diumenge, 26 d’abril de 2020

AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge, conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escrivia fa uns dies un monjo col·laborador habitual de Catalunya Cristiana que «veiem ressorgir, aquests dies, per la xarxa catòlica, tot un aparador de devocions piadoses: Viacrucis, rosaris, exposicions del Santíssim, una mica presentades com a artefactes contra la por. I els Salms? —es preguntava l’articulista— Si els retrobéssim, descobriríem en els Salms i en nosaltres una força inesperada, ara que en necessitem tanta, un tresor de bellesa i de saviesa incomparable.», concloïa l’article. No es tracta pas de menysvalorar cap altre pregària sinó de singularitzar, de posar en primer pla els Salms com la pregària amb majúscules.

Els Salms són una riquesa de l’Església, heretada de l’Antic Testament, que el món monàstic de manera molt especial ha preservat fins avui i que el Concili Vaticà II ha volgut posar de nou en el centre de la pregària, ara també a la dels fidels, mitjançant l’Ofici Diví, la Litúrgia de les Hores. Una pregària mil·lenària perquè sols a la llum dels antecedents jueus la pregària cristiana adquireix tot el seu sentit. Una pregària cristològica en tant que fou la pregària emprada pel mateix Jesús per adreçar-se al Pare. Jesús, com ens diu el P. Hilari Raguer, accepta el sistema de l’oració oficial jueva i hi infon el seu nou esperit i quan ens convida a pregar en secret és per donar a entendre que tant en privat com en públic cal mirar de plaure tant sols a Déu.

A tot això sant Benet no hi és pas aliè, al llarg de tot el text de la Regla i molt especialment quan parla i estableix l’estructura de l’Ofici Diví insisteix en la centralitat de la pregària mitjançant els Salms, que els nostres sants Pares feien coratjosament en la seva totalitat en un sol dia, el que tant de bo nosaltres, tebis, ho acomplim en tota una setmana.

Hi ha diverses maneres d’aprofundir en aquesta pregària que ens és tant i tant propera, hi ha diferents camins. Un a través de la seva estructura literària, dels seus autors, de la seva formació, del context en el qual van sorgir, apropar-s’hi per l’estudi. Una altra partir considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten; ja sigui alegria o bé reconeixement, també acció de gràcies o amor o tendresa o fins i tot entusiasme; així com també intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació; tot l’ampli ventall de sentiments que l’ésser humà pot experimentar al llarg de la seva existència i que Jesús va compartir mitjançant la seva humanitat. En el Salms l’ésser humà es troba totalment a si mateix, es pot reconèixer en cada un dels moments de la seva vida, en els bons i en els dolents, en els confiats i en els d’incertesa i d’angoixa com els que ara podem viure.

Els Pares de l’Església són els qui per excel·lència han sabut presentar-los en clau cristològica, ens ajuden a veure-hi a Crist pregant, a Crist a través de la plenitud del seu misteri; esdevenint així aquesta la clau de lectura dels Salms que ens ha arribat a nosaltres a través de la tradició de l’Església. Els Pares estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. En primer lloc perquè el mateix Jesús, en ressuscitar, se’ls va aplicar a si mateix parlant de l’acompliment dels Salms, per exemple dient als seus deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc. 24, 44). Els Pares hi afegeixen encara un altre punt de vista i és que els Salms no tant sols ens parlen de Crist, sinó que es dirigeixen a Crist, i fins i tot és el mateix Crist qui parla en ells. Llegir el psalteri a la llum del misteri de Crist ens fa adonar-nos alhora de la seva dimensió comunitària, eclesial. És així com els Salms han pogut ser assumits, des dels primers segles; com aquella oració del Poble de Déu per fer en comunitat, per ser pregats fonamentalment en comunió, amb una sola veu.

Parem esment tant sols en un punt concret d’aquest capítol, ja que potser perquè el repetim cada dia un mínim de quatre vegades podem dir-lo sense adonar-nos-en ben bé del que significa. És el verset introductori que en català diu: «Sigueu amb nosaltres Déu nostre. Senyor veniu a ajudar-nos», una traducció que no acaba de recollir del tot el sentit de la frase llatina «Deus in adjutorium meum intende, Domine ad adjuvandum me festina». Què potser recullen millor per exemple les fórmules en castellà: «Dios mío, ven en mi auxilio; Señor date prisa en socorrerme», en francès «Dieu, viens à mon aide. Seigneur, à notre secours» o en italià «Dio vieni a salvarmi, Signore vieni presto in mio aiuto», per citar tant sols uns exemples. Els antics monjos segurs de ser d’alguna manera, instruments de l’Esperit Sant i convençuts per la seva fe que els versets dels Salms proporcionen una energia particular, que sols pot venir de l’Esperit Sant, van manifestar aquesta convicció emprant els Salms com a pregària jaculatòria, que ve de la paraula llatina iaculum, és a dir, dard. Eren expressions sàlmiques molt breus que podien ser emprades per a ser repetides i llançades, com si fossin fletxes incendiàries, contra les temptacions i qualsevol altre situació. En aquest sentit Joan Cassià ens parla de que alguns monjos havien descobert l’eficàcia extraordinària del brevíssim incipit del salm 70 (69), que des de llavors i fins avui esdevé la porta d’entrada a la Litúrgia de les Hores.

Demanem doncs al Senyor que vingui a salvar-nos, fem-ho de cor en començar cada pregària, perquè en els Salms, com escrivia Dietrich Bonhoeffer hi prega David, Salomó, Crist i ara també nosaltres i en dir nosaltres s’entén la comunitat sencera; per la riquesa del Salteri participem de Crist i de la seva comunitat fent camí vers Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada