LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: "Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa". 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Expliquen que a Tarragona el juliol de 1936 el primer convent en ser cremat fou el de les clarisses, situat al passeig de les palmeres, al terreny on avui hi ha un important hotel; la veu popular explica que una de les monges, afortunadament totes van salvar la vida, digué com un plany; “fixa’t quina mala sort, tot just avui ens cremen el convent quan teníem el bacallà a l’aigua per fer-lo demà”. És una anècdota que no vol pas dir que aquelles pobres religioses fossin unes golafres, sinó que ens ve a mostrar com a vegades en la vida comunitària donem importància a coses que realment no la tenen tant i tal volta és conseqüència de que el ritme de la vida diària se’ns fa monòton, sobretot quan perdem de vista el que és el principal, seguir al Crist i descobrir-lo cada dia en la seva Paraula, en l’Eucaristia, en els altres.

Malgrat que tot allò relacionat amb els àpats i el sosteniment alimentici no pugui ser considerat primordial en la vida monàstica, no per això sant Benet li presta una atenció menor. Li dedica concretament de manera directa o indirecta sis capítols, que no són pocs. Com no podria ser d’altra manera en aquests capítols s’hi reflecteixen també les idees fonamentals de la Regla: la moderació, l’igualitarisme asimètric prestant més atenció als febles i l’al·lèrgia a l’ociositat, ben representada per la presència de la lectura durant els àpats, com si no ens fos permès de perdre el temps en converses ocioses amb el veí de taula o menjar badant mentalment en coses mundanes.

Sant Benet es preocupa doncs de que la taula sigui servida amb caritat, que els malalts, els ancians i els infants siguin atesos amb bondadosa condescendència, que la lectura no falti sempre atesa per un lector que no s’allunyi de Déu per l’esperit de la vanitat, que al refetor no se senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix, que es mengi sense caure mai en la disbauxa ni l’enfit, que es begui, si no hi ha més remei, sense caure mai en la sacietat ni encara menys en l’embriaguesa i que tot es faci a les hores indicades. Per no ser un tema principal, Déu n’hi do del que ens aconsella sant Benet d’acomplir.

Aquí com sempre podríem dir que vivim altres temps, que si aleshores es llegia al refetor potser ara s’hi podria veure la televisió; si no s’hi parlava, potser ara podem fer-ho i així uns llargs etcèteres. El sentit pel que sant Benet estipula totes aquestes coses no ha canviat pas i la lectura, el silenci, la sobrietat i tota la resta continuen tant vigents com sempre. No són valors d’ahir, són valors monàstics d’ahir i d’avui, perquè són la plasmació pràctica dels valors fonamentals de la Regla com la humilitat, l’obediència, el mateix silenci i en definitiva la conversió de costums.

Podríem dir que si em ve de gust parlar quan menjo, hi tinc tot el dret; si em plau menjar quan vulgui, hi tinc tot el dret; si m’abelleix menjar tal o qual altra cosa i beure sense tanta moderació, hi tinc tot el dret i és cert, hi tenim el dret; però no hem vingut al monestir a fer la nostra de voluntat sinó la d’aquell qui ens hi ha cridat i la Regla, els consells del nostre pare sant Benet, no són sinó una plasmació d’aquesta alta voluntat. Si caiem en la temptació d’improvisar cada dia, de fer de la nostra voluntat, per no dir del nostre caprici, la norma, no som vertaderament monjos; no vol dir pas que siguem males persones, simplement que per fer el que ens vingui de gust no calia venir al monestir. Nosaltres no vivim aquesta nostra vida obligats o per força, com podria ser en una institució penitenciaria o fins i tot en un col·legi o a l’exèrcit. Nosaltres hem escollit voluntàriament de seguir al Senyor, a qui es pot seguir de moltes maneres diferents, però nosaltres ens hem sentit cridats a seguir-lo ara i aquí i per tant ho hem de fer sempre de bon grat perquè som nosaltres els qui ens hem de convertir al Senyor en aquesta comunitat que segueix una Regla i no pas tota la comunitat s’ha de convertir als nostres desitjos cada dia diferents.

Que els àpats no són un detall menor en la nostra vida hi ha un element físic, arquitectònic, que ens ho mostra amb força: el refetor. L’escenari, el marc dels àpats comunitaris, en els monestirs que segueixen la Regla de sant Benet i encara més concretament en els monestirs cistercencs, amb la seva mateixa estructura deixa patent la transcendència de l’acte perquè esdevenen un marc més que solemne. I no sols el refetor ja que la mateixa estructura del claustre dedica una ala a la refecció, on hi ha la cuina i el refetor; al cap i a la fi és una escenificació de la importància que sant Benet dona al manteniment del cos, sense excessos, però de manera convenient ja que és un regal del Senyor del que ens cal tenir sempre cura.

Els orígens de tot plegat els hem escoltat aquest darrers dies de boca de Joan Cassià en les seves Institucions que llegim a la lectura de col·lació. Però també en les Col·lacions ens diu: «d’una banda, hem de prevenir-nos per no relliscar pel pendent d’una apetència voluptuosa en el menjar fins a arribar a una relaxació que podria ser fatal, ni anticipar l’hora fixada, ni abandonar-nos al plaer de les menges extralimitant-nos en elles. Però convé, per una altre banda, prendre l’aliment i tenir el somni deguts al temps establert, qualsevol que sigui la repugnància que sentim. No oblidem que un i altre extrem són temptacions de l’enemic. Però la caiguda sol ser més greu per un dejuni immoderat que per un apetit satisfet. Perquè amb aquest es pot portar, amb l’ajuda de la compunció, una vida moderadament austera; amb l’altre, és impossible.» (Col·lacions, XVII).

Moderació contra desaforament, contenció contra sens mesura; com escriu el mateix Joan Cassià: «En realitat, i apurant una mica les coses, la naturalesa no exigeix per a la seva subsistència més que el menjar i beguda quotidianes. Tota la resta, per molt que fem per obtenir-ho i conservar-ho, sempre serà aliè a la necessitat, com ho prova l’experiència de la vida. Però com això no és indispensable sinó superflu, només preocupa als monjos tebis i vacil·lants en la seva vocació; mentre que el que és de debò natural no deixa de ser motiu de temptació, fins i tot per als monjos més perfectes, malgrat que la seva vida transcorri en la solitud del desert.» (Col·lacions, VIII).