De
la Regla de sant Benet
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern,
2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida
eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor
ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5
que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com
morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui
allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als
altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin
Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que
no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la
vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«El vostre zel n’ha estimulat molts d’ells» escrivia l’Apòstol als cristians de
Corint (2Co 9,2). Hi ha zels i zels, hi ha un zel que neix de l’amargor i que
allunyant de Déu acabà per portar a l’infern, és aquell zel que per exemple
neix d’afeccions impròpies de la vida d’un monjo i crea dependències
interpersonals que estan fora de lloc en una vida comunitària. Però
el zel per sí mateix no és dolent intrínsecament, perquè hi ha un zel bo que
allunyant dels vicis porta a Déu; com aquest que lloa sant Pau escrivint als
cristians de Corint. Tot depèn doncs del que motivi el zel, així el
mateix Pau declara als filipencs que el zel per la seva religió l’havia portat
a perseguir l’Església, era zelós, però el motiu d’aquest zel no era agradable
als ulls de Déu, no se centrava en el Crist.
Celebrem aquests dies la solemnitat del naixement de Nostre Senyor Jesucrist
segons la carn. En els textos que ens proposa la litúrgia apareixen dos figures
exemples de bon zel: Josep i Maria; cridats de manera diversa al seguiment del
Crist, a fer la voluntat del Pare. Però per damunt de tot és Crist mateix el
model de bon zel i d’obediència en fer-se home per salvar als homes. El bon
zel, com el de Josep i Maria, no és extremós ni cau mai en excessos; no es
deriva de l’afany d’imposar als altres el que un personalment pot entendre per
perfecció, partint des de la falsa sensació de seguretat en creure’ns haver
complert amb tot deure; tampoc no ve d’ímpetus inconsiderats o violents, sinó
que únicament pot venir de l’amor de Déu, que és pur, humil i mansuet. Sant
Benet ens ho exemplifica en reduir a tres les formes del bon zel del monjo en
la relació amb els seus germans: respecte, paciència i promptitud en el servei.
La primera manera de practicar el bon zel és un mutu respecte: «que s’avancin a
honorar-se els uns als altres.» escriu sant Benet (RB 72,4); referència directe
a la Carta als Romans: «Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a
honorar-vos els uns als altres.» (Rm 12,10). Si creiem que el respecte s’oposa
a la lliure expansió dels afectes no sabem veure que el respecte és la
salvaguarda de l’amor, escriu Dom Columbà Marmion en la seva clàssica obra
Jesucrist ideal del monjo, una obra que manté encara vius molts dels seus
postulats. Som persones consagrades a Déu; aquesta és la primera font del mutu
amor. Hem d’estimar com Jesucrist estimava als seus deixebles, que com més
pròxims a Ell estaven, més ho estaven també del Pare. La caritat fraterna, per viva
que sigui, no ha de degenerar mai en amistats particulars; perquè la
familiaritat excessiva, lluny de reforçar els llaços de l’afecte, els
destrueix; lluny d’unir la comunitat, la divideix; ja que en lloc de conservar
la caritat, l’adultera i la refreda. Hem d’estimar-nos com diu sant Benet: «amb
un amor ferventíssim» (RB 72,3). De cóm, en tenim un reflex formal quan sant
Benet ens diu que els monjos «en la manera d’anomenar-se, que no es permeti a
ningú de cridar un altre pel nom tot sol» (RB 63,11); així demana als més joves
el respecte que pertoca als ancians per la seva edat, i arriba fins i tot a
determinar quines paraules hem d’emprar com a tractament (RB 63,12-13). En
aquestes prescripcions es manifesta l’esperit que guia a sant Benet en tots i cadascun
dels capítols de la seva Regla. Mai un afecte particular ens ha d’apartar, ni
que sigui en un petit grau, ni que sigui per poc temps, de la centralitat de l’amor
al Crist. Vol això dir que no podem estimar-nos entre els membres de la
comunitat? Ens hem de considerar com a abstraccions els uns als altres? No, de
cap manera. Podem i hem d’estimar-nos real i profundament, però en Déu i per
Déu. El nostre amor recíproc ha de ser fonamentat en el Crist. És Jesucrist, el
nostre model; i recordem que també Ell tenia les seves amistats, també Ell
estimava amb afecte humà a la seva mare, a Joan, als amics de Betània, als seus
deixebles; recordem com davant la tomba de Llàtzer no pot contenir les
llàgrimes, fins al punt que veient-ho els jueus, exclamaren: «Mireu com l’estimava»
(Jn 11,36).
La segona manera de practicar el bon zel és la paciència recíproca: «que se
suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals»
(RB 72,5) escriu sant Benet. Ningú està exempt de defectes; tots tenim les
nostres imperfeccions. Estranyar-se de les febleses dels altres demostra poca
maduresa espiritual i inquietar-se per aquestes ens mostra la nostra pròpia
imperfecció. Les nostres febleses poden accentuar-se per hàbits inadequats o
amb la mateixa vellesa; i poden arribar a donar lloc a antipaties; fins i tot
que a vegades la sola presència d’una germà ens sigui causa d’aversió, de
desgrat, Déu no ho vulgui. Com superar aquests obstacles? Com impedir que es
refredi el cor i mostrem el disgust fins i tot exteriorment? Com desarrelar
aquest desgrat del nostre cor? Només l’amor i una caritat ardent pot realitzar
el miracle de fer-nos vèncer la nostra limitada naturalesa i estimar als
nostres germans tal com són, homes de carn i ossos, talment com nosaltres som.
No és pas així com Déu ens estima a nosaltres? Ell ens estima tal com som; ens
estima amb les qualitats particulars que tenim però també amb totes les
febleses i defectes de fàbrica que portem a la motxilla. Sant Benet ens dona un
exemple d’aquesta paciència quan diu que l’abat no ha «de deixar créixer els
vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que
convé a cadascú.» (RB 64,14).
La tercera manera de practicar el bon zel és la conseqüència directa del
respecte i de la paciència, quan sant Benet afegeix «que ningú no busqui allò
que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres;
que practiquin desinteressadament la caritat fraterna.» (RB 72,7-9). És una
referència directa al consell de l’Apòstol als Gàlates: «per l’amor, feu-vos
servents els uns dels altres» (Gal 5,13) i als cristians de Roma quan els diu:
«Més aviat, que cadascú miri de complaure els altres i procuri el bé d’ells,
per tal d’edificar la comunitat.» (Rm 15,2). No es tracta aquí de donar i rebre
ordres pròpiament dites, ni d’atendre peticions contràries a la Regla o d’anteposar
manaments particulars com diu sant Benet al capítol precedent (RB 71,3); sinó d’aquells
petits serveis dels que tingui necessitat l’altre o el conjunt de la comunitat.
És el que diu l’Apòstol als cristians de Filips: «Que no miri cadascú per ell,
sinó que procuri sobretot pels altres.» (Fl 2,4). Pensar primer en l’altre, més
que en nosaltres mateixos, és un senyal inequívoc de caritat, perquè per a
obrar així, i no una vegada, sinó setanta vegades set, sempre, en totes les
circumstàncies i sense distinció de persones, cal estimar veritablement a Déu.
Per sant Benet el veritable zel neix de l’amor al Crist. Quan ens diu la manera
com el bon zel s’ha de manifestar amb els germans i com si volgués resumir-ho
tot plegat en una sola frase diu: «que temin Déu amb amor; que estimin el seu
abat amb un afecte sincer i humil. Que no anteposin res absolutament al Crist,
el qual ens dugui tots junts a la vida eterna». L’amor al Crist és la font en
la que s’alimenta el bon zel, no podia ser-ne d’altre. Tant de bo els monjos no
preferim mai res al Crist. Com deia el Papa Benet XVI en la seva primera
Audiència General: «D’aquest pare del monacat occidental [sant Benet] coneixem el
consell deixat als monjos en la seva Regla: No anteposar res a l’amor de Crist
(RB 4,21). A l’inici del meu servei com a successor de Pere, demano a sant
Benet que ens ajudi a mantenir amb fermesa a Crist en el centre de la nostra
existència. Que en els nostres pensaments i en totes les nostres activitats
sempre estigui el Crist en el primer lloc.» (Audiència General 27 d’abril de
2005).
diumenge, 26 de desembre de 2021
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
diumenge, 19 de desembre de 2021
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols
greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull
i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten
escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells
llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que
institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des
del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els
seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6
ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí
neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i
mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les
seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la
perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en
primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11
Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la
caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir.
12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem
disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà
establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de
sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement,
amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a
prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16
El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi
encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè,
com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar
els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o
que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa
Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava,
que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia,
que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un
altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i
obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que
pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus
determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva
ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies i desordres no semblen gens
propis de monjos, tampoc de cristians i certament poden fer perillar les ànimes
i portar cap a la perdició. L’arrel està en el vici, en l’orgull que neix de la
inflor, del menyspreu a la santa Regla i de la supèrbia. Tot plegat és poc
propi de monjos, però sant Benet sap de les febleses humanes i sap que tot això
pot ser possible si no cuidem la nostra salut espiritual. Per mantenir-la
saludable ens cal seguir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària,
treball, lectura, descans. Cada cosa al seu moment, perquè cadascuna té el seu
espai i el seu temps en la nostra jornada diària. Si comencem per negligir-ne
un o altre aspecte acabem per estar exposats al virus de la murmuració que
acaba per propagar la pandèmia de la discòrdia. Totes les comunitats viuen
aquest perill, cal ser-ne conscients i no baixar mai la guàrdia, i d’evitar-ho
en som tots responsables. Perquè no és tant sols que el prior es pugui
considerar un segon abat, Déu no ho vulgui, sinó que cadascun de nosaltres
podem sucumbir a la temptació de considerar-nos uns segons cuiners, uns segons
hostatgers, uns segons liturgistes, uns segons sagristans, uns segons cantors,
uns segons cellerers, uns segons porters i així podríem allargar la llista a
tots els oficis que puguin desenvolupar-se al monestir.
Sempre tenim la temptació de criticar, potser seria millor dir de murmurar com
diu habitualment sant Benet, sobre el que fan els altres i com ho fan i també
sovint ho fem faltant a la caritat i qui sap si també descuidant les nostres
pròpies responsabilitats. Per allunyar-nos d’aquest perill ens cal mantenir el
ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans, i
fer cada cosa al seu moment i mirar de fer-ho posant-hi els cinc sentits, o com
diu sant Benet complint amb respecte el que se’ns hagi encomanat; no sigui que
ens passi que mirant el que fa malament l’altre acabem per descuidar o fer
malament el que tenim encomanat nosaltres.
És el que la Regla estableix en parlar dels degans del monestir, perquè així
havent estat encomanada a cadascun una tasca concreta ningú pot enorgullir-se i
tots tenen la seva responsabilitat. Aquesta corresponsabilitat s’ha de basar en
la disponibilitat i la subsidiarietat, essent aquest darrer un dels principis
bàsics de la doctrina social de l’Església. Això no vol dir pas que res del
monestir ens sigui aliè, sinó que tenim en una part una responsabilitat major
que els altres.
En temps de sant Benet la relació entre abat i prior venia sovint viciada pel
mateix origen, per això en fa culpables als responsables de semblant desordre.
Avui les circumstàncies són diferents però és ben cert que per a qualsevol de
nosaltres existeix també la temptació de sucumbir a l’orgull, a l’inflor i a la
vanagloria. «No oblidem mai que el veritable poder és el servei» deia el Papa
Francesc el 19 de març de 2013 en la Missa inaugural del seu pontificat. I no
oblidem tampoc, com ens diu sant Benet, referint-se a l’abat, que haurem de
donar compte a Déu dels nostres determinis i que hem d’evitar que la nostra
ànima s’abrusi per l’enveja o la gelosia.
El do de la unitat és un do preciós en una comunitat i en tota l’Església. Ho
expressa sant Pau molt bellament en la primera Carta als Corintis quan escriu:
«vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu
ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc,
mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen
el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. ¿Són
tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen
tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?»
(1Co 12, 27-30). Si tots ens creiem apòstols o profetes o mestres, aleshores
actua en nosaltres la supèrbia perquè també una comunitat és com un cos humà on
un peu no pot anar en direcció contrària a l’altre, on una mà no es pot sentir
aliena a la resta del cos; cada element està al servei de l’altra i cadascun és
servit pels altres.
Voler fer la nostra pot arribar a paralitzar la totalitat del cos i fer
perillar les ànimes de tots. Recordem que sant Benet ens diu al capítol en que
parla del bon zel que no anteposem res absolutament al Crist, que ens ha de dur
tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72, 11-12). Aquests són els dos grans principis
de la nostra vida de monjos; Crist com a centre i la vida eterna com a
objectiu. Si Crist és el model i la vida eterna la meta, no hi ha lloc per a
discòrdies ni escàndols; però no podrem pas avançar cap a la vida eterna
carregats amb les pedres de l’enveja, la renyina, la calúmnia, la gelosia o el
desordre.
El seguiment del Crist no és un viatge còmode que puguem recórrer per un camí
planer, sorgeixen moments de desànim, perquè també molts deixebles seus es van
tirar enrere i van deixar a Jesús, que es va veure obligat a preguntar als
dotze si també ells volien deixar-lo (Cf. Jn 6, 67). En paraules de sant Joan
Pau II: «La meta última del seguiment és la glòria. El camí consisteix en la
imitació de Crist, que va viure en l’amor i va morir per amor en la creu. El
deixeble «ha de, per dir-ho així, entrar en Crist amb tot el seu ésser, ha d’apropiar-se
i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i de la Redempció per a trobar-se
a si mateix» (Redemptor hominis, 10). Crist ha d’entrar en el seu jo per a alliberar-lo
de l’egoisme i de l’orgull, com diu en aquest sentit sant Ambrós: “Que Crist
entri en la teva ànima i Jesús habiti en els teus pensaments, per a tancar tots
els espais al pecat en la tenda sagrada de la virtut” (Comentari al Salm 118,
26).» (Audiència General 6 de setembre de 2000).
En aquesta escola del servei de la caritat que ha de ser el monestir cal
prioritzar la voluntat de Déu per damunt de la nostra i que l’única flamarada
que il·lumini el nostre camí sigui la que encén la Paraula de Déu en els
nostres cors.
diumenge, 12 de desembre de 2021
LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin
fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3
Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc
dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la
dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li
concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5
Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls
destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar
damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de
veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions.
8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les
quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap
de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet
aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no
pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de
nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I
al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol
comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni
a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat,
prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors
sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla
estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir
16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat
tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori,
davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de
ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava
altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això
que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals
es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui
de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi
escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar.
21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me,
Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva
esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi
afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus
de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de
la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o
que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de
res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu
propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que
portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es
conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni
consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el
despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin
aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al
monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol 58 és segurament un text que tenim molt present en els nostres
primers anys de vida monàstica, especialment durant el postulantat i el
noviciat i potser fins a la professió solemne, en el període on se’ns han de
dir per endavant totes les coses dures i aspres per les quals es va a Déu. Però
el que ens diu en aquest capítol sant Benet tal volta ho oblidem poc després de
fer la professió solemne i no hauríem d’oblidar-ho perquè perdre el fervor
novell o pensar que un cop signada la cèdula de professió damunt l’altar ja hem
obtingut una mena de carnet, de títol o de diploma de monjo, seria erroni. La
nostra vertadera professió solemne la farem al final del camí quan arribem
davant del Pare, fins aleshores tot es avançar cap al Senyor, anar
conformant-se a la seva voluntat i a la imatge del Crist; o al menys hauria de
ser així. Al final d’aquest camí hi ha la vida eterna, i això no ha de ser pas
cap motiu d’angoixa ans al contrari ho ha de ser de joia en estar certs de que
al final d’aquesta vida terrena ens espera el Pare de la misericòrdia.
Nosaltres proposem però és Déu, sols Déu qui disposa; nosaltres ens fem plans i
Déu ens els canvia a la seva conveniència; però això si hi pensem una mica,
tampoc ens ha de provocar angoixa ja que si Déu és amor res podem témer d’Ell.
Potser ens havíem plantejat de venir al monestir a trobar la pau, això dèiem, i
tal volta pensem cada dia que aquesta pau és ben diferent a com l’havíem
imaginat. Potser ens havia passat pel cap que al monestir seriem tal o qual
altre càrrec o tindríem aquella o l’altra responsabilitat o faríem una o altra
feina relacionada més directament amb la nostra vida d’abans d’entrar al
monestir i aquí novament Déu disposa i sovint qualsevol pla que puguem fer
provoca una mirada condescendent del Senyor dient-se per a Ell mateix «que
lluny estàs de la realitat, deixa’m fer a mi i no et capfiquis tu per controlar
la teva vida, deixa-la a les meves mans, confia’t a mi». Aquesta hauria de ser
la realitat, la nostra actitud, deixar-nos en mans del Senyor i posar els
nostres dons i talents i també les nostres febleses tant físiques com morals, a
les seves mans i no cercar o defugir mai tal o tal altra dificultat o
responsabilitat, perquè quan som nosaltres els qui li volem dir a Déu el que
Ell ha de fer, al final, ens n’adonem o no, acabem vençuts per la seva força,
per la força del seu amor. Si obrem d’altra manera podem escoltar com aquell
ric de l’Evangeli segons sant Lluc «Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran
la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui
reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.» (Lc 12,20-21).
O acabar essent com el fariseu del mateix Evangeli segons sant Lluc que li deia
al Senyor al temple tot pregant: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com
els altres homes (...) ni sóc tampoc com aquest publicà.» (Lc 18,11). Perquè
aleshores és cert que no som com el publicà, creient-nos millors, de fet som
molt pitjors que qualsevol publicà dels nostres dies. Aquest capítol 58, tota
la Regla, ens convida a apropar-nos al Senyor amb l’esperit del publicà en el
temple, no gosant ni aixecar els ulls al cel, sinó donant-nos interiorment cops
al pit dient-li al Senyor: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.»
(Lc 18, 13). És aquest el sentit últim de l’expressió «viure com a monjo» de la
que ens parla sant Benet en aquest capítol; és a dir viure per al Crist, obert
a complir la seva voluntat. Mai desapareixeran del tot les temptacions de
rebutjar o ambicionar tal o qual altre cosa, de voler fer la nostra. Però tenim
en la Regla aquell instrument que ens ajuda a vèncer qualsevol temptació, la
llei sota la qual volem militar i que hem d’observar o bé marxar lliurament si
veiem que no podem fer-ho així.
Els barems que ens indiquen la nostra salut monàstica també ens els diu sant
Benet en explicitar allò que mostra si cerquem Déu de veritat: Zel per l’ofici
diví, obediència i humiliacions. El zel per l’ofici diví és en principi fàcil
de quantificar: l’assistència i la puntualitat en són bons indicadors. Però
potser no n’hi ha prou amb això, que ja de per sí és important. Hi hem d’afegir
el que realment vol dir l’expressió zel; és a dir pregar amb els cinc sentits
posats en l’ofici diví, sense distraccions ni sucumbir per exemple a les
temptacions de mirar qui entra o qui hi ha a l’església o a l’oratori.
Expliquen de sant Bernat que no sabia quantes finestres tenia el refetor de
Claravall, ho expliquen com a signe de que estava abstret per la lectura que hi
escoltava. Potser a vegades nosaltres sabem més com va vestit qui hi ha a
Vespres que no pas quin Salm hem cantat o que deia la lectura breu o la
pregària final. Hem d’estar centrats en la pregària, perquè és un moment fort
de contacte amb el Senyor. L’obediència i les humiliacions potser ja no són
tant fàcils de quantificar, perquè podem prendre per humiliació qualsevol cosa
que alteri els nostres plans, que dificulti la imposició de la nostra voluntat
i en aquest mateix sentit podem entendre per obediència tant sols la que va
dirigida a atendre aquesta nostra voluntat.
Paciència i perseverança no són tant sols elements ha tenir presents durant el
postulantat o el noviciat, sinó al llarg de tota la nostra vida de monjos i
també en la vida de qualsevol cristià. «La paciencia todo lo alcanza» escrivia
Teresa de Jesús i això és ben cert i ho veien quan una impaciència menor ens
consumeix perquè aquell germà o aquell hoste no ocupa el seu lloc al refetor;
perquè el silenci durant l’ofici diví se’ns fa massa llarg, perquè la lectura o
el lector del refetor no ens satisfà i així en tants altres moments. Ja diu
sant Benet que participem dels sofriments del Crist amb la paciència. Com diu
la Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, que estem
escoltant aquests dies d’Advent al Capítol ens cal: «exercitar la paciència,
que ens ajuda a suportar les malalties del cos i de l’ànima, l’afebliment de
les nostres facultats i el pes de la vida comunitària.» (Declaració 66).
diumenge, 28 de novembre de 2021
ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un
servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun
mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on
sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix
espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és
sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un
pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians
espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres,
no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Escoltàvem
aquesta setmana de boca de sant Lleó el Gran: «entén bé quina ha de ser la teva
conducta i quin és el premi que se’t promet. El qui és la misericòrdia vol que
siguis misericordiós, el qui és la justícia desitja que siguis just, perquè el
creador vol veure’s reflectit en la seva criatura i Déu vol veure reproduïda la
seva imatge en el mirall del cor humà mitjançant la imitació que tu acompleixes
de les obres divines» (Sermó sobre les benaventurances). Aquesta imatge
de Déu que portem dins nostre la desfigurem quan pequem i l’enterbolim quan
faltem; és a dir quan deixem de ser justos o misericordiosos.
Sembla que sant Benet estableix una gradació de les nostres culpes, culpes que
són sempre fruit de les nostres febleses tant físiques com morals, i si bé hi
ha faltes molt greus i faltes greus, el més habitual és que fem faltes lleus,
mancances, petites coses que qui sap si més per comoditat que per maldat ens
allunyen també de Déu. Aquest sentir-se sempre en presència de Déu del que ens
parla sant Benet l’hem de mantenir tothora i en tot lloc i mirar de no cometre
cap mancament. Inevitablement però, el cometrem i aleshores el més important és
reconèixer-ho i donar-ne satisfacció, com diu sant Benet; no es tracta tant d’una
mena d’humiliació pública com del fet d’adonar-nos-en de la mancança, és aquest
un pas ineludible i imprescindible per a fer propòsit d’esmena i poder seguir
avançant cap al Crist. Sant Benet destaca aquí l’espontaneïtat del
reconeixement de la falta, superant la temptació natural d’ocultar-la o fins i
tot, Déu no ho vulgui, d’intentar d’atribuir-la a un altre. Potser són actituds
una mica infantils aquestes d’ocultar o carregar a un altre les nostres faltes,
però que si hi pensem una mica, sovint ens passen pel cap, al menys les cometem
de pensament sinó d’obra.
Errar és humà, reconèixer l’error és profundament cristià. Reconèixer no pel
simple fet de reconèixer-lo i quedar-nos aquí, sinó reconèixer-lo per
esmenar-nos, per no caure en la temptació de preocupar-nos profundament per
mantenir la nostra imatge idealitzada i acabar per tenir problemes per tolerar
qualsevol tipus de desaprovació o crítica, sentint-la com un atac personal
generador de rancor. La clau és reconèixer nosaltres mateixos la nostra
mancança i no esperar a que sigui un altre qui la descobreixi, perquè tant sols
així mostrem que no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que no desconfiem
de la seva misericòrdia que és infinita.
Sant Benet però fa distincions, fa accepció de faltes, perquè diu que hi ha
faltes i faltes; n’hi ha algunes que afecten al secret de l’ànima, aquelles que
ens provoquen ferides que no es guareixen pas descobrint-les i fent-les
públiques, sinó tant sols amb ajut espiritual. Hem de ser doncs també prudents
a l’hora de descobrir les faltes dels altres no sigui que ho fem per creure’ns
destinats a la grandesa tendint a creure que som naturalment especials, que
formem part d’una classe diferent, d’una mena d’elit i que nosaltres ho fem tot
bé i que mereixem el millor; no sigui que això ho fem moguts en sentir-nos
superiors als altres i impulsats per una recerca incessant per mostrar el
nostre domini, mentre ens neguem a ser responsables dels nostres errors i mal
comportament i en culpem als altres d’aquest nostre mancament.
No hem de perdre mai de vista que el que cerquem, reconeixent una nostra falta
o descobrint-ne la del germà; no pot pas ser per sentir-nos obligats a mostrar
els nostres assoliments; cercant de destacar de manera generosa les nostres
qualitats i buscant d’edificar una visió idealitzada de la nostra pròpia
persona, pensant de merèixer sempre un tracte especial que ens fem a mida de la
nostra conveniència i que a la pràctica consisteix en blasmar, difondre o fer
mofa de les faltes dels altres i a dissimular, amagar o minimitzar les nostres
pròpies. El que hem de buscar reconeixent les nostres de faltes és avançar més
i més cap a Déu, mirar de recuperar aquella imatge divina que hi ha en
nosaltres i que massa sovint oblidem de cuidar-la cada dia, a cada moment, en
cada instant de la nostra vida. No podem descansar mai de Déu, no podem fer mai
vacances de Déu si volem viure la nostra vida de cristians, de seguidors del
Crist, en plenitud i amb sinceritat de cor. Ens ho diu sant Benet: en qualsevol
feina i en qualsevol lloc; sempre som imperfectes seguidors del Crist, sempre
ens hem d’intentar emmirallar en el Crist, sempre hem d’estar atents i
disposats a guarir tant les ferides pròpies com les dels altres i sobretot
disposats a no ferir als altres.
Iniciem avui un nou any litúrgic, el temps d’Advent per preparar-nos a la
celebració del naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del
pecat. El fet de l’Encarnació de Déu que es fa home com nosaltres, ens mostra
el realisme de l’amor de Déu. L’obrar de Déu, en efecte, no es limita a les
paraules, és més, podríem dir que Ell no es conforma amb parlar, sinó que se
submergeix en la nostra història i assumeix sobre seu la limitació i el pes de
la vida humana, la nostra limitació i la nostra càrrega. El Fill de Déu es va
fer veritablement home, va néixer de la Verge Maria, en un temps i en un lloc
determinats, va créixer en una família concreta, va formar un grup de
deixebles, va instruir als Apòstols per a continuar la seva missió, i va acabar
la cursa de la seva vida terrena a la creu, és a dir va morir com nosaltres
morirem. Aquesta manera d’obrar de Déu és el model per a interrogar-nos sobre
la realitat de la nostra fe, que no ha de limitar-se a l’àmbit del sentiment,
de les emocions, de les paraules; sinó que ha d’entrar en el concret de la
nostra existència, ha de tocar la nostra vida de cada dia i orientar-la també
de manera pràctica; no podem viure una fe de façana. Déu no es va quedar en
paraules, sinó que ens va indicar com viure-les, compartint la nostra mateixa
experiència, menys en el pecat. La fe té un aspecte fonamental que afecta no
sols la ment i el cor, sinó tota la nostra vida. (Cf. Benet XVI, Audiència
General 9 de gener de 2013).
El nostre obrar, si som, si volem ser realment imitadors del Crist no es pot
limitar a les paraules, s’ha de concretar en cada moment de la nostra vida, en
qualsevol moment d’aquesta. No és fàcil, la temptació a ser cristians en horari
laboral, a fer vacances, a descansar de Crist sempre existirà, però mai hauria
d’existir. Si realment Crist és el centre i l’objectiu de la nostra vida, si
estem enamorats d’Ell, ni voldrem ni podrem fer vacances del Crist, el tindrem
sempre present. Això sembla una tasca impossible, però tant sols amb l’ajut de
l’Esperit la podem anar fent possible dia a dia, allí on estiguem en cada
moment de la nostra vida, allí on Déu ens cridi en cada etapa del nostre camí
cap a Ell.
diumenge, 21 de novembre de 2021
LA MESURA DEL MENJAR
De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la
novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les
necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre.
3
Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si
és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un
tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa
un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que
el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar.
6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al
judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant,
sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res
no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor:
"Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa". 10 Als
nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als
grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir
absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Expliquen que a Tarragona el juliol de 1936 el primer convent en ser cremat fou
el de les clarisses, situat al passeig de les palmeres, al terreny on avui hi
ha un important hotel; la veu popular explica que una de les monges,
afortunadament totes van salvar la vida, digué com un plany; “fixa’t quina mala
sort, tot just avui ens cremen el convent quan teníem el bacallà a l’aigua per
fer-lo demà”. És una anècdota que no vol pas dir que aquelles pobres religioses
fossin unes golafres, sinó que ens ve a mostrar com a vegades en la vida
comunitària donem importància a coses que realment no la tenen tant i tal volta
és conseqüència de que el ritme de la vida diària se’ns fa monòton, sobretot
quan perdem de vista el que és el principal, seguir al Crist i descobrir-lo
cada dia en la seva Paraula, en l’Eucaristia, en els altres.
Malgrat que tot allò relacionat amb els àpats i el sosteniment alimentici no
pugui ser considerat primordial en la vida monàstica, no per això sant Benet li
presta una atenció menor. Li dedica concretament de manera directa o indirecta
sis capítols, que no són pocs. Com no podria ser d’altra manera en aquests
capítols s’hi reflecteixen també les idees fonamentals de la Regla: la
moderació, l’igualitarisme asimètric prestant més atenció als febles i l’al·lèrgia
a l’ociositat, ben representada per la presència de la lectura durant els
àpats, com si no ens fos permès de perdre el temps en converses ocioses amb el
veí de taula o menjar badant mentalment en coses mundanes.
Sant Benet es preocupa doncs de que la taula sigui servida amb caritat, que els
malalts, els ancians i els infants siguin atesos amb bondadosa condescendència,
que la lectura no falti sempre atesa per un lector que no s’allunyi de Déu per
l’esperit de la vanitat, que al refetor no se senti cap murmuri ni cap més veu
que la del qui llegeix, que es mengi sense caure mai en la disbauxa ni l’enfit,
que es begui, si no hi ha més remei, sense caure mai en la sacietat ni encara
menys en l’embriaguesa i que tot es faci a les hores indicades. Per no ser un
tema principal, Déu n’hi do del que ens aconsella sant Benet d’acomplir.
Aquí com sempre podríem dir que vivim altres temps, que si aleshores es llegia
al refetor potser ara s’hi podria veure la televisió; si no s’hi parlava,
potser ara podem fer-ho i així uns llargs etcèteres. El sentit pel que sant
Benet estipula totes aquestes coses no ha canviat pas i la lectura, el silenci,
la sobrietat i tota la resta continuen tant vigents com sempre. No són valors d’ahir,
són valors monàstics d’ahir i d’avui, perquè són la plasmació pràctica dels
valors fonamentals de la Regla com la humilitat, l’obediència, el mateix
silenci i en definitiva la conversió de costums.
Podríem dir que si em ve de gust parlar quan menjo, hi tinc tot el dret; si em
plau menjar quan vulgui, hi tinc tot el dret; si m’abelleix menjar tal o qual
altra cosa i beure sense tanta moderació, hi tinc tot el dret i és cert, hi
tenim el dret; però no hem vingut al monestir a fer la nostra de voluntat sinó
la d’aquell qui ens hi ha cridat i la Regla, els consells del nostre pare sant
Benet, no són sinó una plasmació d’aquesta alta voluntat. Si caiem en la
temptació d’improvisar cada dia, de fer de la nostra voluntat, per no dir del
nostre caprici, la norma, no som vertaderament monjos; no vol dir pas que
siguem males persones, simplement que per fer el que ens vingui de gust no
calia venir al monestir. Nosaltres no vivim aquesta nostra vida obligats o per
força, com podria ser en una institució penitenciaria o fins i tot en un
col·legi o a l’exèrcit. Nosaltres hem escollit voluntàriament de seguir al
Senyor, a qui es pot seguir de moltes maneres diferents, però nosaltres ens hem
sentit cridats a seguir-lo ara i aquí i per tant ho hem de fer sempre de bon
grat perquè som nosaltres els qui ens hem de convertir al Senyor en aquesta
comunitat que segueix una Regla i no pas tota la comunitat s’ha de convertir
als nostres desitjos cada dia diferents.
Que els àpats no són un detall menor en la nostra vida hi ha un element físic,
arquitectònic, que ens ho mostra amb força: el refetor. L’escenari, el marc
dels àpats comunitaris, en els monestirs que segueixen la Regla de sant Benet i
encara més concretament en els monestirs cistercencs, amb la seva mateixa
estructura deixa patent la transcendència de l’acte perquè esdevenen un marc
més que solemne. I no sols el refetor ja que la mateixa estructura del claustre
dedica una ala a la refecció, on hi ha la cuina i el refetor; al cap i a la fi
és una escenificació de la importància que sant Benet dona al manteniment del
cos, sense excessos, però de manera convenient ja que és un regal del Senyor
del que ens cal tenir sempre cura.
Els orígens de tot plegat els hem escoltat aquest darrers dies de boca de Joan
Cassià en les seves Institucions que llegim a la lectura de col·lació. Però
també en les Col·lacions ens diu: «d’una banda, hem de prevenir-nos per no
relliscar pel pendent d’una apetència voluptuosa en el menjar fins a arribar a
una relaxació que podria ser fatal, ni anticipar l’hora fixada, ni abandonar-nos
al plaer de les menges extralimitant-nos en elles. Però convé, per una altre
banda, prendre l’aliment i tenir el somni deguts al temps establert, qualsevol
que sigui la repugnància que sentim. No oblidem que un i altre extrem són
temptacions de l’enemic. Però la caiguda sol ser més greu per un dejuni
immoderat que per un apetit satisfet. Perquè amb aquest es pot portar, amb l’ajuda
de la compunció, una vida moderadament austera; amb l’altre, és impossible.» (Col·lacions,
XVII).
Moderació contra desaforament, contenció contra sens mesura; com escriu el
mateix Joan Cassià: «En realitat, i apurant una mica les coses, la naturalesa
no exigeix per a la seva subsistència més que el menjar i beguda quotidianes. Tota
la resta, per molt que fem per obtenir-ho i conservar-ho, sempre serà aliè a la
necessitat, com ho prova l’experiència de la vida. Però
com això no és indispensable sinó superflu, només preocupa als monjos tebis i
vacil·lants en la seva vocació; mentre que el que és de debò natural no deixa
de ser motiu de temptació, fins i tot per als monjos més perfectes, malgrat que
la seva vida transcorri en la solitud del desert.» (Col·lacions, VIII).