diumenge, 28 de febrer de 2021

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Era foraster i em vau acollir» (Mt 25, 35), la cita de l’Evangeli segons sant Mateu és la font inspiradora per a sant Benet d’aquest capítol; donant acompliment a la setena de les obres corporals de misericòrdia, «acollir als pelegrins». Jesús parla de coses, de fets concrets dels quals ens examinaran en el judici; com ara donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. Perquè en el foraster, en el famolenc, en l’assedegat, en el despullat, en el malalt o en el presoner hi ha el mateix Crist. Sant Benet no ens proposa un acolliment selectiu, acollir als qui pensen com nosaltres, als amics, als qui ens cauen bé; sinó al qui truca a la nostra porta. Tots sabem que a la porta d’un monestir hi truca gent de tarannà i condició molt diferent i és a tots ells als qui hem d’acollir. Acollir no implica necessàriament compartir un mateix pensament, fins i tot unes mateixes creences; significa per damunt de tot reconèixer al Crist en l’altre; en el poderós i en el feble, en el ric i en el pobre, en el jove i en el vell i fer-ho amb tota l’atenció i la caritat.

La nostra relació amb els forasters ha d’estar marcada pel vincle de la caritat i a través d’aquest transmetre, ser capaços de transmetre, el missatge fonamental de la nostra fe en Crist. Sant Benet sap que hi pot haver riscos, per això demana que el bes de la pau es doni després d’haver pregat, evitant així enganys diabòlics, que tots sabem per experiència que existeixen. D’aquí que la pregària i la llei divina siguin els mitjans privilegiats per transmetre el missatge de l’Evangeli que ha de marcar tota la nostra vida i que estem obligats a transmetre i a compartir amb el qui se’ns acosta. Sense enganys, sense ajuntar-nos ni parlar amb els hostes de manera indeguda; sempre la humilitat i la sol·licitud han de guiar totes les nostres actuacions. Una sol·licitud exercida per aquell a qui li ha estat encomanada la tasca concreta d’hostatger; no pas a cap altre, ni a qui l’ha tinguda en un altre temps ni a qui potser li abelliria tenir-la però a qui no li ha estat confiada. Sant Benet ens diu que l’hostatger ha der ser un monjo amb l’ànima plena del temor de Déu, previsor, ja que ha de tenir els llits parats en nombre suficient; és a dir un monjo amb seny que ho faci tot assenyadament. Perquè l’hostatger és en certa manera la imatge del monestir de cara a l’hoste i qui ha de transmetre els valors de la vida monàstica a qui s’acosta a nosaltres per compartir uns dies o potser fins i tot unes hores i això no és pas fàcil. Ens ho diu el mateix sant Benet per activa o per passiva; hi ha el risc de caure en enganys diabòlics, de no fer-ho humilment, de no fer-ho sol·lícitament o sense respecte o sense temor de Déu o sense seny. De ben segur que tots nosaltres, o quasi bé tots, abans d’entrar al monestir hem estat hostes i recordem ben bé qui era el monjo hostatger que ens va acollir i atendre, cadascun amb un estil propi i particular, però tots ells actuant seguint les pautes que estableix sant Benet. No s’entendria un hostatger que sols acollís als seus amics, o un hostatger que intentés fer dels hostes una mena de comunitat paral·lela i efímera. Perquè no és l’hostatger qui acull a títol particular, com ho podríem fer cadascun de nosaltres si visquéssim a allò que abans se’n dia el món, ho fa en nom de tota la comunitat i això és extrapolable a totes i cadascuna de les diverses feines que tenim encomanades.

Portem a hores d’ara quasi un any sense hostes, la pandèmia ens va agafar tot just finalitzada la setmana d’exercicis i al llarg d’aquest any els hostes que hem tingut han estat ben pocs i per raons quasi excepcionals. Potser això ha donat a la nostra vida comunitària durant aquets darrers mesos un cert aire més introspectiu. No és pas que ho hàgim triat sinó que ens ha vingut donat per les circumstàncies i les mesures sanitàries derivades de la pandèmia. Tots recordem la darrera Setmana Santa viscuda a porta tancada i de manera singular, ja que estàvem habituats a viure-la compartint-la amb els hostes i amb la molta gent que se’ns acosta en aquestes dates en que celebrem el misteri central de la nostra fe. Tard o d’hora tornarem a rebre hostes i si bé potser serà el moment d’afinar algunes coses respecte a l’hostatgeria, ens cal tenir aleshores ben present aquest capítol que avui hem escoltat, perquè rebre al foraster és una activitat intrínsecament unida a la nostra vida de monjos i ho em de fer amb la màxima sol·licitud. Certament també per part de l’hoste cal respecte a la nostra vida, en certa manera a la nostra intimitat; compartim els mateixos espais i certes parts de la jornada, però això no ha de voler dir sobreexposar-nos en excés als fora vinguts. Com sempre el punt just està en l’equilibri i la discreció de la que tant parla sant Benet a la Regla. En aquest mateix capítol en tenim bones mostres quan ens parla de que ha d’atendre als hostes aquell a qui l’abat li encomani, que ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu i ha d’actuar amb previsió i assenyadament, que s’han d’evitar gestos i situacions que donin lloc a enganys diabòlics o que qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes. Acollint a qui truca a la nostra porta, acollim a aquell qui un dia ens dirà: «era foraster i em vau acollir.» (Mt 25,35)

diumenge, 21 de febrer de 2021

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.


Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Retreure’ns de tota mena de vicis, donar-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència; aquest és el programa de sant Benet per la Quaresma del monjo. Quaresma és camí, camí vers la Pasqua i la vida del monjo és també camí cap a la vida eterna; d’aquí que sant Benet ens digui que tota la vida del monjo hauria de respondre a una observança quaresmal, guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències dels altres temps. La Quaresma se’ns presenta doncs com una oportunitat, com un moment privilegiat per recuperar el ritme que tal volta hem perdut o recuperar el pas que potser hem alentit o fins i tot, Déu no ho vulgui, hem perdut perquè ens hem aturat.

La nostra vida no és pas un camí de perfecció sinó un camí cap a la perfecció, certs de que mai no serem perfectes perquè un de sol és l’home perfecte, Jesús el Fill de Déu fet home. Nosaltres pecadors mirem d’anar fent en aquest camí, mirem de no caure en excés i d’aixecar-nos tants cops com caiguem i aquest temps de preparació per la Pasqua és un moment oportú per aixecar-nos, espolsar-nos la pols que indefectiblement se’ns va posant a sobre al llarg del camí i seguir endavant. Sant Benet ens proposa uns bons instruments que ens ajudin a aixecar-nos i a treure’ns la pols imposant-nos alguna cosa més, com ara pregàries particulars o abstinència en el menjar i el beure. Aquestes pràctiques tenen sentit si les portem a terme per oferir a Déu alguna cosa, per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit. Sant Benet sap que hi ha riscos, per això afegeix que l’objectiu és esperar la Pasqua amb una joia plena de deler espiritual i defugir la presumpció i la vanagloria. Això mateix ens recorda l’Evangeli segons sant Mateu cada Dimecres de Cendra, comencem la Quaresma escoltant que no hem de dejunar, pregar o fer almoina per ser ben vistos, per ser lloats, sinó fer-ho en el secret; perquè ho fem per oferir-ho al Pare que veu en el secret i Ell sap si la nostra intenció és recte o no ho és tant.

La Quaresma tal volta sigui el moment oportú per ressituar-nos i fer petits gestos, posar-nos objectius modestos però que ens ajudin a caminar amb més diligència cap a la vida eterna, cap a la Pasqua. Per exemple si faig tard sovint a l’Ofici Diví doncs em proposo d’evitar-ho; si hi ha algun Ofici al que no hi assisteixo, miro si realment no puc o si potser amb una mica més d’esforç puc anar-hi. Si parlo on i quan no toca fer-ho com ara a l’oratori, al refetor o després de Completes, intento de posar-hi més atenció i amb l’ajut de la pregària mirar de no caure-hi. Si em sento temptat de fer burla d’aquest o d’aquell altre germà que s’equivoca en la lectura o en el servei a l’altar o a la taula, intento d’evitar-ho i prestar més atenció als meus propis errors que als dels altres. Si em costa prestar atenció a la lectura intento d’aconseguir-ho. Si negligeixo un servei comunitari miro si realment aquesta negligència és justificada o respon més a la meva mandra o al desig d’imposar la meva voluntat a la de Déu. Quan un altre germà em demana alguna cosa o em fa alguna pregunta, miro de no posar-li cara de pomes agres o donar-li una mala resposta. Si soc propens a manifestar el meu disgust o enuig amb gestos o cops, intento de controlar-me. En definitiva recordar el que sant Benet ens diu de no anteposar res al Crist i de veure al Crist en els altres.

No se’ns demanen grans sacrificis, de fer grans gestes; la recerca de la santedat en la vida monàstica és la recerca de la santedat de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc. I ara durant aquest temps de Quaresma, en aquest camí cap a la Pasqua és un bon moment, un moment privilegiat, per anar avançant poc a poc, en les coses senzilles, però que tant sovint negligim, oblidant-nos de que qui ha de créixer en nosaltres és el Crist i no pas el nostre ego. No cal que ho fem pas amb violències pròpies d’altres temps i d’altres espiritualitats, però si que ho hem de fer amb convicció, amb l’esperança de que el Senyor ens hi ajudarà. I ens hi pot ajudar si acudim a Ell en la pregària, en la lectura, en la compunció de cor i en l’abstinència, que són les eines pròpies d’aquest temps quaresmal.

I la lectura pren un especial protagonisme cada any en aquest primer diumenge de Quaresma, una festa del llibre creada per sant Benet avant la lettre, molts segles abans de que aquesta tradició arribés al món secular als anys vint del passat segle. La lectura és el mitjà per entrar en contacte directe i personal amb la Paraula de Déu, amb el magisteri de l’Església i el dels Pares, amb tants i tants autors espirituals que partint de llur pròpia experiència de fe ens poden ajudar. Perquè també ells han tingut dificultats, també tots ells han viscut moments durs, han tingut nits fosques i la seva experiència, la seva reflexió ens pot ajudar a nosaltres ara i aquí, per molts segles que hagin passat des de que alguns d’ells ho visquessin tot això. No, la nostra experiència no és nova ni única, sempre serà personal això sense cap mena de dubte, però moltes de les coses que ens passen pel cap, molts dels moments de desencís o de dubte, Déu no ho vulgui, també els han viscut molts altres abans que nosaltres.

En la nostra vida de monjos, de cristians, no és pas tant important el dia a dia, que també ho és, com el balanç final que en puguem fer quan ens presentem davant del Pare. Ens ho deia el Papa Francesc en el seu Missatge per aquesta Quaresma: «En aquest temps de Quaresma, acollir i viure la veritat que es manifestà en Crist significa abans que res deixar-se atrapar per la Paraula de Déu, que l’Església ens transmet de generació en generació. (...) Aquesta veritat és Crist mateix que, assumint plenament la nostra humanitat, es feu camí —exigent però obert a tots— que porta a la plenitud de la vida.»

diumenge, 14 de febrer de 2021

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Potser alguna vegada en l’àmbit familiar hem sentit l’expressió «aquí en aquesta casa es menja a l’hora», tal volta quan una família és nombrosa i els fills es van fent grans es fa cada cop més difícil ajuntar els seus membres a l’entorn de la taula a la mateixa hora. Sant Benet no descuida els detalls i així com ens diu que no hem de fer tard a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res, també estableix les hores dels àpats.

Fa uns dies un prevere en una entrevista era preguntat sobre si en tenir entre les seves parròquies un antic monestir avui sense vida, havia sentit la crida de la vocació monàstica, responia que no es veia capaç de seguir un horari, una vida reglada, en el sentit més comú del terme. De fet seguir un mateix horari, uns mateixos gestos i en certa manera uns mateixos costums no és el sentit de la vida monàstica i encara menys el sentit fonamental, són instruments, mitjans per tal de centrar-se en allò que és fonamental que és cercar al Crist. En una caserna, en un col•legi o en una presó aquestes reglamentacions horàries poden esdevenir signes evidents d’obligació o fins i tot d’esclavatge, en el nostre cas no pas. Nosaltres no som esclaus d’un horari, no som pas esclaus del rellotge o de la campana que va marcant el ritme de la nostra jornada, sinó que aquests elements estan al servei de la nostra manera de viure. Sant Benet ho estipula tot per tal de que la nostra vida transcorri amb placidesa i això no vol dir pas que ho faci o ho hagi de fer amb monotonia, perquè cercar Déu no pot ser pas mai objecte d’aquestes qualificacions, sinó que cada dia és nou i cada pas endavant esdevé un moment intens i memorable.

Quan un germà nostre de comunitat és cridat a la casa del Pare no tenim pas la sensació de que la seva vida hagi estat monòtona, alguns podríem fins i tot dir que avorrida, ans al contrari creiem que ha estat apassionant, perquè cercar Déu, seguir al Crist com a model no pot tenir altre qualificatiu si hi posem els cinc sentits i perquè els puguem posar aquests cinc sentits en allò central en la nostra vida, sant Benet ens proposa seguir un ritme metòdic en el que no ens calgui pensar en cada moment en el que ens toca fer, sinó que ho fem amb tota naturalitat. Això també val pel que fa referència al menjar, a la beguda i on i quan restaurar el nostre cos. Sant Benet hi dedica uns quants capítols i al llarg dels mateixos destaca sempre la moderació, evitar els excessos però sense caure en excessives fatigues menjant i bevent el suficient sempre tenint en compte l’activitat física i el clima del lloc on portem a terme la nostra vida en comunitat. El monjo, com tot home, té un cos al que cal atendre, no pas posar-lo al centre de la vida com tantes vegades succeeix en la nostra societat on el culte al cos acaba per esdevenir una obsessió, però no pas desatendre’l ja que la vida la vivim en un cos concret i la vida és un regal que Déu ens fa. Sant Benet ens parla de sobrietat, d’austeritat i de discreció.

Guillem de Saint-Thierry en parla en la seva Carta als germans de Mont-Dieu, un text que dirigit originàriament a una comunitat cartoixana ha servit de referència també a benedictins, cistercencs o franciscans. Ell ens parla també de la moderació, en aquest cas de les vigílies i els dejunis, fent-ho tot amb discreció i raonablement, perquè aquestes pràctiques realitzades sense moderació poden apagar l’esperit i anar contra la salut del cos. Ho hem sentit per boca de sant Benet, l’objectiu és que les ànimes se salvin i fer les coses sense murmuració justificada. Sembla que la murmuració injustificada sant Benet la deixa ja per impossible o millor dit com a mal difícil de desterrar del tot de la vida comunitària.

També en aquest àmbit de la refecció sant Benet ens parla del reflex de l’any litúrgic i de l’any natural; perquè hi ha temps forts com la quaresma, que estem a punt d’encetar, en que cal una més gran contenció en el menjar i la beguda i a això la Regla hi afegeix un toc ecologista i alhora pràctic en parlar de que cal que els àpats es facin amb claror de dia, sens dubte per estalviar-se la fatiga d’encendre els llums, que en l’època de sant Benet no era pas una tasca tant simple com ho és avui.

Menjar i beure a l’hora que toca, amb discreció i contenció, evitant els excessos, alimentant al mateix temps l’ànima tot escoltant una lectura que ens ajudi a créixer, amb uns lectors que sense caure en la vanaglòria posin tota l’atenció en el que llegeixen, uns servidors amatents a la seva tasca i uns monjos amb l’orella atenta a la lectura sense caure en facècies, ni posar la vista en el que pren o menja l’altre.

Com escriu Guillem de Saint-Thierry «Ja mengeu, ja begueu i tot allò que feu, de paraula o d’obra, feu-ho en nom del Senyor Jesús amb pietat, reverència i santedat. Si la teva taula del refetor és frugal per ella mateixa; honra-la amb la teva personal frugalitat. Quan estiguis menjant, no hi posis la teva atenció; mentre el cos pren la seva refacció que l’ànima no oblidi la seva. (...) Cal supervisar la manera i l’hora de menjar, la quantitat i la qualitat dels aliments. (...) Menjar al temps estipulat, sense anticipar-se a l’hora. (...) Que aquesta necessitat no sigui satisfeta de manera carnal com ho fa la gent del món sinó en la manera digne d’un monjo, com convé a un servent de Déu.» (Carta als germans de Mont-Dieu, 131-134)

diumenge, 7 de febrer de 2021

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Necessari, innecessari o superflu semblen paraules o conceptes asèptics, ben definits i delimitats en el seu significat, objectius. Però si entrem en la casuística, en el terreny d’allò concret, potser ja no ho són tant i van adquirint bastant de subjectius. Rebre tots per igual les coses necessàries vist des del punt de vista del conjunt de la humanitat seria la situació ideal, una societat en la que cadascú rebés allò que necessita seria un somni fet realitat. Malauradament sabem prou bé que això és encara un somni, no pas una realitat i que en el conjunt de la població mundial hi ha uns pocs que tenen molt més del necessari i una gran majoria que no tenen ni allò imprescindiblement necessari; hi ha qui llença menjar i qui passa fam; qui té més de dos residències i qui no té un sostre on aixoplugar-se, qui té garantit el dret a l’atenció sanitària i qui no i així tantes altres coses. L’ideal de la comunitat apostòlica era que cadascú rebés allò que necessitava; però també dins de la mateixa Església aquest ideal s’ha anat perdent o com a mínim s’ha desdibuixat i no s’acompleix suficientment. Sant Benet no pot ser pas considerat el precursor d’un comunitarisme social, ni encara menys l’ideòleg de cap sistema polític que tingués aquest ideal igualitari com a fonament, a part de que els que nasqueren amb aquest sentit al llarg del segle XX aviat perderen de vista aquest origen i van acabar per esfondrar-se ofegats per la manca de llibertat. Sant Benet beu en l’Evangeli i ens proposa de viure en aquest igualitarisme asimètric que ens va plantejant al llarg de tota la Regla, fent opció pels febles, pels pobres. Però gran part del sentit del que és o no és necessari depèn de nosaltres mateixos més que de cap mesura externa i ara, tot i que posar cap exemple concret sense que algun de nosaltres se sentís al•ludit seria difícil, segur que ens venen al cap molts casos concrets que afecten als altres però que si ho mirem amb una mica d’interès veurem que també ens toquen a nosaltres mateixos.

Què necessito realment? Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar sovint juntament amb una segona pregunta, aquell altre germà que necessita? I encara n’hi podríem afegir una tercera de pregunta, si tots necessiten el que jo necessito és sostenible el monestir? Per emprar el mot sostenible, a l’ús avui per avui. Aquest capítol de la Regla no el podem deslligar dels dos immediatament anteriors, la cura de les eines i dels objectes del monestir i no tenir res de propi. Si el que ja tenim ho cuidem, en tenim cura, és un primer pas per que no necessitem més coses i si tot ho considerem d’ús comú moltes coses no ens caldran perquè de fet ja les tenim. Tota aquesta realitat en les circumstàncies que vivim actualment estan lluny de ser una teoria sinó que són ben bé una realitat, una pràctica. Estem en una situació de crisi sanitària que té greus conseqüències econòmiques; la nostra mateixa capacitat econòmica ha minvat considerablement en un any i ara, com mai, ens cal mirar prim alhora de demanar alguna cosa, alhora de decidir que ens és necessari i que no. Moltes vegades quan ens cal afrontar una tasca pensem que si disposéssim d’aquest o d’aquell altre mitja o eina seria més fàcil fer-la i que sense aquesta és molt difícil fer el que ens demanen. Tant se val de la tasca que ens correspongui, ja sigui a la bugaderia, a la cuina, a l’hort, o en qualsevulla de les feines que ens toquen portar a terme i potser abans de demanar ens podríem preguntar si amb el que ja tinc puc fer-ho, si la despesa per adquirir aquesta o aquella altra eina és realment necessària, o en termes econòmics si l’amortitzarem amb el seu ús.

Això que és vàlid per a les coses materials pot ser extrapolable en els recursos humans o en els recursos temporals. Sovint voldríem tenir dos o tres ajudants en la nostra tasca, però la comunitat és la que és, som els que som i som, com som; ens cal atendre múltiples activitats i hem d’afrontar-ho amb els recursos humans que tenim ara per ara. Perquè si hem de recórrer a suports externs el seu cost és d’allò més elevat i grava la nostra economia, tant més en les actuals circumstàncies que no són per malgastar sinó per estalviar en tot allò que es pugui.

També en els recursos temporals podem aplicar aquest principi de prioritzar el més necessari. Tots tenim tasques sempre pendents, però això no ens ha de fer oblidar mai que és el més important, que és el que hem vingut a fer al monestir. No anteposar res a l’Ofici Diví és la millor manera que tenim de no anteposar res al Crist. Per tant tinguem la responsabilitat que tinguem, la feina que tinguem, que segur que serà molta i molt útil, abans que res som monjos i el nostre objectiu és cercar el Crist en un triple equilibri entre pregària, lectura de la Paraula de Déu i treball. Sempre hi ha d’haver un equilibri i en cap cas el treball, que no hem pas de negligir, s’ha d’imposar sobre la pregària i la lectura; perquè si caiem en aquest parany podem acabar secs espiritualment. Sense l’aigua de la pregària i l’adob de la Lectio Divina la nostra vida espiritual pot assecar-se i morir o bé vegetar sense il•lusió. No és fàcil renunciar a posseir, a disposar de coses, d’eines i d’estris; però nosaltres no podem ser esclaus de la propietat, no podem anteposar el tenir, ja siguin objectes materials o temporals, al mateix Crist. La multiplicitat d’una comunitat no significa uniformitat, altrament sorgeix el mal de la murmuració, que neix de l’orgull i que ens fa viure sense pau. No ens entristim si no necessitem, no ens enorgullim si ens cal més. A la fi de la nostra vida, com diu el Papa Francesc, no ens endurem res més que l’amor, tota altra cosa és supèrflua.

diumenge, 31 de gener de 2021

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Feblesa, malaltia corporal i espiritual formen part de la nostra vida, com de la de tot ésser humà. Conscient d’això sant Benet agrupa en aquests capítols un conjunt de normes relatives a la correcció dels monjos per les faltes comeses. No ha de causar sorpresa que en el monestir es puguin cometre faltes que mereixin les penes com les aquí establertes; perquè l’home és feble i cau fàcilment. No és tant la presència d’aquestes febleses el que causa un major perjudici a un monestir, sinó tant la impossibilitat d’esmenar-les com la negligència a corregir-les. Sant Benet ens parla en primer lloc dels monjos ancians, als qui cal exigir-los una plena responsabilitat dels seus actes i una més gran fidelitat a la Regla. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions contingudes en aquests capítols i tant sols al final dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants.

En el fons de tota aquesta legislació es troba latent una gran vitalitat espiritual; perquè per a sant Benet, tota sanció persegueix en última instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici en concret, i per això ens parla de l’amputació com a mesura extrema si cap altre no sorgeix efecte. Els procediments s’adapten a la finalitat que es proposen, presentant-se de manera mesurada, sòbria, prudent i discreta, essent això una excepció en la legislació d’aquells temps que era bastant més radical i sense cap garantia jurídica. Tant la mateixa vida social com tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin la seva observança. Aquí sant Benet les dona d’una manera ben precisa i de la ubicació en el conjunt de la Regla d’aquests capítols, immediatament després dels quals tracta dels degans, sembla deduir-se que són aquests els qui tenen la missió d’aplicar les prescripcions del codi penal.

Sant Benet ens parla dels monjos pecadors, concretament dels excomunicats, i de la sol·licitud que han de rebre per part de l’abat i per part de la comunitat. Sant Benet fa i ens convida a fer una opció pels febles, això no vol dir pas que no sigui ben conscient de que part de la nostra feblesa pot com a mínim temperar-se fent servir bé les eines de les que ens parla al llarg de la Regla, com ara l’observança, l’obediència, la humilitat, la pregària o la paciència per citar-ne tant sols algunes.

Per Aquinata Böckmann aquest capítol en concret sorgeix com una mena d’illot espiritual entre el conjunt del codi penal, fet que pot fer pensar que es fruït d’una redacció més tardana, com si sant Benet se n’hagués adonat de que calia introduir enmig del dolor del pecat o de la falta, la via de la misericòrdia, refermar-la i destacar-la; no tant sols per part de l’abat sinó també per part de tota la comunitat. Ens ho mostra quan parla dels ancians que han d’ajudar com d’amagat o ens diu que cal pregar tots junts pel germà en risc d’exclusió pel pecat.

Un mot destaca entre tots i és sol·licitud, una sol·licitud que cal vessar sobre els germans culpables o els germans amb l’ànima malalta. Fer-ho amb uns mitjans concrets que tenen a l’abast l’abat i la comunitat en general per ajudar al germà que s’aparta de la vida comuna, sovint tancat en la convicció de que defensa els seus drets. Sant Benet en cita alguns: enviar ancians que consolin i animin a un retorn humil, intensificar la caritat i pregar. Seguint els consells evangèlics, davant d’una llibertat mal entesa o mal practicada, només la caritat pot ajudar a vèncer les dificultats.

Tots, a imatge de Déu, som creats lliures per fer el bé o fer el mal. El pecat no destrueix ni la nostra llibertat ni la nostra capacitat d’estimar, sinó que les paralitza, les debilita i aleshores en lloc d’utilitzar la nostra llibertat per estimar i donar, la fem servir per imposar-nos, per salvaguardar el nostre interès, per fer la nostra i no pas la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a cercar de veritat.

Un germà que s’excomunica a si mateix, que això és el pecat com a allunyament de Déu, és un germà que, com tots algun cop, pensa que ja no necessita el marc comunitari i que li cal recuperar la veritable llibertat i per tant li fa nosa avui un germà i demà un altre, quan no una part o fins i tot tota la comunitat, considerant que són un destorb per a poder alliberar-se i realitzar-se. Aleshores caiem en la tirania del nostre caprici prenent el que és gras en funció de si serveix als nostres propòsits i rebutgem el que és flac si no ens plau. Creiem ser lliures tot i que el que som, és esclaus de nosaltres mateixos i del pecat que hi ha en nosaltres.

Tant sols conscients de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals podem mirar a un germà que es desvia sense jutjar-lo ni menysprear-lo; perquè si ens creiem o ens sentim perfectes i superiors, no ho aconseguirem pas. La ferida de l’altre ens ha de recordar sempre la nostra pròpia ferida, tal volta més profunda, de la qual el Senyor ens guareix a poc a poc si li deixem fer. Es tracta de sortir de la nostra falsa seguretat de creure fer-ho tot bé, sabent que mai no ho aconseguirem, per intentar arribar al germà perdut en les seves il·lusions i les seves pors, tal i com nosaltres mateixos hi estem de perduts en elles. La reconciliació entre germans no és possible sense aquella mirada de tendresa que Crist ens va ensenyar en la paràbola del fill pròdig. No deixant-nos tocar per la crida a la compassió i a la misericòrdia, ferim al germà, a la comunitat, a nosaltres mateixos i al mateix Crist.

diumenge, 24 de gener de 2021

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Més d’una vegada algun candidat a la vida monàstica i també algun monjo d’un altre monestir m’ha confessat sentir-se buit, eixut davant de la pregària; que no trobava cap sentit a la salmodia més enllà d’unes paraules que li sonaven buides. El perill d’una nit fosca, de sentir-nos de sobte travessant un desert esmaperduts, sempre està present en la nostra vida. Aquesta aridesa o nit fosca també ens pot assaltar en el contacte amb la Paraula de Déu, no trobar-hi sentit, no veure-hi una interpel·lació personal i directa. Són els riscos de la vida espiritual que mai desapareixeran del tot del nostre camí, les vicissituds en expressió de sant Bernat.

Per això sant Benet, que ens prescriu de no anteposar res a l’Ofici Diví, ens parlava ahir de l’actitud en la salmodia, de salmejar amb gust i avui de la reverència en la pregària, d’acudir-hi, de practicar-la amb reverència i amb humilitat. Hi hem de posar de la nostra part, anar-hi amb una donació ben pura, ens diu sant Benet. A vegades se’ns defineix com a professionals de la pregària, però mai la pregària és per a professionals perquè per la seva mateixa naturalesa és abans que res una relació d’amor, l’expressió oral de la nostra relació amb Déu.

Per fer-la amb humilitat i reverència el primer que ens cal fer és, òbviament, assistir-hi, fer-ho amb puntualitat, amb gravetat, com ens diu sant Benet, conscients de que anem a l’encontre del Senyor, Déu de totes les coses.
No és per tant el moment de facècies, sinó el de la reverència, amb uns instants previs al inici de l’Ofici Diví de preparació, de motivació i en acabar sortir amb la mateixa reverència, segurs de la importància de l’encontre que acabem de tenir. Ja hi ha moments per a altres coses, per pensar en el treball o en dir-li a aquell altre germà tal altra cosa. Al cap i a la fi anem a l’encontre d’aquell que és el més poderós, perquè certament que és l’omnipotent, però sobretot és l’estimat, el més estimat per a nosaltres.

La nostra vida de monjos, de cristians, és cristocèntrica, té al Senyor per centre, model i meta i per tant la pregària sigui comunitària, sigui personal, és un moment fort de la nostra jornada, molt fort. Dom Jean-Charles Nault, Abat de Saint-Wandrille, parla de vuit símptomes de l’accedia i el tercer, no pas menor, és la negligència en l’observança, en l’acompliment dels deures monàstics i el primer de tots ells que es veu afectat és la pregària. Podem caure en la temptació del minimalisme, on tot sembla estar de més i ens porta a descuidar la pregària, potser a ni tant sols recitar o cantar les paraules, a estar absents, malgrat la presència física que no està acompanyada per la de la ment ni encara menys per la de l’ànima (El demonio del mediodia. La acedia, el oscuro mal de nuestro tiempo). També Evagri ens parla de que en aquesta situació l’anima esdevé dèbil i cansada i no trobem consol enlloc. (Cf. Antirrhétikos VI, 38).

La pregària, la dificultat amb la pregària és doncs un dels símptomes de l’accedia; perquè la pregària es troba al cor mateix de la nostra vida, és el vincle que uneix totes les altres parts i sense ella res no té sentit. Sant Benet, escriu Esther de Waal, no demana al monjo de fer un vot de pregària, perquè espera que la vida del monjo tingui l’oració per centre. Dos cops fa servir sant Benet el mot anteposar, un referit al Crist i l’altre a l’Ofici Diví; en primer lloc no anteposar res al mestre, al Senyor i en segon lloc no anteposar res tampoc al moment privilegiat de contacte amb Ell.

Sant Benet demana que la nostra vida, que la nostra relació amb el Senyor sigui interactiva i per això mateix ens cal anar a la pregària amb predisposició i preparació per que aquesta sigui el lloc i el moment d’escoltar i de parlar amb el Senyor, sense distraccions, posant-hi els cinc sentits, amb aquesta donació ben pura de la que ens parla la Regla.
Però això no regeix tant sols per la pregària comunitària, per l’Ofici Diví, que és pregària individual feta i viscuda en comunitat; sinó també per la pregària personal. Aquesta part de la pregària no la podem ni oblidar ni negligir. Potser és més lliure en el que fa referència al temps i a l’espai, però tal volta en ella pot ser encara més intensa i forta aquesta relació amb el Senyor que ens parla i ens escolta a cadascun de nosaltres.

Un company insubstituïble per a aquesta pregària personal és el silenci, deixar espai a la veu del Senyor, no ofegar-la aquesta veu amb el nostre soroll exterior i interior. El nostre és un silenci actiu, fem silenci per poder escoltar al Senyor i aquest silenci forma part de la reverència i la humilitat amb que hem d’apropar-nos a la pregària. La dificultat de pregar pot afectar tant a l’oració individual com a la comunitària, de manera conjunta o alternativa. Potser a priori la pregària litúrgica pot ser més activa i la personal, en necessitar d’una més gran espontaneïtat, a voltes més àrida i laboriosa. Però en cap cas són oposades, sinó complementàries. La resposta no és tal volta preferir la pregària litúrgica o la pregària personal, sinó totes dues juntes, amb el contacte amb la Paraula de Déu, que conformen aquesta vida de pregària que ha de configurar el nostre dia a dia.

En paraules d’un autor espiritual del segle XX: «La pregària significa l’anhel de la senzilla presència de Déu, de la comprensió personal de la seva paraula, del coneixement de la seva voluntat i de la seva capacitat per escoltar-lo i obeir-lo. Per tant és molt més que pronunciar peticions de coses bones alienes a les nostres preocupacions més profundes.» (MERTON, Thomas, El clima de la oración monàstica, p. 93-94). Per aquest caràcter tota pregària, lectura, meditació i qualsevol de les nostres activitats han de ser acompanyades per una donació ben pura amb el desig de trobar la puresa de cor, una obertura total al Senyor i a fer la seva voluntat; per ser una pregària feta amb humilitat i amb reverència.

diumenge, 17 de gener de 2021

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No sols amb la llengua, sinó al fons del cor. La vida monàstica, la vida de creient, de seguidor del Crist no és per viure-la de llengua, amb la boca sinó des del fons del cor. No ha de ser una vida de façana, com aquells sepulcres emblanquinats dels que parlava Jesús que dins estaven plens de podridures (Cf. Lc 11,44) sinó que la cara, tot el cos cal que sigui reflex del que hi ha dins del nostre cor. No tothom qui repeteix Senyor, Senyor entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del Pare (Cf. Mt 7,21). De la mateixa manera la humilitat no ho ha de ser de llengua, sinó que ha de néixer i ser viscuda des del fons del cor.

El sisè i el setè graó de la humilitat formen una unitat, com el segon i el tercer o el novè i l’onzè. Aquest setè graó ens parla de l’arrel de la humilitat en parlar-nos de fer -ne experiència, de veure-la en profunditat com una experiència de Déu; la humilitat com a experiència mística, com expressen alguns comentaristes de la Regla. Per a alguns d’aquests autors l’arrel d’aquest pensament està en el mateix Parenostre, reconèixer-nos deutors, pecadors per tal de sentir-nos capaços de perdonar als altres. El perdó vingut des de la vanagloria personal o des de l’orgull seria com la pregària del fariseu en el temple, compadit falsament del publicà, amb una compassió de llengua, de façana que no surt del fons del cor. Déu no vol ni oblacions ni sacrificis, no vol grans aparences, ni grans excursos sobre la humilitat; el que Ell vol vertaderament és la conversió del nostre cor.

En aquets darrers temps vivim moments difícils, una època realment convulsa i això, com també succeí en temps anteriors, dona lloc al que s’anomena populismes; però no pensem que aquest fenomen, que és per antonomàsia el que avui ens diu sant Benet de que la força se’n va per la boca, pel discurs, es limiti al món de la política. Al cap i a la fi aquest món polític no es sinó reflex d’una tendència social que fins i tot arriba a l’Església, a les comunitats, perquè està al carrer, està en el món i al cap i a la fi no som sinó un reflex del món que ens envolta i al que pertanyem. Potser de tant repetir-nos «et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11) ens acabem per creure que nosaltres tenim tots els drets del món i els altres germans cap. Ens acabem per creure que ens correspon el dret a menysprear, a mirar per damunt de l’ombro, a criticar amb impietat, a burlar-nos dels altres i tantes altres coses que tots sabem fer molt bé, sense aturar-nos a pensar que precisament per tot plegat ens allunyem de Déu, ja que practicant-les aquestes coses tant sols demostrem la nostra duresa de cor davant dels altres i sobretot davant de Déu. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica «Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo» (Fratelli Tutti 52) i a vegades cerquem de dominar als altres, conscient o inconscienment.

En l’antic monaquisme no era estranya la idea de considerar-se el pitjor dels pecadors, però no pas dir-ho de llengua, sinó sentir-ho des del fons del cor. Son múltiples les cites, per exemple a la Vitae Patrum om diu «Pensa que tu ets inferior a totes les creatures, per sota de tot home pecador. Aquell que pensa ser alguna cosa aleshores no és res, s’enganya a sí mateix. No jutgeu al vostre proïsme, no menystingueu ningú, tant sols ploreu els vostres pecats.» (Vitae Patrum, VII, 43,2). Humiliar-se no vol dir cobrir-se de pols i cendra com feien en l’antiguitat, més aviat vol dir assumir interiorment, al fons del nostre cor com ens diu sant Benet, la condició d’home fràgil i pecador.

No és altra aquesta idea que la que recull sant Pau en les seves cartes i ell hi veu sempre darrera d’aquesta acceptació de la nostra fragilitat, de l’assumpció de que tots tenim les nostres febleses tant físiques com morals, l’acció de la gràcia de Déu. En paraules del Papa Benet: «Un punt clau en el qual Déu i l’home es diferencien és l’orgull: en Déu no hi ha orgull perquè Ell és tota la plenitud i tendeix tot a estimar i donar vida; en nosaltres els homes, en canvi, l’orgull està arrelat en l’íntim i requereix constant vigilància i purificació. Nosaltres, que som petits, aspirem a semblar grans, a ser els primers; mentre que Déu, que és realment gran, no tem abaixar-se i fer-se l’últim» (Angelus, 23 de setembre de 2012).

Al llarg de la nostra vida Déu ens va donant oportunitat d’exercir la humilitat, a vegades pot ser el mateix decurs de la vida que quan avança més i més ens mostra la nostra feblesa en perdre les forces, en anar perdent facultats que abans no ens mancaven pas, com la memòria, la mobilitat, la veu, la capacitat de concentració i tantes altres. A vegades pot ser una malaltia que de sobte ens fa adonar-nos de que no som pas nosaltres els qui dominem la nostra vida, la nostra salut o les nostres forces; tot està en mans de Déu i tots estem a les seves mans.
En aquests darrers temps aquesta sensació de fragilitat la experimentem socialment, en tots i cadascun dels països on es viu avui per avui en la incertesa, en la por, en la fragilitat. No som capaços de controlar-ho tot, com potser a voltes estàvem temptats de creure. No és pas Déu qui ens envia les epidèmies o qualsevol altra situació més o menys dramàtica a nivell social o personal; però si que ens convida a viure-les aquestes situacions com un moment de gràcia, un moment de confiança en Ell, un moment fort per viure la fe.

El model sempre és el Crist, com ens deia sant Ambrós aquesta setmana a Matines «No et convé, només encomanar a Déu el teu camí, sinó també fiar-te d’Ell. La veritable submissió no és ni vil ni abjecta, sinó sublim i gloriosa, perquè viu sotmès a Déu qui compleix la voluntat del Senyor» (Comentari al salm 36,16). «El Senyor s’humilià fins a sotmetre’s a la mort, per a ser exalçat en el mateix llindar de la mort. Contempla la gràcia de Crist, reflexiona els seus benifets» (Comentari sobre el salm 43,75-77)

diumenge, 10 de gener de 2021

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç» escriu sant Bernat (Els graus de la humilitat i la supèrbia, I,1). Aquesta escala que sant Benet ens presenta per anar-la pujant al llarg de la nostra vida és una escala ben particular, és aquella que Jacob ja veié en somnis i que puja fins al cel; la mateixa que apareix en la llegenda de la fundació d’alguns monestirs com a signe de la voluntat de Déu d’establir-hi allí un lloc on practicar la humilitat i l’observança. Una escala amb uns graons que no s’aguanten en el buit sinó en dos muntants com són el cos i l’ànima. La manera de pujar-la també és ben particular, ja que per la humilitat es puja i per l’exaltació és baixa, exactament a l’inrevés que els paràmetres que regeixen la nostra societat, no tant sols ara sinó des de ja fa segles, potser des de sempre.

A pujar-la ens hi convida la mateixa Escriptura i a través de l’Escriptura Crist, model d’humilitat i d’abaixament. Sant Benet ens diu per això que aquesta escala s’arrapa a la terra en la seva base però és el mateix Senyor qui la dreça fins al cel, però ho fa tant sols quan el nostre cor es manifesta ben humil. La humilitat del Crist va estretament lligada a la seva obediència i aquesta a no fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare. No és per tant un esforç voluntarista, confiat en les nostres soles forces el que ens pot permetre anar pujant-hi; és gràcies a aquell qui ens estima, ens diu al quart graó, que podem avançar perquè no es tracta d’un tractat ascètic sinó d’un camí de vida, anar configurant-nos al Crist, anar configurant la nostra voluntat a la voluntat de Déu, pas a pas, graó rere graó.

L’únic que ens cal per poder pujar-la, escriu l’abat Cassià Maria Just, és un gest de pobresa, reconèixer la nostra pobresa i la necessitat de ser salvats. Aleshores reconeixent-nos pecadors, conscients de les nostres febleses tant físiques com morals, ho entendrem com una obra de Déu, no pas com l’adquisició d’unes virtuts, sinó obra de Déu que treballa a llarg termini, poc a poc.

Una escala cristocèntrica tal com l’abadessa Montserrat Viñas la imagina com una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, diferents aspectes d’una mateixa realitat però sempre vinculats a un eix central que és el Crist. La clau per a pujar-la és aleshores la senzillesa que desarma l’orgull, la ira o l’odi, ens apropa a Déu i ens dona el do de la pau. Malament la pujarem quan sentim el desig del protagonisme ja que això vol dir que Crist no és realment el centre de la nostra vida; però si cerquem Déu de veritat, si passem de l’egoisme a l’amor, podrem pujar-la amb fermesa.

És aquesta una escala quotidiana. L’abat Sighard Kleiner parla de que la clau està en no singularitzar-se i dona exemples i consells senzills que tots podem entendre i atendre, com per exemple que si toca fer quelcom a una hora determinada no hem pas d’anar a fer un treball previst per un altre moment o si anem o bé si sortim en fila per exemple de l’església o del capítol no anar a dreta o esquerra intentant sortejar no se sap ben bé quin obstacle. Ho sintetitza dient que si hi ha certs costums no hem pas de demostrar a cada moment que som lliures, reafirmant la nostra personalitat d’una manera primitiva mitjançant la singularització fins i tot dels gestos. Podríem dir que la humilitat de la que parla l’abat Sighard és la humilitat de les petites coses, com aquella santedat quotidiana de la que parla el Papa Francesc en fer servir l’expressió dels sants de la porta del costat.

Escriu Aquinata Böckmann que hi ha una humilitat que es presentada com una presa de consciència del pecat i una depreciació personal i davant d’aquesta una humilitat entesa com a do de l’Esperit i coronament de la vida monàstica. Com un treball a quatre mans, les nostres i les de Déu, deixant-nos fer més que no pas volen modelar la nostra vida monàstica a una regla creada ad hoc per nosaltres mateixos i conformant-la a la nostra voluntat i no tant sols per a nosaltres sinó a voltes volent aplicar-la als germans cercant de sotmetre’ls al nostre caprici. Al cap i a la fi això seria exaltar-nos a nosaltres mateixos i ja ens diu sant Benet que tota exaltació d’un mateix no és sinó una forma d’orgull.

Sant Tomàs d’Aquino considera la humilitat com el fonament de tota perfecció i és per tant la conseqüència de la sobirania de Déu damunt nostre o la conformació de la nostra voluntat a la de Déu. En la filosofia aristotèlica la humilitat no té un paper destacat per la raó de que aquesta virtut especial, en paraules de Tomàs d’Aquino, es refereix a la relació personal amb Déu. Ja ens ho diu sant Benet que el camí que hi porta no és fàcil, que a voltes és aspre, que ens cal agafar-nos bé als muntants per evitar baixar un graó de cop. Cos i ànima són els muntants que la crida divina ha disposat perquè mirem de pujar-la, potser a poc a poc, però amb fermesa, evitant de tirar enrere, confiats en aquell qui dreça l’escala fins al cel.

Escriu sant Bernat «El que promulgà la llei, donarà també la benedicció; el que ha exigit la humilitat, portarà a la veritat (...) Aquesta llei que ens orienta cap a la veritat, la promulgà sant Benet en dotze graons. I tal com mitjançant els deu manaments de la llei i de la doble circumcisió, que en total sumen dotze, s’arriba a Crist, pujats aquests dotze graons s’arriba a la veritat.» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, II,3)

diumenge, 3 de gener de 2021

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Paraules, fets i accepció. Les paraules han d’anar d’acord amb les obres, amb els fets i tot plegat sense fer accepció de persones; aquestes podrien ser les dues idees fonamentals d’aquest paràgraf del capítol segon de la Regla. Unes idees que sant Benet aplica aquí a l’abat però que es poden fer extensives a tot monjo, a tot cristià, a qualsevol home i dona. Sovint diem i no fem, i per això esdevenim reprovables. Com deia el mateix Jesús referint-se als mestres de la llei i als fariseus: «feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23, 3). El Senyor es referia als fariseus a qui agradava d’estar sempre en el candeler, anunciant les seves bones obres al so de trompeta i cercant de ser reconeguts com els més sants per tal de ser honrats per la gent; és precisament en aquest reconeixement on el Senyor diu que ja van rebre la seva recompensa, mentre que als ulls de Déu no la mereixien. Perquè dir i obrar ha d’estar motivat per la humilitat, pel reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals, de la nostra petitesa i la necessitat sempre present de fer camí cap al Senyor defugint de la vanagloria i avançant per la humilitat.

Escrivia Lanspergi, autor espiritual del segle XVI, que la vanaglòria s’alimenta de tot, posseeix una vida llarga i mor per asfíxia, és a dir pel silenci, pel passar desapercebuts, per la sinceritat total, pel desig i l’esforç de ser coneguts només per Déu. Ens cal tenir molta cura de tot el que fem, o deixem de fer; cercant sempre que estigui precedit de recta intenció, no buscant la nostra voluntat, sinó la de Déu. Encara que intervinguin altres finalitats secundàries, la fi última ha de ser cercar la caritat, que ens estimuli a desitjar, voler i buscar en aquesta o aquella altra cosa l’acompliment de la voluntat de Déu.

Tots tenim dons i talents, tots tenim febleses i defectes. Els dons de Déu han de ser una oportunitat per a la humilitat, no per a la supèrbia, no sigui que acabi per fer-nos abominables davant de Déu de tant cercar de complaure als homes o a nosaltres mateixos. Ens ho diu l’Apòstol «Què us en sembla: Em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent del Crist» (Ga 1,10). Hem d’intentar de mirar als altres amb la mirada del Crist i això vol dir cercar de mostrar compassió pels febles, temptats i fatigats, com menyspreats pel món, però estimats i escollits per Déu, perquè «Déu ha escollit el insensats d’aquest món per a confondre els savis. Déu ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu», en paraules també de sant Pau (1 Co 1, 27-29). Ens hauria de sorprendre quan ens indignem o mostrem desgrat contra el proïsme perquè no sap cantar o predicar, o perquè no te una bona veu, ni memòria, ni eloqüència, ni els altres dons que Déu concedeix gratuïtament, ja que només pot tenir-los aquell a qui li han estat donats.

Per això, de cap manera hem de culpar a un altre si no gaudeix d’aquest o de tal altre do. No hem de menysprear a qui no té aquest o aquell do de Déu; precisament per això, perquè no l’ha rebut. Però si l’hem rebut, no hem de creure per això que som millors, perquè són dons gratuïts donats per Déu, i els concedeix tant a bons com a dolents; haver rebut un do de Déu no ens fa més bons als seus ulls, tant sols significa que Déu ens exigirà més. Ningú per tant per posseir-los és millor davant de Déu, per més que davant els homes sembli més respectable i digne de la més alta lloança.

Tot plegat ens ajuda en aquest camí a no fer accepció de persones, cita de sant Benet de la Carta als cristians de Roma (Rm 2,11). No hem de donar mai lloc a les crítiques contra el proïsme. Si veiem que algú erra, falta o peca, no hem pas d’adoptar contra ell una actitud displicent ni encara menys caure en la murmuració, sinó com escrivia Lanspergi: «Senyor, què som? Tots t’ofenem cada dia i Tu mostres una paciència infinita. Pobre de mi, que he pecat molt més greument i més sovint que aquest; i si la teva gràcia no em sostingués, quina altra cosa faria sinó pecar? Temo caure en qualsevol moment, mentre ell s’aixeca». El nostre fer no ha de ser jutjar els errors, les faltes o els pecats del proïsme, ja hi ha un Senyor per a jutjar-nos, a nosaltres ens cal d’abstenir-nos d’emetre judici o tal volta compadir-nos-en. Ans al contrari si en el nostre cor s’aixeca una temptació de disgust, impaciència o ira contra un germà, vigilem els nostres pensaments i la nostra voluntat amb gran diligència a fi de no tramar res ni concebre cap mal pensament contra ell. Mirant de controlar els nostres sentits i la nostra llengua per a no difamar-lo, criticar-lo o acusar-lo. Perquè al cap i a la fi de què ens serveix que els homes tinguin una excel•lent opinió de nosaltres o bé, quin mal pot fer-nos que ens considerin de poc valor; les opinions dels homes són inestables i fràgils, i davant Déu ni ens condemnen ni ens exculpen, com escrivia Joan Just Lanspergi.

Ens cal tenir sempre present que hi ha en nosaltres defectes que tant sols sap Déu. En paraules del Papa Benet moltes vegades ens identifiquem amb una comunitat, precisament perquè l’estimem poc, i som llavors molt hàbils per a descobrir els seus defectes, que són, entre altres coses, el mirall dels nostres propis errors, de la nostra desídia, de les nostres faltes i mancances. Arribem a pensar que la comunitat no ens mereix i el que succeeix en realitat és que no ens fem mereixedors d’ella. Les preocupacions, els interessos humans i les inclinacions a tot allò fugisser o bé tancar-se en el cercle impenetrable de l’autosuficiència, posant tota la nostra il·lusió i confiança en el reconeixement humà, pot acabar per impedir-nos l’obertura a Déu.

El nostre esforç ha d’estar sempre dirigit a trencar aquest cercle de vanagloria i autosuficiència per tal de poder trobar en Crist el vertader camí cap a la vida eterna. Dient certament, però alhora obrant i no fent accepció de persones, ni posant-nos a nosaltres mateixos per damunt de cap altre germà. Aquets són els veritables valors que han de presidir tota la nostra vida; mirant de fer el que escoltem i no pas allò, que segur que quan diem, febles com som, puguem fer i que ens fa reprovables als ulls del Senyor. Ell, ens ho diu sant Agustí i ho hem escoltat avui a Matines, és la nostra llum, la nostra aurora, aquella llum que «ni surt ni es pon, perquè resta per sempre.» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Ell, en expressió del Papa Benet XVI, és la Paraula que no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret (Cf. Verbum Domini, 12).