LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.

Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.

El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.

Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.

Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).