LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).

Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).

Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.

Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.

Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.