diumenge, 17 de maig de 2020

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Si esperàvem sentir en aquest capítol de boca de sant Benet que la mesura del menjar és menjar sense mesura, és evident que no ho escoltem, perquè en l’ànim de sant Benet hi ha sempre la contenció, la voluntat d’evitar excessos i actuar sempre amb discreció. Tal criteri l’aplica, com no pot ser d’altra manera, a les coses referides al cos, al menjar i a la beguda, cercant-hi també la mesura perquè com escoltàvem de sant Bernat aquests dies als seus sermons sobre el Càntic dels Càntics «aquest llenguatge espiritual desaprova la vostra vehemència menys discreta, fins i tot la vostra obstinada intransigència. Us entesteu en no acontentar-vos amb la vida comuna. No en teniu prou amb els dejunis assenyalats per la Regla, ni les solemnes vigílies, ni l’observança regular. Us sembla excessiu el vestit i l’aliment; preferiu la singularitat a allò comú. Per què us torneu a governar vosaltres sols? (...) Fins quan us tindreu per savis? Déu es lliurà i se sotmeté a uns éssers mortals i vosaltres seguiu encara pels vostres camins? Heu rebut un bon esperit, però no us serviu bé d’ell» (Sermó 20,3).

En un món on un gran nombre de persones sofreixen a causa de l’escassetat d’aliments i on d’altra banda n’hi ha moltes altres que adopten règims alimentaris lleugers buscant un major benestar sense per això descobrir virtuts espirituals en el dejuni; aquests dos capítols que sant Benet dedica al menjar i a la beguda ens han de moure a la reflexió sobre el paper que el menjar, la nutrició representa en les nostres vides com a monjos. Fixem per un moment la nostra atenció en l’espai físic destinat en els monestirs per a acollir els àpats; es tracta d’un espai comunitari per excel·lència; espai en el qual habitualment acollim també als hostes, als qui ens visiten i això és ja un símptoma evident de la importància que té en la vida comunitària el refetor. Un espai comú que l’arquitectura tradicional monàstica ha volgut embellir tant gairebé com l’Església o la sala capitular; representant aquestes tres dependències l’equilibri de la vida monàstica amb els espais dedicats al descans, al treball i a la lectura de la Paraula de Déu. Menjar és un acte natural, com també ha de ser-ho espiritualment per al monjo la lloança a Déu és a dir l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula, que ens alimenta espiritualment. Per sant Benet aquesta moderació ha de concretar-se al llarg de la jornada del monjo en una norma fonamental, aquesta és estar on cal estar, quan si ha d’estar i fent el que s’hi ha d’estar fent.

Si hem vingut al monestir, no ha estat contra la nostra voluntat, sinó perquè la nostra voluntat ha vingut a emmotllar-se a la voluntat de Déu, és a dir què voluntàriament hem vingut al monestir per complir la seva voluntat. Aquesta voluntat es concreta, com recorda sant Benet, en l’Evangeli i en el seu diguem manual pràctic que és la Regla.

Per això per exemple és tan important no negligir o retardar l’assistència al capítol comunitari diari perquè aquest s’inicia amb la lectura d’un capítol de la Regla. Potser podem pensar que ja l’hem sentit tantes vegades que ja no ens fa falta escoltar-la més; sí aquest és el nostre pensament, si això és el que pensem i a partir d’aquí negligim o retardem l’assistència al capítol, la lectura de col·lació i completes; som els més necessitats d’escoltar de nou la lectura de la Regla perquè en ella Sant Benet va desgranant pas a pas com al llarg de la nostra jornada diària, al llarg de tota la nostra vida de monjos, hem de concretar aquesta donació de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, que no passa certament per imposar la nostra voluntat per sobre de tot i concretar aquesta actitud en estar fent el que volem, quan volem i on volem; perquè hi ha un temps en la vida monàstica per a cada cosa; un temps per a pregar, un temps per a treballar, un temps per a descansar, un temps per a estar en contacte amb la Paraula de Déu, un temps de contacte comunitari, un temps per a alimentar-nos i uns espais concrets per a realitzar cadascuna d’aquestes activitats.

Per tant si quan hem d’acudir al refetor o a la sala capitular ens dediquem a una altra cosa, que potser no és en absolut criticable en un altre moment de la jornada, estem negligint la nostra vida de monjos i això podem aplicar-ho a cadascuna de les nostres activitats. Si per exemple el temps dedicat a la neteja comunitària estem on no hauríem d’estar, fent potser el que no hauríem de fer en aquell moment en que som cridats a fer la neteja; també ens apartem del seguiment de la Regla l’acompliment de la qual hem d’estimar. La clau ens la deia avui sant Ambrós a Matines: estimar és molt més que guardar, perquè guardar és fruit moltes vegades de la necessitat o del temor, mentre que estimar és fruit de la caritat (cf. Comentari sobre el Salm 118).

Per a Sant Benet és molt important l’equilibri, la mesura, la moderació, el ritme; evitant com diu sant Bernat les singularitats que sempre mostren darrere d’elles l’arrel de l’egoisme, la petjada, el sentiment de considerar-nos superiors als altres i per tant menysvalorar, tenir de menys als nostres germans. Els nostres dons i talents han de ser posats al servei del Senyor, en una comunitat concreta a la qual creiem que Déu ens hi ha cridat. Quan ens parla sant Benet per exemple del vestit, ens diu que no fem un problema del material amb què estigui elaborat. Això mateix podríem aplicar-lo al menjar; perquè certament uns dies el que arriba al refetor pot ser del nostre grat, altres dies potser no tant i en alguna ocasió pot ser que se serveixi un plat que avorrim. Això no ha d’entristir-nos, ni menys encara provocar el nostre enuig. Sant Benet no busca pas que els monjos estiguem mal alimentats, fins i tot és comprensiu, en el següent capítol que parla sobre la beguda, de la impossibilitat d’una abstinència i tampoc es mostra contrari a que un dels nostres sentits, com és el gust, sigui vulnerat i sobretot presta atenció als febles, als malalts.

En l’actualitat en la nostra comunitat podem sentir-nos afortunats perquè sis germans posen generosament els seus dons i talents al llarg de la setmana a elaborar el menjar; cadascun amb el seu estil propi; però tots ells moguts pel desig de servir tan bé com sigui possible al conjunt de la comunitat.

Sant Benet busca en qualsevol cas una alimentació sòbria, equilibrada i suficient per a rebre-la al refetor en silenci, amb agraïment cap a aquells que l’han elaborat i sense perdre alhora l’atenció a la lectura que ens serveix simultàniament d’informació o d’aliment espiritual. La mesura sempre com a norma, també en el menjar perquè com escriu sant Bernat «aquesta cautela l’hem d’observar en la pròpia conducta, de manera que no se sobrepassi mai el límit de la discreció amb cap mena de superstició, lleugeresa o vehemència del fervor sota el pretext d’una major devoció.» (Sermó 20,9)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada