diumenge, 13 de juny de 2021

LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres -Déu ens en guard-, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer “de res massa”, no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: “Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia”. 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 “En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sant Benet escriu la Regla l’elecció dels bisbes era un xic diferent a la d’avui dia; hi havia diverses particularitats però en general els fidels o els preveres proposaven un nom, així ho veiem per exemple en el cas de sant Ambrós. En els monestirs hi havia diverses maneres segons el lloc i segons com havia estat fundat el monestir. Així en alguns casos l’abat en exercici designava el seu successor, en d’altres ho feia el bisbe o algun abat actuant com a pare immediat, com avui diríem; en altres casos era el propietari del monestir qui designava l’abat, una fórmula ben propera al vassallatge medieval i tant sols en algunes poques ocasions elegia l’abat la mateixa comunitat. Per tant el plantejament de sant Benet és sinó nou, sí almenys innovador. És fàcil fer un paral·lelisme amb la major part dels sistemes polítics actuals, però no és tractava ni es tracta ben bé d’això, perquè tant en el cas que planteja sant Benet com en el de l’elecció dels bisbes en els primers segles d’història de l’Església, no hi ha candidats establerts prèviament, ni tampoc programes de govern, ni encara menys grups o partits organitzats darrera un suposat candidat.

Fa molts anys vaig llegir dues obres d’un antic monjo, Narcís Xifra. El primer dels seus llibres que vaig llegir feia referència a l’esclat de la guerra civil al seu monestir i allí on el lector podia imaginar trobar un relat marcat pel dolor de les circumstàncies d’aquell període històric, tràgiques per a l’Església, hi vaig trobar sobretot l’amargor per una comunitat dividida i l’acusació de que alguns monjos s’havien preocupat més per salvar-se ells i el seu futur, que pel bé dels seus germans. Però en Narcís Xifra té una altra obra escrita com una mena de memòries de la seva vida de monjo i és en aquestes on el centre, la trama diríem de la narració, és com un reduït grup de monjos malmeten per arribar a controlar el monestir un dia; l’autor ho sintetitza molt bé en una frase que sembla que els havia escoltat dir molts cops: “Ai comunitat, quan caiguis a les nostres mans”; efectivament va caure en aquestes seves mans i al cap d’uns anys els va caure de les mans. Segurament, com tot, es tracta d’un relat parcial però que a la fi té alguna part de veritat i haig de confessar que si l’obra dedicada a la guerra civil em va impactar, la dedicada a relatar la seva experiència monàstica ho va fer encara més. És ben cert el que deia l’abat Maur Esteva que “on hi ha homes, hi ha humanitat”.

Sembla que la idea de sant Benet de la institució i la missió de l’abat no va pas per aquests camins del que ben bé podríem anomenar com a excessiva humanització o banalització i que potser, Déu no ho vulgui, han existit més d’un cop. I sabem que sant Benet no va pas per aquest camí quan li escoltem dir, per exemple, que l’abat ha de pensar sempre que ha acceptat una càrrega, que no ha de perdre mai de vista la seva feblesa i, sobretot, que ha de mantenir en tots els seus punts la Regla no oblidant mai a qui ha de donar compte de la seva administració. Així sant Benet presenta el càrrec de l’abat com una càrrega, que es carrega sobre les espatlles d’homes i dones febles que tenen com a full de ruta, que es diu avui, la mateixa Regla i com a jutge i patró al mateix Senyor.

Partint d’aquestes premisses la turbulència, el neguit o la suspicàcia no estaran mai lluny de l’ànim de l’abat i que a aquest li cal ben bé lluitar per mantenir la seva pau i aquesta no li pot venir de cap altra banda que del Senyor, del contacte amb la seva Paraula i posant l’accent en la pregària personal i comunitària, avorrint els vicis. Quan un escolta la veu d’algun monjo que ha tingut grans i greus responsabilitats i està al tram final de llur vida, la major part de les vegades escolta un relat autocrític amb un cert punt d’amargor.

Tots mirem de fer allò que creiem que és el millor; això no vol pas dir que sigui fàcil, ni encara menys que sigui comprés per tothom; perquè sovint la manera fàcil d’actuar no és la més encertada i cal prendre decisions difícils i a vegades doloroses. Si la vida del monjo, si la vida del cristià, no és un camí planer evidentment tampoc ho és la de l’abat o l’abadessa i aquí sant Benet potser ens vindria a dir que si per a tots als inicis el camí és estret, per als superiors és encara més d’estret i no deixa mai de ser-ho.

Tots voldríem que tot fos sempre bonic i quan sorgeixen dificultats és fàcil cercar un culpable i més fàcil encara personalitzar-lo. L’abat o l’abadessa són realment responsables, el seu grau de responsabilitat és molt alt, tant que sembla difícil poder ser mereixedors de la misericòrdia divina, aquella de la que mai no hem de desesperar. Però això no ens ha de fer defugir mai la nostra responsabilitat personal, la de tots, davant de Déu i de la comunitat.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol transpira l’esperit de l’Evangeli i el del cant del servent sofrent. Però alhora mostra un desenvolupament, un aprofundiment de la personalitat de sant Benet; perquè s’allunya de la Regla del Mestre, més pragmàtica, i s’acosta a la Regla de sant Agustí, més espiritual.

Segurament el mateix sant Benet havia fet experiència dels seus propis límits, de la seva feblesa, feia memòria i tenia consciència d’haver trencat potser més d’una canya escardada; fins i tot també d’haver conegut comunitats on s’havia instal·lat el desordre i d’haver hagut d’aturar la conspiració dels dolents. Però tal volta davant de Déu no hi ha bons i dolents, això són categories nostres; davant de Déu sols hi ha qui acull i qui rebutja la seva misericòrdia, qui deixa créixer els vicis i qui lluita per mantenir en tots els punts aquesta Regla.

Com escrivia l’Abat Sighard Kleiner, l’abat tot tenint el lloc del Crist no és pas el Crist i a vegades això que sembla evident, cal no oblidar-ho.

diumenge, 6 de juny de 2021

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sempre per sant Benet la referència és l’Escriptura, parteix d’aquest fonament per bastir un text, la Regla, que ve a ser el manual per a la vida diària del que l’Escriptura ens diu. D’aquí aquesta cita d’Ananies i Safira com a avís als artesans del monestir davant de la temptació de cometre frau, en definitiva de quedar-se per a un mateix el que de fet s’ha guanyat per a tota la comunitat. Ara bé la temptació del frau no és per a sant Benet ni la única, ni la primera, ni la més important; també correm el risc d’exercir un ofici sense humilitat, enorgullint-nos per la nostra traça i davant d’això sant Benet és encara més radical i demana que si hi caiem siguem apartats de tal ofici i no hi siguem reintegrats fins que no ens haguem humiliat. Una mancança en aquest aspecte ens pot portar a quelcom encara pitjor que el que els passà a Ananies i Safira, ens pot portar a patir en l’ànima allò que ells patiren al cos.

La relació entre la vida monàstica i l’engranatge econòmic de la societat que envolta un monestir no és pas nova, ha existit des del mateix moment en que naixia el monaquisme perquè els monjos han de sostenir-se i sant Benet vol que això sigui amb el seu propi esforç. Certament cada comunitat per la seva mateixa composició, per la ubicació o l’estructura del monestir afronta aquest tema d’una manera diferent. Hi ha algun element comú com ara l’hostatgeria, perquè acollir al foraster també és una de les activitats bàsiques de tota comunitat monàstica i també per descomptat totes aquelles que tenen a veure amb la nostra vida diària com ara la cuina, la bugaderia, la infermeria o l’administració. Però moltes d’altres depenen del lloc i de l’espai on transcorre la nostra vida de monjos.

En el context de la vida d’un monestir la tasca dels artesans, el treball de la comunitat no és menor. Un artesà no és aquell qui emplena el seu temps amb una activitat de la manera que ho fa qui ha arribat a l’edat de jubilació laboral i mira d’ocupar el seu temps en una cosa o altra. Un artesà ha de tenir molt present sempre la despesa que genera la seva activitat i alhora els ingressos que recull, perquè tan sols restant d’aquets darrers la despesa, sabrà quins beneficis obté i no hi ha vertader artesà sense beneficis ni que sigui vigilant de no caure en el mal de l’avarícia. I en aquest aspecte, com en d’altres, som afortunats perquè no ens cal mirar ni el sou de l’artesà, ni veure com pagar el preu del lloguer d’un local o la mateixa llum que gastem; sempre aquí incloses en el capítol de despeses generals; per tant aquí el càlcul es fa més senzill i avantatjós: si ingressem tant i li restem el que gastem, sabrem que guanyem amb tal activitat; però sempre hi hem de guanyar encara que una xifra més baixa que els seglars, com ens diu sant Benet.

Hi ha també en el monestir el que podríem anomenar l’artesà que exerceix aquesta tasca en veu passiva. És el que amb la seva feina evita una despesa externa sigui a la cuina, sigui a la bugaderia o sigui tenint cura dels germans i a això hi podríem en el nostre cas ben bé afegir tantes altres coses com la cura dels jardins, la neteja del monestir o la dels voltants.
Perquè tot això suposant un estalvi suposa al cap i a la fi un guany. En aquest darrer aspecte, tot i que sempre es pugui fer més, ens podem sentir satisfets no recorrent a ajuda externa el que ben bé podem fer nosaltres mateixos i a vegades fins i tot millor que algú de fora.

El nostre no és un cas únic però si que és un cas singular. Certament voler mantenir aquesta casa amb l’activitat artesanal seria més que utòpic una quimera; és el preu per mantenir la vida monàstica en un conjunt Patrimoni Mundial, carregat d’història i també d’incidències i de reparacions més que menys costoses. Tot plegat no ha deixat mai de tenir actualitat per a nosaltres, però ara en temps difícils la té molt més encara. Sens dubte la nostra vida seria ben diferent en un altre indret, en un monestir diguem que més funcional on el manteniment no ocuparia tanta activitat laboral i econòmica. Però vet aquí que Déu ens ha cridat aquí i la responsabilitat i el compromís amb el monument ens ve com una mena de quart vot monàstic.

Sempre tenint present això, el que ha de fixar la nostra atenció avui en la lectura d’aquest capítol és la part més espiritual, que per la material ja hi ha sempre temps per fixar-s’hi. Sant Benet ens parla d’humilitat i d’orgull, de frau i d’avarícia; ell sap molt bé que quan entrem en contacte amb coses mundanes la nostra ànima corre perill; no ens diu pas que les obviem sinó que ens diu que fins i tot quan la nostra activitat se centra en aquets aspectes no oblidem que som monjos i que la humilitat i l’esperit de servei guiï també aquesta part de la nostra vida. L’orgull aquí per sant Benet consisteix en creure que la nostra tasca comunitària aporta alguna cosa al monestir. Perquè el monjo és abans que res un receptor, venim al monestir per rebre la salvació i la gràcia i per tant quan un s’imagina aportar alguna cosa, s’allunya d’aquest paper i pot córrer el perill de voler rebre a canvi un tracte de favor, s’allunya de la qualitat pobre del monjo i pot perdre el rumb de la seva vocació. Sant Benet ens insinua dos indicis per saber si caiem o no en aquest perill. En primer lloc quan ens creiem indispensables podem córrer el risc que amb un canvi d’activitat entrem en crisi. En segon lloc de nou és l’avarícia, el desig de guanyar quan més millor el que per Dom Guillem, abat de Mont-des-Cats, ens pot fer caure encara més avall, en una mena de xantatge de que si la comunitat no accedeix a les meves pretensions deixo de servir-la. Diu Dom Guillem que aleshores es pot produir una certa accepció de persones, que aleshores ens instal·lem en una mena de jerarquia que no es correspon amb les responsabilitats reals i arribem a creure’ns més importants que ningú i amb dret a fer o a tenir coses que no ens corresponen de fer o de tenir. Diu Dom Guillem que a vegades hi caiem en aquest parany de manera inconscient, però que sempre ens cal estar vigilants per no sucumbir a aquesta temptació.

Sempre, en tot lloc, en tot moment i en tota activitat ens cal tenir present la darrera frase d’aquest capítol. La glorificació de Déu és la nostra meta, el nostre objectiu, el sentit de qualsevol acció que puguem emprendre.
Si això ho tenim clar, si no ho oblidem mai, la resta serà més fàcil.

diumenge, 30 de maig de 2021

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària té un paper fonamental en la vida de tot cristià, ho hem escoltat en les darreres catequesis del Papa Francesc; per això tant més important ho és en la vida de tot consagrat.
La pregària en la vida monàstica té una doble vessant: comunitària i personal. No hem de descuidar mai ni l’una ni l’altre. Sant Benet ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, però també ens parla de pregar a l’oratori no pas amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir no de cara a la galeria per obtenir una pàtina d’homes pietosos que a la fi no s’endinsa en la nostra ànima, sinó que com tot el que fem, hem de pregar amb humilitat. La pregària, amb la lectura de l’Escriptura, amara i prepara la nostra ànima per poder viure com a monjos perquè no hi ha monjo sense pregària. De la pregària neix la humilitat, de la pregària brolla l’obediència, en la pregària arrela la conversió de costums. Això regeix per a cada un dels dies de la nostra vida i també quan tenim la feina molt lluny del monestir o som enviats de viatge. En aquestes ocasions sovint la pregària personal i l’Ofici Diví es fonen en una sola oració que ens ha de permetre seguir les hores prescrites, sempre amb respecte davant de Déu. Potser sovint això no sigui fàcil, perquè en primer lloc costa trobar el moment oportú enmig d’un altre ritme de vida: viatjant, en un hospital o a la casa familiar. En segon lloc en aquestes ocasions ens cal construir en certa manera un espai que ens permeti un mínim recolliment.

Escriu Louis Bouyer que la pregària és el treball del monjo, que és també el seu repòs i que és encara molt més que el treball i el repòs del monjo, ja que la pregària és simplement tota la vida del monjo. Per això fins i tot estant molt lluny o estant de viatge no en podem prescindir pas perquè la necessitem per viure espiritualment, sense la pregària no hi ha vida espiritual. Si en el nostre mateix dia a dia, sobretot en moments de torbació per una o altra causa, la pregària és com un oasi on restablir-nos, també estant lluny o de viatge ha de ser el mateix i alhora un moment de comunió amb la resta de la comunitat que prega al mateix monestir.

Com mantenir doncs aquesta comunió amb el Senyor i amb la comunitat a vegades en circumstàncies sinó adverses sí al menys desfavorables? Costa pregar enmig del món quan el món, com escriu també Louis Bouyer, sembla creat per provocar l’absència, l’absència de Déu i l’absència paral·lela de nosaltres mateixos, d’allò més profund que hi ha en nosaltres, l’absència de la veritat que és Déu.

El privilegi de la vida del monjo és la possibilitat d’una vida personal arrelada en la profunditat de la imatge de Déu que és al cap i a la fi una vida amb Déu i per Déu. Per mantenir-la aquesta relació personal del monjo amb Déu cal acudir a la pregària i no tant sols quan som al monestir sinó també o potser sobretot quan som fora del monestir. Tal volta hem experimentat que pregant en el món, per fer servir una expressió habitual sobretot abans del Concili Vaticà II, podem sentir que preguem pel món amb molta més intensitat. Això ens pot passar a vegades en un aeroport o en un avió o en un tren o a l’hospital; aquell altre impersonal pel qui des del monestir preguem, quan som a fora, quan estem de viatge, s’encarna en un rostre concret perquè és aquella mare amb uns fills inquiets que espera un vol, o el matrimoni ancià que comenta en veu baixa com trobaran als fills a qui fa temps no han vist o el malalt que tenim ben a la vora a l’hospital. Perquè preguem també pels altres, no tant sols per a nosaltres mateixos, i pregant entrem amb comunió amb els germans, amb tots, amb aquells qui ens cauen bé i amb els qui no ens hi cauen; amb els que coneixem i amb els qui no coneixem de res o ni tant sols sabem que existeixen.

La pregària té doncs múltiples utilitats tot i que segur que molta gent no li aplicaria aquest substantiu, el de “utilitat”, perquè la creu innecessària ja que al cap i a la fi creu innecessari a Déu mateix. Doncs per a aquets hem de pregar encara amb més intensitat, perquè descobreixin a Déu i amb Ell la manera de comunicar-s’hi, pregant. Si una persona abraça la vida consagrada sense la necessitat interior d’una relació íntima amb Déu, s’equivoca d’arrel. Això no vol pas dir que tots tinguem el mateix grau o la mateixa manera de pregar personalment, però si tenim clar que hem vingut al monestir a cercar Déu no podem pas rebutjar de parlar-hi, d’estar-hi en contacte, perquè seria una contradicció que afectaria a l’arrel de la nostra vocació i acabaria per assecar-la i matar-la.
Hi pot haver moments de dificultats però per això ens hem d’esforçar per a vèncer-les. Com escriu Agustí Roberts, del monestir d’Azul, l’absència habitual i contínua de l’Ofici, pel que està obligat a assistir-hi, sense una raó suficient va contra un dels nostres deures fonamentals ja que ens hem compromès a una vida de pregària i de lloança. A un pare del desert li preguntaren quina és la virtut més laboriosa en la vida monàstica, ell respongué que sens dubte pregar a Déu ja que tant bon punt ens hi posem venen els dimonis amb les seves distraccions. Per això no podem perdre’n l’hàbit ni al monestir, ni de viatge, ni lluny del monestir; malgrat que ens costi trobar el moment i l’espai que amb l’ajuda de Déu sempre acabarem per trobar.

diumenge, 23 de maig de 2021

ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència.
3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest és un d’aquells capítols de la Regla que a vegades sentim sense escoltar, però malgrat la seva situació enmig del dret penal, que estableix sant Benet, té molta relació amb el capítol XIX que ens parla de la reverència en la pregària. Els monjos cometem pecats, com qualsevol altre mortal, pecats que a vegades, Déu no ho vulgui, poden arribar a ser greus o fins i tot molt greus. Però malgrat que, gràcies a Déu, habitualment no arribem tant lluny si que la nostra vida diària està ben farcida d’errors més involuntaris que voluntaris. És d’aquets en relació amb la pregària a l’oratori dels que ens parla avui sant Benet.

Podríem dir emprant una frase potser massa col·loquial que no val a badar. Ho vèiem també diumenge passat quan sant Benet ens parlava del lector setmaner que no pot baixar la guàrdia ni relaxar-se durant la seva tasca pensant que ningú l’escolta. Tampoc en la pregària, tant més qui més responsabilitat hi té, no és pot relaxar ni encara menys badar.

Potser avui alguns dels fidels que s’acosten a compartir la nostra pregària poden pensar que no cal tanta cerimònia, que podríem pregar d’una manera molt més espontània i que potser ho fem de manera massa hieràtica i solemne. Com a curiositat l’altra dia, no fa pas massa, una de les nostres fidels habituals em deia que empràvem massa el llatí i el gregorià i que això ho fèiem per a propi lluïment. No estic segur de si els arguments que vaig emprar, no tant per rebatre la seva idea com per mostrar-li el sentit profund de la nostra litúrgia, la van convèncer. Som hereus de tota una tradició monàstica i això no minva pas la riquesa de la nostra litúrgia sinó que l’augmenta. Si la nostra fos una litúrgia com a qualsevol altre lloc, i totes poden ser ben dignes si es cuiden, qui vingués a compartir la nostra no li trobaria cap sentit més enllà de l’habitual, no hi trobaria aquesta centralitat que té en la nostra vida l’Ofici Diví. Això no vol dir que haguem de rebuscar les fórmules més complicades sinó que allò fonamental és cercar sempre de ser el més autèntics possible, és a dir que la nostra sigui una litúrgia viscuda en primer lloc per nosaltres mateixos amb autenticitat. Perquè així sigui, no val a badar.

En època de sant Benet era un xic difícil fer adonar als monjos de la importància d’una celebració de l’Ofici Diví amb bellesa i harmonia, com també era difícil per exemple conscienciar-los dels perills de menjar o de beure amb excés com hem escoltat aquesta mateixa setmana en la lectura de la Regla. Sembla que els monjos del temps de sant Benet deurien badar més del compte, d’aquí que centri aquest capítol en dos grans idees. En primer lloc les faltes comeses per equivocació i en segon lloc la satisfacció que cal donar davant d’aquestes. Faltes no són pecats, són més aviat en aquest cas negligències perquè és fàcil estar distrets. Fixem-nos en la mateixa paraula negligència que en el seu sentit etimològic vol dir no llegir —ne-legere— i això mateix ens passa sovint quan hem aixecat la vista del llibre per mirar qui hi ha als bancs dels fidels, o hem tancat els ulls confiats de saber-nos ben bé el text i la melodia de la salmòdia o allò altra tant habitual de que quan encara no hem acabat un Salm ja estem desant el llibre o posant les cintes pel dia següent.
Hi caiem sovint i hi caiem tots en un moment o altre i el resultat és saltar-se un mot o un verset, oblidar-ne un altre o canviar una paraula. Com diu sant Benet, si negligim, si no llegim, tot això és ben possible que ens passi.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol ens mostra la responsabilitat de tots els actors en la litúrgia.
Per això no s’hi val a badar, cal estar atents i ser molt respectuosos amb el que estem fent. Cal preparar-se tots: els cantors, els lectors, els hebdomadaris o els servidors d’església essent aquets curosos en la preparació dels llibres. Tots hi tenim un grau o altre de responsabilitat en que l’Ofici Diví es desenvolupi tal com cal. I davant de qualsevol equivocació cal donar satisfacció que avui per avui més aviat se centraria en el propòsit d’esmena més que no pas amb cap gest grandiloqüent i sobretot en no donar la culpa a altri de la nostra equivocació.

A més de la tafaneria i la precipitació i pot haver una tercera causa que ens faci equivocar. Així escriu també Aquinata Böckmann que sovint l’equivocació neix de la nostra excessiva confiança i fa servir la traductora del seu comentari a la Regla, Sœur Christine Conrath, una dita o frase feta en francès —la fierté précède immédiatement la chute— que traduïda ve a dir que l’orgull precedeix immediatament a la caiguda; ella l’empra en referència als cantors escrivint que quan un comença a enorgullir-se de la bellesa del seu cant succeeix sovint que cau ràpidament en una falta; però òbviament la podem aplicar al salmista, al lector, a l’hebdomadari, al diaca, a l’acòlit i a tots plegats, tants se val qui.

D’aquí que cal fixar-se molt bé en que sant Benet en aquest breu capítol utilitza el substantiu i el verb d’una mateixa idea; parla d’humiliar-se i d’humilitat. Per no negligir cal fer un permanent exercici d’humilitat.

Escriu sant Agustí «Tant sols amb la humilitat ens acostem a la grandesa de Déu; l’humil se li acosta, i el superb se li allunya.» (Sentències 88).

diumenge, 16 de maig de 2021

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Abans d’encetar els capítols de la Regla que tracten de la mesura en el menjar i la beguda sant Benet ens parla de la lectura al refetor, del lector setmaner i de l’actitud i el comportament que hem de tenir els oients al refetor. El lector no ha de ser qualsevol, no pas aquell qui per atzar agafi el llibre, ens diu sant Benet, sinó aquell a qui se li ha assignat aquesta tasca. Aquest tal lector ha de demanar en primer lloc la benedicció i pregar per tal de que la vanitat no l’allunyi de Déu.

Tenim doncs una primera condició: el lector ha de ser ben conscient de que la seva lectura ha d’edificar als germans i no pas per les seves qualitats personals sinó perquè en la seva tasca l’ajuda Déu, com en qualsevol altra que emprenem, sigui la que sigui. És el Senyor qui li obra els llavis i ho fa perquè proclami la seva lloança, no pas per cap altra raó ni encara menys per ser causa de vanitat. Cal que sigui sempre ben conscient de que llegeix per edificar als oients. Certament al llarg del dia, de la setmana, del mes i de l’any escoltem diverses obres: al refetor, a la sala capitular o a Matines, que és l’hora canònica on la lectura té un paper més important.

Textos doctrinals, dels Pares de l’Església, biografies de sants i d’altres, entren a les nostres orelles gràcies als lectors o als salmistes. Certament no se’ns pot demanar pas que sapiguem llegir en totes les llengües i a vegades algun nom o algun mot en una altra llengua que no és pas cap de les dues que habitualment emprem, se’ns resisteix a la pronunciació correcte. Altra cosa és que a voltes confonguem un accent d’una síl·laba a una altra, una terminació verbal que acaba per alterar el sentit d’una frase o l’habitual canvi d’un pronom personal per un altra. És important que si gràcies a Déu tenim cert domini d’una llengua com ara el llatí el grec o l’hebreu, edifiquem als germans amb el text llegit tal com cal; però si veiem que el nostre domini no és tant fluid com voldríem que fos, potser millor si tot seguit hi ha la traducció del text en les nostres llengües obviar la versió llatina, grega o hebrea, per citar uns exemples concrets.

També a vegades involuntàriament podem per exemple elevar una pregària al Senyor que no acaba de concordar amb el sentit que li volia donar qui la va redactar. Un cas a modus d’exemple que va passar fa unes setmanes: en les pregàries de Vespres el salmista demanava “solitud” pels bisbes; segurament la tenen i potser també a vegades seria bo que la tinguessin i així gaudissin d’una estona de contacte directe amb el Senyor fora del frec a frec del pasturatge d’una Església particular; però el que sens dubte volia demanar el redactor de la pregària era “sol•licitud” als nostres pastors perquè potser pensa que la solitud ja els hi ve sola. I és curiosa la confusió perquè unes setmanes després es llegia la Regla i escoltàvem com sant Benet deia que tal degà havia d’actuar amb “solitud” quan el que la Regla diu és que ho faci amb “sol·licitud”. És tant sols un exemple d’un parany en el que caiem tots plegats en un moment o altre ja siguem lector, salmista o hebdomadari.

I és que al llarg de les setmanes i dels anys són moltes les pàgines que llegim i és natural caure en errors. Aleshores com que som febles i caiem en error, sant Benet ens demana en aquest mateix capítol unes certes actituds quan som nosaltres els oients; perquè segur que ell mateix havia estat espectador o qui sap si protagonista, Déu no ho vulgui, d’alguna murmuració vocal o gestual davant d’algun lector o bé d’esperit vanitós o bé inconscient, ni que sigui per un breu moment, de la seva missió d’edificar als oients.

Sant Benet dedica cinc versets d’aquest capítol a demanar-nos que fem un silenci absolut, que no se senti cap més veu que la del qui llegeix, que el servidor estigui atent perquè a ningú li calgui demanar res, ni encara menys fent un gest o dient un mot, com tots hem vist en algun hoste algun cop, més proper a ser dirigit a un cambrer d’un restaurant que a un germà de comunitat. Tot sense emprar la veu ni per demanar el que li manqui ni per comentar res sobre la lectura. És evident que de lectures n’hi ha algunes que ens agraden més que d’altres, segurament mai cap arriba a agradar-nos a tots alhora; però això no és pas excusa per demostrar més el nostre desgrat que el nostre grat amb un gest o amb un murmuri que encara que vagi dirigit al nostre veí de bancada acaba per escoltar-se ni que sigui esbiaixat a tot el refetor.

Aquí també podríem recordar la murmuració verbal o gestual que segueix a aquella mena d’expectació que es produeix en el breu interval de temps que passa entre que un lector diu “acaba l’obra” i el moment en que anuncia la que ha escollit per a ser llegida tot seguit. Aleshores estem sempre un xic a l’expectativa, més si sabem per sobre quines obres hi ha a l’espera, i si el lector ha triat un llibre que per la seva temàtica o pel seu autor no ens acaba de fer el pes, no perdem un segon en fer públic i notori el nostre desgrat.

Potser oblidem que la immensa part de les lectures que escoltem tant al capítol com al refetor són o bé magisteri de l’Església, en els seus diversos graus, o bé obres relacionades amb la vida religiosa o amb la de tota l’Església. Crec recordar que fa anys que no es llegeix al refetor cap lectura que poguéssim qualificar d’un xic profana i per tant massa de desgrat no ens hauria de produir escoltar les que s’hi llegeixen.

Sant Benet doncs ens vol atents i receptius a la lectura, vol que el lector sigui en tot moment conscient de la seva important tasca i no baixi la guàrdia en cap moment oblidant que és escoltat. Així oïdors i lector participen d’una mateixa finalitat: edificar-se oint una lectura, ja que aquesta és la intenció de sant Benet en establir la lectura al refetor.

diumenge, 2 de maig de 2021

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El codi de disciplina regular, conegut també com a codi penal, descrit a la Regla, comprèn vuit capítols que formen un nucli molt compacte de normes per fer front a les faltes comeses.
No ens ha d’estranyar pas a nosaltres que sant Benet parli i legisli sobre les faltes perquè també en un monestir es poden cometre, ho sabem prou bé; ni tampoc ens ha de sorprendre que per remeiar-les mereixin les penes aquí establertes. Sant Benet sap molt bé que l’home és feble i cau fàcilment i tot monjo no deixa de ser home i per tant pecador. L’existència d’aquestes febleses no és el vertader problema, el que és el problema realment és la negativa a reconèixer-les, a corregir-les o a tenir el propòsit de no repetir-les. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí citant la primera carta de sant Joan: «Si diem: no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la veritat no està en nosaltres. Per tant, si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum.» (Del I Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sant Benet es dirigeix en primer lloc als monjos adults, dels qui pot exigir-se una plena responsabilitat dels seus actes. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions aquí contingudes, que són les que avui més ens interessen. Al final, en el capítol 30, dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants, donat que en època de sant Benet la donació d’infants a un monestir era un costum bastant arrelat. Podem trobar en el fons de tota aquesta legislació, si apartem la vista del rigorisme legalista, un gran fons espiritual. Per a sant Benet, tota sanció persegueix en darrera instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici contret.

Els procediments s’adapten a la finalitat proposada, mirant de fer-ho de manera sòbria, prudent i discreta, essent aquest un cas singular en la legislació de l’època, en general bastant més rigorosa i menys garantista. També ara, però sobretot en aquells temps, regia la idea de que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança; això era un principi del dret romà en el que sant Benet fou educat i d’aquí que estableixi les sancions de manera tant precisa.

Sant Benet no ens parla de res més que del que es pot parlar a tot creient: reconeixement de la culpa comesa, penitència i conversió; és a dir els fonaments del sagrament de la reconciliació. Aquí ens vol fer evident sobretot quan faltem en res, de la gravetat de la culpa; perquè creu que partir d’aquest reconeixement és la millor manera d’iniciar el camí per mirar de corregir-la i tornar a la comunió. Recordem la importància que dóna l’Escriptura a la correcció, sols per citar un exemple el llibre de l’Apocalipsi que hem escoltat aquestes darreres setmanes a Matines ens diu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te.» (Ap 3,19).

L’ensenyament central que trobem tant en el codi penal, com en tota la Regla, és sempre el mateix i és que Crist és l’element fontal de la nostra vida de monjos. La Regla és plenament cristocèntrica i sant Benet així ho transmet. Si prestem atenció a aquests capítols, un xic feréstecs, acabem per descobrir-hi que venen a dir el mateix que el que ens diu sant Benet al llarg de tota la Regla; Crist és el model i la meta.

Si la primera característica és el cristocentrisme, la segona característica és la importància de la comunió. D’aquí la gravetat de la pena d’excomunió, tal com era entesa en temps de sant Benet en que s’aplicava al conjunt dels fidels en cas de pecats greus i que tenia en la Quaresma un camí de conversió i penediment a recórrer fins arribar a la Pasqua que era el temps de la reconciliació i la reincorporació a la comunitat.

Una tercera característica és l’equilibri entre la persona, la llibertat personal, i la comunitat. Aquesta tensió entre el monjo, com a individu, i la comunitat, com a col·lectiu; ens la mostra sant Benet primant el bé comú per sobre del individual. Per a sant Benet és molt important aquest equilibri entre la persona i la comunitat i això ho veiem perfectament al llarg d’aquets capítols que es basen en aquesta tensió fonamental. La Regla exhorta als monjos a adaptar-se a les necessitats, edats i temperaments de cadascun d’ells. Descriu amb paraules directes a tots els membres de la comunitat, infants, adults o ancians, pobres o rics, clergues o laics, sans o malalts, forts i febles; fa referència a totes les tipologies; donant-nos a entendre que tots junts i alhora tots i cadascun, som responsables, també davant les febleses nostres i d’altri. Per aquesta raó per sant Benet el càstig ha d’adaptar-se a la persona que el rep, perquè es tracta de cuidar, de sanar al germà que s’equivoca, encara que a voltes el remei, la pena o el càstig no ens sigui plaent.

Tot sense descuidar mai les faltes lleus perquè com ens deia avui sant Agustí al respecte: «no has pas de donar massa poca importància a aquets pecats lleus de què parlem. Si no els consideres en pesar-los, tremola quan els comptis. Moltes coses petites en fan una de grossa; moltes gotes fan desbordar el riu; molts grans fan tot un graner.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).

Com a mesura extrema sant Benet preveu que després de diversos intents de corregir al germà culpable, aquest sigui expulsat si no hi ha cap altre via, i la raó de fons és salvar al conjunt de la comunitat davant del temor a la possibilitat de que uns altres emmalalteixin per les culpes d’aquell qui falta. Sempre resta el camí obert al penediment i al monjo penedit sant Benet està disposat a acollir-lo de nou en la comunitat, diverses vegades i aquí torna a ser ben present la valoració de la persona i també la dimensió comunitària que té un gran protagonista. Com deia sant Agustí: «la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).