de tant de dolor i incertesa es pot emprar aquest mot, del monestir per a nosaltres sols; sense visites turístiques, sense hostes. Més d’un cop segurament passa pel nostre cap la idea de que vivim aquestes setmanes una situació excepcional, també en aquest aspecte; una vida que potser sols es viu, així de portes tancades a l’exterior, amb tanta radicalitat en una cartoixa. Però siguem conscients de l’excepcionalitat i de que tard o d’hora haurem de tornar a complir els nostres deures amb la societat que ens permet d’habitar aquí en un cert equilibri, sempre difícil, entre vida monàstica i monument patrimoni mundial; per tant un monument per compartir en la mesura del possible amb la resta de ciutadans que se’ns acosten.

Per això el mateix monestir és per a nosaltres l’eina més preuada, per això ens dediquem a conservar-la amb diverses eines des de l’escombra, a la cura de qualsevol incidència que pugui patir, que habitualment no són poques; passant a vegades per un petit detall com tancar una llum que ja no és necessària, arreplegar un paper caigut a terra o cloure una porta que no cal que estigui ja oberta. Perquè estimem aquestes pedres, ens fa llàstima la pols que l’embruta setmana rere setmana; això que ho hem de tenir present sempre, tinguem-ho present cada dissabte afrontant amb un cert i sa orgull la neteja setmanal del monestir. Pensant en que no deixa de ser un privilegi habitar i tenir cura del mateix espai on tantes generacions de monjos han cercat Déu, en el clos d’aquest monestir concret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada